Parlavem sobre el pes, les panxetes, temes que domino i que m’ha fet córrer a escriure una mica. Jo sóc de les que em menjo un molla de pà i m’engreixo i francament, tinc èpoques de tot. Que em deixo i menjo com una truja, fins que un dia em veig a una foto i EM DESMAIO, OSTIA SÓC UNA OBESA, i llavors, faig dieta, o sigui DEIXO DE MENJAR, i m’aprimo. Haig de dir que he expulsat un tema de la meva vida que sembla que incidia amb això del meu pes i tot és com més equilibrat. O sigui, que ja fa uns anys que em mantinc estable, un pes adequat amb el que no podria desfilar, però bé, no sóc model (per l’alçada, que consti, je je).
També haig de dir que encara que hagi fet desfases quantitatius, la veritat és que cuido molt el que menjo, first quality! No compro a supermercats, sempre a la plaça, producte fresc, m’encanta comprar! Molt peix, fruita, verdura, i pà, m’encanta el pà. Encara que menjo tot això en moltes quantitats.
Quan en vaig quedar embarassada del meu segón fill, em van detectar diabetes estacional. Llavors, en van col.locar a un grup tipus secta estil exalcohòlics on repetia, NO MENJARÉ SUCRE, NO MENJARÉ SUCRE, conyes apart, a més de provocar-me un terror absolut respecte al sucre i les conseqüències que podien incidir al meu fill (que va néixer mini, i que està per sota de les curves de pes, és un esmirriat, prim i petit, que no para MAI DE LA VIDA) vaig fer un curs accelerat de cuina sana.
Es increïble. I dur. A mi em va anar de conya. Es dur perquè ets molt estricte amb les mides, pesos i tipus de menjar. Un dia em vaig menjar un bocata de truita a la francesa (un somni dins de la correcció) però jo em moria per una super guarrada. Vaig anar amb la meva amiga Eulàlia a provar el menú de la seva boda i jo vaig escollir sense tastar-lo un postre tot de caramel, nata i jo sé què més, tots opinaven que era una mica hortera, però jo només somiava que el dia de la seva boda, jo ja aniria amb el nen i em menjaria aquella meravella. Ai! Vaig anar a la boda, però el meu fill es feia esperar; o sigui, que vaig anar prenyada i AMB CONTRACCIONS, vaig provar una punteta de pastís, però vaig vomitar (cosa que no fa ningú, però jo em quedo amb dejú sense que m’ho diguin) i vaig haver de marxar volant a Barcelona.
Malgrat aquesta història, no sóc de dolços, si no més aviat em perd el pernil, el xoriç, coses així, saladetes, mmmm
Com heu pogut veure, sempre faig coses rares : respecte al menjar és que m’encanta comprar a la plaça, m’hi passo hores, m’encantar recolectar receptes a Internet, dels meus amics, les busco, comparo, classifico, primers – segons- postres, me les imprimeixo, em compro carpetes, investigo la cuina exòtica, la grega, de mil llocs i raconets, compro ingredients que s’han d’encarregar… i no cuino MAI. Un desastre.
