Avui és dissabte i em poso escriure l'entrada del què vam fer ahir. Hi ha un ambient realment de festiu, no se senten cotxes i hi ha una calma molt especial. El Marcal encara dorm i ja són les 9 del matí. Ha vingut una noia a netejar i se senten olors de sabó i de net. Entra el sol per les finestres i jo he dormit pràcticament seguit -excepte un moment que he anat a pendre una couldina per què tenia un terrible maldecap degut als litres de vi ingerits al sopar-, fins les 8 que el Ricard -meravellosa criatura, guapo, inteligent i admirat germà- s'ha posat a berrear Paaaaatri que ve la noia, Paaaaaatri, ara mateix arriba!!! 

Aquesta meravella de la natura que és el meu guapo germà ha decidit que escriurà una entrada al bloc per corregir una sèrie d'injustícies, coses inexactes i injúries diverses que he desperdigat durant tota la setmana. A mi, em sembla perfecte i em comprometo a penjar-lo sense llegir-lo si és que ho aconsegueix que no és tan fàcil. No em comprometo a no fer comentaris, és clar. Al final, el bloc és meu -i dels meus lectors, oh, públic fidel-. Ja us avanco -teclat ianqui no trobo la c trencada-, que el Ricard opina que el deixo com un drap i com un egoista, especialment pel tema del cotxe. I parlant de cotxe, el que havia de ser per mi, un Honda Accord, va ser desestimat pel propi mecànic quan el va revisar però sembla que m'ha aconseguit un altre. El tindré next Monday!!!! Des d'aquí vull dir-vos que l'esforc que ha fet el Ricard ha sigut considerable i que deixaré de donar-li la tabarra i li estaré agraïda durant molt de temps.

Ahir vam fer dues coses remarcables, anar a sopar i posar-me fins les orelles de vi -ja sabeu com sóc no tinc remei- i anar al súper.

Sé que l'activitat d'anar al súper per vosaltres és totalment anodina i rutinària, però us asseguro que per mi no ho va ser ja que, per comencar, el Ricard em va llencar les claus del seu Volvo i em va dir, té nena, calla coi i agafa el meu punyetero cotxe, ara bé, si et passa alguna cosa et mato, i després d'ensenyar-me més o menys com s'obria i tancava la porta del parking, - trobaràs un botó, doncs apreta coi. N'hi ha cinc- i de fer-me un mapa per arribar al Mall i al super Picking and Save, em va deixar sola amb el cotxe.

Per comencar, el Marcal es va negar a seure al davant, al seient del copilot. Ell opina que en cas d'accident és més segur estar al darrere. És un covard i té molt poca fe amb mi que sóc la inductora de la seva existència, però què vols fer-hi.

El cotxe del Ricard va com una seda i es condueix igual que el meu. El meu problema no és la conducció són els creuaments i la desorientació. Per molt que m'ho expliquin no ho acabo d'entendre. Tu vas alegrement per Estats Units, sobretot si vas endavant, recte, no et desvies.Però si vols girar, la cosa és complica molt. Pot ser que et trobis un semàfor verd i ho fas, vull dir que gires normal. Però també pot ser que estigui vermell, i llavors has d'esperar que passin tots els cotxes i girar, encara que estigui vermell, tal com us ho dic. I després hi ha carreteres on és obligatori girar i es veu que hi ha un lletrero que posa una senyal d'obligació que no s'assembla en res a les nostres, una fletxa sinuosa. Si vas de cara, has de respectar els semàfors, no te'ls pots saltar. Escrit així sembla relativament senzill, el tema és que a vegades et trobes que giren 4 carrils de cotxes i tots volen girar a la dreta o a l'esquerra i no tinc molt clar el tema de les preferències encara, i ningú no sap explicar-m'ho o jo faig la pregunta incorrecte.  

Total que seguint el dibuix que em va fer el Ricard, el meu intel.ligent i generós germà, vaig sortir marxa enrere del parking i després d'obrir i tancar per error la porta veïna del parking -i el Marcal ben còmode al darrere, mama no t'enteres- vaig agafar el carrer Western no sé què és on vivim. A mà esquerra vas al Walgreen i al Down Town de Racine, i a la dreta agafes Spring que és una autopista amb moltes curves, cosa molt rara també per aquest país d'autopistes rectes. I perquè just a Racine i a la porta de la casa on visc hi ha una de les poques autopistes amb curves i no recta com a tot arreu -no tinc signe d'interrogació-. Doncs degut al llac. Però a Chicago hi ha llac també i els carrers són rectes. Resposta, és lo que hay. En fí. Que vaig agafar la Spring fins arribar a l'encreuament amb la 38 que és on arribes al TJMAXX i al Barnes and Noble que són ara per ara, els meus llocs favorits a Racine. Bé, i aquí vaig tenir una mica de problema ja que em vaig quedar la primera per girar a l'esquerra i entrar-hi, tal i com va notar el Marcal que des de la còmoda posició trasera m'anava donant instruccions com si ell sabés res de conducció. Mama t'hauries de quedar la segona per copiar el què fan els altres, ja nen, però tu creus que jo ho escullo. Aterroritzada, amb els dits apretats contra el volant, blancs i sense sang, intentant decidir quan havia de passar. Em van pitar, és clar. Però per mi, cap moment era bo. Un moment vaig pensar, i què més dona, i zass, em vaig colar amb la mirada posada en el Pick and Save que va sorgir del no res... 

Un cop estacionada també se'm va ocòrrer que si no sortia just pel lloc on havia entrar, mai trobaria el camí de tornada, però vaig preferir deixar aquest tema per quan acabés la compra, que ja tenia prou coses al cap com averiguar com s'agafen els carros i per quina porta havia d'entrar, a vegades viure aquí és molt difícil per la gent.

Ja sabeu que m'encanta visitar súpers als llocs on viatjo i si no ho sabeu, ara us ho explico. Ara ja comenca a agradar-me menys perquè una porta uns quants quilòmetres a les espatlles i cada cop els súpers s'assemblen més. Sospito que el Pick and Save és bastant pijo per com estava organitzat. pel tamany -no és gran segons els stàndards d'aquí, per nosaltres seria enorme- i dels productes que hi ha. 

Entres i et trobes la fruita i la verdura, que pots comprar envasada, a pés -sistema que no va per quilos però vaig decidir agafar a boleo, no puc afegir més coneixements a la meva vida en aquest moment, tinc prou amb nord i sud- i com no, preparat i trossejat. Hi ha unes safates molt mones amb tot de verdures netes i preparades. El tema és que valen uns 10 dólars, o sigui, caríssimes però moníssimes. Vam comprar pomes, tomàquets -tenen moltes varietats, més que nosaltres, preneu nota- carxofes, bananes i síndria. Em vaig oblidar les mandarines que ja n'hi ha. També hi ha molt tipus de pomes, Racine és el país de les pomes que no us ho he dit.

Bé. no us explicaré el súper ja que sou persones viatjades i els heu vist mil vegades i si no, res perquè em sortirà un post impossible i llarg i avorrit. Només remarcar que la cosa més difícil que vaig fer allí dins va ser escollir una pizza, ja que hi ha, no sé, vuit metres d'estanteries plenes de pizzes, i que coses que havia agafat les vaig deixar a qualsevol banda, cosa que faig als súpers de Bcn aquí em va ocasionar mirades de censura de vàries senyores vestides amb samarretes florejades i pantalons pirates que és el modelet més habitual de les senyores de Wisconsin. Sempre m'oblido el mòbil a casa però un dia d'aquest us faré un reportatge gràfic.

Al final, caixa i pagar, i el tema més remarcable que la simpàtica noia anava passant productes fins que va arribar a les carxofes i em va dir artichokes i jo, em vaig quedar mirant-la i dubtant del meu anglès, perquè em pregunta per les carxofes, i em va tornar a repetir, artichokes, i jo, yes, potser és que era ella la que no sabia gaire què eren, o no sé, potser hi ha verdures semblants i es volia assegurar, és un misteri que no he resolt ja que vaig pagar i marxar. 

Total que vam tornar sanos i salvos excepte per què de poc em salto la Western no sé què, que es on vivim, però que vaig veure a temps una coin laundry que deu ser una bugaderia a monedes, ja ho investigaré, que està just a la cantonada. Com que alhora de girar no era la primera, em vaig limitar a seguir els cotxes i vaig arribar sense més incidents. Després, quan el Marcal li explicava al Ricard com havia anat va dir -nen pervers- que quan vaig sortir del súper m'havia quedat al mig, entre els carrils que anaven en dues direccions i que tot de cotxes s'havien d'apartar per no xocar amb mi, però és una mentida lletja i pervertida, pensada per posar nerviós al meu germà.

Al vespre vam anar a sopar amb el David i la Gabriela, amics del Ricard, a un lloc molt elegant del Down Town de Racine que es diu Vero i que probablement tornarem. És un local que recorda a alguns restaurants de Nova York i que les burguers modernes de Barcelona copien, encara que allà burguers poquetes, gràcies a déu. Vaig sopar búfalo, us ho prometo. El Marcal costelles de bé. I el vi, boníssim. Crec que em vaig beure jo sola la segona ampolla. Després de fer una cervessa -jo- , scotch -Ricard i David- i aigua -Gaby i Marcal, van venir el Javier i la Perla, una parella amiga del Ricard i que ja coneixia d'altres visites. Són bona gent. Ells van marxar posant rumb a la nit de Racine, camí del Karaoke i jo cap a casa, i només eren les 10 de la nit. Hauré de buscar una baby sitter.

Petons gent, i fins demà, Patri

4art dia a Racine

Avui no us vull parlar tan del que vaig fer si nó d'una sèrie de reflexions que acabaran, llavors sí, en un breu repàs d'algunes novetats d'ahir. Ja us avanço que vaig tard perquè he tingut un inici de matí (el meu matí) dolent i estic de malhumor. I plou.

La primera reflexió és pel que té rel.lació amb l'aprenentatge de l'anglès. La primera experiència amb la realitat va ser a inmigració a les boniques instal.lacions de Charlotte (unes oficines cutres, il.luminades amb la meitat del fluorescents funcionant i l'altre meitat encenent-se i apagant-se, una sala amb un tele penjada que es veia borrossa i una paperera desbordada, un ambient preciós). No vull que penseu que em vaig posar nerviosa ni res, tot el contrari; a més, ja tenim experiència amb les retencions a les entrades als Estats Units. Fa molt poc, quan vam viatjar a Washington ens va passar el mateix. L'Anna diu que va ser degut a mi, però jo crec que va ser perquè hi havia una tal Ana Martin que havia demanat entrada i que no havia marxat. I per molt que jo li digués que no era la mateixa, NO ES LA MATEIXA PERSONA, MARTIN ES UN COGNOM MOOOOOLT HABITUAL, COM SMITH, van fer venir al pobre que en teoria "sabia espanyol" i que sabia tan com jo xinés, i al que li vam haver de repetir que NO ES LA MATEIXA PERSONA, MARTIN ES UN COGNOM MOOOOOLT HABITUAL, COM SMITH. I al final, segell al pasaport i cap a dins. O fora, depén com t'ho miris.

Total que el Marçal i jo, amb les nostres mini maletes, vam estar amb una senyora que tenia l'obessió de repetirme que com era que el nen es perdés escola a Espanya. Primer vaig explicar-li que no era tan important, però aviat vaig veure que era d'aquells arguments que no em servirien per res, ja que ella sí que pensava que era important i jo no l'hagués convençuda per aquesta banda i haguèssim iniciat una conversa estèril; llavors vaig optar per explicar-li la importància de que els nens aprenguin anglès de joves, i que jo tenia l'oportunitat de passar tres mesos amb el meu brother. I què fa el brother? Is a priest. Va fer un gest com de pregar, sí senyora, un sant a la terra, i jo mig santa que mai de la vida cometria cap delicte. També em va preguntar per la meva feina, i li vaig explicar totes les coses que ja us he dit, i sobre la família que tenia a Barcelona, ja sabeu. Però crec que al final, el que la va convèncer va ser veure el meu mini mac i el portàtil. Si aquesta té calers, no serà una inmigrant, no sé, crec jo.

El tema és que vam xerrar com res. Va ser una conversa àgil, jo estava il.luminada o potser és la diferència entre els accents de diferents estats, i el de Charlotte és més estil britànic, vés a saber. Jo ja pensava, veus, ja ni cal que faci classes, el meu nivell d'anglès és adequat.

Ah no! només trepitjar sól de Wisconsin les coses se'm van posar de cul. No entenia RES del què em deien o potser un sentit general (moooolt general). Quan et passa això (ja m'ha passat a Frankfurt per exemple, quan em parlavem els editors australians... no sabia si parlaven de llibres o melons, per favor). En aquest casos, tens un parell d'alternatives: interrompre la conversa cada segon per dir que no has entés i que si us plau ho repeteixi, cosa que fan amablement, però de la mateixa forma incomprensible, i la conversa es torna impossible, o vas fent, intentant enganxar-te (en algun moment ho aconsegueixes) i rient i fent sí o no amb el cap i esperant no fotre la pota més del necessari. Si fas això, sembles una mica idiota, però és potser la millor opció.

El tema és que al final he descobert que depén amb qui parli és més fàcil o no. És sorprenent perquè tots són de Wisconsin (no puc reproduïr la manera en què ho fan quan diuen el nom de l'estat). I això em serveix per lligar que ahir vam anar a sopar a casa els Peterson, i que la Missy Peterson és la persona amb la que ha sigut més fàcil parlar de totes les que he conegut, excepte clar, el Richard. Jo ja m'imaginava un sopar difícil ja que vam anar el Marçal i jo sols, però no va ser així. Aquesta família és la que va acollir a l'Aina durant la seva estada aquesta estiu. Són gent molt molt simpàtica, amb algunes peculiaritats:

(PD. el Marçal ja anat a dormir a casa d'uns i ahir es va fer amic del nen d'allí i segons ell, ja parla anglès i no té cap problema, el llenguatge de la play és internacional).

- Vam sopar porc a la barbacoa amb patates (com no) carbassó i una amanida de tomàquet amb cogombre. Tot amb herbes i una mica picant. Molt bó. (El Marçal no va provar ni el carbassó i l'amanida,  aquest nen em porta de cul amb el menjar).

- Van portar a la taula (de fusta, de menjador, sense estovalles) un plat amb síndria i un bol amb maduixes. Els dos fills de la família van començar a menjar-s'ho sense esperar als seus pares que paraven la taula. Em van oferir un tall de síndria que vaig deixar cautelosament al plat. No sabia si els nens estaven bojos o què, i em sembla encara que esperar que tothom estigui assegut és el més correcte, aquí i a tot arreu, a més que és més agradable i em sento més còmoda.

La Missy i el Chip (no tinc ni idea de com s'escriu) que són els noms dels Peterson es van servir també síndria i maduixes al costat del porc i les verdures. Llavors:

1- pot ser un costum familiar, barrejar dolç, postre, salat...
2- pot ser un costum americà que jo no havia tingut el plaer de conèixer, tot i que a aquestes alçades he sopar a diverses cases americanes de diferents estats i no ho havia vist mai.
3- pot ser que sigue un costum americà recent, de fa dies i per això jo no ho havia vist mai.
4- o un costum de Wisconsin
5- o els hi agrada i punto.

Ja començo a trobar explicacions raonables al buffet del primer dia.

A part d'això ténen un gos enorme que menja del que hi ha a la taula i que em va agafar carinyo, i jo encara no sé perquè, a mi m'aterren els gossos. Aquest gos, per cert, se'm va tirar a sobre només sortir del cotxe i de poc que l'estampo contra un abedul o el que coi sigui els arbres que hi ha per aquí que són bonics i així nadalencs.

Aquest sopar em fa recordar dues coses: els diversos sopars que hem tingut a USA (la amiga hawaiana que tenia el terra cobert de moqueta, amb un camí forrat de plàstic del que no ens podíem apartar, amb els sofàs tapats amb plàstics i que tenia el forn i els cremadors més BRUTS, però guarros guarros que hem vist mai a la nostra vida; o el sopar amb els amics de la Joan que presumien de ser espanyols i que van fer unes pseudo tapes en el nostre honor a part de beure litres d'un rioja infumable que em va causar malsons dues nits seguides, o el sopar a casa el Marcelo, el cincuentón més guapo de tot el continent americà!).

Però res, això ja serà un altre dia. Ahir a la nit, vam tornar passejant (viuen a tres minuts de la parròquia), ens van oferir bicis, fer esports juntes, endur-se al Marçal a la piscina del YMCA i amistat eterna. El fill de la família -que anava descalç pel carrer- es va fer amic del Marçal. La nena té pinta que donarà problemes al futur, però de moment és una nena simpàtica que juga a futbol. Abans d'això i després de sopar, aquesta nena ens va ensenyar com feia els eruptes més sorollosos del món i tota la família es pixava de riure, jo vaig somriure educadament, una mica petrificada,  i el Marçal que és com un mirall, els mirava amb la boca oberta. Impressionant.

Però res, que són amables i simpàtics. Em vaig haver d'endur tupers de les restes pel Fr. Richard al que li encanta la seva cuina (va dir referint-se potser al porc a la barbacoa), i només sortir vam veure un animal que no sé com coi es diu, ni quin era, però tenia pinta de guineu o alguna cosa així, i que va provocar precissament que ens acompanyèssin (jo no vaig dir res, però supos que la meva cara seria un poema) i un cervatell, sí, un bambi, que som a un entorn rural.

Bé nois, espero que el vostre dia sigui bo, i que el meu acabi millor del que ha començat. Ara vaig al súper, ho estic desitjant. Petons, Patri

3er dia a Racine

Si abans d'ahir no vam fer gran cosa, prepareu-vos per ahir que ha sigut tot el contrari. El Ricard, que pensa que sóc una plasta ja que estic parlant tot el dia del cotxe, cosa que jo no crec ja que només he fet un parell de comentaris i ho he posat com a exemple de gestió de la fustració quan parlàvem de l'homilia que preparava per uns estudiants d'una High School. Només li he dit que ell em va prometre el cotxe i que porto cuatre dies i no el tinc, i encara que hi hagués una promesa jo haig de saber gestionar la meva fustració. Tampoc hi ha per tant, no sóc tan pesada tampoc. Però res, deixem aquest tema. La qüestió que llavors s'ha decidit a organitzar-me la meva agenda social a Racine.

La Sue ens ha vingut a recollir a les 10:00. El timbre de la porta no funciona, així que ella havia de tocar la finestra de la cuina, i jo,  que hauria d'estar, no sé, fregant plats alegrament mirant la gespa, havia de saludar alegrement i dir Hi Sue! How are you? (I ara aprofito per reproduir la salutació més habitual o que s'ha de fer: fine, and you? God, thanks! Have a nice day! Oh Thanks, you too!). Fin. Abans de continuar haig de dir que el Ricard m'ha fet repetir dues vegades com quedava amb la Sue i m'ha fet preguntes com: A quina hora ve la Sue? A les 10. Com us comunicareu si no tenim timbre? Per la finestra de la cuina (aquí jo poso els ulls en blanc i faig un to -cansino, com es dirà en català?-. etc). Deu pensar que sóc retardada o alguna cosa semblant. 

Doncs res, el tema és que per variar he hagut d'arrossegar el Marçal a la meva dutxa i com sempre, hem hagut de còrrer ja que sí que he saludat alegrement a la Sue des de la finestra, però ni els plats estaven rentats ni jo era la personificació de l'alegria. Però res.

La Sue ha resultat una excel.lent cicerone, de debó. És una dona gran però simpàtica, amb un Lincoln (cotxe) preciós, vermell i amb seients de pell blanca i una porta del maleter que es puja i baixa sola, cosa que ha fascinat al Marçal i l'hem tancat i obert com 60 cops, i la Sue encantada de la vida, santa paciència.

La meva idea era anar a Milwakee però el Ricard ha dit que als americans no els hi agraden els canvis i que si ell li havia dit que ens passeges per Racine, màxim arrivèssim a Kenosha jo no podia canviar els plans inicials. Doncs jo obedient tu, que no vull lios amb els americans en general i molt menys amb la Sue. Ella em proposava anar a Main Street, o a veure hightlights de Racine o un matí de shopping. Doncs un mix: hightlights i shopping, is possible? Yes of course.

Val a dir que tot el que hem visitat, excepte la beach a on et pots banyar ja ho coneixia, però la Sue estava tan entusiasmada que no he dit res i hem tornat a visitar el far, el museu del far, la botiga del far, i voltants. A veure, és bastant maco així que tampoc m'ha molestat. L'únic problema és que hi havia bastants mosquits, però a part d'això res a dir. Si voleu informació sobre el far, ho busqueu a Google perquè la veritat és que hi ha molta i si us l'explico aquí semblarà una guia turística i serà un post llarguíssim. Només dir que a la botiga museum hi havia les fotos dels fareros i eren bastant xules. El més remarcable de tot és que hi havia corbs, a fora, no a la botiga, (sí, aix) i hem vist a dos esquirols, i que esquirols en anglés es pronuncia pràcticament igual que en català, i això ha donat pas a una alegre i vivaç (espero) conversa de com algunes paraules en diferents llengues s'assemblen, i que és més difícil l'anglès, l'alemany o el castellà, com si jo ho sabés, i així hem passat una bonica estona.

Després hem recorregut els edificis que té el Wright a Racine. Si ho he entés bé, hi ha primer la casa que va construïr per la família Johnson (sí, els de Johnson&Johnson a Family company, us ho juro que ho posa a algun lloc, com Planeta, empresa familiar, hay que joderse). Resulta que el Johnson inicial tenia un fill i una filla una mica exigents i en el moment de la construcció el nen, més petit que el Marçal, va voler construïr un mirador de vidre per veure el bosc a la taulada i la nena una mena de galeria acristallada, que jo voldria tenir també, a la seva habitació. La casa és d'una sola planta i molt elegant. I el jardí del voltant realment preciós. La Sue ens ha dit que hi havia porcs senglars i la veritat és que ja no m'ha semblat tan maco. Ara és un edifici de l'ajuntament (o no, sempre hi ha un toc de misteri quan em parlen aquests americans) i que el lloguen per fer conferències, empreses, per polítics etc. No hem pogut entrar ja que hi havia alguna cosa secreta a dins i només hem pogut veure-la des de fora i només des d'una perspectiva. Quan es va morir un dels components de la parella (que em matin si era l'home o la dona) el que va quedar viu es va construir una casa uns metres més enllà que ara és un hotel, però només hi pots anar si estàs convidat a una conferència. Una llàstima.

Aquesta casa està situada a un barri realment nice, amb grans mansions, i tot i que manté el mateix patró de casa, casa, casa, casa, casa, és tot molt bonic, molt verd i amb molts arbres. La Sue m'ha dit que ella vivia aprop, així que un respecte.

Després hem anat a la beach, i encara que és un llac sembla un mar, i té una platja énorme de sorra fina amb un beach club on durant els mesos d'estiu (ara ja no) pots anar i ballar zumba. Jo quasi que agraeixo que no ho facin. La Sue hi va, m'ha dit. Dèu meu.

El que sí que he notat que la gent no es banyava ni prenia el sol, el que fa es passejar i picnics. L'aigua està congelada tot l'any. Una mica absurd anar a la platja i no banyar-se, però mira, hi ha gent per tot. No és que jo em banyi gaire, però almenys prevaleix la idea de que si vull, em banyo. No sé si sabeu, i no sé si així és també a Racine, que la gent i particularment, les dones americanes, se solen banyar  (potser als Hamptons no, tampoc tinc ni idea) en samarreta, i no pel fred, és per un tema de puritanisme. Jo volia explicar-li que nosaltres, a la que hi ha un gra de sorra i un raig de sol, generalment, ens despullem deseguida i fem topless, però qualsevol li explica això en anglès i jo ja estava esgotada així que ho he deixat còrrer. Després de viatjar durant anys he aprés que és recomenable no disertar sobre temes així culturals i que realment no obtindré cap benefici explicant-ho, i que estaré hores, i ella tampoc ho entendria etc, així que m'he limitat a mirar la platja, dir-li que era molt bonica i que llàstima que ja no facin zumba, que jo hagués anat, vamos, pitant. I tots contents.

Ens hem creuat amb tot d'ànecs al parking i la Sue ens ha dit que són els American Ducks que estan més grassos que els Canadian Ducks (no sé perquè no m'extranya, però tampoc li he dit, i ella no està grassa així que he aplicat el mateix que abans i he dit, So cute, i ja està). Al voltant de la platja hi ha un barri de casetes de fusta petites i pintades de colors, boniques, ara que vista una vistes totes. Ah! I un camp de golf que quan neva els nens es tiren per trineu. I que és un poble apart de Racine ja que el van construir al voltant del far. Sé que ha dit alguna cosa més, però ara tinc una nebulosa i no sé quin sentit tenia fer un poble quan el farer (keeper, em sembla una paraula bonica) vivia precissament al far.

El següent edifici requereix permís de visita, gràcies a dèu, ja que el Marçal s'estava posant guenyo i era questió de minuts que trigués a posar-se pesat i a dir que tenia gana. És, com no, oficines de la Johnson i té una mena d'OVNI daurat i enorme a l'entrada i unes oficines amb cap finestra. Ideal. L'ovni és literal i jo crec que fa uns anys, quan el vaig visitar amb l'Ada, una amiga del Ricard que va tenir la genial idea d'ensenyar-nos la seu de la Johnson ja que ella hi treballava mentre nosaltres ens menjavem amb patates el jet lag, va ser una visita fatal, digne de recordar, conté un auditori però no ho asseguro. Una mica més enllà, però abans d'arribar a l'edifici en sí hi ha una mena d'hangar amb una avioneta penjada. Primer la Sue semblava que deia que era original, però després resulta que no, que era una réplica, cosa que m'ha fet pensar durant uns minuts que o estic retrocedint amb l'anglès o són ells o alguna cosa no marxa prou bé... Minuts de silenci per part meva que el Marçal ha aprofitat per posar-se pesat del tot.

A dinar s'ha dit. què vols, m'ha dit la Sue, un gran Mall súper chachi guay però car o un no tan gran, outside que vol dir a l'aire lliure i amb preus ajustats. M'ha faltat temps: JO VULL ANAR AL TJMAXX!!! The best shop of the world. La meravella més meravellosa. Les meves germanes i jo hem xalat de debó a un TJMAXX i si aneu a USA, si us plau, feu una visita, nosaltres som fans absolutes i la pena d'avui ha sigut no fer-me la tarja de sòcia, m'ha fet una mica de mandra i ara m'apenedeixo ja que han obert botiga online, uff, no sé si serviran a Barcelona.

Hem dinat a un Porck's no sé què que per variar oferien burguers i frites que pels no viatjats aclareixo que són patates fregides. Ténen una veritable varietat gastronòmica aquesta gent. Jo m'he menjat un italian beef que resulta que era un pa d'aquells que fan servir ells, amb vedella per sobre (bona) i dos pebrots estil piquillo. No m'he menjat el pa. I un altre cop sense cafè, aquesta gent em matarà. Durant el dinar hem parlat sobre les diferents categoria de burguers, es veu que el Wendy's (un preferit meu on vaig passar grans estones embarassada del Marçal dies abans que em possessin a dieta estricte degut al sucre) està al nivell més inferiors i són els pitjor restaurants del món dels burguers i que al top regna amb total solitud Burguer King, que fa les hamburgueses a la brasa. Què us sembla? Ja sóc una entesa en aquest tema. El McDonalds seria com el segon però, ojo, a molta distància. Surrealista.

El porck´s aquest estava a una punta del mall de Racine on hi ha Target, Bath&Bed, TJMAXX (ho poso en majúscules per allò del respecte!) un Khols i un Barnes&Noble que pensava que havien tancat però resulta que no i és on passaré algunes hores ja que és una gran llibreria i té una cafeteria fantàstica encara que amb cafè fastigós. Un incís que volia compartir. Aquest mall és bastant gran i està atravesat per una carretera, estil el que tenim a Badalona a on hi ha l'Ikea però en plan obert. Les botigues on hem anat estan juntes, una darrere l'altre. Doncs hem anat en cotxe a cadasquna d'elles. No sé, jo ja hagués aparcat a qualsevol banda, al mig, i hagués anat caminant, no? Doncs no, la Sue ha dit que en cotxe i hem anat parant, sortint, una botiga, cotxe, tres metres, aparcar, sortir, una altra botiga i així fins l'infinit. Gent rara aquesta de Racine...

A Khols li he comprat uns texans, un polo i una samarreta del Maincraft al Marçal que era el que desitjava més de tot el món mundial.

I per fí, per fí he pogut tornar a trepitjar el temple dels temples de les botigues, el TJMAXX. No ens hem pogut firar gaire perquè hem tingut problemes en localitzar mitjons de la talla adecuada pel nen. Problema que al final, després de parlar amb tres dependentes i la mànager (una dona amb el nas vermell, amb pinta d'ex-alcoholica i amb taques a la samarreta) que en teoria sabia la correspondència entre els números europeus de sabates i la seva equivalència a USA, hem sol.lucionat traient-se una sabata ella i medir-la amb una sabata del Marçal (us ho juro), i que han hagut de ser localitzats al magatzem. Allí hem comprat una cartera nova, els consabidos mitjons i calçotets. Tot tirat de preu i els calçotets nàutica, però haguéssim pogut ser Calvin Klein, aix com m'agrada la botiga. Jo tenia ganes de gastar i gastar, per allò de, osti, només m'he gastat 40$ i quan he mirat al banc només eren 32$, però el Marçal estava esgotat i jo una mica també i encara havíem de comprar el teclat que em vaig oblidar a Barcelona, teclat que hem comprat per 9,99$ i que sospito que durarà els tres mesos només, i que és una oferta del Labour day que és dilluns, i unes coixeneres que jo pensava que eren per la Sue però no, eren per mi.  Negoci rodó, estic absolutament orgullosa de mi mateixa.

A les cinc de la tarda hem anat a la gran i esperada School Party. De debó nois, l'escola és IGUAL que les escoles de les pelis o sèries! El Marçal s'ha emocionat. Però de poc es desmaia quan ha vist les guixetes, i una portava el seu nom, vamos que s'ha emocionat de debò. El que sí que haig de dir és que han sigut molt amables, la directora ens ha rebut i ens ha acompanyat a la classe de Ms. Preston la tutora, que ara anava vestida de carrer i que ha fet deixar el material escolar que amablement ens havia comprat l'Elisabeth. El Marçal s'asseu al costat d'una nena rossa moníssima que li ha dit hello, i que ha provocat al meu fill la segona tanda de desmais. He estat parlant amb Ms. Preston que amablement ha dit que hi havia dos nens hispans que podien ajudar al nen, i jo he hagut de dir-li que gràcies, però que el tema precissament era que aprengués anglès. Sembla que ens hem entés, mira que tanta història perquè acabi sent amic del Eduardo i del Rafael que semblaven bons nois, però no.

Després de la visita a la classe hem anat al gimnàs a on la secretaria m'ha ajudat a buscar un uniforme (però no us emocioneu, es tracta de posar-se un polo o blau o granate i serveix qualsevol marca, i uns pantalons caquis, llargs o curts o blaus, llargs o curts). I ja coneixeu al Marçal: s'ha tancat al lavabo i s'ho ha emprovat tot! Una senyora que es deia Laura molt amable m'ha ofert apuntar-me a un programa d'ajut a fer deures i després hem anat a la taula d'esports on després d'averiguar que no fan futbol (europeu) el Marçal s'ha apuntat a run-country que és correr pel bosc. Me'l mataran. Sort que llavors han aparegut l'Alex i la Nathalie que són amics i llavors tot han sigut alegries i juergues. De fet, s'ha anat a dormir a casa d'ells. Ja comencem.

Ara que estem en privat us explicaré que la Nathalie és una nena de set anys que va confessar a l'estiu que es volia casar amb el Marçal, o sigui que el meu fill tindrà molta feina aquest trimestre i no es passió de mare. És tot un conqueridor i les torna a totes bojes!

See you tomorrow, Patricia

Tinc tres noves incorporacions al mail del meu periple americà, estic molt contenta i més encara perquè no sé quin percentatge d'esborrats sense llegir atesoro, però ojos que no ven...

2on dia a Racine

Us vaig prometre que si no tenia res a dir, no escriuria, i quasi quasi el segon dia a Racine ha aconseguit que sigui així. Però no, nois, una té molta vida interior i no calla ni sota l'aigua i aquí em teniu de nou.

Va ser un dia insuls perquè encara no tinc sol.lucionat el tema transport propi. I la cosa amenaça a que va per llarg, però no us preocupeu. A aquestes hores del matí ja començo a tenir l'agenda plena d'activitats socials, però això ho deixo per demà (si no, no tindré res a dir de nou, i ja la tindrem).

No tenir cotxe en aquesta ciutat vol dir que et quedes atrapat a una bonica casa parroquial entre dues autopistes, ni més ni menys. Però com que una té certa (no gaire) activitat, vaig arrencar al Marçal i el vaig portar a el Parc Lincoln. En el mapa es veia un parc petit en comparació a altres parcs que hi ha per aquí, però era enganyós: enorme. Un parc boscós, amb un riu i tot, molt verd i molts mosquits. Anar fins allà, tot i que no ens va dur més de 10 minuts ja va ser tota una aventura: proveu de caminar per aquests "carrers?" a on circulen els cotxes. Sort que el camí era a través de tot de carrers iguals als que hi ha per aquí i no hi havia gaire cotxe, excepte un aparcat a l'ombra on dormia un senyor (el Marçal, i perquè dorm? i no té casa? i no estarà mort? uff aquest nen passa per la época  de les preguntes amb cert retard, i jo, doncs ni idea, potser és un jardiner i està fent la migdiada, com vols que ho sàpiga?). A part d'alguns veïns que es van dedicar a mirar per la finestra com passejavem dos, una adulta i una criatura i que es deurien pensar que érem dos membres fugats de la presó de Racine (n'hi ha una) o dels Serveis Socials, i despit que hi havia anuncis de que estàvem a zona segura i que era un veïnat protegit per càmeras, ells prefereixen vigilar personalment mentre treuen el seguro de les seves armes. El que sí que haig de remarcar és que feia un dia fantàstic tot i que va diluviar tot el matí, tan que semblava que s'acabava el món i jo aquí...

Haig d'averiguar que fan els pobres, vull dir, els que no es poden comprar un cotxe. Vamos, la gent com jo. En aquesta parròquia no hi ha gaires, o sigui que no sé a qui dir-li. Suposo que fan el mateix que jo, o agafen un bus, però aquí ningú no sap com funcionen les línees i el Ricard no em deixa ni acostar-m'hi: diu que són perillosos, que et poden atracar o violar o no sé que més. En fí.

Total que vam passejar una estona fins que el Marçal va dir que era un fàstic de parc i que estava ple de mosquits. I com no li faltava raó vam tornar passejant, i vam entrar a una botiga de conveniència decadent on vam comprar un paquet de xiclets i un sobre i un segell. No hi havia gaire bé res més per comprar i ens vam haver de jugar la vida per traspassar l'autopista.

Només tornar, el Ricard ens va convidar a anar a visitar el centre de Racine. Jo vaig anar per primera vegada a aquesta ciutat fa 10 anys justos, molts dels que rebeu aquest mail vau venir. Us enrecordeu? Un centre pollós, amb tot de botigues polsoses o tancades i ple de rètols on posa To Rent o To Sale. I tot de borratxos pel carrer. Borratxos sense samarreta o vestits per conduir Harleys. I jo estava embarassada del Marçal i sense tenir un taxi a mà que era el què feia en aquella época, caminar deu passes i agafar un taxi. Vamos, que era un horror de lloc, totalment prescindible. La segona vegada que vam tornar per estar una temporada va ser fa uns cuatre anys, crec. Llavors, el centre era tota una altra cosa: botiguetes moníssimes, flors per tot arreu, un club nàutic molt cuco, gent pel carrer passejant, un edifici de correus gran i un museu d'Art contemporani. Molts i molts bars (Wisconsin és l'Estat que més alcohol consumeix de tots els Estats Units), cosa que no m'extranya perquè jo estic a punt de pujar la mitjana un parell de punts. Ara, Main Street és un mig mig. Hi ha molts bars, algun elegant -vam veure la primera noia així rossa i bonica de les que surten a les pelis- servint a un d'ells. Un club (mig discoteca) i molts altres bars. Algun restaurant (segons el Richard el pitjor italià del món, el pitjor xinés del món), un restaurant espanyol (Madrid Tapas) un koreà que sembla que no està mal i molts que acabaven d'obrir i ningú no sap quan duraran. Això és el que sembla que passa. Com que els Malls (que encara no he trepitjat, per allò del transport, ja sabeu) són pròspers i numerosos, el centre decau lànguidament. Vam veure el llac, el parking i el Marçal es va menjar un gelat.

Després, per sort i per fí, vam anar al Walgreens. Jo és que sóc fan de les botigues americanes, aquestes dels malls i dels supers. Vamos, que em deixeu al mig d'un Mall i sóc feliç, tot i que no compri, que ja sabeu que a mi això em costa, a no ser que sigui el TJMaxx la meva botiga més preferida del món, que vaig veure un moment des del cotxe i per aquesta raó encara ploro d'enyorança: tan aprop i tan lluny alhora! Però caurà, segur que caurà.

Per començar al Walgreens posa Pharmacy, cosa que em va suposar que el Marçal estigués preguntant durant 20 minuts perquè posava Pharmacy i després venia de tot, i molt poc de farmàcia. Després d'intentar explicar que els conceptes eren diferents a països diferents i tota la pesca, li vaig dir perquè sí i ja està i mira coses, nen. El Walgreens és una mica l'aristocràcia d'aquest tipus de botigues, nivell situades a carreteres. O sigui, millor que altres que no recordo el nom, però que són més polloses i barates.

Volia comprar adaptadors ja que només en tinc un, i vaig acabar comprant: 3 adaptadors, una body milk, un desodorant (roll on, que no hi ha en spray per dones, sí per homes que hi ha com cuatre metres d'estanteria), i una crema facial (me les vaig oblidar, però tampoc me les poso gaire, o sigui que va ser quasi vici ja que és bastant mona per fora). I em vaig reprimir en comprar-me llibretes, cascos per sentir música, maquillatge, colònia, gel de bany (ja en tinc), tabac (en tinc, i veuràs quin drama quan se m'acabi valen 6,95$ el paquet), potitos, joc de cartes... realment, és el regne del consum. Total que em vaig gastar 52$ que vaig poder pagar amb la tarja de dèbit (era la prova de foc, no l'havia provada abans i no sabia si podria anar tirant sense utilitzar la visa que odio) després que la dependenta m'expliqués no sé què dels Europeus que viatgen a USA. El tema general el vaig entendre i com ella va riure al final, jo també i tan amigues. Feia referència als adaptadors. I aquí s'acaba el meu contacte amb els americans del dia. Tenen un accent brutal.

Els adaptadors es cauen. Haig de recolzar-los amb alguna cosa. Nois, quin desastre.

Per acabar, avui per fí tinc invitacions socials, llavors això vol dir que us podré explicar coses de la vida americana i que avui em treuen a passejar. Que encara no tinc cotxe però sembla que es veu la llum al final del túnel (crec que el Ricard no es fia de mi, del meu estil de conducció i sobretot, pensa que un dia sortiré i no tornaré perquè estarem perduts per Arizona, i jo encara que ho temo, intento convènce'l que no, que sé perfectament distingir la 38 de la 42, vamos, si és que no s'assemblen en res). Al principi d'escriure ho tenia pitjor, ja us ho dic, però tot això pot canviar en minuts.

I res, que ahir vam mirar la tele deu minuts i és igual d'horrorosa que la tele nostra. I que fan Ley y Orden y La Teoria del Big Ban. I que fan mooooolts anuncis.

Que passeu una bona resta de dia, per mi comença.

Petons, Patri

Avui us explico el que va ser el nostre primer dia a Racine. Abans, però, us vull comunicar que tenim una incorporació: doneu la benvinguda al Joan Carles! I cap deserció. No està mal. Una altra cosa: no us preocupeu, no escriuré si no tinc res a dir.

Primer dia a Racine

Encara no em faig a la idea de com és Racine. Per molt que miro mapes, sóc incapaç d'averiguar a on sóc. I això que no és el primer cop que hi passo una temporada. Tots els carrers són iguals, cases unifamiliars, parcs molt verds, encreuaments i ningú pel carrer.

La primera activitat que vam fer ahir és abordar el tema del transport. Aquí no es pot viure sense cotxe i això ho hem de resoldre ràpidament (encara quan escric això no està resolt, pero estamos en ello). Total que després de no dormir gaire, per variar, vam fer una visita ràpida a la parròquia estil el meu germà: ell corrent pels passadissos i jo i el Marçal trotant darrere ell. Ja sabeu com és, una màquina. La parròquia és un edifici rodó a on hi ha una sala que és l'esglèsia principal (tindrà nom?) i separada per una paret de fusta treballada, una petita capella. El sostre és preciós: vigues de fusta ondulades molt gruixudes, sembla el mar. L'originalitat és que la capsa a on es guarden les òsties i que segur que té un nom però que em matin si m'enrecordo, és que s'obre per dues bandes, cap a l'esglèsia principal i cap a la capella. I si això ho diu el Richard, doncs així serà. La veritat és que és un bon espai per fer meditació (per una atea com jo) o per pregar per la resta imagino. Quan vagi a la primera missa que probablement caurà diumenge ja us diré si respira prou espiritualitat.

L'edifici rodó annexa a través d'un passadís on hi ha les oficines de la parròquia amb la casa parroquial a on vivim. Tenim habitacions en suite, o sigui, amb bany incorporat, millor que a casa meva. L´únic problema és que el Marçal ve a dutxar-se al meu, i no puc mantenir un espai de bellesa i higiene femení perquè l'omple d'aigua, tovalloles i del seu raspall de dents.

També vam anar a veure als professors de l'escola a on anirà el Marçal. Els pobres estaven a una sala enorme seguint el speech de la directora, una rossa rodoneta amb els ulls clars. A part de que el Ricard va dir, hello people, she is my sister Patricia, say hello, i jo, hello sense mirar a cap punt concret (imagineu, no sé, 60 persones mirant-nos i fent cares de welcome girl imagino i espero que no fóssin de maleïda hispana que ve a ocupar un lloc de l'escola que roba a un pobre nen americà) and my nephew Marçal, i ell pobre, darrere meu mort de vergonya amb les ulleres empanyades va dir alguna cosa com hello o hi, o marxem d'aqui ara mateix mama. I quan em temia que hauria de fer una disertació-presentació meva i del nen provant el meu anglés recent pujat de nivell de forma flagrant, d'aquelles que els hi agrada tant als americans i que a nosaltres ens fa tanta vergonya, horror i terror, una profe va dir que ella seria la seva profe de socials. Cap més va comentar si seria el seu profe de mates o dibuix, per tant no sé segur si rerbrà més assignatures, en principi la idea era que sí, però ningú en va fer cap comentari i el Ricard tampoc i jo menys, és clar. El Marçal seguia darrere meu i em vaig veure obligada a aclarir que sabia poc anglès però que segur que en breu s'adaptaria i tots sembla que van dir, Oh yes, of course, o alguna cosa semblant, la sala era bastant gran i ells estaven agrupats al centre i nosaltres a tocar la porta, apunt de fugir si calia. Són bastant simpàtics així en grup. Els americans dic, i també els professors, suposo. Al segon va entrar una rossa, vestida de licra que suposo havia sortit a còrrer una mica al mig de la reunió per allò de l'estress, o vés a saber perquè era incomprensible veure a algú vestit de pantaló curt i amb faixa als ronyons, es va apropar i es va presentar com la que seria la tutora del Marçal. O alguna cosa així. Encara em costa una mica l'accent però tot arribarà espero.

Després de la visita vam ocupar-nos del tema principal a resoldre: el meu medi de transport, o sigui, el cotxe. Vam anar a Kenosha que és una ciutat igual que Racine però en teoria més gran. Vull dir que surts de Racine, hi ha boscos (això si que ho tenen), el llac Michigan (enorme) i comença de nou un carrer amb les mateixes cases i benzineres. Podrien juntar-ho tot. Sí que es poden distingir les barriades: cases com metàl.liques separades per mig metre a peu de carretera (pobres) i cases de maó amagades entre els arbres increibles i allunyades de la carretera (rics). El meu germà em va dir que anavem cap al sud. Són molt aficionats a dir això, anem al nord oest o al sud, com si jo sabés que vol dir res d'això. Veuràs quan tingui el cotxe, puc arribar a l'altra punta de l'estat sense problema; tots em coneixeu, si no sé on tinc la mà dreta ni l'esquerra, veuràs quan hagi de dil.lucidar on és el sudoest, ja flipo.

Doncs res, una de les opciones és comprar un cotxe de regona mà que el Ricard vendrà quan jo marxi. L'altre és tenir un prestat. Ahir al matí ens havíem d'ocupar de la primera opció. Vam anar a veure a l'amic de l'advocat del meu germà que té un taller mecànic i uns quants cotxes per vendre, però res semblant a les pelis aquelles de cotxes en venda amb banderoles i ofertes, una cosa senzilla (una llàstima, m'hagués encantat). Vam veure dos cotxes: un marrò i baratet que vaig provar. No va anar pas malament quan vaig averiguar com s'engegava (un braç que sortia del volant, com els cotxes antics) bastant gran amb trossos rovellats. Per mi ja m'estava bé (mentre conduïa pensava, deu meu, com m'orientaré per aquests llocs tots iguals, sense poder engegar el google maps perquè no tinc dades i coses així angoixants que haig de superar si vull estar-m'hi una temporada). Aquest cotxe estava tirat de preu, així que si l'estampo contra una farola tampoc serà tan greu. Però el venedor i l'advocat que va aparèixer per allí recomenaven un altre, que jo vaig veure igual de gran però que tots deien que era més petit (si no sé on tinc la mà dreta, ni sé on està l'oest, tampoc puc veure si un cotxe és gran o és petit excepte si comparo un BMW amb un Smart, francament, jo els veia igual). Aquest, segons el venedor, necessitava un parell de reparacions però era més adequat per mi. Per què? Ni idea. El Ricard semblava d'acord però no vaig tenir ànims d'aclarir-ho, continuava pensant en com podria fer per reconèixer el carrer de la parròquia.

Total que després de dir-li que ens ho pensaríem ja que encara ens faltava una gestió a fer, gestió que farem avui si tot va bé (es tracta de quedar-me de prestat un cotxe d'un parroquià, un tema delicat que ja us explicaré), vam anar a dinar amb l'advocat del meu germà.

Primer de tot, em va dir el sue nom i que em matin si m'enrecordo. Phil? Doncs aquest noi ens convidava perquè em volia conèixer. Vam anar a un restaurant que posava Louisiana Food i a on deia a l'entrada que féssim el favor de no fumar a la porta. Una sala de fusta enorme, plena de taules rodones i amb tot de senyores gordes que la nostra cambrera (Peggy?, es que resulta que es presenten quan t'asseus a la taula, em sembla bé, així pots cridar Peggyyyyy si la necessites i no dir nena, noia o ehh o xiular) els deia darlings, girls i babys o no sé que més. Ens va enumerar el menú (jo ja m'havia perdut feia hores) explicant que tenien espàrrecs molt bons però picants i no sé que més. Jo i l'advocat vam optar pel menú d'amanides, en el meu cas per allò d'intentar no tornar feta una piloteta com la directora i la cambrera, i l'advocat no ho sé. El Ricard va demanar peix que mai li van arribar a servir (als 15 minuts va venir la Peggy, quan nosaltres, l'advocat i jo ja haviem acabat i el Marçal ni havia olorat les seves quesadilles, per dir que no en tenien). Llavors també va optar pel buffet.

No sé com són els buffets, només conec els esmorzars dels hotels ja que no m'agrada estar aixecant-me i buscant menjar, o sigui que potser a Barcelona són iguals i jo aquí fent comentaris completament fora de lloc i que tothom sap de sobra si esteu pensant, ets una prima, nena, per llegir això millor miro la tele. El tema és que estava tot junt: enciam, pebrots, olives, síndria, meló, maduixes, pollastre picant, pastissos i cockies. Jo no vaig aconseguir averiguar si havia de posar galetes a l'amanida o menjar el pollastre amb el meló i vaig optar per fer plats separats amanida i postres per separat. Hi havia també sopa que no vaig provar i salses que em va fer vergonya posar el dit per provar (que haguèssiu fet vosaltres?). L'advocat va afegir les maduixes a l'amanida, així que no sé si ho vaig fer bé. Jo el que procuro és dormir tranquil.la i no causar incidents, m'han ensenyat a adaptar-me.

El curiós va ser que l'advocat que semblava un noi simpàtic i agradable i que em volia conèixer no em va mirar en cap moment ni em va dirigir la paraula, així que vaig optar per parlar amb el Marçal sobre les seves quesadilles i al final li vaig explicar el meu periple a inmigració, pensava que com a advocat li interessaria però es deu ocupar de finances o així perquè em va escoltar i va dir, oh, my god i ja està, aquí es va acabar la nostra interacció. Va pagar i li vam donar les gràcies, jo un parell de vegades, ja que com no em mirava no sabia si m'havia sentit. No solen pendre cafè. El que em recorda que en quan tingui cotxe me'n vaig pitant a comprar càpsules de nesspresso o del que sigui perquè aquest american coffee m'està matant.

A la tarda va venir el David (un amic) a muntar la play del Marçal a una tele de la parròquia enorme (quan la deixi suelta espero poder mirar alguna peli) i vam anar a sopar a la casa de la comunitat del Ricard.

Em dona la impressió de que em passo el dia menjant, encara que no és així i suposo que és més aviat el tema horaris, ja que esmorzo a la mateixa hora que a Barcelona, però es dina molt més aviat, cap a les 12 i el sopar (es veu que és ja tard per l'estil d'aquí) és a les 19h. Com que encara estem amb el jet lag, ens adormim d'hora però jo em desperto també massa d'hora i no he dormit gaire. Però estavem al sopar: cinc capellans, tres noies missioneres i un que s'acaba d'incorporar a la comunitat. I jo i el Marçal. Vam sopar hamburgueses amb coses (tomàquet, formatge i amanides. I unes saltxitxes (Prachets?, tinc molta mala memòria). Jo no vaig menjar hidrats, però no només per la dieta, és que no em cabia res més i el pa aquest que ténen també m'està matant, a veure si quan tingui cotxe aconsegueixo una baguette! El sopar va està bé, són bona gent. Com no podia ser d'altra manera vam parlar de temes d'actualitat -Israel, Irak, Ukraina, tots som molt llegits- i de la confessió, dels pecats i del perdó.

Confessar és una cosa que fan els cristians, no sé si només els catòlics. Vol dir que vas a un capellà i li expliques tot el que has fet malament entre confessió i confessió (imagino) i esperes o que el capellà t'absolgui (reses, si t'enrecordes, X parenostres i X el que sigui) i si el teu penediment és prou profund (això és important, no val si t'apenedeixes una mica, que us conec, us penseu que només dir perdón perdón ja està i NO) ja pots seguir la teva vida i imagino que seguir pecant. També pots demanar consell, imagino si no tens prous diners per anar al psicòleg o pocs amics. O també perquè valores la opinió del capellà, ojo, mama no t'enfadis amb mi. Total que hi ha confessions bones i dolentes. La gent sol enumerar pecats que en realitat no han comès ells, per exemple, el meu marit beu i em pega, i clar, tu li diries, doncs deixa a aquest capullo i no t'oblidis que és ell el que et pega, tu no, però això és la meva opinió i no vam profunditzar en aquest tema ja que la confessió és privada i ells no es van referir en cap moment a res en concret, cosa que jo hagués desitjat, però com que tenia molta feina a explicar-li al Marçal qualsevol cosa rel.lacionada amb la religió (el pobre no té ni idea, i crec que m'hauria d'ocupar d'això, encara que jo sigui una atea a mort no puc deixar que el meu fill sigui un analfabet total en aquests temes ja que al final és la nostra cultura o una part important) i estava en minoria i no sé com hagués quedat, però em moria de ganes de preguntar i que m'expliquèssin pecats, i no sé, una mica més de detall si us plau. Si tornem a repetir un sopar o enganxo a un d'ells, al més jove i inexpert li treuré, encara que sigui una de les últimes coses que faci a Racine.

Per acabar, el Ricard m'ha donat un clauer de casa amb un Crist a la creu. A veure si se m'enganxa alguna cosa. El Marçal està fascinat amb els claus (un tio penjat, què fort! qui és? el Jesús de la Maria del nadal? i perquè està penjat? I aquests claus? Que va fer? déu, tinc molta feina amb aquest nen) i no sé què li passa que s'està caient. Juro que jo no he fet res, però el Ricard està convençut que li faig vudú o el colpejo contra el mirall del meu lavabo. Res més lluny de la realitat.

Fins la propera, petons, Patri 

Des de Racine, primer día, el viatge

Tal i com us vaig prometre, aquesta és la primera entrada que escric des de la bonica població de Racine, Wisconsin. No és molt original fer un bloc des d'aquí, vull dir que no és un lloc exòtic i jo no viuré grans aventures, més aviat, és un lloc normalet només que parlen en anglès i hi ha una lleugera tendència general al sobrepés i certa afició a agafar el cotxe.

Vam viatjar amb una companyia americana. Les dues coses remarcables van ser l'aire acondicionat del punyetero avió que estava absolutament gelat i l'edat provecta dels assafatos i assafates. Sé que no es diuen així, vull dir assafatos, però no sé quina és la paraula exacta. Senyors amb davantal, de prop 60 anys servint begudes a un passadís de menys d'un metre d'amplada, una mica surrealista tot plegat.

M'oblidava també un altre detall: els passatgers. Davant nostre, una família amb pinta jueva. La nena, que tenia just davant, i que devia tenir uns 12 anys, es va passar l'estona abans de despegar movent la seva cadira i fregar-me la cara. Just quan anava a dir-li que parés d'una punyetera vegada, el Marçal es va posar a toquetejar la tele i donar-li copets a la pantalla que queia més o menys just al cap de la mare. Ella es va girar i jo li vaig fer una mirada en plan: ara estem en pau, la teva filla m'està martiritzant amb la cadira i el meu fill a tu amb la pantalla, si tu no dius res, jo tampoc i tan amigues. Va semblar que ens enteníem i aquí va quedar la cosa fins l'arribada a Charlotte, quan la nena va vomitar quan aterravem i el Marçal de poc es desmaia.

Els altres dos passatgers dignes de comentari eren la parelleta que tenia al costat. Un hipster barbut i una noia que la pobra no cabia a la butaca. Es van passar el viatge fent veuetes del tipus, is in the top, pop pop pop, us ho juro. És el llenguatge entre amants, però vist des de fora és una mica ridícul. Lliçó important del dia: heu de preservar la vostra intimitat, és privada i ha de quedar entre dos, no cal que tot l'avió s'enteri, per favor.

En fí, a part del dinar (pasta o mandonguilles) que ens vam menjar, i del pastís fastigós que vam deixar, ens van donar begudes i un berenar que consistia en una pizza de pebrots (jo em vaig menjar la meva i la del Marçal) i un mini entrepà de nocilla (cadasqú es va menjar el seu), no haver res remarcable ni digne de comentari.

La traca va ser a l'arribada a les aduanes. Quan van veure que no tornava fins el novembre, ens van retenir els passaports i ens van enviar a la zona dos, la dels interrogatoris. Una sala plena d'asiàtics i àrabs, la crême de la crême de la població mundial. I jo i el Marçal. Vaja, que no es creien que hi estariem només tres mesos: tens feina? tens diners? però com és que el teu fill es perdrà un trimestre? no veus que si et passes un dia del visat no podràs tornar als Estats Units? I el teu brother, quan porta a USA? i perquè estàs tres mesos, perquè no dos o un?

I jo vinga a explicar que sóc una vidua rica, amb una empresa editorial pròspera i una sòcia meravellosa que es farà càrrec de tot, encara que jo treballaré a distància. Que tinc moltes raons per no quedar-me: pares dels que m'haig d'ocupar (ho sento, us vaig pintar com una parella de vellets), una altra filla (disculpa Mar, et vaig treure anys) de 20 anys que encara em necessitava, un pis de propietat, autors que representava, família, molts amics i gent que estimo i altres raons que us explicaré en un altre moment. Que estava forrada de pasta i que em podia passar tres mesos a fora, sí cap problema. Que jo preferia mil vegades Barcelona a Racine, on vas a parar,  i que sí, que voldria tornar als Estats Units, per suposat.

Sembla que els vaig convèncer perquè quan em pensava que ens posavem a l'avió de tornada, em van estampar el passaport i ens van deixar passar: Welcome! Us asseguro que una estona així d'interrogatori fa augmentar l'anglès dos nivells de cop i ara quasi ja parlo com una americana (detinguda).

I apart d'això, el viatge entre Charlotte i Chicago un horror: quasi una hora de retard, turbulències, el Marçal adormint-se, dolor de cervicals, i tres quarts d'hora per aterrar i perquè obríssin les portes.

Però res, al peu de les escales mécaniques estava el nen esperant-nos, el nostre Richard que ens va col.locar al cotxe, ens va portar a sopar (McDonalds, jo un wrapp (un cilindre amb pollastre -grilled- i amanida que no em vaig acabar) per allò de la dieta i perquè les burguers em senten com el cul) i ens va portar fins a casa. El Marçal es va quedar dormir inmediatament i jo, per variar, encara vaig estar un parell d'hores desperta.

I tot això sense fumar.

Demà més. Si no em voleu llegir, esborreu el mail o no us apropeu al bloc. I si us agrada, feu el favor de dir-m'ho, que no sembli que parlo pel desert.

Us estimo i us enyoro. Petons!

Patri