Estil de vida

Bon dia a tots. Avui estic realment rebentada. No dormo gaire, unes 4 hores més o menys, i d'això ja fa un temps i nois, l'edat no perdona i passa factura. Però no volia deixar passar la setmana sense escriure alguna cosa, ja que m'oblido de tot i és una bona manera de mantindre la memòria, quasi com un diari. Volia fer un post així, profund, sobre les nostres reflexions (meves i del Marçal) sobre l'estil de vida americà, però em sembla que me'l guardaré per quan torni, o no, ja veurem si continuo amb el blog, en qualsevol cas, anàvem en cotxe el nen i jo i em va comentar que estava content de celebrar el seu aniversari amb els seus amics nous, però que li hagués agradat que estiguèssin els seus amics de debó. Demà és el seu aniversari i hem organitzat una festeta que serà absolutament surrealista, al Georgie Porgie's que és un local que està a un Mall, com no, i que té un arbre a dins i maquetes de porcs fent coses. Per menjar, ja us imagineu, burguers and pizza. La festa serà surrealista ja que el Marçal convida tant als seus amics mexicans amb els que comenta que se lo pasaran padre i els seus amics americans amb els que parla en anglès, i la barreja, sobretot si venen les mares (i/o pares) ja pot ser la bomba. Per cert, que l'altre dia una mare de l'escola em va demanar si podia cuidar del seu fill a la sortida de l'escola perquè no tenia a ningú i havia d'anar a Chicago. Jo cap problema, però a veure, ha de recòrrer a mi de debó que no tenia ningú? El cas és que la tia es va presentar com a les 7 i pico de la tarda per nosaltres, però que per a ells vindria a ser com a les 9 i pico del vespre. Una mica de morro. Però em perdo. Al comentari del Marçal va seguir dient que a vegades pensa en què li agradaria quedar-se una miqueta més de temps (ja us explicaré per què) i a vegades pensa que no (sobretot ara que ja sap segur que anirà a jugar a futbol). I em va preguntar, i tu no? Jo li vaig dir que jo tenia ganes de tornar tot i que ESTIC MOLT CONTENTA AQUÍ I EL RICARD OMPLE TOTES LES MEVES EXPECTATIVES FAMILIARS I AFECTIVES, ÉS EL MILLOR GERMÀ DEL MÓN MUNDIAL, i que em sap greu no haver avançar més en l'anglès, per exemple. I llavors el Marçal em va preguntar que quines coses exactament trobava a faltar i li vaig dir que a la família, als meus amics, a la vida que fem, la nostra casa... que no m'agrada agafar el cotxe per tot, i que m'encanta el barri on vivim, i Barcelona en general, i no m'agrada gaire el clima d'aquí, el temps boig de Wisconsin a on al matí tenim 2 o 3 graus i al migdia se't cremen els braços conduïnt i plou quasi cada dia. El que realment trobo a falta crec és l'espontaneïtat, o sigui, jo puc trucar un dia a qualsevol i dir-li, què fas, anem a fer un cafè, a sopar, a pendre una cervessa? I si pot, doncs sí, i res, passes una bona estona. Aquí no, aquí tothom, amb excepcions és clar, que no és tema generalitzar, va amb l'agenda a la mà i et posa cites a tres setmanes vista. Bé, però això també passa a Europa, vull dir que hi ha llocs a on la gent ha d'agafar el cotxe, on fa fred i calor alhora. Bé, però no aniré més enllà.

Ahir va ser la nit del Trik or Truk, lamentablement, no vaig poder veure-la al parking lot de l'escola que és a on es celebra, just davant de les finestres de la nostra cuina, ja que vam anar a la ópera, vetllada que ara tot seguit us explicaré. La festa consisteix en que els pares aparquen els cotxes amb el maleter obert i els nens disfressats van recollint caramels. Els cotxes també estan disfressats, bé, com moltes cases que posen carbasses, teranyines i esquelets, o simulen un cementiri. El Marçal i els nens de l'Elisabeth hi van anar amb la tieta, tieta ara de tots, i pel missatge que ens va enviar, va disfrutar com un boig. No m'ha explicat gaire ja que està una mica adol.lescent i va al seu rotllo però ha tornat amb una bossa enorme de caramels i a sobre ha fet canvis i tractes amb la Natalie per tenir els que més li agraden. Es va disfressar de Packard zombi, que és un jugador de futbol americà de Milwaukee i l'Alex de Cub zombi que és l'equip de Chicago. Nosaltres, els adults. vam anar,  després de recòrrer tot Racine amunt i avall deixant nens, a sopar a un restaurant italià a Milwaukee, a sentir Wagner i a fer una copa a un carrer a prop del llac, que resulta que està al costat del restaurant però clar, jo mai m'oriento. Però anem per parts. El lloc del sopar bé, una mica car crec jo, encara que els tractes que tinc amb el Ricard són que ell paga els restaurants i jo el menjar de casa, encara que això em suposa anar a comprar, cosa que vaig fer els primers díes però seguint la meva línea habitual amb tot el que està relacionat amb les gestions doméstiques, abandono a la primera que puc. O sigui, ara no tenim menjar i sempre anem fora, amb el Ricard o no. L'Anthony simplement pulula. Tornem al restaurant: vaig demanar salmó que és el que faig quan penso que m'estic posant com una foca. Doncs estava servit amb pasta i litres de salsa. O sigui, que de light rien du rien. D'appeteizer, que serien els entrants pels qui no tenen ni zorra d'anglès, calamars arrebossats a mitges amb el Ricard. Vaig refussar la mozzarella arrebossada que em va oferir una comensal que no va obrir la boca en tota la nit i resulta que era la germana del marit de la Diana, una companya de feina de l'Elizabeth que vaig conèixer a Barcelona el novembre passat, i em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, ara parlo de refussar la mozzarela arrebossada. I ens vam fotre un cocktail i dos ampolles de vi. Érem vuit i tres no van beure res, o sigui que ja podeu començar a calcular. El resultat és que vam haver de còrrer per arribar a l'auditori, bé, còrrer no perquè sempre anem amb cotxe. El Ricard i jo, els europeus impresentables, vam aprofitar part del primer acte per fer una petita siesta. A veure, no és tan raro. Si sopes a les 6 de la tarda pràcticament és de calaix fer siesta, perquè si haguèssim sopat a les 9 com és normal, haguéssim anat amb la siesta feta, o no? Bé, la meva curteta, uns vint minuts calculo, o trenta segons l'Elisabeth. El Ricard TOT el primer acte. Ja té collons adormir-se amb Wagner i que el papa no em llegeixi. Al descans, va qui vol al bar, jo amb el Richard a fumar, i després et portes la beguda a dins de l'auditori, cosa jamás vista en el mundo, vaig flipar. I et donen aquells gots de plàstic amb la tapa i la canya i tot. No ens vam dormir durant el segon acte i la veritat és que va estar bé. Després, al Jacks que és un bar al que ens va portar Ricard, a on la persona més jove em portava uns 15 anys com a mínim i a on pots veure la natura dels joves de Wisconsin: beuen com animals i criden més encara. Jo crec que ja començo a no tenir edat per fer segons quines coses o a quins llocs a on anar. Me'n vaig anar a dormir a la una i m'he despertat a les 5 del matí, un poema. Per compensar, m'he esmorçat amb bacon, que no n'havia menjat encara i ja sabeu com m'agrada. M'anirà bé ara que estic pensant seriosament en tornar a fer dieta. Ja sabeu, jo dic, uff, haig de començar amb la dieta, i em foto un bocata de bacon, així va el meu caparró. Per cert, m'he comprat un abric, només per unir-lo a la meva ingent col.lecció d'abrics, que evidentment, no necessito però que cobreix la part d'abrics negres curts. I juro a sobre del meu laptob que no em compraré res més. Hauria d'anar al TMAXX a prohibir-me l'entrada com fan els jugadors al casino. Apa nois, que el Barça va perdent.

El Ricard

El meu sensible i guapo germà no entén com no he fet un post dedicat sencer a ell. Jo tampoc. Per això, ara mateix el faig, no sigui dit que per una vegada a la vida, faig el que algú, amablement, em demana. Tots sabeu que el Ricard és capellà. A més de fer misses i tot el que fan els capellans (no teniu ni idea oi? Jo tampoc ho sabia fins ara... confessions, baptismes, bodes i administració de la seva parròquia, el que suposa direcció de personal sota les seves ordres, coordinació d'equips de gent amb les que no té jerarquia, secretàries, gerents, finances etc), treballa a la diòcesi un parell de dies a la setmana com advocat (o defensor del sacrament, no sé si ho dic bé, o sigui del matrimoni quan hi ha petició d'anul.lació de matrimoni religiosa, ara sé molt d'això, m'ho podeu preguntar quan vulgueu si és que teniu curiositat o interés o simplement ganes d'augmentar el vostre nivell cultural), de tant en tant fa de jutge canònic crec i dirigeix una escola catòlica amb una panda de teachers que només volen arrencar-li la vida demanant vacances i augments de salaris (desde luego, com són els teachers, tots iguals a tot el món). El resultat és que està realment ocupat i amb una càrrega d'estres important, tot el dia amb la black berry amunt i avall. Però com és un noi considerat, em va comprar un cotxe (en el fons perquè no el molestés amb peticions, deixa'm el cotxe, porta'm a no sé a on, vaaaaa nen...) i quan li ha tocat fer la ITV ell, molt amablement, el va portar i així jo no vaig haver d'anar a un mecànic a perdre el meu preciós temps.

El Ricard és capellà i moltes vegades pensem que és fruit de la seva infantesa rodejada de dones. Jo crec que ell, en el fons, també ho pensa. Va ser el petit de les meves cosines i germanes durant molts anys, i érem quatre. No sé si us enrecordeu que quan jugàvem a les cases amb les nines, i ho fèiem hores i hores, ell a part de ser el gos o el carter de forma puntual, també feia de capellà i ens predicava amb el llibre de religió recolzat a l'estufa de butano que teníem a casa. O sigui, que alguna cosa ja li voltava de molt petit.

El Ricard, per nosaltres el nen (per raons óbvies, va ser l'únic nen fins que va nèixer l'Adrià, i després el Marçal, el Martí i l'Aran, alguns nois més però comparat amb les noies de la nostra família, una minoria clara), el Richard o el Fr Ricardo com li diuen per aquí, té una visió del món peculiar i extrema: o tot és negre o tot blanc, no hi ha matissos: quan dic que tinc ganes de tornar a Barcelona no vull dir exactament que estigui malament amb ell, estic encantada, és que tinc ganes de tornar, simplement. És que ahir se'm va ofendre, el noi. I com que el conec, és inútil que li digui que no, que estic bé, que és un encant viure a Racine, que ell és molt simpàtic i el millor germà del món mundial. Li escric i punto. Jo crec que en el fons, no vol que marxi. Que sospita que des del moment que jo no hi sigui, la seva vida serà una mica més trista. Que li alegro l'existència,  i que les coses mai no seran igual, no? Una que és un solet i li fa de parella als sopars a on ell acudia sol i trist.

Tenim una sèrie de rituals: ens fumem cigarrets al pati i parlem de la seva feina, de la vida, de déu, de religió i un munt de coses més (ara sé molt, no us ho creuríeu). Molts matins, per no dir tots, l'ajudo a fer-se el llit. Com que és un perfeccionista, el cobrellit ha d'estar absolutament anivellat i ha de penjar de forma exacta a cada banda. Quan el dobleguem i posem els dos coixins, ha desenvolupat una tècnica infalible que és tracta de cobrir-los uns pocs centímetres i fer un moviment endarrere i endavant per què quedin com els llits de les revistes de decoració, no sé si m'explico, segur que no. És raro ja que quan érem petits dormíem en sacs de roba i així no havíem de fer el llit, i ell té com una fixació amb el tema. Té altres maníes que xoquen directa i frontalment amb els meus hàbits, com no barrejar a la rentadora la nostra roba i la seva, i altres com que jo deixo la llet fora de la nevera, el plat sobre la taula, els calaixos mig oberts, molles, tallo les llimones i deixo el suc a l'encimera, m'oblido de tasses de cafè per tot arreu, llenço les burilles al jardí, li parlo de lluny, espero que es dongui la volta quan ja hem parlat per dir-li una altra cosa i això el posa nerviós, canvio de tema i és clar, no em segueix etc etc. I ell es posa frenètic. Pobret. Però sí que ens reconeixem amb altres coses, ens passem el dia buscant coses, has vist el carregador del mòbil? Vaig deixar aquí un paper i ara no hi és, a on estan les claus del cotxe... No ho diem exactament així, però com em llegeix la nostra mare no ho reprodueixo exactament que després s'enfada (aix aquesta boqueta....).

Quan no es posa de capellà, o sigui, de negre i amb alzacuello (vés a saber com es deu dir en català, aquí la meitat de capellans que conec són catalans i li dieuen així, Richard inclòs) em consulta com li queda la camisa, la jaqueta, si porta els cabells ben tallats, si s'ha engreixat o què. Crec que per fí l'he convençut de que amb trajo (d'home vull dir, amb americana) no s'han de portar camises estampades, o sigui, de quadrets o ratlles, excepte a l'estiu sense la jaqueta, però llavors han de ser de fil o de cotò, italianes. Quan un va amb trajo ha d'anar amb camisa blanca. I punto. Intento fer que es posi una jaqueta de pell que té amb la que està molt guapo. També ens preocupa als dos el nostre pes, o sigui, concretament el nostre augment de pes o els quilets que ens sobren, ja que encara que va a un gimnàs i a còrrer ho ha fet tres vegades (sent generosa i no t'enfadis amb mi) durant el temps que porto aquí. Potser algun cop més quan no hi era, no ho puc assegurar. Ens encanta menjar i beure vi, ojo, amb moderació (o no algunes vegades). I ell, a diferència meva, és un bon cuiner i fa unes paelles excel.lents. Com a bon perfeccionista mai està prou content però jo que no n'he fet en la meva vida, les trobo boníssimes. I té mèrit, us ho juro, trobar els ingredients adequats en aquest racó de món, creieu-me. Ara bé, m'ha de reconèixer que li he ensenyat a pelar i tallar adequadament les carxofes, espero que ho tingui present.

Va dir que escriuria un post per destapar totes les injúries i mentides que, segons ell, jo havia escampat per tot arreu. Bé, no l'ha fet. Ell sabrà, suposo que no s'atreveix a medir-se amb mi, o les homilies ja li donen tanta feina que ja en té prou. No sé. Parlant d'homilies, m'encanta com les fa. Us prometo que no em perdo cap missa. És un crack. I no us diré com les prepara. És un secret que tenim els dos i que m'enduré a la tomba. He dit.

Marcal II, gossos i altres coses

No vull ser massa plasta parlant del Marcal, però entre nosaltres, tampoc hi ha massa més que explicar. Bé, sí, que ha arribat la tardor amb tota la seva esplendor (es dirà així en català?) i que els arbres s'han posat molt bonics, hi ha alguns grocs, tan grocs que fins i tot, si tens una mica d'imaginació com la meva teacher, si els veus a través de la finestra poden semblar que tenen el sol al darrere. Qui no és consola és perquè no vol, ja us dic. La meva teacher és de Califòrnia i diu que troba molt a faltar el sol, però aquí la tenim, a la remota Wisconsin on a partir del mes d'octubre no veus el sol ni de broma.  De tota manera, sí que són macos i per un dia que em decideixo a anar a caminar -per allò de comencar a posar-me les piles i aturar l'augment de pes inevitable- i potser fer alguna foto, per fí, es fot a ploure i encara estem igual. El Ricard m'ha dit que poden passar fins i tot 4 mesos i no veus la llum del sol. Jo no sé, sort que marxo aviat, si no em moriria, crec que això del clima és molt important per l'ànim, o almenys pel meu. De moment, a Atlanta, d'on vaig marxar diumenge, havia avís de tornado, i encara que sembla que ja ha passat, els efectes de pluja i mal temps encara ens ronden. Diu el termòmetre que fa fred, jo no en tinc, però tampoc ens passegem gaire fer fora, vull dir que anem en cotxe a tot arreu i posem la calefacció, una mica excesiva si em permeteu. Després del parte del temps, al que anava.

Marcal again (o sigui, un altre cop). Resulta que la extraescolar aquesta al que el vaig apuntar, country cross s'acaba ja. No sé si m'ho van dir o no, crec que sí, però jo estaria despistada amb una altra cosa. Ja em semblava molt barato pagar 25$ dólars, només, encara que sigui per còrrer per la muntanya. Però en fí, que resulta que ahir dimarts va ser la última carrera. Com tot el que es fa aquí, el tema és competir i cada dimarts s'han fet carreres d'aquestes a parcs de Racine. Un parc de Racine és el mateix que un carrer tot i què més verd i algunes cases menys, però a dins hi ha de tot, fins i tot, les punyeteres cases iguals. Però li diuen parc i entres en cotxe encara que has d'anar més lent per si et surt un animal o un nen. Com el carrer. Doncs res, que vam anar a un nou barri de Racine que fins ara no el coneixiem, cada dia descobrim coses noves, que està com si diguèssim a sota els malls, jo hagués dit que al nord però el Ricard m'ha dit que és el sud, en fí. Abans de res, el Marcal estava emocionat ja que després dels darrers aconteixements, ja sabeu, religió i tota la pesca, el spiker de l'escola va anunciar el seu desè lloc a la darrera carrera i primer del seu equip. I la gent el va aplaudir. Doncs res, que estava content, però quan va veure la que queia va dir que ell no corria ni que el matèssin i que esperava que que anulèssin la carrera. Al arribar al urban parc aquell, jo per parlar d'alguna cosa amb el Sosa, el coacher, li vaig preguntar si s'anulava la race per la pluja, i ell va dir, of course no, el cross country es fa en totes les condicions de temps existents i que aquest era el real weather of Wisconsin. A part de quedar com una mamma insufrible i protectora del seu cadell, vaig haver de dir-li a un malhumorat Marcal que ja es podia anar preparant que es corria si o si.

Els pares ens vam apinyar sota un cobert de picnic de fusta mentre els nens feien els escalfaments. L'anglès de la primera race em va venir a saludar molt afablement. Vaig deduir que era ell, no perquè m'enrecordés de la seva cara ja que anava amb un anorack pescanova i botes d'aigua fins els genolls, si no perquè és l'únic pare que es presenta a les activitats. La resta de mares, bé, les distingeixo més o menys però estic una mica espantada ja que presumia de que una cara no se m'oblida mai i ara, no sé si perquè perdo vista o què, que cada cop és com si els veiés per primera vegada. Com si fóssin mares noves que van variant de vestimenta. Ara, a sobre el xandall, porten xubasqueros gegants. I així, clar, no hi ha qui les reconegui, és normal.

Total que em vaig posar els cascos de música perquè no tenia ganes de xerrar amb ningú i menys de futbol ja que no tinc ni idea de com va el Barca i menys la lliga anglesa de la que és aquest noi tan aficionat a parlar i vaig sortir a rerbre el nen que va sortir del no res, xop com un ocellet, amb les ulleres a la punta del nas i vermell per l'esforc. Sisè. És un crack, un crack cabrejat perquè s'havia caigut a terra, de poc perd les ulleres, estava cansat, mullat, tenia fred, plovia molt i aquests tontos no pensen perquè han d'anul.lar la carrera, si no segur que algun nen morirà de la pulmonia, o sigui, cabrejat com un mico. És curiós com un nen tan mono i tan bufonet com el Marcal, tan carinyós, pugui agafar aquests cabrejos descomunals. I tant exagerat com la seva mare. Res, me'l vaig endur a casa xop, el vaig ficar a la dutxa i li vaig fer un massatge perquè estigués content. Us asseguro que aguantar-lo de mala llet és pitjor que aguantar la pluja de Wisconsin, i jo ja tinc prou amb una cosa al dia.

Ara el tinc aquí, fent el drama dels deures, ploriquejant perquè ha d'escriure unes sequències de com un científics viatgen a Nova Papúa i capturen a un cangur per estudiar-lo. Deu ser tot un drama. Aquesta nit tenim un sarau al Buffalo Wild i ja veurem si anem i ell es queda a un punta, assegut i sense menjar ni res, i penseu que és un restaurant a on donen Ipads als nens.

Com que escric el post per fases, explicaré que avui dijous hem anat a sopar amb la colònia venecolana de Racine. Són treballadors qualificats de la Johnson que van venir a la Central a currar i que s'han quedat. L'Ada és l'amfitriona, i ja la conec fa un munt d'anys. Els nostres fills grans  respectius van sortir una nit de juerga quan tenien 18 o 19 anys, no recordo bé. L'Ada i el seu marit Rubén, ténen tres gossos als que tracten com a nens ara que estan sols i el seu fill ha marxat a Dakota a viure, que es diuen Paco, Lola i Pepe i que són lletjos a morir. Sort que aquesta nit s'han dedicat més al Marcal que a mi i m'han deixat més o menys tranquil.la, excepte un parell de vegades que la Lola m'ha posat la carota aixafada -una mena de bulldog mini, no sé si sabeu quin tipus de gos és, horrorosa- a la cuixa. Jo l'he apartada amb el dit, perquè no m'agrada que se m'acostin animals quan menjo, o mai, i tampoc m'agrada tocar-los gaire per allò dels gèrmens, i tampoc volia fer mostres de despreci ja que l'Ada podia ser sensible a la forma de tractar-la. Per cert, com que lladren molt porten uns aparells penjats al coll que els rocia amb no sé que i seguint el mètode de Pavlov, en teoria deixen de fer-ho. L'Ada m'ha explicat que els seus només rocien una substància que els hi molesta, que hi ha aparells que fan descàrregues elèctriques, més inhumans (com si parlèssim de criatures) i que no se m'enfadin els amants dels gossos. Total que la Lola, veient que no feia una nova amiga amb mi, s'ha passat mig sopar en bracos de l'Ada com si fos un bebé. No puc amb aquestes coses. Hem menjat arepas que són una mica soses comparades amb les tortites mexicanes, però ens han recomenat un dels millors llocs per menjar empanada a Miami i que està a un corner de l'aeroport. Hi anirem. Ha sigut una nit agradable, parlant dels nostres paísos, de la corrupció, de com són els gringos, que no pots tocar-los, ni mirar-los perquè et poden detenir per assetjament. Doncs bé, tot perfecte fins que hem tornat conduïnt el Marcal i jo i se m'ha quedat encallada la puta finestra del conductor, o sigui, un trajecte de 12 minuts fotent-nos de fred i com que, per variar, plovia, mullant-nos. Quan he arribat a casa li he explicat al Ricard que ha sortit en mànigues de camisa, com un macho men desafiant el fred i la pluja, i li ha fotut dos cops de porta que semblava que la church s'anés a enfonsar i ho arreglat. Amb dos collons, sí senyor! Ara bé, no puc tornar a baixar-la. Per si de cas.

Avui tenim sopar argentí que ja us explicaré. Fins llavors, només dir-vos que ja tinc ganes de tornar i a les noies, gràcies ja que em prepareu un aterratge suau! Petons, Patri

El Marçal

Vull dedicar aquesta entrada al meu fill estimat. Reprodueixo la conversa que vam tenir fa molt poc.

Conversa:
- Marçal et compro un xandall que per còrrer i fer el gym ara que fa (feia) molt fred potser et va millor.
-No, mama, que jo no sóc de xandalls, ja ho saps.
-Vale fill meu, però d'on surts tu?, no és tan raro tenir un xandall per fer esport... mira que aquí fa molt fred i et quedaran els genolls morats.
- que no, mama, que són molt lletjos, que jo no sóc de xandalls, que prefereixo shorts (ara parla així, ell).
- (sospir meu), però et compro un parell de pantalons.
- ja en tinc
- No, Marçal. En tens un que això és com no tenir-ne.
- i els de Barcelona. Per cert, falten 40 dies per tornar. (Ja en té ganes)
- T'aniran petits (ha crescut) i en tot cas, te n'has de comprar i aquí són molt baratos (TJMAXX, tots dempeus).
- Amb una condició
Ja us he dit que aquí els nens no es poden tocar, així que torno a sospirar, per no donar-li un clatellot.
- quina?
- que el que escollim i portem als vestidors serà el que m'emprovi i que no vindràs deu vegades amb coses i coses que has trobat i que jo no he escollit.

Quedem d'acord i anem als vestidors amb un munt de roba, que al final es redueix a un pantaló, un jersey, cap camisa (per què la vull, doncs per Nadal, jo que sé, per tenir-la) i una cosa horrorosa de colors que s'ha posat per anar a l'escola (has d'anar amb uniforme, jo vaig com vull, doncs molt bé, guapo, tu mateix). Així estan les coses.

Ahir vam anar de race, o sigui, a fer una carrera. La Julie que és la dona de l'entrenador, una americana rossa i alta, molt guapa, casada amb un senyor baix i grassonet que és el Sosa entrenador, m'ha dit que el propera dimarts és la darrera carrera. Se suposa llavors que han de sumar punts, i el Marcal només n'ha fet dues. Fatal. Però bé, el tema és que ahir el meu nen va quedar desè, i ja sé que no és gaire, però no està mal i a més va estar el millor corredor de la seva escola, o sigui que la Julie se li va acostar cridant com una boja, God job Marcal, gooooood job, i tots els pares amb xandall i mares que estaven allí es van tornar com a bojos d'alegria. Comenco a entendre coses d'aquest país. La passió que tenen pels esports, fan que els seus nens els practiquin nit i dia, entresetmana i caps de setmana, i en practiques dos o tres per nen. Això vol dir a la pràctica que les mares o pares, o àvies, es passen tot el temps portant nens amunt i avall, ja que aquí no hi ha transport públic i evidentment, no poden anar sols si tenen 8 o 10 anys. I si són bons, després els bequen a la universitat. El resultat, és clar, és que són una potència en esports, però no sé, les converses amb els adults sempre són, hauria d'anar al gimnàs que pago, i no hi vaig etc. Parlant de gimnàs, la Gaby, la Blanca i no sé qui més han organitzat classes de zumba a una sala de San Patricio i m'han convidat, potser m'hi passo, pot ser divertit encara que no aprengui molt anglès perquè són la branca mexico-americana, i clar, parlen en espanyol.

Però el motiu principal del post d'avui és el lio que ha muntat a l'escola. No he acabat d'aclarir si eren uns deures no fets, o un control, o què, però el tema és que a la classe de religió havia d'escriure una pregària inventada. Resposta del Marcal, I'm don't believe in god, o sigui, jo no crec en déu i explicació seva, com vols que li faci llavors una pregària?

Total que la seva teacher, Ms Preston i la Major, Ms Scumacher han trucat, a qui?, doncs al Ricard. El tema és que segons elles, a més d'aquesta pregunta que pot obrir nous horitzons a altres nens de l'escola que ni se'ls ha acudit manifestar ateisme i quedar-se tan amples, tema que les preocupa de forma terrible, a més hi havia una altra pregunta sobre uns ensenyaments de Jesús que ha deixat en blanc. Imagino que en el fons els escandalitza que el nebot del capellà es declari ateu. On s'ha vist?

El Ricard els hi ha dit que tranquis, que no passa res, que prefereix un nen que pensi mil vegades a un tonto que no raoni, però que parlaria amb ell. I que era una excel.lent oportunitat educativa per parlar de déu amb ell i amb que estaria bé conèixer el discurs de Jesús encara que un fos ateu.

Total que hem anat a un sopar i pel camí, al cotxe, el Ricard, el nen i jo hem parlat del tema. Hi havia, és clar, molts temes a parlar i la veritat és que jo pensava que ho estavem fent de conya, en plan, està bé que contestis això però t'has d'adaptar i no t'has de tancar a conèixer coses sobre Jesús ja que va ser un personatge històric i hi ha coses que ell denunciava que encara passen, i bla bla bla. El Marcal ha dit que ell no tenia problema en fer religió fins certs límits, i demanar-li una pregària per déu, al que ell nega l'existència, era traspassar-los i que no estava disposat de cap manera. I que no tenia present cap més pregunta i no era conscient d'haver deixat res sense contestar. Al final hem quedat d'acord en que al Marcal li cau bé el seu avi, que és ateu i no va a missa, però que coneix tot això i que no per això és creient ni res, i que ell també tindria interés en saber més coses, o no, vés a saber.

En fí, que hem quedat que el Ricard l'ajudaria amb els deures de religió i que llavors seria un crack perquè què millor que un capellà t'ajudi? Aquest cap de setmana ha de fer un gràfic amb tots els sacraments, que m'ha semblat sentir que eren 7. No ho he pogut confirmar ja que a mi em surten bateig, comunió, confirmació... what else? Li hauré de preguntar al Ricard.

Doncs després, suposo que com a venjanca o el que sigui, durant el sopar, el Marcal s'ha portat de pena. S'ha dedicat a resoplar, a caure's de la cadira, a contestar, a fer soroll menjant, a interrompre, a demanar el mòbil i el molt capullo, a explicar que quan un menjava molt, el millor era vomitar per seguir menjant, i ho ha fet en anglès que ja ha après prou. I sopavem amb una parella que s'han dedicat a explicar que l'Obama era nascut a Kènia, of course, i que no tenia dret a ser president, us ho podeu imaginar? Hi ha cops que el Ricard i jo ens miravem i ens ofegavem de risa, o miraven a l'infinit per no posar-nos a riure, pel nen i per la situació, però al final m'he enfadat i s'ha anat directe al llit després de prohibir-li parlar durant el trajecte de tornada, fotre-li una bronca que és llarga d'explicar però que tenia a veure al comportament, a l'adaptació, al respecte pels senyors que ens convidaden i al Ricard que és el seu amic, etc etc. M'estic pensant el càstig perquè de debó s'ha passat. Segon cop que li hagués fotut un clatellot i és clar, aquí hagués sigut encara pitjor.

O sigui, que vaig fina amb la criatura. I demà marxem a Atlanta 4 dies a veure la Olga.

Ja hem tornat i acabo el post. Desfem la bossa de l'escola i em trobo notes de Ms Preston, a saber, Missing homework de religió i 3 dies sense portar l'equip de gym. Això darrer és pura mandra i que està pasota. I ara resulta que per fer els deures de religió s'ha de comprar una cartolina, i és clar, són les tantes i acabem d'aterrar d'Atlanta, després d'un viatge de cinc hores. I que en realitat, no són per dilluns, si no que no ténen data d'entrega... en fí.

De moment, castigat sense play i sense mirar videos estúpids de You Tube d'aquesta colla de tios que es dediquen a jugar al Maincraft i a dir tonteries. I ja veurem quan s'aixeca el càstig, que aquí ningú ha dit que això fos ni una democràcia ni assambleari, que mano jo i punt.

La tardor ha arribat a Racine. Ara enlloc d'arbres verds, gespa i cases trobareu arbres vermells o a mig fer-se vermells i grocs, gespa i cases. Bé, de debó que és forca bonic de veure, encara que em temo que si el temps continua com ara, cel tapat, molta pluja i vent vent vent i vent, no apreciaré el magnífic canvi de colors que suposa la tardor. Per mi que duri, ja us ho dic ara, com més tardor tinguem, més tard vindrà l'hivern i la neu. Respecte a això hi ha diverses opinions. Alguns em diuen que la majoria d'anys comencen a principis de novembre. Altres que que va, que fins gener o així no neva. Ja estic aprenent a conduir amb neu, has d'anar a poc a poc i anar frenant a cops petits. No crec que sigui difícil encara que espero que no nevi, francament.

La complerta integració al ritme de vida de Wisconsin no dóna per gaire més entre setmana i no em vull repetir. Ja ho sabeu, m'he convertit en un mare taxi amb sudadera que passeja al nen per tot arreu, no arribo als límits de fer cockies, encara, ni he après a fer manualitats. En canvi, els caps de setmana l'activitat se m'incrementa de forma exponencial.

Fa un parell de divendres, el Marçal tenia festa a l'escola i el vaig portar arrossegant a Kenosha per visitar el museu de la guerra civil. Per variar, el Marçal preferia quedar-se jugant a la play i el Ricard no va ajudar gaire ja que va dir que ell tampoc aniria ni que el matèssin. En qualsevol cas, al final, el Marçal s'ho va passar bé ja que vam veure un parell de videos a una sala circular i ho veies tot com si fos una X Box 360º i hi havia reproduccions de persones, cases, botigues i diaris que no sé si eren molt exactes o no, però divertits de mirar. Vam fer un passeig pel downtown de Kenosha que, francament, li dona mil voltes al de Racine, encara que això no costa gaire. Potser va ser també que feia un dia esplèndid, i tot es veia molt maco. Després vam anar a sopar a casa els Hoff. L'altra activitat memorable va ser la visita al Discovery World que és una mena de museu de la ciència però a l'americana, a lo grande. El museu està just a la zona de Milwaukee del costat del llac, a l'altra banda del museu d'art on hi ha el pont de Calatrava. Ja hi vam anar, us enrecordeu? En ple jet lag fa 10 anys. Va ser una gran visita. De moment no hi tornaré ja que la Sue em va dir que em convidaria i com és americana en teoria en fio d'ella i entenc que ho farà. Doncs bé, al Discovery World vam anar amb la Kera i la seva família després d'esmorzar a una Family Farmer, crec que es diu així, que és un lloc on tornes a menjar com un porc per variar. Ous, bacon, french toast amb cilantre, tortitas amb aquell potingue que li posen, etc. Ens passem el dia menjant, és increible. Espero trobar el lloc de nou, no per menjar més, si no perquè estava al barri antic de Melwaukee, o sigui, un barri construït fa uns 200 anys com a molt, però bonic, amb edificis històrics, botigues i un mercat bastant divertit, ja que les parades reprodueixen el que serien totes les botigues americanes però en petit. Excepte la peixeteria que semblava més aviat una parada asiàtica amb tot de bitxos raros i venuts a pedaços. Vull dir que et venen la llagosta, però també les potes que estan a un cubell enorme. Caríssima, tot s'ha de dir. A fora del mercat com qualsevol mercat que s'aprecii, tot de parades de roba, bijuteria i coses així. I tot ple de pumkins, o sigui, carbasses. Una gegant i tot -ja sabeu que aquí ho tenen tot gran- i el Marçal es va fer una foto que va quedar horrorosa. Després de pendre un snack, torna a menjar, vam anar cap a casa la Kera a on ens vam fotre dues ampolles de vi blanc entre les dues. O sigui que al moment de sopar a les 6 de la tarda jo ja anava com les cabres per variar. La Kera té un certa facilitat a beure en excès, per dir-ho d'alguna forma, i jo sóc dèbil, ja ho sabeu. Per sort va venir el nen, o sigui, el meu brother que ens va portar a casa. Jo hagués acabat a la comisaria i expatriada segur.

I diumenge, al baseball, beisbol pel món. Tenia ganes d'anar després de la vegada que vam estar a Washington amb les sisters, encara que s'ha de tenir ànims ja que va durar 4 hores i vam entendre el joc tan com l'havien entés quan vam anar la primera vegada. Però és xulo estar allí, inflar-se a hotdogs i cervesses i passar l'estona. Van guanyar els Cups que és l'equip de Chicago que jugava contra els no sé què de Melwaukee. Allí s'asseuen tots barrejats, o sigui que et pots trobar a una fila una gent d'un equip i al costat, els de l'altre. La zona més divertida és la de fumadors que el Ricard i jo vam visitar un parell de vegades. I el Ricard em va convidar a un cóctel, o sigui que més glamour impossible. A part d'això, primer es canta l'himne i al mig del joc, o sigui, a les dues hores, God Bless America. Aquí tenen assegurada no declaracions d'independència per 100 anys (copyright del Ricard) i així és. Quina manera de fer país, tots dempeus amb la mà a sobre el cor. Vaig trobar a faltar les presentacions de veterans de guerra i les cheersleaders que vam veure a Washington. L'Ethan em va dir que era pel caràcter de Wisconsin, o sigui, que són gent reservada, eixuta i seriosa que no està per festes descontrolades.

I respecte als aconteixements més recents, divendres passat el Ricard va fer paella per 8 i jo li vaig fer de pinxe i de provadora oficial, i una mica de suport ja que cada vegada que m'escaquejava em cridava perquè estigués allà al seu costat. Li va quedar boníssima, però teníem molts dubtes amb la cocció, arròs, temps i etc., encara que els convidats es van fotre 9 ampolles de vi, jo crec que s'haguèssin menjat qualsevol cosa. Hi havia la Kera, que es posa molt alegre i que vol ser la meva germana i vol conèixer a la meva mare ja que les mares de les seves germanes, són la seva mare i ja us podeu imaginar, la tonteria aquesta que t'agafa si t'has begut una ampolla de vi sencereta. Val a dir que cada cop que el Ricard i jo sortíem a fumar al patio, la Kera venia amb nosaltres i s'asseia a la mateixa cadira que jo, i que el seu marit trigava exactament tres minuts en sortir també, tot i que cap dels dos fuma. A part del vi, ens van portar un pastís enorme que ningú es menjarà, però bé, ens encanta tenir a la nevera. També ens han portat quilos de carn congelada, que algú hauria de cuinar.

Ah sí, i dissabte a la nit vam anar a un lloc molt divertit de Racine, que està al costat del port i que hi ha músic en directe i menges, com no, burguers, grilled cheesse sandwiches i pastissos enormes que no vam demanar. Em va encantar, no sé com no hem anat abans. Si no fos pel fred, seria collonut anar a sopar allà, al costat dels velers i del parking, que és una altra mania que tenen aquí a Wisconsin de posar parkings a tot arreu. És pràctic, però seria més bonic tenir un espai amb taules i sense cotxes, no? Encara que ja veig que de calor en tenen un parell de mesos l'any i la cosa no dona per pendre gaire la fresca. Abans de sopar, vam anar de compres als outlets de Chicago i em vaig comprar una camisa i uns pantalons a DK, o sigui, que ja podeu començar a parlar-me de vostè, i una jaqueta de llana (la meva la vaig possar a l'assecadora o a la rentadora o no sé què vaig fer i la vaig destrossar l'hivern passat) i uns altres pantalons a Banana Republic. Juro que no torno a anar de compres,  ja que m'hauré de comprar una maleta per tornar a Barcelona i a més em cansa bastant i a les dues botigues ja estic marejada i tot és molt gran i s'ha de caminar molt. Em vaig vetar l'entrada a les sabateríes, encara que necessito unes sabatilles ja que vaig descalça i comença a fer fred i em queden els peus gelats, i juro que ja no em compraré res més. Però no us podeu imaginar el gust que dona quan pagues, no sé, 80$ i només se't carreguen 60€.

I poca cosa més. Estic intentant anar a passar la ITV del cotxe que venç el 16 d'octubre i que el Ricard vagi a apuntar-se al City Hall per poder votar. Els ànims estan una mica pel terra perquè guanyarà el candidat Republicà. A mi m'agradaria acompanyar-lo, per veure l'ambient electoral. Per cert, poc després d'arribar a Racine, un dia que anavem en cotxe amb el Ricard i anavem mirant les cases (no hi ha gaire més que mirar). Algunes tenen banderetes a fora quan estan a la venda i posa en venda o el que sigui, i porten el nom de l'agent immobiliari. Doncs li vaig dir al nen, hi ha un agent que té moltes cases, i ell em va dir, que no tonta, que és el candidat republicà. O sigui, que molts es posen banderes amb el nom del tio a qui votaran al seu jardí junt amb la bandera americana. En fí. La candidata demòcrata és una dona i sembla que té poques possibilitats o sigui que no estem per moltes alegríes.

I res, que el Marçal està més tranquil a l'escola i sembla que no té més càstigs i que ja no xerra als passadissos o no el veuen. El que sí que donc fé és que ja té nòvia oficial, encara que només li duri fins els novembre, i que almenys se l'ha buscada de la seva quinta (bé, té un any més, però no cinc)
i que va a la seva escola, de moment, és la única convidada a la festa d'aniversari que estem pensant en fer. Això sí que serà una prova de foc, perquè aquí sembla que fan festes temàtiques amb personatges i coses, us ho podeu imaginar? és més, penseu que jo ho faré? Li he dit que els hi faci una classe de scoocer que és com li diuen al futbol aquí, i que després els convido al McDonalds. Sóc una mare terrible.

Fins la propera.