17 de gener - Un bar, el meu bar

El que us volia explicar ahir és que al meu barri hi ha un cafè molt xulo, on anem molts dels veïn. S'hi barregen els avis de tota la vida i els nouvinguts moderns que viuen als lofts del barri del Born. Serveixen esmorzars de l’estil te i magdalenes casolanes, dinars tipus amanida de formatge de cabra i arròs salvatge i per la tarda pots anar a prendre tallats mentre navegues amb el teu portàtil per Internet. Un lloc de tertúlia. Hi ha tauletes rodones i sofàs. Racons amb llums marroquines. Gent guapa que parla molt. Dimecres hi vaig anar, i el bar estava buit, excepte un parella que xerrava al fons, en els sofàs de la llum marroquina, dos iaios que s'aixecaven cada set segons per anar a fumar una cigarreta a fora –feien força peneta, pobrissons, anant a fumant poc a poc, i un noi que llegia amb un nadó adormit a un cotxet i una tassa buida davant seu. Estava desert. Això sí, un ambient net, net i mort, avorrit i saníssim. Va entrar una noia amb tres criatures, una d'elles a un cotxet enorme, que va ensopegar amb totes les taules possibles ja que la separació entre les taules és minúscula, encara que això, és clar, no és culpa seva. Només que els bars no estan pensats per portar-hi cotxets. Ni més ni menys. I aquest bar el que menys de tots. Enteneu-me bé, jo també tinc criatures, i la majoria dels meus amics les tenen, tinc nebots. M'agraden els nens. En general. Però hi ha un lloc i un moment per cada cosa. La noia va estar una hora i mitja i es va pendre una infusió, mentre mirava a l'infinit, i les tres criatures jugaven al caga tió cantant a grito pelado. Un era el tió, els altres dos cantaven i el del cotxet (de sexe indefinit) bramava. Van tirar un got de la taula veïna que el cambrer va córrer a recollir no fos que els nens es tallessin amb els vidres, mentre la mare es disculpava amb un mig somriure. Tots els que érem al bar vam apartar la vista del llibre que llegiem, del portàtil o de la nostra parella quan vam sentir el soroll dels vidres. Algú va sospirar. La parella es va aixecar per marxar. Uns dels nens que jugava al tió va començar a columpiar-se recolzant-se a una taula buida de persones però plena de vaixella, fins que clar, al final, ho va aconseguir: tot a terra. Gots de te, aigua de vichy i les magdalenes desparramades... Jo vaig deixar tres euros a sobre la taula i vaig marxar sense mirar enrere amb un cert sentiment de vergonya aliena i evitant la mirada del cambrer, no sé si m'explico. Tanco una etapa. No hi tornaré. (Segueix)