la darrera setmana

Que com a bons americans que quasi som ja, no la comencem dilluns si no que diumenge, però jo la faré comencar divendres, que em va millor. Abans dir-vos que estem fins les celles de neu, tots diuen que aquest any ha comencat d'hora, que tenim temperatures semblants a les de gener que si bla bla bla. Total, que a aquesta gent li espera un llarg i fred hivern, i nois, mira que em sap greu però jo marxo cap al mediterrani i encara que sigui hivern i es faci fred d'hora hi haurà una mica de solet, no?

Una altra apreciació. El Ricard em va indicar algunes inexactituds en el meu post anterior i m'exigeix rectificació ja que sembla que ell no es veu capac de confrontar la seva escriptura amb la meva, recordeu que encara tenim un post pendent desmentint les injúries que jo vaig escampant per tot arreu, cosa del tot incerta, però res. Així que li faig el favor de la seva vida, i rectifico. Són tres, una la deixo estar, jo crec que segurament ningú s'haurà adonat i millor ni fer esment, i si ho han fet, està oblidat que ja sabem que això d'Internet és fugac i passatger. La segona és que l'equip de Chicago no es diu Birds, es diu Bears. Mea culpa o la d'ells amb aquesta pronunciació que ténen que és impossible saber què diuen, i si és una paraula sola ja em diràs. I la tercera que el Rodolfo no es diu Rodolfo, es diu Adolfo. Adolfo Benito per més aclariment. Pobre noi, quina creu arrossegar aquest nom per la vida. I ara ja estem en paus.

Divendres a la nit ens vam còrrer una farra. La primera de debó a Racine. Vaig anar amb el Mark i la Kera a sopar al Sebastian, que és un restaurant molt bo i expensive, o sigui, car, de menjar americà. Jo vaig menjar meat per variar. De fet, tots els restaurants tenen el mateix a la carta, no us creieu, alguns com el Vero potser arrisquen un pèl més però tots ofereixen calamars, mozzarella arrebossada, amanida caesar d'entrants i burguers, meat o salmon de segon. Abans de sopar ens van pendre un parell de copes de vi, i un parell més les senyores i tres cervesses el senyor durant el sopar. Com que era un sopar tardío, o sigui que vam comencar a les 7:30, ja vam quedar directament amb un grup a on hi havia el Ricard al Envy que és l'unic club que hi ha Racine. Un club és una barreja de pub sofisticat amb una pista de dancing en algun lloc, crec que al pis de dalt. Allí em vaig pendre una beguda pink que no sé que era, bastant bona, que era el que s'estava prenent la Perla. Després de l'Envy vam anar al karaoke, i allí fins la 1 del matí que és tardíssim per a ells. Vaig lligar i tot, no amb un, si no amb dos o tres. Primer un em va dedicar una cancó i li va dir al Ricard que jo era cute? Ara no recordo. Després un que se'm va agenollar i em va dir que em posava casa i es casava amb mi si no marxava a Barcelona, aquest era una mica friqui, i un altre que em va convidar a beure un scotch i que em va donar una mica més de feina treure-me'l de sobre. També em va convidar el cambrer, però jo li vaig donar la beguda a algú. No només em vaig dedicar a col.leccionar admiradors, també vaig petar la xerrada amb noies, una txeca que em va dir que guanyava 4 mil dòlars al mes fent màscares de pestanyes a casa seva, i una altra que no sé que em va explicar. La vaig entendre però ara se m'escapa. La txeca em va donar la seva business card i hi havia el preu apuntat, igual vaig a veure-la i tot, si no neva gaire, cosa que no crec que passi ja que les previsions són de tormentes i fred fins divendres, just quan marxo, que apareix el sol. Si hi ha neu, hi ha risc de perdre l'avió i com vaig justa amb el visat hauria d'anar a Canadà i volar des d'allí. Us imagineu. Una errant sense papers, en fí. A tot això, la Kera ja havia sigut convenientment transportada a casa seva pel seu marit que va tornar a buscar-me a mi, tot un cavaller. La Kera es veu que estava feta un desastre i que havia caigut o something like that, jo no la vaig veure. Total, que al dia següent la Kera estava per l'arrastre i jo no tant, encara que una mica de malhumor. Vam dormir a casa d'ells i el Mark ens va fer un american breakfast, a saber, bacon, sausages que semblen burguers i panckaques amb xarop. Jo vaig menjar de tot. La Kera cero, estava allà, morta al sofà. Li haig d'enviar un missatge ja que no ha aparegut a la missa del diumenge ni a la nursery a on cuida a les criatures que es porten malament. A les dues teníem una boda, la del policia guapo i la seva nòvia i es veu que hi havia un jugador de baseball mig conegut entre els convidats i això era molt emocionant. l'Elisabeth me'l va ensenyar però és clar, no és com si fos un jugador del Barca que tampoc m'emocionaria gaire, però en fi. Al vespre vaig anar a casa la Natàlia a sopar a una casa d'una zona de Racine que tampoc coneixia, el barri que hi ha de camí a la casa de la meva profe d'anglès. Passo tres mesos aquí i mira que m'he perdut por ahí, doncs encara queden zones per a descobrir encara que deu ser tot igual, cases més grans o més petites i arbres. La Natàlia és una noia encantador i molt guapa, colombiana, que viu amb el seu marit asiàtic i dos nens. El marit treballa a la Johnson i els van canviant de lloc de residència. Acabava d'arribar d'Arkansas o de Minnesota o de qualsevol estat d'aquests que es veu que hi ha molta vida social i plorava sobre la seva cuina enorme perquè no vol viure a Racine, pobreta. Serà a Minesotta on hi ha el American Mall que es veu que és el Mall més gran d'Estats Units. Nosaltes vam anar a un a Washintong que necessitaves tres díes per fer-lo com deu mana, i el de Chicago és enorme també, així que no em puc imaginar com pot ser aquest. I també em pregunto com és que volen tan malls, si total amb el TJMXX tindrien de sobra. Tornant al sopar on vam menjar arròs, patates i pollastre amb cheese i mushrooms i de postres gelat amb eminems sense parar la taula, sense estovalles amb els nens donant voltes per allà i tirant coses per tot arreu. Al sortir, la gran nevada. I jo, amb dos pebrots que agafo el cotxe i cap a casa, a 5 per hora i sense veure res de res. Vam arribar sans i estalvis, si no, no estaria escrivint, of course, però us asseguro que vaig poder notar com reacciona el cotxe quan frenes, quan em vaig oblidar de que havia de donar copets petits no frenar de cop. Vam veure un parell de cotxes bolcats, així que s'ha d'anar en compte. Aquest matí ja estaven els carrers nets i amb sal però aquella nit rien de rien.

El que em flipa més de la neu, que no ha parat en tota la nit, és que la gent funciona igual. La gent va a treballar, a comprar i a missa, quan jo he renunciat a -pràcticament- cap activitat a l'exterior. El Ricard no es pot queixar, cada cop té més parroquians a les misses, i la de diumenge per exemple, estava a tope. I ara em posaré una mica seriosa. Estem a la recta final i amb ganes de tornar a casa, però realment, han sigut unes setmanes molt precioses per mi. Poder conviure amb un germà, sent adults, recolzar-nos, parlar mentre prenem cafès, és un regal, bé, ha sigut un regal per mi i de debó que trobaré a faltar aquestes estones. És curiós perquè tot i que no vam conviure gaire d'adolescents tenim trets de caràcters, costums semblants que suposo que venen de família. També ens agrada molta música, els dos som uns desfasats. Així que l'experiència ha sigut positiva i fa que segur que sempre procuraré anar a visitar-lo de tant en tant. Avui a la missa ha explicat que jo marxava i hem fet la primera acomiadada. Hi ha un que ara no recordo com es diu, que sempre em parla a un milímetre de la meva boca i un dia d'aquests estava pensant en plantar-li un petò als llavis o mossegar-lo perqupe s'apartés una mica i em deixés espai vital. Aquest de poc em deixa sense respiració de l'abracada que m'ha fotut i m'ha plantat un petò a la galta d'aquells que et deixen tota la saliva. Buff. Totes les senyores han vingut a dir-me adèu, a fer-me petons, a desitjar-me safe trip to home i a dir-me que m'assemblo al Ricard encara que sóc molt més guapa. Bé, això ho dic jo. Elles diuen que haig d'estar proud d'ell.  Proud vol dir orgullosa. No és que no ho estigui, però realment és una estupidesa... El Marcal anava a acompanyar-nos a la missa, però al final s'ha desdit i a anat a ajudar a la nursery que és el que realment li agrada. Tots els nens es tornen bojos quan el veuen i a ell li encanten els bebés.

Per acabar, hem anat a dinar amb la familia de la Blanca al barri xungo. És una parella amb cinc criatures i la Gabriela que no és filla seva, és una amiga d'ells i del Ricard i ara meva. Amb la Gabriela faig zumba i he anat a dinar un parell de vegades. Després, ha vingut el Ricard a buscar-nos ja que jo no volia conduïr amb neu i de nit perquè no veig tres en un burro i la neu fa que tot sembli igual, vull dir que allissa les voreres i jo em puc ficar alegrement per sobre de qualsevol i liarla, i hem anat a sopar a casa l'Elizabeth amb la seva família, el David, el Javier i la Perla. I res, tornar, agafar el cotxe again i enviar el nen a dormir que em costa lo mío. I a comencar la darrera setmana a Racine. Ara sí que ja ens veiem molt molt aviat. Petons.

Diumenge de fútbol

Ahir vam anar al futbol i això és mereix, sense cap mena de dubte, un post especial. Abans, us vull explicar el meu diumenge, ja que mentre tots m'enviaveu fotos de com votaveu, molt guapos per cert, això de tenir-vos lluny fa que us vegi a tots molt guapos o ho sou de veritat..., jo anava a missa de 10 per variar (a aquest pas, em convertiré en santa, si ja no ho era ja, tant missa), xerrava amb els feligressos, i en un parell d'hores havia de fer que el Marçal fes els deures de mates (Abel tinc unes ganes que te n'ocupis tu!), que fèssim la bossa perquè tornava a dormir amb els Hoff i anar a comprar llet descremada, les meves llimones (les millors són a la frontera amb Kenosah, al Pick and Save que hi ha allà, les del meu Pick and Save ténen la pell massa gruixuda, i els snacks pel Marçal que és tot el que no van comprar els meus companys de residència. Un snack seria l'equivalent a l'esmorçar que fan els nens a l'escola, però la diferència és que nosaltres ens esforcem i fem entrepans, i als nens americans els hi posen una bossa de patates fregides i a còrrer. Com que al Marçal li encanta la idea, hem arribat a un acord. Ell s'endú una poma, per exemple, i bratzels o bratzels trossejats amb diferents sabors com a ceba o a buffalo wings. Saludable? Doncs no, però una no pot batallar contra els hàbits d'alimentació d'una nació sencera, ni tant sols amb els 25 crios de la classe del Marçal. Total que després dels deures, de la bossa, corrents cap al súper i corrents cap a casa els Hoff. Ah!, i també vaig cuinar, espaguettis a la carbonara que em van sortir bastant bons, i els nois van dir, estan bons sense haver de torturar-los. I després, torna a casa i a buscar roba d'abric que pot ser una gincana en el meu cas: troba mitjons, samarretes, dos pantalons, gorro, guants, bufanda, encabeix el moneder, el tabac, les claus, i la bola pink que era jo s'ajuntava amb la bola green and yellow del Ricard que anava amb el seu súper anorack dels Packards. Els Hof feien més bona pinta, sense anorack (són de Wisconsin i ressitents al fred) i alts.

A veure com us ho explico. Els Packards són, en comparació a la majoria dels equips de futbol americà i dels Birds de Chicago que era els seus oponents ahir, un club petit, on els seus socis són els propietaris i no un ric o una societat anónima. Així que ser dels Packards té alguna cosa romàntica. A més, pertanyen a un petit poble del nord de Wisconsin, a on per cert, l'Elizabeth passava els seus estius de joveneta. Així que el partit d'ahir era com si fós un Barça Madrid en relació al nivell d'enfrontament (Wisconsin vs Illionis ja que estan aprop, etc) però David contra Goliat, no sé si m'explico. La família de l'Elisabeth és sòcia de tota la vida, com els que fan socis dels Barça als seus fills o néts quan encara no saben ni com es diuen. Ténen un lloc a les grades, però em sembla que no el vam ocupar. Vaig mirar el meu ticket i l'entrada costa 77$ o sigui que dèu n'hi dó. 

Green Bay està a 180km de Milwaukee cap al nord, encara que queda un bon tros de país fins a Canadà, però igualment està molt amunt. Això vol dir fred segur. Arbres pelats. Per això anavem tan abrigats. Després, l'Elisabeth i l'Ethan deien, not to bad, jo no sé, per mi feia un fred increible. El viatge va començar bé, xerrant de la festa que havíem d'organitzar per la meva despedida, si havia de ser gran o petita (la faré petita, avui és dilluns i mal dia per preguntar-me aquestes coses, si hagués sigut dimecres potser estaria més optimista i dicharachera, però els dilluns al matí em posen de mal humor), i després el Ricard va començar a dir que tenia gana, sed, que havia de treure diners, que volia fumar, i que quan faltava, i que si podia fumar al cotxe i l'Ethan que ni hablar, i el Ricard que no m'agrada la política dels fumadors en aquest cotxe, que si podia parar a la vorera, que tenia pipi i que total eren tres minuts, i llavors l'Elisabeth va explicar que en un viatge de tornada del futbol es va posar tan pesat que li va deixar obrir la finestra i fumar tot el que vulgués i el Ricard va dir que només havia fumat dos fuking cigarros durant les fuking 4 hores del viatge, total que l'Ethan va parar i va enviar-lo a fumar perquè callès. Jo també vaig aprofitar, és clar. I també vam parar per menjar a un lloc que es diu Cuvers o alguna cosa així que també va ser una mica lio perque podies demanar un single o una covet o alguna cosa així, que seria com un menú i jo vaig demanar finger chicken i li vam dir covet i no sabem molt bé que ens van donar. I el més important d'aquest lloc d'hamburgueses i pollastre que és el que es menja en tot el país igual, aquí fan gelats però francament, amb el fred que feia no venien molt de gust i eren gelats blancs amb tot de líquids de colors per sobre. El Ricard es va comprar una cigarreta electrònica a un Wallgreens que també està a tot el país i és igual a tot arreu per 10$ i potser jo me'n compro un parell per deixar de fumar, o no. Total que llavors es va voler canviar a dins del cotxe, i al voler passar a la part del darrera on tenia la bossa, es va caure rodolant i el va perdre i l'Ethan va haver de desmuntar tot el cotxe per trobar-lo. Jo crec que no ens convidarà mai més a la vida.

Doncs res, que em vaig adormir, ara ho faig molt, no dormo a les nits però sí a qualsevol lloc com el Planetàrium on vam anar dissabte i vam veure dos videos sobre l'espai, les estrelles i el sistema solar, perfectes per fer la migdiada, i al cotxe que quan posen la calefacció s'escalfen els seients. Torno al tema:  l'estadi semblava una nau extraterrestre al mig de tot de casetes de fusta, però no vaig fer cap foto perquè tenia les mans absolutament congelades i sense tacte, encara que ells deien que no feia tan fred. Jo no sé com deu ser quan fa fred. Ells van al futbol i pel que em van explicar, la gent omple els estadis encara que plogui o nevi, no m'ho puc ni imaginar. Diu que una vegada van trigar 4 hores en arribar perquè l'autopista estava congelada. I a tot això, eren les 5 o les 6 de la tarda i semblava que fóssin les 12 de la nit per lo fosc que era i l'ambient de fred. Per entrar a l'estadi vam haver de creuar un camp ple de fang i ara tinc les botes totes brutes, el Ricard s'ha netejat les seves però jo encara no. I ens vam fer fotos a la porta, i encara no me l'han enviada però en el meu cas només es veu gorro i anorack, una bola sense cara. 

El partit comença amb l'himne que el va cantar una militar. Et donen uns papers de colors amb instruccions per com te l'has de posar. Es per fer una bandera americana enorme. Després va començar el joc. No vaig entendre res, tot i que ja havia vist un partit i m'havien explicat les regles. Es tracta de que un tio va corrents i ha de col.locar la pilota a X yardas (no sé quans metres o peus són) i l'equip contrari l'ha de frenar. Vaig entendre algunes jugades, quan el de la pilota s'escapava i anava fins la porteria contrària, llavors sí, i em sembla que es diu touch down, com si fos un gol crec, però van sumant punts a mida que van col.locant la pilota a uns quadrets amb les yardas pintades i llavors sí que no s'entén res perquè es donen cops que no vagis i acaben tots amuntegats un sobre els altres, i algunes vegades l'arbitre diu penalti i algunes no, i tothom sembla saber quan és o no, però jo només veia una muntanya de tios. Un que va fer l'únic touch down pels Birds (els Packards els van apallissar) va agafar el cap d'un altre i li va enclastar contra la gespa. Sembla que em queixi, però em va encantar i hi tornaria si hi tinc oportunitat. Al camp, cheerleaders que com que és un equip modest són les nenes del college del poble i no les professionals ties bones que tenen altres equips amb més recurssos. Aquestes anaven en xandall i uns llaços al cap, el 80% rosses amb els cabells llargs. Al descans, són dos parts de 15 minuts cadasquna però paren el temps per tot, i un quart es converteix en hores, homenatge als soldats desplaçats a Afganistant, se suposa que de Wisconsin i dels Packards, si no, quina gràcia, i els familiars al mig del camp mirant-los per una pantalla gegant i tot l'estadi crida go Pack go, i és bastant impressionant. Durant tot el partit hi ha un speacker que crida com un boig i la pantalla gegant et va donant instruccions, ara crida, ara aplaudeix i mira, tot és molt fàcil perquè saps exactament el que has de fer, cosa que és bastant practica si no entens res del joc. Ens vam pendre una cervessa però no vam menjar cap marranada com jo esperava tipus hotdog o una cosa amb formatge fos, però era molt cansat arribar fins adalt a buscar-ho i ja haviem sopat.

Em vaig divertir i el pobre Ethan que és dels Birds ho va passar fatal.

En fí, que vam anar al cotxe perquè ja estavem cansats i el joc es va posar lent quan faltaven pocs minuts. Jo no em vaig treure ni la jaqueta ni res i em vaig quedar dormida again fins que el Ricard em va despertar a la porta de casa. Ha sigut el dia que hem tornat més tard de tota l'estança a Racine. O sigui, que he dormit unes 7 hores, tot un rècord.

I ja està. He escoltat una mica la ràdio i la tenim ben liada ara, no? A veure què passa. Els nostres amics americans ens pregunten quin és el next step respecte a la independència, jo els hi dic que un Referendum oficial. De moment, no feu gaire cosa i no la lieu que es tracta de tornar a Barcelona sense incidents.

fins la propera.

els últims dies i els darrers blocs des de Racine

Al ritme que vaig, aquesta serà la meva penúltima o última entrada al bloc abans de tornar a Barcelona. Realment, sóc molt poc constant en general i ara menys. Us tinc una mica abandonats perquè he marxat bastants dies i no veia el moment de posar-m'hi. Un bloc s'adiu més a les temperatures que estem patint en aquests moments a Racine, o sigui, jo crec que com a molt estem a 7º, encara que creieu-me, no trobo massa diferència entre el 1º d'aquest matí i els 7º d'ara, els dos són infernals. Quan comentem el temps em diuen, això no és res, veuràs d'aquí un mes o dos, al Nadal... bé, no tindré l'oportunitat senyors i espero que tinguem un hivern suau a Barcelona aquest any que jo ja n'he passat prou, de fred per tota la meva vida. Ahir quan tornava de Chicago em vaig tornar a perdre bastanta estona, el meu mòbil és una bírria i deu tenir massa aplicacions del Marçal i se'm tancava tota l'estona, i vaig haver de posar benzina. No us podeu imaginar en que es pot convertir una activitat d'aquest tipus al mig d'un creuament de carreteres a la plana de Wisconsin, una odisea. Pensava que se'm queien les mans, de debó.

Dic que serà el penúltim perquè d'aquí en 15 díes tinc tot d'activitats organitzades que sembla que s'acabi el món i potser valdrà la pena fer-vos cinc cèntims, però potser no tinc temps o ganes. Demà dissabte torno Chicago amb l'Elisabeth i els nens (i mentre escric el bloc, m'escric amb ella per organitzar el dia). Intueixo que pot ser important anar ben abrigats. Anirem al Planetarium, l'únic lloc que conec a on pots anar amb nens i que està sota cobert. L'altra seria anar al Pier Navy que és una mena de parc d'atraccions mini però hi ha molt tros a fora i dona al llac-mar que tenen aquí i segur que serà insoportable estar més de tres minuts mirant com tothom es puja a la nòria menys jo, que no penso fer-ho segur, ja que no les suporto. Potser podria anar amb el Ryan a fer una altra activitat, si n'hi ha, tipus tòmbola o alguna cosa semblant. 

Després launch al down town i no sé si ens donara temps a fer una darrera visita als outlets de la 94, suposo que no, ja que anem amb 4 crios que preferirien tirar-se a l'autopista rodolant abans que entrar a una botiga de roba. Jo tinc pendent anar a fer la darrera compra (sé que vaig dir que no ho faria) però vull uns levis i quin lloc millor que comprar-los a USA?

Diumenge anem a Green Bay a veure els Packards. Us haig de confessar que tinc ganes i que m'encanta la idea. Jo no miro sports ni amb avidesa ni sense, però l'ambient és tan brutal que no m'ho puc perdre amb els himnes i les cheerleaders i els veterans. Brutal. El Ricard només fa que dir-me que ens morirem de fred i que ell té un anorack especial pels Packards que no em pensa deixar. Així em tracta. Bé, jo tinc un anorack rosa i si no me'n vaig al TJMAXX i me'n compro un, que passa. Ara tinc una bufanda, un gorro i uns guants. Si agafo una manta, ja estarà i no crec que sigui raro ja que he vist moltes mares sobretot amb mantes a les carreres de cross country. Se les posen per sobre i a còrrer. No he vist mai gent tan poc preocupada pel seu aspecte, de debó. I si elles ho fan, no veig perquè no ho haig de fer jo. Green Bay és una ciutat a 180 kilòmetres al nord de Milwaukee, o sigui, que deu estar tocant a Canadà, llunyíssim i deu fer un fred polar. He mirat a la wikipèdia i la temperatura mitjana al novembre és de 10º, i arriven als -38º al gener o febrer. JODER. Per cert, a sota de les temperatures hi ha el cens de la població, extranyament creixent, jo no sé, jo hagués jurat que seria el contrari, en franca decadència per la gent que fuig o que cau morta i congelada pel carrer. Però em fa il.lusió, ja us ho explicaré. Suposo que el tema és matar-se a menjar hot dogs i beure cervessa per intentar oblidar i ja està. Fàcil.

Pels qui no teniu ni idea, els Packards a part de ser l'equip de tot Racine i rodalies (avui per exemple era el Packards day i els nens -i teachers!- anàven vestits amb els uniformes, amb tot excepte el formatge d'escuma que es posen al cap i que el Marçal es volia posar i que ens ha provocat una discussió aquest matí, ja que si no el poden portar, doncs no es porta i punto. Us hauria de fer una foto perquè no tinc paraules per descriure'l, de debó. Com que la Kara li va regalar al marçal un equip complert, el portaré a casa o no, ja que no sé com podrem posar tot a les maletes (torre d'ordinador nova, play, portàtil meu, mac mini -sort que és mini-, més totes les meves sabates noves. I convindreu que són més importants que un tall de gruyere gegant d'escuma estil els antics matalassos amb un forat per posar al cap.

El grup de mexicanes amb les que faig zumba, no us ho havia dit, encara que només he fet dos díes crec, volien que anés a sopar amb elles aquesta nit de divendres, però com que he deixat al Marçal sol alguns díes he declinat amablement la invitació. Total que m'organitzaran una vetllada musical el proper diumenge. Hi ha una noia que canta molt bé i que em demana que li faci una llista de cançons per anar assajant i cantar-les en el meu honor. Si teniu idees, ja ho sabeu. I quan es faci famosa sempre puc dir que va cantar a la meva festa com si jo i ella fóssim, no sé, la Shakira. Dissabte voldria veure a la Kara (fins ara li deia Kera, però està malament escrit i segurament mal pronunciat) i faltarà algun festejo amb l'Elisabeth. Crec que em reserven alguna cosa especial pel dijous al vespre abans de sortir però no sé gaire més. Entremig, haurem de muntar alguna cosa a l'escola, ja tinc a la Principal pensant amb el tema, amb les secretàries que ens hem fet amigues, i no sé si em deixo a algú. M'hauré d'acomiadar de la meva teacher, em queden 4 classes però em sembla que només en faré un parell, ja estic cansada de l'anglès, he arribat al meu límit, almenys per aquesta temporada, i la seva casa està molt lluny i segur que les carreteres congelades. 

Em faltarà la Verònica que no sé molt bé si quedar amb ella la setmana vinent o l'altra. Crec que l'altra millor, així no la truco i quedo amb ella a missa que és un lloc on es pot fer molta vida social, però el seu marit em va caure molt bé, un ateu recalcitrant, i fan molta gràcia. No podré despedir-me de l'Ada i del Rubén perquè se'n va viatge a les Filipines o no sé a on l'envia la Johnson, però també l'he pogut veure un parell de vegades i tampoc cal exagerar, no?

Avui he fet un nou amic, el Rodolfo, que vaig conèixer a la primera classe de zumba i que també treballa a l'escola, un argentí molt cachondo que adora a la meva mare. No callava el tio i jo congelada amb xandall fumant un cigarro esperant al Marçal, no hi havia manera d'escapar-me. Però molt simpàtic, sí. Hem parlat de les nostres mares, bé, ell de la seva.

Total, que em queden deus misses més (això si no vaig a les del dimecres que són les misses de l'escola) i poca cosa més. Espero veure-us a tots ben aviat, encara que hem parlat sovint per whattsUp (ja sé que no s'escriu així però em fa mandra buscar-ho). I no us dic que tinc moltes ganes de veure-us perquè el Ricard s'enfada amb mi i diu que sóc una desagraïda, però no és cert, també, en certa manera, el trobaré a faltar. Per cert, que quan he tornat m'he trobat la nevera plena, el meu comentari de que no teníem menjar, o no en teníem gaire, no va agradar massa per aquí a la casa. Jo no tinc problema, al final sóc jo la responsable de la compra i la causant de la debacle, i a mi, francament, m'importa bastant poc. Tenia pensat anar amb el nen al Yardans a sopar que la setmana passada no vam poder anar i toquen música en directe i ens divertim molt. Per cert, es van oblidar de la llet descremada, i de les meves llimones, no és per res.

Fins aviat.

petons