la darrera setmana

Que com a bons americans que quasi som ja, no la comencem dilluns si no que diumenge, però jo la faré comencar divendres, que em va millor. Abans dir-vos que estem fins les celles de neu, tots diuen que aquest any ha comencat d'hora, que tenim temperatures semblants a les de gener que si bla bla bla. Total, que a aquesta gent li espera un llarg i fred hivern, i nois, mira que em sap greu però jo marxo cap al mediterrani i encara que sigui hivern i es faci fred d'hora hi haurà una mica de solet, no?

Una altra apreciació. El Ricard em va indicar algunes inexactituds en el meu post anterior i m'exigeix rectificació ja que sembla que ell no es veu capac de confrontar la seva escriptura amb la meva, recordeu que encara tenim un post pendent desmentint les injúries que jo vaig escampant per tot arreu, cosa del tot incerta, però res. Així que li faig el favor de la seva vida, i rectifico. Són tres, una la deixo estar, jo crec que segurament ningú s'haurà adonat i millor ni fer esment, i si ho han fet, està oblidat que ja sabem que això d'Internet és fugac i passatger. La segona és que l'equip de Chicago no es diu Birds, es diu Bears. Mea culpa o la d'ells amb aquesta pronunciació que ténen que és impossible saber què diuen, i si és una paraula sola ja em diràs. I la tercera que el Rodolfo no es diu Rodolfo, es diu Adolfo. Adolfo Benito per més aclariment. Pobre noi, quina creu arrossegar aquest nom per la vida. I ara ja estem en paus.

Divendres a la nit ens vam còrrer una farra. La primera de debó a Racine. Vaig anar amb el Mark i la Kera a sopar al Sebastian, que és un restaurant molt bo i expensive, o sigui, car, de menjar americà. Jo vaig menjar meat per variar. De fet, tots els restaurants tenen el mateix a la carta, no us creieu, alguns com el Vero potser arrisquen un pèl més però tots ofereixen calamars, mozzarella arrebossada, amanida caesar d'entrants i burguers, meat o salmon de segon. Abans de sopar ens van pendre un parell de copes de vi, i un parell més les senyores i tres cervesses el senyor durant el sopar. Com que era un sopar tardío, o sigui que vam comencar a les 7:30, ja vam quedar directament amb un grup a on hi havia el Ricard al Envy que és l'unic club que hi ha Racine. Un club és una barreja de pub sofisticat amb una pista de dancing en algun lloc, crec que al pis de dalt. Allí em vaig pendre una beguda pink que no sé que era, bastant bona, que era el que s'estava prenent la Perla. Després de l'Envy vam anar al karaoke, i allí fins la 1 del matí que és tardíssim per a ells. Vaig lligar i tot, no amb un, si no amb dos o tres. Primer un em va dedicar una cancó i li va dir al Ricard que jo era cute? Ara no recordo. Després un que se'm va agenollar i em va dir que em posava casa i es casava amb mi si no marxava a Barcelona, aquest era una mica friqui, i un altre que em va convidar a beure un scotch i que em va donar una mica més de feina treure-me'l de sobre. També em va convidar el cambrer, però jo li vaig donar la beguda a algú. No només em vaig dedicar a col.leccionar admiradors, també vaig petar la xerrada amb noies, una txeca que em va dir que guanyava 4 mil dòlars al mes fent màscares de pestanyes a casa seva, i una altra que no sé que em va explicar. La vaig entendre però ara se m'escapa. La txeca em va donar la seva business card i hi havia el preu apuntat, igual vaig a veure-la i tot, si no neva gaire, cosa que no crec que passi ja que les previsions són de tormentes i fred fins divendres, just quan marxo, que apareix el sol. Si hi ha neu, hi ha risc de perdre l'avió i com vaig justa amb el visat hauria d'anar a Canadà i volar des d'allí. Us imagineu. Una errant sense papers, en fí. A tot això, la Kera ja havia sigut convenientment transportada a casa seva pel seu marit que va tornar a buscar-me a mi, tot un cavaller. La Kera es veu que estava feta un desastre i que havia caigut o something like that, jo no la vaig veure. Total, que al dia següent la Kera estava per l'arrastre i jo no tant, encara que una mica de malhumor. Vam dormir a casa d'ells i el Mark ens va fer un american breakfast, a saber, bacon, sausages que semblen burguers i panckaques amb xarop. Jo vaig menjar de tot. La Kera cero, estava allà, morta al sofà. Li haig d'enviar un missatge ja que no ha aparegut a la missa del diumenge ni a la nursery a on cuida a les criatures que es porten malament. A les dues teníem una boda, la del policia guapo i la seva nòvia i es veu que hi havia un jugador de baseball mig conegut entre els convidats i això era molt emocionant. l'Elisabeth me'l va ensenyar però és clar, no és com si fos un jugador del Barca que tampoc m'emocionaria gaire, però en fi. Al vespre vaig anar a casa la Natàlia a sopar a una casa d'una zona de Racine que tampoc coneixia, el barri que hi ha de camí a la casa de la meva profe d'anglès. Passo tres mesos aquí i mira que m'he perdut por ahí, doncs encara queden zones per a descobrir encara que deu ser tot igual, cases més grans o més petites i arbres. La Natàlia és una noia encantador i molt guapa, colombiana, que viu amb el seu marit asiàtic i dos nens. El marit treballa a la Johnson i els van canviant de lloc de residència. Acabava d'arribar d'Arkansas o de Minnesota o de qualsevol estat d'aquests que es veu que hi ha molta vida social i plorava sobre la seva cuina enorme perquè no vol viure a Racine, pobreta. Serà a Minesotta on hi ha el American Mall que es veu que és el Mall més gran d'Estats Units. Nosaltes vam anar a un a Washintong que necessitaves tres díes per fer-lo com deu mana, i el de Chicago és enorme també, així que no em puc imaginar com pot ser aquest. I també em pregunto com és que volen tan malls, si total amb el TJMXX tindrien de sobra. Tornant al sopar on vam menjar arròs, patates i pollastre amb cheese i mushrooms i de postres gelat amb eminems sense parar la taula, sense estovalles amb els nens donant voltes per allà i tirant coses per tot arreu. Al sortir, la gran nevada. I jo, amb dos pebrots que agafo el cotxe i cap a casa, a 5 per hora i sense veure res de res. Vam arribar sans i estalvis, si no, no estaria escrivint, of course, però us asseguro que vaig poder notar com reacciona el cotxe quan frenes, quan em vaig oblidar de que havia de donar copets petits no frenar de cop. Vam veure un parell de cotxes bolcats, així que s'ha d'anar en compte. Aquest matí ja estaven els carrers nets i amb sal però aquella nit rien de rien.

El que em flipa més de la neu, que no ha parat en tota la nit, és que la gent funciona igual. La gent va a treballar, a comprar i a missa, quan jo he renunciat a -pràcticament- cap activitat a l'exterior. El Ricard no es pot queixar, cada cop té més parroquians a les misses, i la de diumenge per exemple, estava a tope. I ara em posaré una mica seriosa. Estem a la recta final i amb ganes de tornar a casa, però realment, han sigut unes setmanes molt precioses per mi. Poder conviure amb un germà, sent adults, recolzar-nos, parlar mentre prenem cafès, és un regal, bé, ha sigut un regal per mi i de debó que trobaré a faltar aquestes estones. És curiós perquè tot i que no vam conviure gaire d'adolescents tenim trets de caràcters, costums semblants que suposo que venen de família. També ens agrada molta música, els dos som uns desfasats. Així que l'experiència ha sigut positiva i fa que segur que sempre procuraré anar a visitar-lo de tant en tant. Avui a la missa ha explicat que jo marxava i hem fet la primera acomiadada. Hi ha un que ara no recordo com es diu, que sempre em parla a un milímetre de la meva boca i un dia d'aquests estava pensant en plantar-li un petò als llavis o mossegar-lo perqupe s'apartés una mica i em deixés espai vital. Aquest de poc em deixa sense respiració de l'abracada que m'ha fotut i m'ha plantat un petò a la galta d'aquells que et deixen tota la saliva. Buff. Totes les senyores han vingut a dir-me adèu, a fer-me petons, a desitjar-me safe trip to home i a dir-me que m'assemblo al Ricard encara que sóc molt més guapa. Bé, això ho dic jo. Elles diuen que haig d'estar proud d'ell.  Proud vol dir orgullosa. No és que no ho estigui, però realment és una estupidesa... El Marcal anava a acompanyar-nos a la missa, però al final s'ha desdit i a anat a ajudar a la nursery que és el que realment li agrada. Tots els nens es tornen bojos quan el veuen i a ell li encanten els bebés.

Per acabar, hem anat a dinar amb la familia de la Blanca al barri xungo. És una parella amb cinc criatures i la Gabriela que no és filla seva, és una amiga d'ells i del Ricard i ara meva. Amb la Gabriela faig zumba i he anat a dinar un parell de vegades. Després, ha vingut el Ricard a buscar-nos ja que jo no volia conduïr amb neu i de nit perquè no veig tres en un burro i la neu fa que tot sembli igual, vull dir que allissa les voreres i jo em puc ficar alegrement per sobre de qualsevol i liarla, i hem anat a sopar a casa l'Elizabeth amb la seva família, el David, el Javier i la Perla. I res, tornar, agafar el cotxe again i enviar el nen a dormir que em costa lo mío. I a comencar la darrera setmana a Racine. Ara sí que ja ens veiem molt molt aviat. Petons.

Diumenge de fútbol

Ahir vam anar al futbol i això és mereix, sense cap mena de dubte, un post especial. Abans, us vull explicar el meu diumenge, ja que mentre tots m'enviaveu fotos de com votaveu, molt guapos per cert, això de tenir-vos lluny fa que us vegi a tots molt guapos o ho sou de veritat..., jo anava a missa de 10 per variar (a aquest pas, em convertiré en santa, si ja no ho era ja, tant missa), xerrava amb els feligressos, i en un parell d'hores havia de fer que el Marçal fes els deures de mates (Abel tinc unes ganes que te n'ocupis tu!), que fèssim la bossa perquè tornava a dormir amb els Hoff i anar a comprar llet descremada, les meves llimones (les millors són a la frontera amb Kenosah, al Pick and Save que hi ha allà, les del meu Pick and Save ténen la pell massa gruixuda, i els snacks pel Marçal que és tot el que no van comprar els meus companys de residència. Un snack seria l'equivalent a l'esmorçar que fan els nens a l'escola, però la diferència és que nosaltres ens esforcem i fem entrepans, i als nens americans els hi posen una bossa de patates fregides i a còrrer. Com que al Marçal li encanta la idea, hem arribat a un acord. Ell s'endú una poma, per exemple, i bratzels o bratzels trossejats amb diferents sabors com a ceba o a buffalo wings. Saludable? Doncs no, però una no pot batallar contra els hàbits d'alimentació d'una nació sencera, ni tant sols amb els 25 crios de la classe del Marçal. Total que després dels deures, de la bossa, corrents cap al súper i corrents cap a casa els Hoff. Ah!, i també vaig cuinar, espaguettis a la carbonara que em van sortir bastant bons, i els nois van dir, estan bons sense haver de torturar-los. I després, torna a casa i a buscar roba d'abric que pot ser una gincana en el meu cas: troba mitjons, samarretes, dos pantalons, gorro, guants, bufanda, encabeix el moneder, el tabac, les claus, i la bola pink que era jo s'ajuntava amb la bola green and yellow del Ricard que anava amb el seu súper anorack dels Packards. Els Hof feien més bona pinta, sense anorack (són de Wisconsin i ressitents al fred) i alts.

A veure com us ho explico. Els Packards són, en comparació a la majoria dels equips de futbol americà i dels Birds de Chicago que era els seus oponents ahir, un club petit, on els seus socis són els propietaris i no un ric o una societat anónima. Així que ser dels Packards té alguna cosa romàntica. A més, pertanyen a un petit poble del nord de Wisconsin, a on per cert, l'Elizabeth passava els seus estius de joveneta. Així que el partit d'ahir era com si fós un Barça Madrid en relació al nivell d'enfrontament (Wisconsin vs Illionis ja que estan aprop, etc) però David contra Goliat, no sé si m'explico. La família de l'Elisabeth és sòcia de tota la vida, com els que fan socis dels Barça als seus fills o néts quan encara no saben ni com es diuen. Ténen un lloc a les grades, però em sembla que no el vam ocupar. Vaig mirar el meu ticket i l'entrada costa 77$ o sigui que dèu n'hi dó. 

Green Bay està a 180km de Milwaukee cap al nord, encara que queda un bon tros de país fins a Canadà, però igualment està molt amunt. Això vol dir fred segur. Arbres pelats. Per això anavem tan abrigats. Després, l'Elisabeth i l'Ethan deien, not to bad, jo no sé, per mi feia un fred increible. El viatge va començar bé, xerrant de la festa que havíem d'organitzar per la meva despedida, si havia de ser gran o petita (la faré petita, avui és dilluns i mal dia per preguntar-me aquestes coses, si hagués sigut dimecres potser estaria més optimista i dicharachera, però els dilluns al matí em posen de mal humor), i després el Ricard va començar a dir que tenia gana, sed, que havia de treure diners, que volia fumar, i que quan faltava, i que si podia fumar al cotxe i l'Ethan que ni hablar, i el Ricard que no m'agrada la política dels fumadors en aquest cotxe, que si podia parar a la vorera, que tenia pipi i que total eren tres minuts, i llavors l'Elisabeth va explicar que en un viatge de tornada del futbol es va posar tan pesat que li va deixar obrir la finestra i fumar tot el que vulgués i el Ricard va dir que només havia fumat dos fuking cigarros durant les fuking 4 hores del viatge, total que l'Ethan va parar i va enviar-lo a fumar perquè callès. Jo també vaig aprofitar, és clar. I també vam parar per menjar a un lloc que es diu Cuvers o alguna cosa així que també va ser una mica lio perque podies demanar un single o una covet o alguna cosa així, que seria com un menú i jo vaig demanar finger chicken i li vam dir covet i no sabem molt bé que ens van donar. I el més important d'aquest lloc d'hamburgueses i pollastre que és el que es menja en tot el país igual, aquí fan gelats però francament, amb el fred que feia no venien molt de gust i eren gelats blancs amb tot de líquids de colors per sobre. El Ricard es va comprar una cigarreta electrònica a un Wallgreens que també està a tot el país i és igual a tot arreu per 10$ i potser jo me'n compro un parell per deixar de fumar, o no. Total que llavors es va voler canviar a dins del cotxe, i al voler passar a la part del darrera on tenia la bossa, es va caure rodolant i el va perdre i l'Ethan va haver de desmuntar tot el cotxe per trobar-lo. Jo crec que no ens convidarà mai més a la vida.

Doncs res, que em vaig adormir, ara ho faig molt, no dormo a les nits però sí a qualsevol lloc com el Planetàrium on vam anar dissabte i vam veure dos videos sobre l'espai, les estrelles i el sistema solar, perfectes per fer la migdiada, i al cotxe que quan posen la calefacció s'escalfen els seients. Torno al tema:  l'estadi semblava una nau extraterrestre al mig de tot de casetes de fusta, però no vaig fer cap foto perquè tenia les mans absolutament congelades i sense tacte, encara que ells deien que no feia tan fred. Jo no sé com deu ser quan fa fred. Ells van al futbol i pel que em van explicar, la gent omple els estadis encara que plogui o nevi, no m'ho puc ni imaginar. Diu que una vegada van trigar 4 hores en arribar perquè l'autopista estava congelada. I a tot això, eren les 5 o les 6 de la tarda i semblava que fóssin les 12 de la nit per lo fosc que era i l'ambient de fred. Per entrar a l'estadi vam haver de creuar un camp ple de fang i ara tinc les botes totes brutes, el Ricard s'ha netejat les seves però jo encara no. I ens vam fer fotos a la porta, i encara no me l'han enviada però en el meu cas només es veu gorro i anorack, una bola sense cara. 

El partit comença amb l'himne que el va cantar una militar. Et donen uns papers de colors amb instruccions per com te l'has de posar. Es per fer una bandera americana enorme. Després va començar el joc. No vaig entendre res, tot i que ja havia vist un partit i m'havien explicat les regles. Es tracta de que un tio va corrents i ha de col.locar la pilota a X yardas (no sé quans metres o peus són) i l'equip contrari l'ha de frenar. Vaig entendre algunes jugades, quan el de la pilota s'escapava i anava fins la porteria contrària, llavors sí, i em sembla que es diu touch down, com si fos un gol crec, però van sumant punts a mida que van col.locant la pilota a uns quadrets amb les yardas pintades i llavors sí que no s'entén res perquè es donen cops que no vagis i acaben tots amuntegats un sobre els altres, i algunes vegades l'arbitre diu penalti i algunes no, i tothom sembla saber quan és o no, però jo només veia una muntanya de tios. Un que va fer l'únic touch down pels Birds (els Packards els van apallissar) va agafar el cap d'un altre i li va enclastar contra la gespa. Sembla que em queixi, però em va encantar i hi tornaria si hi tinc oportunitat. Al camp, cheerleaders que com que és un equip modest són les nenes del college del poble i no les professionals ties bones que tenen altres equips amb més recurssos. Aquestes anaven en xandall i uns llaços al cap, el 80% rosses amb els cabells llargs. Al descans, són dos parts de 15 minuts cadasquna però paren el temps per tot, i un quart es converteix en hores, homenatge als soldats desplaçats a Afganistant, se suposa que de Wisconsin i dels Packards, si no, quina gràcia, i els familiars al mig del camp mirant-los per una pantalla gegant i tot l'estadi crida go Pack go, i és bastant impressionant. Durant tot el partit hi ha un speacker que crida com un boig i la pantalla gegant et va donant instruccions, ara crida, ara aplaudeix i mira, tot és molt fàcil perquè saps exactament el que has de fer, cosa que és bastant practica si no entens res del joc. Ens vam pendre una cervessa però no vam menjar cap marranada com jo esperava tipus hotdog o una cosa amb formatge fos, però era molt cansat arribar fins adalt a buscar-ho i ja haviem sopat.

Em vaig divertir i el pobre Ethan que és dels Birds ho va passar fatal.

En fí, que vam anar al cotxe perquè ja estavem cansats i el joc es va posar lent quan faltaven pocs minuts. Jo no em vaig treure ni la jaqueta ni res i em vaig quedar dormida again fins que el Ricard em va despertar a la porta de casa. Ha sigut el dia que hem tornat més tard de tota l'estança a Racine. O sigui, que he dormit unes 7 hores, tot un rècord.

I ja està. He escoltat una mica la ràdio i la tenim ben liada ara, no? A veure què passa. Els nostres amics americans ens pregunten quin és el next step respecte a la independència, jo els hi dic que un Referendum oficial. De moment, no feu gaire cosa i no la lieu que es tracta de tornar a Barcelona sense incidents.

fins la propera.

els últims dies i els darrers blocs des de Racine

Al ritme que vaig, aquesta serà la meva penúltima o última entrada al bloc abans de tornar a Barcelona. Realment, sóc molt poc constant en general i ara menys. Us tinc una mica abandonats perquè he marxat bastants dies i no veia el moment de posar-m'hi. Un bloc s'adiu més a les temperatures que estem patint en aquests moments a Racine, o sigui, jo crec que com a molt estem a 7º, encara que creieu-me, no trobo massa diferència entre el 1º d'aquest matí i els 7º d'ara, els dos són infernals. Quan comentem el temps em diuen, això no és res, veuràs d'aquí un mes o dos, al Nadal... bé, no tindré l'oportunitat senyors i espero que tinguem un hivern suau a Barcelona aquest any que jo ja n'he passat prou, de fred per tota la meva vida. Ahir quan tornava de Chicago em vaig tornar a perdre bastanta estona, el meu mòbil és una bírria i deu tenir massa aplicacions del Marçal i se'm tancava tota l'estona, i vaig haver de posar benzina. No us podeu imaginar en que es pot convertir una activitat d'aquest tipus al mig d'un creuament de carreteres a la plana de Wisconsin, una odisea. Pensava que se'm queien les mans, de debó.

Dic que serà el penúltim perquè d'aquí en 15 díes tinc tot d'activitats organitzades que sembla que s'acabi el món i potser valdrà la pena fer-vos cinc cèntims, però potser no tinc temps o ganes. Demà dissabte torno Chicago amb l'Elisabeth i els nens (i mentre escric el bloc, m'escric amb ella per organitzar el dia). Intueixo que pot ser important anar ben abrigats. Anirem al Planetarium, l'únic lloc que conec a on pots anar amb nens i que està sota cobert. L'altra seria anar al Pier Navy que és una mena de parc d'atraccions mini però hi ha molt tros a fora i dona al llac-mar que tenen aquí i segur que serà insoportable estar més de tres minuts mirant com tothom es puja a la nòria menys jo, que no penso fer-ho segur, ja que no les suporto. Potser podria anar amb el Ryan a fer una altra activitat, si n'hi ha, tipus tòmbola o alguna cosa semblant. 

Després launch al down town i no sé si ens donara temps a fer una darrera visita als outlets de la 94, suposo que no, ja que anem amb 4 crios que preferirien tirar-se a l'autopista rodolant abans que entrar a una botiga de roba. Jo tinc pendent anar a fer la darrera compra (sé que vaig dir que no ho faria) però vull uns levis i quin lloc millor que comprar-los a USA?

Diumenge anem a Green Bay a veure els Packards. Us haig de confessar que tinc ganes i que m'encanta la idea. Jo no miro sports ni amb avidesa ni sense, però l'ambient és tan brutal que no m'ho puc perdre amb els himnes i les cheerleaders i els veterans. Brutal. El Ricard només fa que dir-me que ens morirem de fred i que ell té un anorack especial pels Packards que no em pensa deixar. Així em tracta. Bé, jo tinc un anorack rosa i si no me'n vaig al TJMAXX i me'n compro un, que passa. Ara tinc una bufanda, un gorro i uns guants. Si agafo una manta, ja estarà i no crec que sigui raro ja que he vist moltes mares sobretot amb mantes a les carreres de cross country. Se les posen per sobre i a còrrer. No he vist mai gent tan poc preocupada pel seu aspecte, de debó. I si elles ho fan, no veig perquè no ho haig de fer jo. Green Bay és una ciutat a 180 kilòmetres al nord de Milwaukee, o sigui, que deu estar tocant a Canadà, llunyíssim i deu fer un fred polar. He mirat a la wikipèdia i la temperatura mitjana al novembre és de 10º, i arriven als -38º al gener o febrer. JODER. Per cert, a sota de les temperatures hi ha el cens de la població, extranyament creixent, jo no sé, jo hagués jurat que seria el contrari, en franca decadència per la gent que fuig o que cau morta i congelada pel carrer. Però em fa il.lusió, ja us ho explicaré. Suposo que el tema és matar-se a menjar hot dogs i beure cervessa per intentar oblidar i ja està. Fàcil.

Pels qui no teniu ni idea, els Packards a part de ser l'equip de tot Racine i rodalies (avui per exemple era el Packards day i els nens -i teachers!- anàven vestits amb els uniformes, amb tot excepte el formatge d'escuma que es posen al cap i que el Marçal es volia posar i que ens ha provocat una discussió aquest matí, ja que si no el poden portar, doncs no es porta i punto. Us hauria de fer una foto perquè no tinc paraules per descriure'l, de debó. Com que la Kara li va regalar al marçal un equip complert, el portaré a casa o no, ja que no sé com podrem posar tot a les maletes (torre d'ordinador nova, play, portàtil meu, mac mini -sort que és mini-, més totes les meves sabates noves. I convindreu que són més importants que un tall de gruyere gegant d'escuma estil els antics matalassos amb un forat per posar al cap.

El grup de mexicanes amb les que faig zumba, no us ho havia dit, encara que només he fet dos díes crec, volien que anés a sopar amb elles aquesta nit de divendres, però com que he deixat al Marçal sol alguns díes he declinat amablement la invitació. Total que m'organitzaran una vetllada musical el proper diumenge. Hi ha una noia que canta molt bé i que em demana que li faci una llista de cançons per anar assajant i cantar-les en el meu honor. Si teniu idees, ja ho sabeu. I quan es faci famosa sempre puc dir que va cantar a la meva festa com si jo i ella fóssim, no sé, la Shakira. Dissabte voldria veure a la Kara (fins ara li deia Kera, però està malament escrit i segurament mal pronunciat) i faltarà algun festejo amb l'Elisabeth. Crec que em reserven alguna cosa especial pel dijous al vespre abans de sortir però no sé gaire més. Entremig, haurem de muntar alguna cosa a l'escola, ja tinc a la Principal pensant amb el tema, amb les secretàries que ens hem fet amigues, i no sé si em deixo a algú. M'hauré d'acomiadar de la meva teacher, em queden 4 classes però em sembla que només en faré un parell, ja estic cansada de l'anglès, he arribat al meu límit, almenys per aquesta temporada, i la seva casa està molt lluny i segur que les carreteres congelades. 

Em faltarà la Verònica que no sé molt bé si quedar amb ella la setmana vinent o l'altra. Crec que l'altra millor, així no la truco i quedo amb ella a missa que és un lloc on es pot fer molta vida social, però el seu marit em va caure molt bé, un ateu recalcitrant, i fan molta gràcia. No podré despedir-me de l'Ada i del Rubén perquè se'n va viatge a les Filipines o no sé a on l'envia la Johnson, però també l'he pogut veure un parell de vegades i tampoc cal exagerar, no?

Avui he fet un nou amic, el Rodolfo, que vaig conèixer a la primera classe de zumba i que també treballa a l'escola, un argentí molt cachondo que adora a la meva mare. No callava el tio i jo congelada amb xandall fumant un cigarro esperant al Marçal, no hi havia manera d'escapar-me. Però molt simpàtic, sí. Hem parlat de les nostres mares, bé, ell de la seva.

Total, que em queden deus misses més (això si no vaig a les del dimecres que són les misses de l'escola) i poca cosa més. Espero veure-us a tots ben aviat, encara que hem parlat sovint per whattsUp (ja sé que no s'escriu així però em fa mandra buscar-ho). I no us dic que tinc moltes ganes de veure-us perquè el Ricard s'enfada amb mi i diu que sóc una desagraïda, però no és cert, també, en certa manera, el trobaré a faltar. Per cert, que quan he tornat m'he trobat la nevera plena, el meu comentari de que no teníem menjar, o no en teníem gaire, no va agradar massa per aquí a la casa. Jo no tinc problema, al final sóc jo la responsable de la compra i la causant de la debacle, i a mi, francament, m'importa bastant poc. Tenia pensat anar amb el nen al Yardans a sopar que la setmana passada no vam poder anar i toquen música en directe i ens divertim molt. Per cert, es van oblidar de la llet descremada, i de les meves llimones, no és per res.

Fins aviat.

petons

Estil de vida

Bon dia a tots. Avui estic realment rebentada. No dormo gaire, unes 4 hores més o menys, i d'això ja fa un temps i nois, l'edat no perdona i passa factura. Però no volia deixar passar la setmana sense escriure alguna cosa, ja que m'oblido de tot i és una bona manera de mantindre la memòria, quasi com un diari. Volia fer un post així, profund, sobre les nostres reflexions (meves i del Marçal) sobre l'estil de vida americà, però em sembla que me'l guardaré per quan torni, o no, ja veurem si continuo amb el blog, en qualsevol cas, anàvem en cotxe el nen i jo i em va comentar que estava content de celebrar el seu aniversari amb els seus amics nous, però que li hagués agradat que estiguèssin els seus amics de debó. Demà és el seu aniversari i hem organitzat una festeta que serà absolutament surrealista, al Georgie Porgie's que és un local que està a un Mall, com no, i que té un arbre a dins i maquetes de porcs fent coses. Per menjar, ja us imagineu, burguers and pizza. La festa serà surrealista ja que el Marçal convida tant als seus amics mexicans amb els que comenta que se lo pasaran padre i els seus amics americans amb els que parla en anglès, i la barreja, sobretot si venen les mares (i/o pares) ja pot ser la bomba. Per cert, que l'altre dia una mare de l'escola em va demanar si podia cuidar del seu fill a la sortida de l'escola perquè no tenia a ningú i havia d'anar a Chicago. Jo cap problema, però a veure, ha de recòrrer a mi de debó que no tenia ningú? El cas és que la tia es va presentar com a les 7 i pico de la tarda per nosaltres, però que per a ells vindria a ser com a les 9 i pico del vespre. Una mica de morro. Però em perdo. Al comentari del Marçal va seguir dient que a vegades pensa en què li agradaria quedar-se una miqueta més de temps (ja us explicaré per què) i a vegades pensa que no (sobretot ara que ja sap segur que anirà a jugar a futbol). I em va preguntar, i tu no? Jo li vaig dir que jo tenia ganes de tornar tot i que ESTIC MOLT CONTENTA AQUÍ I EL RICARD OMPLE TOTES LES MEVES EXPECTATIVES FAMILIARS I AFECTIVES, ÉS EL MILLOR GERMÀ DEL MÓN MUNDIAL, i que em sap greu no haver avançar més en l'anglès, per exemple. I llavors el Marçal em va preguntar que quines coses exactament trobava a faltar i li vaig dir que a la família, als meus amics, a la vida que fem, la nostra casa... que no m'agrada agafar el cotxe per tot, i que m'encanta el barri on vivim, i Barcelona en general, i no m'agrada gaire el clima d'aquí, el temps boig de Wisconsin a on al matí tenim 2 o 3 graus i al migdia se't cremen els braços conduïnt i plou quasi cada dia. El que realment trobo a falta crec és l'espontaneïtat, o sigui, jo puc trucar un dia a qualsevol i dir-li, què fas, anem a fer un cafè, a sopar, a pendre una cervessa? I si pot, doncs sí, i res, passes una bona estona. Aquí no, aquí tothom, amb excepcions és clar, que no és tema generalitzar, va amb l'agenda a la mà i et posa cites a tres setmanes vista. Bé, però això també passa a Europa, vull dir que hi ha llocs a on la gent ha d'agafar el cotxe, on fa fred i calor alhora. Bé, però no aniré més enllà.

Ahir va ser la nit del Trik or Truk, lamentablement, no vaig poder veure-la al parking lot de l'escola que és a on es celebra, just davant de les finestres de la nostra cuina, ja que vam anar a la ópera, vetllada que ara tot seguit us explicaré. La festa consisteix en que els pares aparquen els cotxes amb el maleter obert i els nens disfressats van recollint caramels. Els cotxes també estan disfressats, bé, com moltes cases que posen carbasses, teranyines i esquelets, o simulen un cementiri. El Marçal i els nens de l'Elisabeth hi van anar amb la tieta, tieta ara de tots, i pel missatge que ens va enviar, va disfrutar com un boig. No m'ha explicat gaire ja que està una mica adol.lescent i va al seu rotllo però ha tornat amb una bossa enorme de caramels i a sobre ha fet canvis i tractes amb la Natalie per tenir els que més li agraden. Es va disfressar de Packard zombi, que és un jugador de futbol americà de Milwaukee i l'Alex de Cub zombi que és l'equip de Chicago. Nosaltres, els adults. vam anar,  després de recòrrer tot Racine amunt i avall deixant nens, a sopar a un restaurant italià a Milwaukee, a sentir Wagner i a fer una copa a un carrer a prop del llac, que resulta que està al costat del restaurant però clar, jo mai m'oriento. Però anem per parts. El lloc del sopar bé, una mica car crec jo, encara que els tractes que tinc amb el Ricard són que ell paga els restaurants i jo el menjar de casa, encara que això em suposa anar a comprar, cosa que vaig fer els primers díes però seguint la meva línea habitual amb tot el que està relacionat amb les gestions doméstiques, abandono a la primera que puc. O sigui, ara no tenim menjar i sempre anem fora, amb el Ricard o no. L'Anthony simplement pulula. Tornem al restaurant: vaig demanar salmó que és el que faig quan penso que m'estic posant com una foca. Doncs estava servit amb pasta i litres de salsa. O sigui, que de light rien du rien. D'appeteizer, que serien els entrants pels qui no tenen ni zorra d'anglès, calamars arrebossats a mitges amb el Ricard. Vaig refussar la mozzarella arrebossada que em va oferir una comensal que no va obrir la boca en tota la nit i resulta que era la germana del marit de la Diana, una companya de feina de l'Elizabeth que vaig conèixer a Barcelona el novembre passat, i em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, ara parlo de refussar la mozzarela arrebossada. I ens vam fotre un cocktail i dos ampolles de vi. Érem vuit i tres no van beure res, o sigui que ja podeu començar a calcular. El resultat és que vam haver de còrrer per arribar a l'auditori, bé, còrrer no perquè sempre anem amb cotxe. El Ricard i jo, els europeus impresentables, vam aprofitar part del primer acte per fer una petita siesta. A veure, no és tan raro. Si sopes a les 6 de la tarda pràcticament és de calaix fer siesta, perquè si haguèssim sopat a les 9 com és normal, haguéssim anat amb la siesta feta, o no? Bé, la meva curteta, uns vint minuts calculo, o trenta segons l'Elisabeth. El Ricard TOT el primer acte. Ja té collons adormir-se amb Wagner i que el papa no em llegeixi. Al descans, va qui vol al bar, jo amb el Richard a fumar, i després et portes la beguda a dins de l'auditori, cosa jamás vista en el mundo, vaig flipar. I et donen aquells gots de plàstic amb la tapa i la canya i tot. No ens vam dormir durant el segon acte i la veritat és que va estar bé. Després, al Jacks que és un bar al que ens va portar Ricard, a on la persona més jove em portava uns 15 anys com a mínim i a on pots veure la natura dels joves de Wisconsin: beuen com animals i criden més encara. Jo crec que ja començo a no tenir edat per fer segons quines coses o a quins llocs a on anar. Me'n vaig anar a dormir a la una i m'he despertat a les 5 del matí, un poema. Per compensar, m'he esmorçat amb bacon, que no n'havia menjat encara i ja sabeu com m'agrada. M'anirà bé ara que estic pensant seriosament en tornar a fer dieta. Ja sabeu, jo dic, uff, haig de començar amb la dieta, i em foto un bocata de bacon, així va el meu caparró. Per cert, m'he comprat un abric, només per unir-lo a la meva ingent col.lecció d'abrics, que evidentment, no necessito però que cobreix la part d'abrics negres curts. I juro a sobre del meu laptob que no em compraré res més. Hauria d'anar al TMAXX a prohibir-me l'entrada com fan els jugadors al casino. Apa nois, que el Barça va perdent.

El Ricard

El meu sensible i guapo germà no entén com no he fet un post dedicat sencer a ell. Jo tampoc. Per això, ara mateix el faig, no sigui dit que per una vegada a la vida, faig el que algú, amablement, em demana. Tots sabeu que el Ricard és capellà. A més de fer misses i tot el que fan els capellans (no teniu ni idea oi? Jo tampoc ho sabia fins ara... confessions, baptismes, bodes i administració de la seva parròquia, el que suposa direcció de personal sota les seves ordres, coordinació d'equips de gent amb les que no té jerarquia, secretàries, gerents, finances etc), treballa a la diòcesi un parell de dies a la setmana com advocat (o defensor del sacrament, no sé si ho dic bé, o sigui del matrimoni quan hi ha petició d'anul.lació de matrimoni religiosa, ara sé molt d'això, m'ho podeu preguntar quan vulgueu si és que teniu curiositat o interés o simplement ganes d'augmentar el vostre nivell cultural), de tant en tant fa de jutge canònic crec i dirigeix una escola catòlica amb una panda de teachers que només volen arrencar-li la vida demanant vacances i augments de salaris (desde luego, com són els teachers, tots iguals a tot el món). El resultat és que està realment ocupat i amb una càrrega d'estres important, tot el dia amb la black berry amunt i avall. Però com és un noi considerat, em va comprar un cotxe (en el fons perquè no el molestés amb peticions, deixa'm el cotxe, porta'm a no sé a on, vaaaaa nen...) i quan li ha tocat fer la ITV ell, molt amablement, el va portar i així jo no vaig haver d'anar a un mecànic a perdre el meu preciós temps.

El Ricard és capellà i moltes vegades pensem que és fruit de la seva infantesa rodejada de dones. Jo crec que ell, en el fons, també ho pensa. Va ser el petit de les meves cosines i germanes durant molts anys, i érem quatre. No sé si us enrecordeu que quan jugàvem a les cases amb les nines, i ho fèiem hores i hores, ell a part de ser el gos o el carter de forma puntual, també feia de capellà i ens predicava amb el llibre de religió recolzat a l'estufa de butano que teníem a casa. O sigui, que alguna cosa ja li voltava de molt petit.

El Ricard, per nosaltres el nen (per raons óbvies, va ser l'únic nen fins que va nèixer l'Adrià, i després el Marçal, el Martí i l'Aran, alguns nois més però comparat amb les noies de la nostra família, una minoria clara), el Richard o el Fr Ricardo com li diuen per aquí, té una visió del món peculiar i extrema: o tot és negre o tot blanc, no hi ha matissos: quan dic que tinc ganes de tornar a Barcelona no vull dir exactament que estigui malament amb ell, estic encantada, és que tinc ganes de tornar, simplement. És que ahir se'm va ofendre, el noi. I com que el conec, és inútil que li digui que no, que estic bé, que és un encant viure a Racine, que ell és molt simpàtic i el millor germà del món mundial. Li escric i punto. Jo crec que en el fons, no vol que marxi. Que sospita que des del moment que jo no hi sigui, la seva vida serà una mica més trista. Que li alegro l'existència,  i que les coses mai no seran igual, no? Una que és un solet i li fa de parella als sopars a on ell acudia sol i trist.

Tenim una sèrie de rituals: ens fumem cigarrets al pati i parlem de la seva feina, de la vida, de déu, de religió i un munt de coses més (ara sé molt, no us ho creuríeu). Molts matins, per no dir tots, l'ajudo a fer-se el llit. Com que és un perfeccionista, el cobrellit ha d'estar absolutament anivellat i ha de penjar de forma exacta a cada banda. Quan el dobleguem i posem els dos coixins, ha desenvolupat una tècnica infalible que és tracta de cobrir-los uns pocs centímetres i fer un moviment endarrere i endavant per què quedin com els llits de les revistes de decoració, no sé si m'explico, segur que no. És raro ja que quan érem petits dormíem en sacs de roba i així no havíem de fer el llit, i ell té com una fixació amb el tema. Té altres maníes que xoquen directa i frontalment amb els meus hàbits, com no barrejar a la rentadora la nostra roba i la seva, i altres com que jo deixo la llet fora de la nevera, el plat sobre la taula, els calaixos mig oberts, molles, tallo les llimones i deixo el suc a l'encimera, m'oblido de tasses de cafè per tot arreu, llenço les burilles al jardí, li parlo de lluny, espero que es dongui la volta quan ja hem parlat per dir-li una altra cosa i això el posa nerviós, canvio de tema i és clar, no em segueix etc etc. I ell es posa frenètic. Pobret. Però sí que ens reconeixem amb altres coses, ens passem el dia buscant coses, has vist el carregador del mòbil? Vaig deixar aquí un paper i ara no hi és, a on estan les claus del cotxe... No ho diem exactament així, però com em llegeix la nostra mare no ho reprodueixo exactament que després s'enfada (aix aquesta boqueta....).

Quan no es posa de capellà, o sigui, de negre i amb alzacuello (vés a saber com es deu dir en català, aquí la meitat de capellans que conec són catalans i li dieuen així, Richard inclòs) em consulta com li queda la camisa, la jaqueta, si porta els cabells ben tallats, si s'ha engreixat o què. Crec que per fí l'he convençut de que amb trajo (d'home vull dir, amb americana) no s'han de portar camises estampades, o sigui, de quadrets o ratlles, excepte a l'estiu sense la jaqueta, però llavors han de ser de fil o de cotò, italianes. Quan un va amb trajo ha d'anar amb camisa blanca. I punto. Intento fer que es posi una jaqueta de pell que té amb la que està molt guapo. També ens preocupa als dos el nostre pes, o sigui, concretament el nostre augment de pes o els quilets que ens sobren, ja que encara que va a un gimnàs i a còrrer ho ha fet tres vegades (sent generosa i no t'enfadis amb mi) durant el temps que porto aquí. Potser algun cop més quan no hi era, no ho puc assegurar. Ens encanta menjar i beure vi, ojo, amb moderació (o no algunes vegades). I ell, a diferència meva, és un bon cuiner i fa unes paelles excel.lents. Com a bon perfeccionista mai està prou content però jo que no n'he fet en la meva vida, les trobo boníssimes. I té mèrit, us ho juro, trobar els ingredients adequats en aquest racó de món, creieu-me. Ara bé, m'ha de reconèixer que li he ensenyat a pelar i tallar adequadament les carxofes, espero que ho tingui present.

Va dir que escriuria un post per destapar totes les injúries i mentides que, segons ell, jo havia escampat per tot arreu. Bé, no l'ha fet. Ell sabrà, suposo que no s'atreveix a medir-se amb mi, o les homilies ja li donen tanta feina que ja en té prou. No sé. Parlant d'homilies, m'encanta com les fa. Us prometo que no em perdo cap missa. És un crack. I no us diré com les prepara. És un secret que tenim els dos i que m'enduré a la tomba. He dit.

Marcal II, gossos i altres coses

No vull ser massa plasta parlant del Marcal, però entre nosaltres, tampoc hi ha massa més que explicar. Bé, sí, que ha arribat la tardor amb tota la seva esplendor (es dirà així en català?) i que els arbres s'han posat molt bonics, hi ha alguns grocs, tan grocs que fins i tot, si tens una mica d'imaginació com la meva teacher, si els veus a través de la finestra poden semblar que tenen el sol al darrere. Qui no és consola és perquè no vol, ja us dic. La meva teacher és de Califòrnia i diu que troba molt a faltar el sol, però aquí la tenim, a la remota Wisconsin on a partir del mes d'octubre no veus el sol ni de broma.  De tota manera, sí que són macos i per un dia que em decideixo a anar a caminar -per allò de comencar a posar-me les piles i aturar l'augment de pes inevitable- i potser fer alguna foto, per fí, es fot a ploure i encara estem igual. El Ricard m'ha dit que poden passar fins i tot 4 mesos i no veus la llum del sol. Jo no sé, sort que marxo aviat, si no em moriria, crec que això del clima és molt important per l'ànim, o almenys pel meu. De moment, a Atlanta, d'on vaig marxar diumenge, havia avís de tornado, i encara que sembla que ja ha passat, els efectes de pluja i mal temps encara ens ronden. Diu el termòmetre que fa fred, jo no en tinc, però tampoc ens passegem gaire fer fora, vull dir que anem en cotxe a tot arreu i posem la calefacció, una mica excesiva si em permeteu. Després del parte del temps, al que anava.

Marcal again (o sigui, un altre cop). Resulta que la extraescolar aquesta al que el vaig apuntar, country cross s'acaba ja. No sé si m'ho van dir o no, crec que sí, però jo estaria despistada amb una altra cosa. Ja em semblava molt barato pagar 25$ dólars, només, encara que sigui per còrrer per la muntanya. Però en fí, que resulta que ahir dimarts va ser la última carrera. Com tot el que es fa aquí, el tema és competir i cada dimarts s'han fet carreres d'aquestes a parcs de Racine. Un parc de Racine és el mateix que un carrer tot i què més verd i algunes cases menys, però a dins hi ha de tot, fins i tot, les punyeteres cases iguals. Però li diuen parc i entres en cotxe encara que has d'anar més lent per si et surt un animal o un nen. Com el carrer. Doncs res, que vam anar a un nou barri de Racine que fins ara no el coneixiem, cada dia descobrim coses noves, que està com si diguèssim a sota els malls, jo hagués dit que al nord però el Ricard m'ha dit que és el sud, en fí. Abans de res, el Marcal estava emocionat ja que després dels darrers aconteixements, ja sabeu, religió i tota la pesca, el spiker de l'escola va anunciar el seu desè lloc a la darrera carrera i primer del seu equip. I la gent el va aplaudir. Doncs res, que estava content, però quan va veure la que queia va dir que ell no corria ni que el matèssin i que esperava que que anulèssin la carrera. Al arribar al urban parc aquell, jo per parlar d'alguna cosa amb el Sosa, el coacher, li vaig preguntar si s'anulava la race per la pluja, i ell va dir, of course no, el cross country es fa en totes les condicions de temps existents i que aquest era el real weather of Wisconsin. A part de quedar com una mamma insufrible i protectora del seu cadell, vaig haver de dir-li a un malhumorat Marcal que ja es podia anar preparant que es corria si o si.

Els pares ens vam apinyar sota un cobert de picnic de fusta mentre els nens feien els escalfaments. L'anglès de la primera race em va venir a saludar molt afablement. Vaig deduir que era ell, no perquè m'enrecordés de la seva cara ja que anava amb un anorack pescanova i botes d'aigua fins els genolls, si no perquè és l'únic pare que es presenta a les activitats. La resta de mares, bé, les distingeixo més o menys però estic una mica espantada ja que presumia de que una cara no se m'oblida mai i ara, no sé si perquè perdo vista o què, que cada cop és com si els veiés per primera vegada. Com si fóssin mares noves que van variant de vestimenta. Ara, a sobre el xandall, porten xubasqueros gegants. I així, clar, no hi ha qui les reconegui, és normal.

Total que em vaig posar els cascos de música perquè no tenia ganes de xerrar amb ningú i menys de futbol ja que no tinc ni idea de com va el Barca i menys la lliga anglesa de la que és aquest noi tan aficionat a parlar i vaig sortir a rerbre el nen que va sortir del no res, xop com un ocellet, amb les ulleres a la punta del nas i vermell per l'esforc. Sisè. És un crack, un crack cabrejat perquè s'havia caigut a terra, de poc perd les ulleres, estava cansat, mullat, tenia fred, plovia molt i aquests tontos no pensen perquè han d'anul.lar la carrera, si no segur que algun nen morirà de la pulmonia, o sigui, cabrejat com un mico. És curiós com un nen tan mono i tan bufonet com el Marcal, tan carinyós, pugui agafar aquests cabrejos descomunals. I tant exagerat com la seva mare. Res, me'l vaig endur a casa xop, el vaig ficar a la dutxa i li vaig fer un massatge perquè estigués content. Us asseguro que aguantar-lo de mala llet és pitjor que aguantar la pluja de Wisconsin, i jo ja tinc prou amb una cosa al dia.

Ara el tinc aquí, fent el drama dels deures, ploriquejant perquè ha d'escriure unes sequències de com un científics viatgen a Nova Papúa i capturen a un cangur per estudiar-lo. Deu ser tot un drama. Aquesta nit tenim un sarau al Buffalo Wild i ja veurem si anem i ell es queda a un punta, assegut i sense menjar ni res, i penseu que és un restaurant a on donen Ipads als nens.

Com que escric el post per fases, explicaré que avui dijous hem anat a sopar amb la colònia venecolana de Racine. Són treballadors qualificats de la Johnson que van venir a la Central a currar i que s'han quedat. L'Ada és l'amfitriona, i ja la conec fa un munt d'anys. Els nostres fills grans  respectius van sortir una nit de juerga quan tenien 18 o 19 anys, no recordo bé. L'Ada i el seu marit Rubén, ténen tres gossos als que tracten com a nens ara que estan sols i el seu fill ha marxat a Dakota a viure, que es diuen Paco, Lola i Pepe i que són lletjos a morir. Sort que aquesta nit s'han dedicat més al Marcal que a mi i m'han deixat més o menys tranquil.la, excepte un parell de vegades que la Lola m'ha posat la carota aixafada -una mena de bulldog mini, no sé si sabeu quin tipus de gos és, horrorosa- a la cuixa. Jo l'he apartada amb el dit, perquè no m'agrada que se m'acostin animals quan menjo, o mai, i tampoc m'agrada tocar-los gaire per allò dels gèrmens, i tampoc volia fer mostres de despreci ja que l'Ada podia ser sensible a la forma de tractar-la. Per cert, com que lladren molt porten uns aparells penjats al coll que els rocia amb no sé que i seguint el mètode de Pavlov, en teoria deixen de fer-ho. L'Ada m'ha explicat que els seus només rocien una substància que els hi molesta, que hi ha aparells que fan descàrregues elèctriques, més inhumans (com si parlèssim de criatures) i que no se m'enfadin els amants dels gossos. Total que la Lola, veient que no feia una nova amiga amb mi, s'ha passat mig sopar en bracos de l'Ada com si fos un bebé. No puc amb aquestes coses. Hem menjat arepas que són una mica soses comparades amb les tortites mexicanes, però ens han recomenat un dels millors llocs per menjar empanada a Miami i que està a un corner de l'aeroport. Hi anirem. Ha sigut una nit agradable, parlant dels nostres paísos, de la corrupció, de com són els gringos, que no pots tocar-los, ni mirar-los perquè et poden detenir per assetjament. Doncs bé, tot perfecte fins que hem tornat conduïnt el Marcal i jo i se m'ha quedat encallada la puta finestra del conductor, o sigui, un trajecte de 12 minuts fotent-nos de fred i com que, per variar, plovia, mullant-nos. Quan he arribat a casa li he explicat al Ricard que ha sortit en mànigues de camisa, com un macho men desafiant el fred i la pluja, i li ha fotut dos cops de porta que semblava que la church s'anés a enfonsar i ho arreglat. Amb dos collons, sí senyor! Ara bé, no puc tornar a baixar-la. Per si de cas.

Avui tenim sopar argentí que ja us explicaré. Fins llavors, només dir-vos que ja tinc ganes de tornar i a les noies, gràcies ja que em prepareu un aterratge suau! Petons, Patri

El Marçal

Vull dedicar aquesta entrada al meu fill estimat. Reprodueixo la conversa que vam tenir fa molt poc.

Conversa:
- Marçal et compro un xandall que per còrrer i fer el gym ara que fa (feia) molt fred potser et va millor.
-No, mama, que jo no sóc de xandalls, ja ho saps.
-Vale fill meu, però d'on surts tu?, no és tan raro tenir un xandall per fer esport... mira que aquí fa molt fred i et quedaran els genolls morats.
- que no, mama, que són molt lletjos, que jo no sóc de xandalls, que prefereixo shorts (ara parla així, ell).
- (sospir meu), però et compro un parell de pantalons.
- ja en tinc
- No, Marçal. En tens un que això és com no tenir-ne.
- i els de Barcelona. Per cert, falten 40 dies per tornar. (Ja en té ganes)
- T'aniran petits (ha crescut) i en tot cas, te n'has de comprar i aquí són molt baratos (TJMAXX, tots dempeus).
- Amb una condició
Ja us he dit que aquí els nens no es poden tocar, així que torno a sospirar, per no donar-li un clatellot.
- quina?
- que el que escollim i portem als vestidors serà el que m'emprovi i que no vindràs deu vegades amb coses i coses que has trobat i que jo no he escollit.

Quedem d'acord i anem als vestidors amb un munt de roba, que al final es redueix a un pantaló, un jersey, cap camisa (per què la vull, doncs per Nadal, jo que sé, per tenir-la) i una cosa horrorosa de colors que s'ha posat per anar a l'escola (has d'anar amb uniforme, jo vaig com vull, doncs molt bé, guapo, tu mateix). Així estan les coses.

Ahir vam anar de race, o sigui, a fer una carrera. La Julie que és la dona de l'entrenador, una americana rossa i alta, molt guapa, casada amb un senyor baix i grassonet que és el Sosa entrenador, m'ha dit que el propera dimarts és la darrera carrera. Se suposa llavors que han de sumar punts, i el Marcal només n'ha fet dues. Fatal. Però bé, el tema és que ahir el meu nen va quedar desè, i ja sé que no és gaire, però no està mal i a més va estar el millor corredor de la seva escola, o sigui que la Julie se li va acostar cridant com una boja, God job Marcal, gooooood job, i tots els pares amb xandall i mares que estaven allí es van tornar com a bojos d'alegria. Comenco a entendre coses d'aquest país. La passió que tenen pels esports, fan que els seus nens els practiquin nit i dia, entresetmana i caps de setmana, i en practiques dos o tres per nen. Això vol dir a la pràctica que les mares o pares, o àvies, es passen tot el temps portant nens amunt i avall, ja que aquí no hi ha transport públic i evidentment, no poden anar sols si tenen 8 o 10 anys. I si són bons, després els bequen a la universitat. El resultat, és clar, és que són una potència en esports, però no sé, les converses amb els adults sempre són, hauria d'anar al gimnàs que pago, i no hi vaig etc. Parlant de gimnàs, la Gaby, la Blanca i no sé qui més han organitzat classes de zumba a una sala de San Patricio i m'han convidat, potser m'hi passo, pot ser divertit encara que no aprengui molt anglès perquè són la branca mexico-americana, i clar, parlen en espanyol.

Però el motiu principal del post d'avui és el lio que ha muntat a l'escola. No he acabat d'aclarir si eren uns deures no fets, o un control, o què, però el tema és que a la classe de religió havia d'escriure una pregària inventada. Resposta del Marcal, I'm don't believe in god, o sigui, jo no crec en déu i explicació seva, com vols que li faci llavors una pregària?

Total que la seva teacher, Ms Preston i la Major, Ms Scumacher han trucat, a qui?, doncs al Ricard. El tema és que segons elles, a més d'aquesta pregunta que pot obrir nous horitzons a altres nens de l'escola que ni se'ls ha acudit manifestar ateisme i quedar-se tan amples, tema que les preocupa de forma terrible, a més hi havia una altra pregunta sobre uns ensenyaments de Jesús que ha deixat en blanc. Imagino que en el fons els escandalitza que el nebot del capellà es declari ateu. On s'ha vist?

El Ricard els hi ha dit que tranquis, que no passa res, que prefereix un nen que pensi mil vegades a un tonto que no raoni, però que parlaria amb ell. I que era una excel.lent oportunitat educativa per parlar de déu amb ell i amb que estaria bé conèixer el discurs de Jesús encara que un fos ateu.

Total que hem anat a un sopar i pel camí, al cotxe, el Ricard, el nen i jo hem parlat del tema. Hi havia, és clar, molts temes a parlar i la veritat és que jo pensava que ho estavem fent de conya, en plan, està bé que contestis això però t'has d'adaptar i no t'has de tancar a conèixer coses sobre Jesús ja que va ser un personatge històric i hi ha coses que ell denunciava que encara passen, i bla bla bla. El Marcal ha dit que ell no tenia problema en fer religió fins certs límits, i demanar-li una pregària per déu, al que ell nega l'existència, era traspassar-los i que no estava disposat de cap manera. I que no tenia present cap més pregunta i no era conscient d'haver deixat res sense contestar. Al final hem quedat d'acord en que al Marcal li cau bé el seu avi, que és ateu i no va a missa, però que coneix tot això i que no per això és creient ni res, i que ell també tindria interés en saber més coses, o no, vés a saber.

En fí, que hem quedat que el Ricard l'ajudaria amb els deures de religió i que llavors seria un crack perquè què millor que un capellà t'ajudi? Aquest cap de setmana ha de fer un gràfic amb tots els sacraments, que m'ha semblat sentir que eren 7. No ho he pogut confirmar ja que a mi em surten bateig, comunió, confirmació... what else? Li hauré de preguntar al Ricard.

Doncs després, suposo que com a venjanca o el que sigui, durant el sopar, el Marcal s'ha portat de pena. S'ha dedicat a resoplar, a caure's de la cadira, a contestar, a fer soroll menjant, a interrompre, a demanar el mòbil i el molt capullo, a explicar que quan un menjava molt, el millor era vomitar per seguir menjant, i ho ha fet en anglès que ja ha après prou. I sopavem amb una parella que s'han dedicat a explicar que l'Obama era nascut a Kènia, of course, i que no tenia dret a ser president, us ho podeu imaginar? Hi ha cops que el Ricard i jo ens miravem i ens ofegavem de risa, o miraven a l'infinit per no posar-nos a riure, pel nen i per la situació, però al final m'he enfadat i s'ha anat directe al llit després de prohibir-li parlar durant el trajecte de tornada, fotre-li una bronca que és llarga d'explicar però que tenia a veure al comportament, a l'adaptació, al respecte pels senyors que ens convidaden i al Ricard que és el seu amic, etc etc. M'estic pensant el càstig perquè de debó s'ha passat. Segon cop que li hagués fotut un clatellot i és clar, aquí hagués sigut encara pitjor.

O sigui, que vaig fina amb la criatura. I demà marxem a Atlanta 4 dies a veure la Olga.

Ja hem tornat i acabo el post. Desfem la bossa de l'escola i em trobo notes de Ms Preston, a saber, Missing homework de religió i 3 dies sense portar l'equip de gym. Això darrer és pura mandra i que està pasota. I ara resulta que per fer els deures de religió s'ha de comprar una cartolina, i és clar, són les tantes i acabem d'aterrar d'Atlanta, després d'un viatge de cinc hores. I que en realitat, no són per dilluns, si no que no ténen data d'entrega... en fí.

De moment, castigat sense play i sense mirar videos estúpids de You Tube d'aquesta colla de tios que es dediquen a jugar al Maincraft i a dir tonteries. I ja veurem quan s'aixeca el càstig, que aquí ningú ha dit que això fos ni una democràcia ni assambleari, que mano jo i punt.