El dinar familiar

Dedicat a la meva mare, que fa les millors paelles del món


La mare compta amb cura l’última tasseta de cafè plena d’arrós i el llença a la paella on ja bull l’aigua. Deu minuts. Sent la porta i veu el seu marit carregat d’ampolles. Somriu. Avui no hi faltarà ningú. Feia setmanes que no els tenia a tots, i que consti que no és tant sols culpa dels nois, tambè ella s’ha descuidat algun dissabte i ha preferit sortir de cap de setmana. La filla gran entra a la cuina i la petoneja. Piquen a la porta, deu ser el nen. La germana del mig està posant les estovalles, només falta la més la petita. Encara dorm?, no, entra badallant a la cuina, la mare se la mira però prefereix no dir res, avui hi són tots i se sent contenta, ja li ho dirà després. Ara cal parar taula. La paella és a punt, nena posa els estalvis, aquells, els que tenen forma de papallona, pare seu aquí, el nen al seu costat, les dues grans, després la petita, estic tan contenta que hi sigueu tots, vejam, des de Nadal que no dinàvem tota la família plegada, la petita badalla un altre cop, ets una maleducada, diu la mare que ja no es pot aguantar més, estic morta de son, protesta la nena, a més encara no he esmorzat, no m’estranya, es pot saber a quina hora has arribat?, doncs bastant d’hora per ser dissabte, no t’he sentit, i què, és que dubtes de la meva paraula?, doncs, ara que m’ho preguntes, sí, ho sabia, ho sabia, n’estic farta, es pot saber de què?, que no confiis en mi, que em controlis dia i nit, doncs si no t’agrada ja ho saps, i el pare, assegut a l’altra banda de la taula, fa un glop de vi, i sospira desanimat, la mare, però somriu, estic tan contenta de tenir-vos aquí!, per uns instants tots menjen en silenci, què tal, és bona la paella? Ningú no contesta, la petita es baralla amb una gamba i el noi mastega mirant el sostre. Avui, mare, la paella no t’ha quedat..., què vols dir?, què no és prou bona?, no vull dir això, segueix la filla gran, és bona, com sempre, però..., i calla no sap què dir, fins que el seu pare li posa una mica més de vi, i l’únic fill mascle de la família enceta un breu comentari amb l’esperança de canviar de tema, heu sentit el que ha dit el ministre de sanitat?, i llavors la germana gran s’exalta, fa mesos que espera els resultats d’una ecografia, i la mare obre els ulls, una ecografia dius? El germà s’empassa un mos de pà i amb la boca plena etziba, no estaràs prenyada, germaneta?, ets un anormal, saps?, i la mitjana reulla al pare i comenta, les ecografies no només són per les prenyades, llest!, ara resulta que ets entesa en medecina!, no, no sóc entesa però tu no en tens ni idea, doncs més que tu, i el pare subratlla, molt parlar de sanitat i no has aprovat les matemàtiques, i el germà, ja hi som, la mare branda la cullera de fusta, algú vol més paella, i la petita, amb la boca plena diu jo i la mare tu no, tu t’has de vigilar, i doncs per què ho preguntes, i la germana segona, per emprenyar, i la gran fa una ganyota desaprovadora, i el pare fa un gest per manar silenci i el germà, algú em pot passar el pà, i la gran trabuca la copa i llença el que li quedava de vi quan li allarga la panera i tota l’estovalla de diumenge es tenyeix de morat, la mare gemega i la petita se’n riu i la mare, vermella, prou riure i vés a buscar la baieta, perquè, si jo no ho he fet, que hi vagi ella, no puc, tu ets més a prop de la cuina, llesta, ella, que s’asseu a l’altra banda de la taula i no s’aixeca ni que la matin, i el germà riu, així té el cul, què li passa al meu cul, que el tens més gros que una plaça de toros, i tu tens el careto més lleig que he vist a la meva vida, fins que la mare s’aixeca i la germana segona, seu mare que hi vaig jo, i quan torna, diu, no costava tant, i la gran, a tu que eres a prop, i el pare fa un altre glop de vi i la taula sembla fer tombs, i la petita, necessito mil peles, i la mare, per què les vols, i la gran, apa mare, i el germà, si no te les dóna, te les deixo jo, tu no perquè després te les haig de tornar, home, només faltaria, i el pare remuga, no és pels diners, és perquè no surti tant, apa pare si ja tinc setze anys, i la germana segona, a la teva edat jo no sortia de casa, tu perquè ets així. Així, com?, una bleda, i tu un vividor, algú vol fruita?, pregunta la mare, jo una miqueta més de vi, diu el pare, vi no perquè ja estàs prou borratxo, menja fruita nena, que encara has de créixer, no vull, una pruna, no vull, deixa-la mare, per què et fiques on no et demanen?, jo, no... ocupa’t de les teves coses, i tu deixa’m estar, ets una pesada, i tu doña perfecta, i què si ho sóc?, sí ja veus, i tu que n’has de dir, té raó, encara no has aprovat les matemàtiques, això no hi té res a veure,  no?, hi té molt a veure, i tu que no tens ni nòvio, ni tu tampoc, ja, però jo no en vull de xicota, no ni poc, què sabràs tu, tu no saps res de la meva vida, ni tu de la meva i si no tinc nòvio no és cosa teva, algú fa el cafè, i perquè no tu?, no t’has aixecat en tot el dinar, dóna’m una cigarreta, fuma dels teus, no en tinc, té ja te’n dono un jo, merci, si fós per aquesta, ja comenceu a fumar?, si ja hem acabat, per què seus al sofà pare?, hem de desparar taula, si ell s’asseu jo tambè, tu a callar i a desparar, per què, perquè sóc un home, doncs jo sóc petita, pel que vols, xata, doncs despara tu, que jo he ajudat la mare a fer el dinar, sóc una esclava, l’esclava de la família, que ho faci ella que ha estat tot el matí voltant pel carrer, de voltar res, nena, que he anat a estudiar, ara en diuen estudiar, escolta llest, calla o et fotré un clatellot que veuràs, apa, comença, valenta... però mare, per què plores?

Cada matí del món

Veig que no he escrit desde finals de maig, o sigui, una eternitat i això que m'han passat un munt de coses. Primer de tot, dir-vos que fa més d'una setmana que vaig a les 7:30 a fer una hora de bici i de cinta, sóc una crack. Amb el que no m'acabo d'animar és amb els exercicis de màquines. Em semblen avorridíssims, i quan he acabat amb la bici, estic destrossada. "Usa los grupos amplios de músculos" em va dir el noi del gimnàs (el que controla, vigila, vaja) i a mi, francament, això d'amplios em sona com fatal i fa que, no sé, la cosa no m'animi. I jo he arribat a certa edat que no vull fer coses que no m'agradin o que no em vinguin de gust, i tampoc faig les que no m'acaben d'animar, com això d'utilitzar grups de músculs amplis. Faig cinta i bici a un lloc agradable ja que veig el mar, i és bonic. Després, quan són les 8:30 vaig un moment a la platja i ja és la hòstia. Respiro, em passejo, miro el sol i vaig a dutxar-me. Total, que a les 9 ja sóc treballant i ja he fet molta feina. Segons les màquines, he cremat unes 300 calories, i a vegades penso, l'esmorçar, i també penso, bé, també m'ho menjaria i no ho hagués cremat. A més, el dels musculs amplis em va dir que això fa que el meu cos es posi en marxa i vaig cremant, no sé si ho vaig entendre gaire, això, el meu metabolisme. El tema és que no ho sé gaire i necessito que algú que ho sàpiga, m'ho expliqui.

Un amic meu m'ha explicat la teoria de la dieta dels grups sanguinis. Jo crec que encara no estic preparada per una dieta, ja que les he començades totes i encara em trobo massa ansiosa. De moment, procuro no menjar tones de menjar, ni de pà i beure molta aigua. Aquest cap de setmana em llegiré el llibre i veuré.

I ara m'adono que us volia explicar les nostres aventures amb l'Sven Nordqvist, l'acte de divendres a l'FNAC, la Fira de Madrid i l'excursió de dilluns a Torà (quin gustet un dilluns al matí, conduïnt entre les muntanyes, quina meravella) però per variar parlo de dietes i de menjar, sóc monotema. La vie. També tinc un conte guardat per penjar. Fins demà.