Setmana del Llibre en Català, els nens que ens visiten

Dissabte a la fira, al parc de la Ciutadella. Ja és tard i gràcies a dèu ja no fa tanta calor. Es prou tard, ja que hem entrat la tauleta i les cadires on els nens pinten. S'acosta un retaco que demana un llapis i s'asseu. Els peus no li arriben a terra, deu ser molt petit. Pinta una mica i m'ho ensenya i diu, ara vull comprar un conte. Mira, remira, es passeja i escull un conte de pirates de Takatuka, els meus companys de caseta. La mare li diu, estàs segur? O i tant! diu el retaco, i continúa amb veu de pito, de nen petit petit i sense respiració:
"L'any que ve la meva classe de la meva escola es diu els pirates i sempre ens fan llegir un conte del nostre nom i si jo agafo aquest conte i el llegeixo ara, avanço i així no haig de llegir dia a dia, i cansar-me, perquè ho hauré llegit abans..." i agafa respiració i obre la boca per continuar, però la mare el talla, "m'has convençut" i li compra el llibre.

Migdia de diumenge, ara sí que fa calor de debò. Tenim un porticó tancat i estem l'Helena i jo xerrant de coses banals, de nóvios i coses així, i entra una nena d'uns set anys. Ens diu, "hola, bona tarda" molt educada i riallera, i comença a mirar. Li dic, "vols que t'ajudi en alguna cosa? et comento alguns contes?" i ella contesta "uix, no cal, ara estic en la fase mirant. Hi ha tant per mirar. Tants llibres diferents. Jo m'haig de comprar un o potser dos, però com que tinc poc pressupost, vull mirar-ho tot bé, de dalt abaix i quan ho tingui tot mirat i remirat, llavors compraré, no abans". I li dic, "doncs em sembla molt bé, tu mira i ja et decidiràs". "Mira, em diu la nena, jo tinc el 1, 2 i 4 del Stilton, l'últim no l'he llegit ja que esperava a tenir el 3 i llegir-los en ordre, però jo crec que és un llibre que em caurà, algú me'l comprarà, de regal, jo el que vull ara és comprar-me un llibre que de debò m'agradi, que em vingui de gust. Em preocupen els preus". "Ah, sí", li dic jo, "i es pot saber perquè? "Doncs perquè són els meus propis diners", "jo sóc independent, em compro el que jo vull". No ens va comprar res, però vaig estar encantada de conèixer-la.

El meu fill ve a ajudar-nos a vendre, i ve precissament, el pitjor moment del dia. Ningú no s'atura. No és que no hagi gent, hi ha, però ni tant sols miren els llibres. La majoria van amb estelades i porten cartells de Salvem la llengua i coses així. No compren ni un sol llibre, que si t'ho mires bé, és una manera de salvar una llengua, però sembla que no estan disposats a posar un duro. I 15€ per un àlbum il.lustrat els hi sembla car. Un company editor em diu que ell té llibre a 5€ i també la gent pensa que són cars. Doncs això, passen els defensors de la llengua que no compren llibres i el meu fill es desespera. I se li acut muntar una activitat de titelles per organitzar una taller, gratis em diu, perque els nens s'acostin i comprin. El seu pare ve abans i no té temps de fer la representació. Llàstima.

Tarda d'estiu I

La mare pentina els seus fillets al lavabo de l’apartament on estiuegen. Són les sis de la tarda i el sol entra de través per la finestra del bany; ja poden sortir a passeig perquè no fa aquella calor temible que els humiteja els vestidets conjuntats que porten tots els germans. La mare pentina amb cura els cabells de les dues nenes. Els fa unes trenes precioses amb uns llaços de color rosa a conjunt amb els davantalets. Al nen, el més petit dels tres, li xopa els cabells rossos de colònia d’infant per evitar que els cabells rebels se li escapin desordenats. La mare, el pare i els nens, ben repentinats, surten per fi al carrer. Avui és tarda de cinema i fan dues pel·lícules. Com moltes altres tardes d’estiu, els nens entren al cinema i s’asseuen a les butaques, com sempre: el germà petit al mig de les dues germanetes. La mare compra molts paquets de crispetes i els reparteix perquè no hi hagi baralles. Quan s’apaguen els llums s’acomiada dels nens petonejant-los, porteu-vos bé, us esperem a fora, i surt de la sala. Els deixa sols al cinema.

Quan fa un quart que ha començat la pel·lícula, una de les nenes gemega; no li agrada gens, li fa molta por. És una història sobre un peix enorme i dentat que es menja tota la gent en banyador que hi ha en una platja, que s’assembla força a la platja on van cada matí. Poc després, la germana plora de debò; el peixot s’acaba de cruspir una senyora que duia un biquini vermell com el de la mare. El nen és l’únic que no ploriqueja. De fet no entén res de la història, quasi no mira la pantalla i prefereix menjar-se les crispetes de la seva germana. Les nenes no poden més i decideixen sortir. De l’únic que tenen ganes és de tornar a ser amb els pares i que els comprin un gelat, com cada tarda de cinema. Un cop a fora, el món s’ensorra: tot desert. No hi ha ni el pare, ni la mare. Ningú no els espera a peu dret a la porta del cinema. Només veuen turistes de cabells rossos que es passegen pel carrer parlant en llengua estrangera. Ara sí que les nenes ploren de debò; sovint van al cinema durant les tardes d’estiu i s’empassen dues pel·lícules. Els pares els deixen sols, però quan surten, sempre són allí, de peu dret, esperant-los somrients. Llavors, van a jugar als gronxadors o amb la sorra de la platja, i si s’han portat bé, van  a menjar gelats al passeig marítim. On són els pares? L’únic que no plora és el nen, que encara esgarrapa alguna crispeta oblidada de la bossa. Comencen a  caminar, ben agafats de les mans. S’endinsen per carrers que desconeixien, plens de bars foscos d’on surten homes cantant, de restaurants que fan pudors de fregits, de joves que s’escridassen. Sort que és un poblet petit i ben aviat troben un carrer que reconeixen. El carrer de l’ajuntament, per fi estan a prop del seus carrers de sempre, on viuen tots els seus amics, aquí hi ha la gelateria, les botigues on compra la mare, el tros de platja on van cada matí, i el passeig marítim...

Veuen els pares de lluny, asseguts en una terrassa, amb altres amics, rodejats de begudes. Sembla que s’ho passen molt bé, el pare parla en veu alta i la mare xiscla i té les galtes enceses. El pare xerra entusiasmat, mou les mans amunt i avall, tan diferent que a casa, que sempre llegeix el diari o fa la migdiada. I la mare fuma, i de tan en tan, fa un glop d’un got llarg de color taronja, i riu, creua les cames, mou el peu, i torna a riure.

Els nens s’acosten lentament, ben agafadets de les mans: dues nenes i un marrec, vestits de diumenge, amb els davantals a conjunt, amb els cabells esbullats malgrat la colònia i els ulls terroritzats. Es queden arran de taula, mirant els pares que riuen i beuen amb els seus amics; potser si esclaten a plorar, per fi els veuran.

Un petit conte abans de les vacances- Tarda d'estiu

Dedicat a la Elen, a la Marta, a la Laura i al Ricard, amb els que vam passar tantes tardes d'estiu al terrat. És un conte! 

 Quan els pares fan la migdiada, les nenes s’escapen dels seus llits i fugen cap el terrat. No volen dormir, només volen  jugar a les famílies, el joc de moda d’aquest estiu. El  germà petit les sent i, malgrat que sap que les seves germanes no el volen, salta del llit i les segueix amb dificultat per les escales enfilades. Divideixen el terrat en dues parts; la millor se la queda la germana gran. És la part més ampla, la que té un cobert  amb la pica de ciment d’on raja aigua de debò, una taula coixa i un balancí podrit que els serveix de sofà. El  tros més petit, sense cobert, ni mobles, ni res, és per la menuda. A banda i banda del terrat, una casa per cada germana. I cada casa, una família, amb fills i tot. Les dues germanes coneixen molt bé el seu paper en el joc de les famílies. El germà, però, no. Es passeja profanant les parets, no respecta divisions i ploriqueja enmig de la cuina fins que la germana gran li allarga un feix de papers i un llapis. El nen s’asseu en un racó  i escriu les cartes que després repartirà pel veïnat.

La tarda avança, el sol cau de ple sobre els caparrons,  i ara juguen a que és diumenge. És l’hora d’anar a missa. Ara sí que el germà petit juga: agafa l’estufa rovellada que serà l'altar i espera que les seves germanes es vesteixin de gala amb les tovalloles de la platja. Envoltades dels seus fillets immòbils d’ulls esbatanats escolten el sermó. A un senyal del nen, les germanes canten o s’agenollen, acomplint el ritual, sota el cel blau, amarats del silenci estiuenc de primera hora de la tarda que paralitza els adults; sota un sol de justícia que ignoren, els germans juguen. Quan s’acaba la missa, les nenes retornen a les seves obligacions de mare i obliden de nou el nen que rondina. Vol canviar les regles del joc, vol que tota la tarda fos diumenge. L’envien al racó del carter i ell pica de peus sobre els fulls bruts de gargots. Torna a profanar territoris i les germanes l’empenyen d’una casa a l’altra. No el volen. El nen, avorrit, s’asseu al mig del terrat, i marraneja; el sol llampurneja en el seu cap. Les germanes se’l miren i la petita s’enrabia; el marrec s’ha assegut al bell mig de l’habitació dels seus fills. L’estira pel braç i l’arrossega altra vegada al seu racó. No et moguis d’aquí, mocós!  El germà, rebel,  avança de quatre grapes fins la casa de la gran i li dóna un cop de puny a un dels seus fills. La nena que banyava a la pica un altre dels seus menuts, surt del cobert crida, agafa un peu del nen i l’arrossega bocaterrosa fora de casa. El sol braseja el terrat i el germà, que es revolta i esparnega. Té les cames esgarrinxades de brutícia i sang. Enrabiat, empenta la seva germana gran que cau a terra i es colpeja el cap contra el mur que separa el terrat de casa del terrat del costat.

Els rajos del sol cauen en picat sobre els caps dels germans. La petita, que s’ho mira agenollada a terra, s’acosta a la seva germana gran que s’aixeca enfurismada. Totes dues es llencen sobre el nen: punys petits i closos que apallissen, ungles d’infant afilades que esgarrapen la carona, blèns daurats que volen i es confonen amb la pols del sol rutil.lant d’agost, dents de llet que mosseguen, dits que pessiguen,... la sang raja per la boca de pinyó que la mare besa tan sovint, pel nas que el pare acaricia quan torna de la feina, les cames fan figa; el minyó cau i resta inert, amb un fil de sang entre els llavis que regalima sobre el terra que bull. Les nenes callen, els plors enmudeixen. Nenes i nines miren la figura que es rosteix sota el cel blau i el sol de justícia...

Ara ja poden jugar. Al joc de les famílies, el joc de moda d’aquest l’estiu.

Al pis d'abaix, els pares es desperten. S’agiten els cossos suats i somriuen quan senten corredisses pel terrat. La mare es lleva. És hora de mudar-se per sortir a passejar. Aniran fins el castell, a la cala més bonica de la costa i es menjaran un gelat.

17 de gener - Un bar, el meu bar

El que us volia explicar ahir és que al meu barri hi ha un cafè molt xulo, on anem molts dels veïn. S'hi barregen els avis de tota la vida i els nouvinguts moderns que viuen als lofts del barri del Born. Serveixen esmorzars de l’estil te i magdalenes casolanes, dinars tipus amanida de formatge de cabra i arròs salvatge i per la tarda pots anar a prendre tallats mentre navegues amb el teu portàtil per Internet. Un lloc de tertúlia. Hi ha tauletes rodones i sofàs. Racons amb llums marroquines. Gent guapa que parla molt. Dimecres hi vaig anar, i el bar estava buit, excepte un parella que xerrava al fons, en els sofàs de la llum marroquina, dos iaios que s'aixecaven cada set segons per anar a fumar una cigarreta a fora –feien força peneta, pobrissons, anant a fumant poc a poc, i un noi que llegia amb un nadó adormit a un cotxet i una tassa buida davant seu. Estava desert. Això sí, un ambient net, net i mort, avorrit i saníssim. Va entrar una noia amb tres criatures, una d'elles a un cotxet enorme, que va ensopegar amb totes les taules possibles ja que la separació entre les taules és minúscula, encara que això, és clar, no és culpa seva. Només que els bars no estan pensats per portar-hi cotxets. Ni més ni menys. I aquest bar el que menys de tots. Enteneu-me bé, jo també tinc criatures, i la majoria dels meus amics les tenen, tinc nebots. M'agraden els nens. En general. Però hi ha un lloc i un moment per cada cosa. La noia va estar una hora i mitja i es va pendre una infusió, mentre mirava a l'infinit, i les tres criatures jugaven al caga tió cantant a grito pelado. Un era el tió, els altres dos cantaven i el del cotxet (de sexe indefinit) bramava. Van tirar un got de la taula veïna que el cambrer va córrer a recollir no fos que els nens es tallessin amb els vidres, mentre la mare es disculpava amb un mig somriure. Tots els que érem al bar vam apartar la vista del llibre que llegiem, del portàtil o de la nostra parella quan vam sentir el soroll dels vidres. Algú va sospirar. La parella es va aixecar per marxar. Uns dels nens que jugava al tió va començar a columpiar-se recolzant-se a una taula buida de persones però plena de vaixella, fins que clar, al final, ho va aconseguir: tot a terra. Gots de te, aigua de vichy i les magdalenes desparramades... Jo vaig deixar tres euros a sobre la taula i vaig marxar sense mirar enrere amb un cert sentiment de vergonya aliena i evitant la mirada del cambrer, no sé si m'explico. Tanco una etapa. No hi tornaré. (Segueix)