Dos llibres diumenge: Once Vidas i Vaclav y Lena

Doncs vés per on que vam tornar de Brussel.les dissabte a les tres, més o menys, ens vam menjar un pollastre a l'ast d'un lloc que em van dir que portava més de 30 anys al meu barri i que jo ni m'havia assebentat de la seva existència (en fí), ens vam emborratxar convenientment amb un grup d'amics mentre miravem el barça i tornavem a les tantes del matí, el Xavi i el Marçal inconscients i jo procurant no topar-me amb controls policials (jo vaig deixar de beure amb prou antel.lació, però no portava cap identificació, ni DNI ni ná de ná, tampoc era qüestió de passar una nit per indocumentada sense tenir les maletes desfetes encara i amb el nen adormit a la seva cadireta). Tot aquest rotllo per explicar-vos que diumenge no em vaig aixecar del llit, i que el nen i jo vam dinar una burguer amb patates i vam sopar quicos i pipes que el Xavi es va avenir a anar a buscar-nos al super de la cantonada. I em vaig passar tot el dia fent el gos, i em vaig llegir dos llibres sencers, que sumat al llibre que em vaig llegir durant la setmana a Brussel.les,  ha sumat tres llibres llegits de dimarts 6 a diumenge 11, llibres que són: 1Q84 tercera part, Once vidas i Vaclav i Lena. I jo vull parlar d'Once Vidas.

Ja tenia calat el llibre quan me'l vaig comprar. El tenia calat per dues coses. La portada és genial. De les meves. Una portada que a mi em parla directament, molt brutal. Es tracta d'un edifici de veïns, on es veuen personatges a través de les finestres fent diverses coses. A mi, si em voleu vendre un llibre m'heu de posar finestres de  cases on es vegi una mica el que es fa a dins, per mi és lo millor del món!

Bonica no?

La segona raó de compra va ser una ressenya que vaig llegir no sé a on. Allí es parlava de que el llibre anava d'un acte inconscient del protagonista desencadenava una sèrie d'aconteixements que transformaran la vida d'onze persones. Bé, jo no crec que vaig exactament d'això més aviat va de les coses que passen a la vida, de forma simultània o no, i que es rel.lacionen o no, tinguem o no consciència, i aquest tema que és un dels temes que més em fascinen del món, com a lectora, escriptora, creadora de continguts o lo que sigui, em va tornar a dos llibres que vaig llegir ja fa molts molts anys, ja que una és llegida i té, encara, certa memòria: Estación Victoria a las 4:50 que eren tot de coses que passaven a l'Estació londinenca a aquesta hora, si no recordo malament, i que han tornat a reeditar (jo li he regalat el meu exemplar antic a la Mar, li he deixat llegir totes les meves novel.les fetitxe) i un altre llibre, ara oblidat, que em va impactar quan devia tenir 13 o 14 anys, La Noria de Luis Romero, on anava lligant fets i fets, accions, i anava saltant de personatge amb personatge, i crec que tancava les històries, per això de la nòria (una rodona tancada, sense inici ni final i d'on no t'hi pots baixar, dic jo).
Once Vides està bé. Jo el recomano si no va més enllà que passar una bona estona. Diu la contra que té humor. A mi no m'ha fet gràcia, més aviat certa pena. L'edició és preciosa. Hi ha una foto de l'autor i diu que va nèixer l'any 1980. Jo al.lucino que ja hagi gent nascudes els anys 80 que ja s'estiguin guanyant la vida, però així va la cosa. M'agrada el llibre i l'editorial que el publica, Roca Editorial, així que el podeu anar comprant i llegint. Apa, bona tarda.

L'home guapo

Ja sabeu que a mi m'agrada llegir, els llibres, menjar i els homes, no necessàriament en aquest ordre, o sí. El tema és que si una declara que li agrada mirar als homes com si fóssin una obra d'art, haurà de declarar també quin tipus d'home li agrada, o no? Jo crec que és de llei. I en això pensava, dic que m'agraden els homes, però no sóc taaaaan frívola i superfícial per dir que m'agraden TOTS els homes. Només els guapos. I què és un home guapo? Doncs para gustos colores, vull dir que hi ha guapos objectius del tipus, George Clooney o Jude Law que són guapos, te'ls miris com te'ls miris. Et poden semblar més o menys sexys. Et poden donar o no morbo, però guapos ho són. Després hi ha els que a mi m'agraden, que si m'heu llegit, són uns quants famosos o no com, el noi que li fa l'entrenament personal a una amiga, o el Bardem, i llavors podeu dir, doncs a mi sí m'agrada, doncs a mi no, a mi no me dice nada, bruteja, jo què sé. Hi ha guapos oficials que a mi no m'agraden gens com la jovenalla de Crepúsculo, el protagonista em sembla mal dutxat, i això fa una mica de fastiguet, no? I així mil. Però ara ve l'important que us volia explicar aquest matí i és: quin tipus d'home m'agrada a mi de veritat? Per què sí, tinc un model que es repeteix en el temps i en característiques físiques que m'agrada molt, molt. L'altre dia mirant una sèrie el vaig trobar, l'home de la meva vida és Furio Giunta dels Soprano, l'actor italo-americà Federico Castelluccio que és la cosa més guapa que he vist a la meva vida, que em talla la respiració. Un breu resum seria: moreno, amb un nas important, mirada una mica golfa i una mica canalla així de pinta. Here is:

Què us sembla? El trobeu guapo o no? El més curiós és que si faig memòria puc arribar a recordar homes que m'agradaven quan jo era bastant bastant petita i la veritat és que són més o menys del mateix estil. Una que és consequent o una sosa, vés a saber.

UN RAIG DE LLUM ET DESPERTA BRUSCAMENT

No marxem de pont perquè estem d'obres i demà a les vuit ve un pintor. Per fí podrem tornar a veure la TV encara que un parell de setmanes sense l'aparell no li han anat malament al Marçal. Com que he escrit mol poquet i últimament estic una mica vaga, recupero un conte que sempre m'ha agradat, més que res pel que volia ser. No és ni tant sols original, ja que imitava l'estil d'aquells americans descarnats que adoro. Res, el dedico a tots aquells que no hem fet el pont. 

Un raig de llum et desperta bruscament. T'incorpores del llit. Tens un terrible maldecap. Fas una ullada a la cambra. No la coneixes. Et poses les mans al front i dius una paraulota. Tornes a mirar l'habitació. No tens ni idea d'on ets. Busques un rellotge. Uns números vermells diuen 12.35. Suposes que del migdia. Per la llum. Poses un peu a terra. Desprès l'altre. Portes un pijama absurd. No és teu. Et mires el llit. Llençols roses. Edredó de quadrets blancs i roses. Continues sense saber on ets. Unes sabates de dona. La llum del dia sembla entrar en el teu cervell. Raquel. Són les sabates de la Raquel. Ets a la cambra de la Raquel. Intentes recordar el que vas fer anit. No pots. Surts de la cambra. Busques la cuina. Damunt la cafetera, una nota: menja el que vulguis, et telefonaré, petons, Raquel. Obres la nevera. Dos ous. Una cuixa de pollastre rostit. Mig enciam. Un desert. La Raquel no és la mestressa de casa de l'any, precisament. Per sort hi ha cafè. Te'n veus un glop. Dius una altra paraulota: t'has oblidat del sucre. Tornes a mirar la nota. Llegeixes petons. Et preguntes què vas fer amb la Raquel. No tens ni idea. Fas un badall i et grates la panxa. Caldria dutxar-se, penses. Busques el bany. La primera porta és una sala. Ordenada. L'altra porta és un armari. Cauen uns pals de golf. El soroll que fan al caure et provoquen espasmes. Finalment, trobes el bany. La llum blanca t'encega. Veus la teva roba. Plegada. Al lavabo. Com ha arribat al lavabo? Prefereixes no preguntar-t'ho. Massa coses alhora. Petons de la Raquel i la roba al lavabo. Et despulles. Deixes el pijama absurd a terra. Et fiques a la dutxa. Et poses un xampú que surt per la tele. Et rentes el cabell dues vegades. El xampú no és teu. Et quedes sota l'aigua una bona estona. Et sents millor. T'eixugues amb una tovallola que fa molt bona olor. Fa olor de la Raquel. D'això sí que t'enrecordes. Et vesteixes. Fins i tot tens els calçotets. Vas anar despullat des del lavabo fins l'habitació? Et torna a fer mal el cap. Et mires al mirall. Fas una cara horrorosa. El ulls no semblen ulls. Tens unes arrugues al voltant de la boca. Et molesta. T'hauries d'afaitar. Rentar-te les dents. Et rentes les dents amb un raspall que has trobas. Al lavabo de la Raquel. Et fa una mica de mal l'estómac. Tornes a la cuina. Menjaries alguna cosa. Agafes la cuixa de pollastre rostit. Te la menges freda i tot. Vas a la sala. Poses la televisió. Hi ha un paio que parla sobre camps de refugiats. Badalles. Tanques la tele. Penses en la Raquel. Amb el que vau fer. Recordes un bar. Dues begudes o tres. Potser quatre. No ho saps. Una partida de billar. La Raquel rossa. Unes cames llargues. Uns pits meravellosos. Magreig al lavabo del pub. Un cotxe. Una casa. Tres begudes més. O potser quatre. Després res. Petons Raquel, deia la nota. No saps res. Regires la sala. No hi ha res d'interés. Algun llibre, un cendrer. Molts compactes. Te’ls mires. De rock. Molt bons. Tornes a la cambra. Mires pels calaixos. Calces negres. Calces blanques. Trobes una caixa. Bitllets. Els agafes. Els comptes. N'hi ha tants que et canses. No val la pena comptar-los. A la butxaca. Tornes a la cuina. Prens un got d'aigua. Tornes a la cambra. Els números vermells diuen 15.10. De la tarda. Segur. Per la llum. Sona el telèfon. Vas a la sala. Te'l mires. Serà la Raquel. La nota deia et telefonaré. Te'l mires fins que deixa de sonar.  Petons, Raquel. Te'n vas. Deixes la porta oberta. Baixes l'escala. El soroll del camions et molesta. Camines una mica. Passeges. Vagareges.  Veus un bar. Entres. Hi ha una rossa. Et mira. La mires. Un cubata. Potser dos. Vas cap a ella. Parla d'anar a un bar. Amb billar.

Brindis

Aprofitant que la noia de la caixa xerra amb el noi dels encàrrecs, ha robat una ampolla de cava i se l'ha amagada dins la faixa. Darrere les begudes carbòniques, s'ha menjat una rajola de xocolata i ha agafat un cartró de llet per sortir del supermercat amb aquells aires de reina que la caracteritzen. Ha pagat la llet i, amb una mà recolzada a la barroca agulla de pit que li tanca l'escot, ha sortit del supermercat somrient coqueta al noi dels encàrrecs i arrossegant els peus inflamats, quina creu aquesta circulació, quan arriba la primavera!I és que l'hivern s'enretira, i els arbres comencen a tenyir-se de verd, els parcs s'omplen de flors i de nens, i a les fonts beuen coloms, que es banyen alegres. Ella es passeja pel parc, espantant als ocells i s'asseu a un banc. Allí reposa, satisfeta, amb el gust de la xocolata que encara li omple la boca.Després, torna a casa lentament, saludant a les veïnes. L'ascensor encara està espatllat i ha de pujar les escales amb molt de compte, subjectada fortament a la barana. Robes antigues i espellifades omplen totes les cambres del petit pis on viu. De les parets esquerdades en pengen retrats antics amb rostres en blanc i negre, que ja ni ella és capaç de recordar. Pocs mobles naveguen per les cambres; una taula mal calçada, dues cadires amb les molles a la vista, una gran calaixera atapeïda de roba marcida i de gots desaparellats, i un llit amb els llençols bruts i arrugats. Fa molt temps el pis era net i ple de mobles de caoba, llençols de fil que planxava una planxadora, una cuina lluent on ella preparava exòtics plats pels seus amants... De mica en mica, els amants no van tornar, ella es va haver de planxar la roba i els racons es van omplir de pols i teranyines. I a poc a poc, es va anar venent les joies, la vaixella, els llençols, les sedes, els vestits llampants i els mobles valuosos. Només la galeria, blanca i lluminosa, respira netedat, plena de grans plantes verdes i fresques que la mestressa amanyaga amb orgull, lentament, acaronant les fulles i les tiges, mormolant paraules d'amor oblidades com qui ressegueix el pit d'un antic amant molt vell i estimat... Ara, es maquilla de pepa, es vesteix amb parracs estridents, es col.loca una perruca  de fantasia, i prepara la taula per sopar: està esperant el seu amant que la ve a veure quan comença la primavera, des de fa seixanta anys. A la llum de la bombeta miserable, el cava que ha robat espurneja i les copes esquerdades brillen com si fossin diamants.  Des del carrer ressonen les passes d'algun vianant tardà que es retira cap a casa. Ella segueix esperant, mig adormida, amb el cap recolzat al braç i la perruca de gairell. Quan el silenci domina la nit, sent un calfred per l'esquena que la desperta i pensa que potser l'estan acariciant. Llavors obre l'ampolla de cava,  se'n pren la meitat i canta "...te lo mostraré, me lo mostrarás, pero ya no te querrás casar..." i "...me juraste amor eterno y en la fuente me caí, ahora dices que no me quieres y a la fuente no quiero i..." i balla i balla fins que cau a terra, marejada, mentre fa brindis a la soledat, enlairant l'ampolla, en honor  a tots els seus antics amants, fins que el veí, enrabiat, dóna cops de puny a la paret exigint silenci, i ella, trontollant, va cap al llit i s'abraça al coixí...

Setmana del Llibre en Català, els nens que ens visiten

Dissabte a la fira, al parc de la Ciutadella. Ja és tard i gràcies a dèu ja no fa tanta calor. Es prou tard, ja que hem entrat la tauleta i les cadires on els nens pinten. S'acosta un retaco que demana un llapis i s'asseu. Els peus no li arriben a terra, deu ser molt petit. Pinta una mica i m'ho ensenya i diu, ara vull comprar un conte. Mira, remira, es passeja i escull un conte de pirates de Takatuka, els meus companys de caseta. La mare li diu, estàs segur? O i tant! diu el retaco, i continúa amb veu de pito, de nen petit petit i sense respiració:
"L'any que ve la meva classe de la meva escola es diu els pirates i sempre ens fan llegir un conte del nostre nom i si jo agafo aquest conte i el llegeixo ara, avanço i així no haig de llegir dia a dia, i cansar-me, perquè ho hauré llegit abans..." i agafa respiració i obre la boca per continuar, però la mare el talla, "m'has convençut" i li compra el llibre.

Migdia de diumenge, ara sí que fa calor de debò. Tenim un porticó tancat i estem l'Helena i jo xerrant de coses banals, de nóvios i coses així, i entra una nena d'uns set anys. Ens diu, "hola, bona tarda" molt educada i riallera, i comença a mirar. Li dic, "vols que t'ajudi en alguna cosa? et comento alguns contes?" i ella contesta "uix, no cal, ara estic en la fase mirant. Hi ha tant per mirar. Tants llibres diferents. Jo m'haig de comprar un o potser dos, però com que tinc poc pressupost, vull mirar-ho tot bé, de dalt abaix i quan ho tingui tot mirat i remirat, llavors compraré, no abans". I li dic, "doncs em sembla molt bé, tu mira i ja et decidiràs". "Mira, em diu la nena, jo tinc el 1, 2 i 4 del Stilton, l'últim no l'he llegit ja que esperava a tenir el 3 i llegir-los en ordre, però jo crec que és un llibre que em caurà, algú me'l comprarà, de regal, jo el que vull ara és comprar-me un llibre que de debò m'agradi, que em vingui de gust. Em preocupen els preus". "Ah, sí", li dic jo, "i es pot saber perquè? "Doncs perquè són els meus propis diners", "jo sóc independent, em compro el que jo vull". No ens va comprar res, però vaig estar encantada de conèixer-la.

El meu fill ve a ajudar-nos a vendre, i ve precissament, el pitjor moment del dia. Ningú no s'atura. No és que no hagi gent, hi ha, però ni tant sols miren els llibres. La majoria van amb estelades i porten cartells de Salvem la llengua i coses així. No compren ni un sol llibre, que si t'ho mires bé, és una manera de salvar una llengua, però sembla que no estan disposats a posar un duro. I 15€ per un àlbum il.lustrat els hi sembla car. Un company editor em diu que ell té llibre a 5€ i també la gent pensa que són cars. Doncs això, passen els defensors de la llengua que no compren llibres i el meu fill es desespera. I se li acut muntar una activitat de titelles per organitzar una taller, gratis em diu, perque els nens s'acostin i comprin. El seu pare ve abans i no té temps de fer la representació. Llàstima.

Tarda d'estiu I

La mare pentina els seus fillets al lavabo de l’apartament on estiuegen. Són les sis de la tarda i el sol entra de través per la finestra del bany; ja poden sortir a passeig perquè no fa aquella calor temible que els humiteja els vestidets conjuntats que porten tots els germans. La mare pentina amb cura els cabells de les dues nenes. Els fa unes trenes precioses amb uns llaços de color rosa a conjunt amb els davantalets. Al nen, el més petit dels tres, li xopa els cabells rossos de colònia d’infant per evitar que els cabells rebels se li escapin desordenats. La mare, el pare i els nens, ben repentinats, surten per fi al carrer. Avui és tarda de cinema i fan dues pel·lícules. Com moltes altres tardes d’estiu, els nens entren al cinema i s’asseuen a les butaques, com sempre: el germà petit al mig de les dues germanetes. La mare compra molts paquets de crispetes i els reparteix perquè no hi hagi baralles. Quan s’apaguen els llums s’acomiada dels nens petonejant-los, porteu-vos bé, us esperem a fora, i surt de la sala. Els deixa sols al cinema.

Quan fa un quart que ha començat la pel·lícula, una de les nenes gemega; no li agrada gens, li fa molta por. És una història sobre un peix enorme i dentat que es menja tota la gent en banyador que hi ha en una platja, que s’assembla força a la platja on van cada matí. Poc després, la germana plora de debò; el peixot s’acaba de cruspir una senyora que duia un biquini vermell com el de la mare. El nen és l’únic que no ploriqueja. De fet no entén res de la història, quasi no mira la pantalla i prefereix menjar-se les crispetes de la seva germana. Les nenes no poden més i decideixen sortir. De l’únic que tenen ganes és de tornar a ser amb els pares i que els comprin un gelat, com cada tarda de cinema. Un cop a fora, el món s’ensorra: tot desert. No hi ha ni el pare, ni la mare. Ningú no els espera a peu dret a la porta del cinema. Només veuen turistes de cabells rossos que es passegen pel carrer parlant en llengua estrangera. Ara sí que les nenes ploren de debò; sovint van al cinema durant les tardes d’estiu i s’empassen dues pel·lícules. Els pares els deixen sols, però quan surten, sempre són allí, de peu dret, esperant-los somrients. Llavors, van a jugar als gronxadors o amb la sorra de la platja, i si s’han portat bé, van  a menjar gelats al passeig marítim. On són els pares? L’únic que no plora és el nen, que encara esgarrapa alguna crispeta oblidada de la bossa. Comencen a  caminar, ben agafats de les mans. S’endinsen per carrers que desconeixien, plens de bars foscos d’on surten homes cantant, de restaurants que fan pudors de fregits, de joves que s’escridassen. Sort que és un poblet petit i ben aviat troben un carrer que reconeixen. El carrer de l’ajuntament, per fi estan a prop del seus carrers de sempre, on viuen tots els seus amics, aquí hi ha la gelateria, les botigues on compra la mare, el tros de platja on van cada matí, i el passeig marítim...

Veuen els pares de lluny, asseguts en una terrassa, amb altres amics, rodejats de begudes. Sembla que s’ho passen molt bé, el pare parla en veu alta i la mare xiscla i té les galtes enceses. El pare xerra entusiasmat, mou les mans amunt i avall, tan diferent que a casa, que sempre llegeix el diari o fa la migdiada. I la mare fuma, i de tan en tan, fa un glop d’un got llarg de color taronja, i riu, creua les cames, mou el peu, i torna a riure.

Els nens s’acosten lentament, ben agafadets de les mans: dues nenes i un marrec, vestits de diumenge, amb els davantals a conjunt, amb els cabells esbullats malgrat la colònia i els ulls terroritzats. Es queden arran de taula, mirant els pares que riuen i beuen amb els seus amics; potser si esclaten a plorar, per fi els veuran.

Un petit conte abans de les vacances- Tarda d'estiu

Dedicat a la Elen, a la Marta, a la Laura i al Ricard, amb els que vam passar tantes tardes d'estiu al terrat. És un conte! 

 Quan els pares fan la migdiada, les nenes s’escapen dels seus llits i fugen cap el terrat. No volen dormir, només volen  jugar a les famílies, el joc de moda d’aquest estiu. El  germà petit les sent i, malgrat que sap que les seves germanes no el volen, salta del llit i les segueix amb dificultat per les escales enfilades. Divideixen el terrat en dues parts; la millor se la queda la germana gran. És la part més ampla, la que té un cobert  amb la pica de ciment d’on raja aigua de debò, una taula coixa i un balancí podrit que els serveix de sofà. El  tros més petit, sense cobert, ni mobles, ni res, és per la menuda. A banda i banda del terrat, una casa per cada germana. I cada casa, una família, amb fills i tot. Les dues germanes coneixen molt bé el seu paper en el joc de les famílies. El germà, però, no. Es passeja profanant les parets, no respecta divisions i ploriqueja enmig de la cuina fins que la germana gran li allarga un feix de papers i un llapis. El nen s’asseu en un racó  i escriu les cartes que després repartirà pel veïnat.

La tarda avança, el sol cau de ple sobre els caparrons,  i ara juguen a que és diumenge. És l’hora d’anar a missa. Ara sí que el germà petit juga: agafa l’estufa rovellada que serà l'altar i espera que les seves germanes es vesteixin de gala amb les tovalloles de la platja. Envoltades dels seus fillets immòbils d’ulls esbatanats escolten el sermó. A un senyal del nen, les germanes canten o s’agenollen, acomplint el ritual, sota el cel blau, amarats del silenci estiuenc de primera hora de la tarda que paralitza els adults; sota un sol de justícia que ignoren, els germans juguen. Quan s’acaba la missa, les nenes retornen a les seves obligacions de mare i obliden de nou el nen que rondina. Vol canviar les regles del joc, vol que tota la tarda fos diumenge. L’envien al racó del carter i ell pica de peus sobre els fulls bruts de gargots. Torna a profanar territoris i les germanes l’empenyen d’una casa a l’altra. No el volen. El nen, avorrit, s’asseu al mig del terrat, i marraneja; el sol llampurneja en el seu cap. Les germanes se’l miren i la petita s’enrabia; el marrec s’ha assegut al bell mig de l’habitació dels seus fills. L’estira pel braç i l’arrossega altra vegada al seu racó. No et moguis d’aquí, mocós!  El germà, rebel,  avança de quatre grapes fins la casa de la gran i li dóna un cop de puny a un dels seus fills. La nena que banyava a la pica un altre dels seus menuts, surt del cobert crida, agafa un peu del nen i l’arrossega bocaterrosa fora de casa. El sol braseja el terrat i el germà, que es revolta i esparnega. Té les cames esgarrinxades de brutícia i sang. Enrabiat, empenta la seva germana gran que cau a terra i es colpeja el cap contra el mur que separa el terrat de casa del terrat del costat.

Els rajos del sol cauen en picat sobre els caps dels germans. La petita, que s’ho mira agenollada a terra, s’acosta a la seva germana gran que s’aixeca enfurismada. Totes dues es llencen sobre el nen: punys petits i closos que apallissen, ungles d’infant afilades que esgarrapen la carona, blèns daurats que volen i es confonen amb la pols del sol rutil.lant d’agost, dents de llet que mosseguen, dits que pessiguen,... la sang raja per la boca de pinyó que la mare besa tan sovint, pel nas que el pare acaricia quan torna de la feina, les cames fan figa; el minyó cau i resta inert, amb un fil de sang entre els llavis que regalima sobre el terra que bull. Les nenes callen, els plors enmudeixen. Nenes i nines miren la figura que es rosteix sota el cel blau i el sol de justícia...

Ara ja poden jugar. Al joc de les famílies, el joc de moda d’aquest l’estiu.

Al pis d'abaix, els pares es desperten. S’agiten els cossos suats i somriuen quan senten corredisses pel terrat. La mare es lleva. És hora de mudar-se per sortir a passejar. Aniran fins el castell, a la cala més bonica de la costa i es menjaran un gelat.

Jo vaig fer una línia (dedicat als meus amics escriptors)

Un dia vaig fer una línia. I vet aquí que m'en vaig enamorar i me la vaig fer meva. Me l'estimava molt. Constantment l'acaronava i li deia cosetes. La rentava cada matí, la planxava suaument, li cantava cançons i fins hi tot dormíem plegats. Li vaig donar tot, a la meva línia. Però la traïdora, un bon dia que estavem prenent el sol, jo a una gandula i ella sobre la taula, va aprofitar que el balcó era obert de bat a bat i se'm va escapar. Vaig córrer com un boig darrera d'ella, baixant les escales de quatre en quatre, mig plorós i jugant me la vida. Just al moment que sortia per la porta la vaig veure com pujava a l'autobús i d'un salt, quasi en marxa, també jo hi vaig pujar. La línia, sense fer soroll es va arrossegar entre les cames dels passatgers fins que va arribar al peus d'una noia rossa, força maca per cert, va pujar per les mitges fins rodejar-li la cintura, envontant la amorosament i s'amagà al seu escot. Engelosit i mort d'enveja me la imaginava, ben calentona, allà al mig dels pits de la rossa. Em vaig intentar acostar, dissimulant, per poder introduïr la meva mà en el triangle de pell que deixava entreveure la brusa de seda de la noia, per tal de poder recuperar la punta de la meva línia, però la rossa, potser malinterpretant les meves intencions, però sense preguntar me les raons, em va llençar una mirada d'odi. Em vaig aturar, paral.litzat per aquella expressió d'aversió, amb una mà a l'aire, fent un posat bastant estúpid. I la rossa, va, i em clava un mastegot.
Vaig haver de deixar de banda la primera possibilitat de recuperar la meva línia per la via ràpida i vaig passar utilitzar un altre métode que m'havia donat bons resultats en el passat pensant que, segurament, tambè obtindria fruits ràpidament: és tracta de donar les explicacions oportunes, ja que parlant la gent s'entén. Però quan vaig començar a explicar a la rossa que jo vaig fer una línia, que s'havia escapat de la meva taula i havia anat a parar al seu escot pujant per les seves cames i envoltant la seva cintura, la rossa es va posar a cridar com una histérica i el conductor de l'autobús ens va portar directament a la comisaria. I aquí estic, pres a un calabós, mentre veig des d’una finestra amb barrots que dona fora al carrer, a la rossa que traspassa la porta de la comisaria, es treu la meva línia de la pitrera, l’acaricia, li fa un petó amorós, i la torna a desar dolçament a la calentor de la pitrera.

El sector editorial, hábitos de consumo y todo lo contrario

Quería compartir unas reflexiones sobre mi negocio, sobre el modelo a seguir, las pautas de comportamiento de mis clientes, y de los clientes en general, para tratar de mejorar mi empresa y mi facturación.


Quería pensar sobre hábitos de consumo en mi sector (hasta ahora llamado editorial) y en otros sectores similares. Avanzo que no se trata de una investigación científica ni basada en estudio de mercados. Es producto de mi mente y de mi experiencia, una mezcla entre mi opinión, mi observación e intuición. Y un poco, los números.

Mi negocio factura una vez al año mucho, concretamente, en Navidad. Un poquito muy poquito en Sant Jordi, pero cada vez menos. Esperábamos resultados en la Feria de Madrid y quizás de forma puntual en ferias locales (tipo la de Sevilla que va creciendo) que no han acabado de cuajar. Estoy segura que no ha sido así para todo el mundo. Pude observar largas colas ante un Espinosa que no paró de firmar. Imagino que la cuenta de resultados de Random para este libro debe ser positiva. Ni idea para el resto de sus títulos, y con esto ya estoy apuntando un problema. El resto del año es un desierto. Como me dedico a editar álbum ilustrado infantil, imagino que habrá oportunidades de negocio varias a lo largo de todo el año, aunque sean poquitas: ferias de libros puntuales y pequeñas, regalos, cumpleaños donde la oportunidad es menor ya que competimos con juguetes, artefactos informáticos y etc, cosa que nos complica la existencia. O sea, que mis clientes potenciales, mis lectores, compran en Navidad para hacer regalitos, quizás en las ferias y poco más. Mal tema para unos libros que precisan ser tratados con mimo por parte de los libreros, y que tal y como hemos comprobado en vivo, cuando los podemos explicar, enseñar y contar, los vendemos como rosquillas.

Imagino que muchos sectores están sufriendo el mismo fenómeno, como por ejemplo, los juguetes, que se consumen, se compran en una fecha muy concreta como la campaña de navidad y después compiten con libros, informática, ofertas de ocio, etc. Hablé con una amiga que trabaja en el sector y les sucede algo parecido a lo que nos pasa a nosotros pero en leve. En el caso de las grandes cadenas, deben aceptar devoluciones, o sea, juguetes no vendidos, si no, no hay trato. La diferencia con los libros es que nosotros las debemos aceptar siempre y cuando digo siempre es siempre eternamente en cualquier momento, lugar y estado. No creo que Diset o Marttel acepten esto, ni que nadie, con dos dedos de frente, por muy canal de distribución fuerte se atreva a plantarles cara, ¿o sí?

El libro es un producto delicado. Se rige por sus propias normas. No puede tratarse como un producto de consumo, tampoco se puede tratar como un producto de compra impulsiva, pero yo creo que se le acerca más, al menos en parte, por que también es un producto de compra reflexiva o ¿cómo describirías a aquél lector, al que yo conozco en concreto, que recorta la reseña de su diario y se dirige a la librería? Este sería Jordi, por ejemplo. U otro que escucha pacientemente a su librero o a cualquiera para que le haga una recomendación sobre la cual hablarán largo y tendido si tienen tiempo, sobre gustos, historias, personajes, temas y finales. Y de portadas.

Fui a cenar con unos viejos amigos, y uno de ellos me pidió una recomendación. Esta mañana, el tema se complica. ¿Qué le gustará? ¿Una novela histórica? ¿Policíaca, un thriller? Si es así, más del tipo novela negra americana, o de estas nuevas nórdicas. Una novela realista, costumbrista, fantástica, ¿de zombies? Como tengo ganas de hablar de libros y no hablar de mi vida, y esto también lo trataré en otro post, he pensado que quizás le gustaría oír un poco sobre los libros que tengo pendientes de leer. La lista de pendientes clasificada según ya comprados, esperando para ser leídos, o la lista de los que te comprarás, también es significativa. Advierto que yo ya tengo muchos libros básicos y clásicos, que es lo que recomendaría a alguien que empieza con esta aventura maravillosa y les diría, seguid líneas de lectura, evoluciones naturales hasta llegar a los autores actuales, que nos conducen a las películas, series o a los cómics. Con esto me refiero desde la literatura fantástica, pasando por fenómenos sobrenaturales o la chic-lit que tiene su referente con Jane Austen o Gaskell, ¿pensáis lo mismo?

El dinar familiar

Dedicat a la meva mare, que fa les millors paelles del món


La mare compta amb cura l’última tasseta de cafè plena d’arrós i el llença a la paella on ja bull l’aigua. Deu minuts. Sent la porta i veu el seu marit carregat d’ampolles. Somriu. Avui no hi faltarà ningú. Feia setmanes que no els tenia a tots, i que consti que no és tant sols culpa dels nois, tambè ella s’ha descuidat algun dissabte i ha preferit sortir de cap de setmana. La filla gran entra a la cuina i la petoneja. Piquen a la porta, deu ser el nen. La germana del mig està posant les estovalles, només falta la més la petita. Encara dorm?, no, entra badallant a la cuina, la mare se la mira però prefereix no dir res, avui hi són tots i se sent contenta, ja li ho dirà després. Ara cal parar taula. La paella és a punt, nena posa els estalvis, aquells, els que tenen forma de papallona, pare seu aquí, el nen al seu costat, les dues grans, després la petita, estic tan contenta que hi sigueu tots, vejam, des de Nadal que no dinàvem tota la família plegada, la petita badalla un altre cop, ets una maleducada, diu la mare que ja no es pot aguantar més, estic morta de son, protesta la nena, a més encara no he esmorzat, no m’estranya, es pot saber a quina hora has arribat?, doncs bastant d’hora per ser dissabte, no t’he sentit, i què, és que dubtes de la meva paraula?, doncs, ara que m’ho preguntes, sí, ho sabia, ho sabia, n’estic farta, es pot saber de què?, que no confiis en mi, que em controlis dia i nit, doncs si no t’agrada ja ho saps, i el pare, assegut a l’altra banda de la taula, fa un glop de vi, i sospira desanimat, la mare, però somriu, estic tan contenta de tenir-vos aquí!, per uns instants tots menjen en silenci, què tal, és bona la paella? Ningú no contesta, la petita es baralla amb una gamba i el noi mastega mirant el sostre. Avui, mare, la paella no t’ha quedat..., què vols dir?, què no és prou bona?, no vull dir això, segueix la filla gran, és bona, com sempre, però..., i calla no sap què dir, fins que el seu pare li posa una mica més de vi, i l’únic fill mascle de la família enceta un breu comentari amb l’esperança de canviar de tema, heu sentit el que ha dit el ministre de sanitat?, i llavors la germana gran s’exalta, fa mesos que espera els resultats d’una ecografia, i la mare obre els ulls, una ecografia dius? El germà s’empassa un mos de pà i amb la boca plena etziba, no estaràs prenyada, germaneta?, ets un anormal, saps?, i la mitjana reulla al pare i comenta, les ecografies no només són per les prenyades, llest!, ara resulta que ets entesa en medecina!, no, no sóc entesa però tu no en tens ni idea, doncs més que tu, i el pare subratlla, molt parlar de sanitat i no has aprovat les matemàtiques, i el germà, ja hi som, la mare branda la cullera de fusta, algú vol més paella, i la petita, amb la boca plena diu jo i la mare tu no, tu t’has de vigilar, i doncs per què ho preguntes, i la germana segona, per emprenyar, i la gran fa una ganyota desaprovadora, i el pare fa un gest per manar silenci i el germà, algú em pot passar el pà, i la gran trabuca la copa i llença el que li quedava de vi quan li allarga la panera i tota l’estovalla de diumenge es tenyeix de morat, la mare gemega i la petita se’n riu i la mare, vermella, prou riure i vés a buscar la baieta, perquè, si jo no ho he fet, que hi vagi ella, no puc, tu ets més a prop de la cuina, llesta, ella, que s’asseu a l’altra banda de la taula i no s’aixeca ni que la matin, i el germà riu, així té el cul, què li passa al meu cul, que el tens més gros que una plaça de toros, i tu tens el careto més lleig que he vist a la meva vida, fins que la mare s’aixeca i la germana segona, seu mare que hi vaig jo, i quan torna, diu, no costava tant, i la gran, a tu que eres a prop, i el pare fa un altre glop de vi i la taula sembla fer tombs, i la petita, necessito mil peles, i la mare, per què les vols, i la gran, apa mare, i el germà, si no te les dóna, te les deixo jo, tu no perquè després te les haig de tornar, home, només faltaria, i el pare remuga, no és pels diners, és perquè no surti tant, apa pare si ja tinc setze anys, i la germana segona, a la teva edat jo no sortia de casa, tu perquè ets així. Així, com?, una bleda, i tu un vividor, algú vol fruita?, pregunta la mare, jo una miqueta més de vi, diu el pare, vi no perquè ja estàs prou borratxo, menja fruita nena, que encara has de créixer, no vull, una pruna, no vull, deixa-la mare, per què et fiques on no et demanen?, jo, no... ocupa’t de les teves coses, i tu deixa’m estar, ets una pesada, i tu doña perfecta, i què si ho sóc?, sí ja veus, i tu que n’has de dir, té raó, encara no has aprovat les matemàtiques, això no hi té res a veure,  no?, hi té molt a veure, i tu que no tens ni nòvio, ni tu tampoc, ja, però jo no en vull de xicota, no ni poc, què sabràs tu, tu no saps res de la meva vida, ni tu de la meva i si no tinc nòvio no és cosa teva, algú fa el cafè, i perquè no tu?, no t’has aixecat en tot el dinar, dóna’m una cigarreta, fuma dels teus, no en tinc, té ja te’n dono un jo, merci, si fós per aquesta, ja comenceu a fumar?, si ja hem acabat, per què seus al sofà pare?, hem de desparar taula, si ell s’asseu jo tambè, tu a callar i a desparar, per què, perquè sóc un home, doncs jo sóc petita, pel que vols, xata, doncs despara tu, que jo he ajudat la mare a fer el dinar, sóc una esclava, l’esclava de la família, que ho faci ella que ha estat tot el matí voltant pel carrer, de voltar res, nena, que he anat a estudiar, ara en diuen estudiar, escolta llest, calla o et fotré un clatellot que veuràs, apa, comença, valenta... però mare, per què plores?

Cada matí del món

Veig que no he escrit desde finals de maig, o sigui, una eternitat i això que m'han passat un munt de coses. Primer de tot, dir-vos que fa més d'una setmana que vaig a les 7:30 a fer una hora de bici i de cinta, sóc una crack. Amb el que no m'acabo d'animar és amb els exercicis de màquines. Em semblen avorridíssims, i quan he acabat amb la bici, estic destrossada. "Usa los grupos amplios de músculos" em va dir el noi del gimnàs (el que controla, vigila, vaja) i a mi, francament, això d'amplios em sona com fatal i fa que, no sé, la cosa no m'animi. I jo he arribat a certa edat que no vull fer coses que no m'agradin o que no em vinguin de gust, i tampoc faig les que no m'acaben d'animar, com això d'utilitzar grups de músculs amplis. Faig cinta i bici a un lloc agradable ja que veig el mar, i és bonic. Després, quan són les 8:30 vaig un moment a la platja i ja és la hòstia. Respiro, em passejo, miro el sol i vaig a dutxar-me. Total, que a les 9 ja sóc treballant i ja he fet molta feina. Segons les màquines, he cremat unes 300 calories, i a vegades penso, l'esmorçar, i també penso, bé, també m'ho menjaria i no ho hagués cremat. A més, el dels musculs amplis em va dir que això fa que el meu cos es posi en marxa i vaig cremant, no sé si ho vaig entendre gaire, això, el meu metabolisme. El tema és que no ho sé gaire i necessito que algú que ho sàpiga, m'ho expliqui.

Un amic meu m'ha explicat la teoria de la dieta dels grups sanguinis. Jo crec que encara no estic preparada per una dieta, ja que les he començades totes i encara em trobo massa ansiosa. De moment, procuro no menjar tones de menjar, ni de pà i beure molta aigua. Aquest cap de setmana em llegiré el llibre i veuré.

I ara m'adono que us volia explicar les nostres aventures amb l'Sven Nordqvist, l'acte de divendres a l'FNAC, la Fira de Madrid i l'excursió de dilluns a Torà (quin gustet un dilluns al matí, conduïnt entre les muntanyes, quina meravella) però per variar parlo de dietes i de menjar, sóc monotema. La vie. També tinc un conte guardat per penjar. Fins demà.