Dedicat a la Elen, a la Marta, a la Laura i al Ricard, amb els que vam passar tantes tardes d'estiu al terrat. És un conte!
Quan els pares fan la migdiada, les nenes s’escapen dels seus llits i fugen cap el terrat. No volen dormir, només volen jugar a les famílies, el joc de moda d’aquest estiu. El germà petit les sent i, malgrat que sap que les seves germanes no el volen, salta del llit i les segueix amb dificultat per les escales enfilades. Divideixen el terrat en dues parts; la millor se la queda la germana gran. És la part més ampla, la que té un cobert amb la pica de ciment d’on raja aigua de debò, una taula coixa i un balancí podrit que els serveix de sofà. El tros més petit, sense cobert, ni mobles, ni res, és per la menuda. A banda i banda del terrat, una casa per cada germana. I cada casa, una família, amb fills i tot. Les dues germanes coneixen molt bé el seu paper en el joc de les famílies. El germà, però, no. Es passeja profanant les parets, no respecta divisions i ploriqueja enmig de la cuina fins que la germana gran li allarga un feix de papers i un llapis. El nen s’asseu en un racó i escriu les cartes que després repartirà pel veïnat.
La tarda avança, el sol cau de ple sobre els caparrons, i ara juguen a que és diumenge. És l’hora d’anar a missa. Ara sí que el germà petit juga: agafa l’estufa rovellada que serà l'altar i espera que les seves germanes es vesteixin de gala amb les tovalloles de la platja. Envoltades dels seus fillets immòbils d’ulls esbatanats escolten el sermó. A un senyal del nen, les germanes canten o s’agenollen, acomplint el ritual, sota el cel blau, amarats del silenci estiuenc de primera hora de la tarda que paralitza els adults; sota un sol de justícia que ignoren, els germans juguen. Quan s’acaba la missa, les nenes retornen a les seves obligacions de mare i obliden de nou el nen que rondina. Vol canviar les regles del joc, vol que tota la tarda fos diumenge. L’envien al racó del carter i ell pica de peus sobre els fulls bruts de gargots. Torna a profanar territoris i les germanes l’empenyen d’una casa a l’altra. No el volen. El nen, avorrit, s’asseu al mig del terrat, i marraneja; el sol llampurneja en el seu cap. Les germanes se’l miren i la petita s’enrabia; el marrec s’ha assegut al bell mig de l’habitació dels seus fills. L’estira pel braç i l’arrossega altra vegada al seu racó. No et moguis d’aquí, mocós! El germà, rebel, avança de quatre grapes fins la casa de la gran i li dóna un cop de puny a un dels seus fills. La nena que banyava a la pica un altre dels seus menuts, surt del cobert crida, agafa un peu del nen i l’arrossega bocaterrosa fora de casa. El sol braseja el terrat i el germà, que es revolta i esparnega. Té les cames esgarrinxades de brutícia i sang. Enrabiat, empenta la seva germana gran que cau a terra i es colpeja el cap contra el mur que separa el terrat de casa del terrat del costat.
Els rajos del sol cauen en picat sobre els caps dels germans. La petita, que s’ho mira agenollada a terra, s’acosta a la seva germana gran que s’aixeca enfurismada. Totes dues es llencen sobre el nen: punys petits i closos que apallissen, ungles d’infant afilades que esgarrapen la carona, blèns daurats que volen i es confonen amb la pols del sol rutil.lant d’agost, dents de llet que mosseguen, dits que pessiguen,... la sang raja per la boca de pinyó que la mare besa tan sovint, pel nas que el pare acaricia quan torna de la feina, les cames fan figa; el minyó cau i resta inert, amb un fil de sang entre els llavis que regalima sobre el terra que bull. Les nenes callen, els plors enmudeixen. Nenes i nines miren la figura que es rosteix sota el cel blau i el sol de justícia...
Ara ja poden jugar. Al joc de les famílies, el joc de moda d’aquest l’estiu.
Al pis d'abaix, els pares es desperten. S’agiten els cossos suats i somriuen quan senten corredisses pel terrat. La mare es lleva. És hora de mudar-se per sortir a passejar. Aniran fins el castell, a la cala més bonica de la costa i es menjaran un gelat.
