4art dia a Racine

Avui no us vull parlar tan del que vaig fer si nó d'una sèrie de reflexions que acabaran, llavors sí, en un breu repàs d'algunes novetats d'ahir. Ja us avanço que vaig tard perquè he tingut un inici de matí (el meu matí) dolent i estic de malhumor. I plou.

La primera reflexió és pel que té rel.lació amb l'aprenentatge de l'anglès. La primera experiència amb la realitat va ser a inmigració a les boniques instal.lacions de Charlotte (unes oficines cutres, il.luminades amb la meitat del fluorescents funcionant i l'altre meitat encenent-se i apagant-se, una sala amb un tele penjada que es veia borrossa i una paperera desbordada, un ambient preciós). No vull que penseu que em vaig posar nerviosa ni res, tot el contrari; a més, ja tenim experiència amb les retencions a les entrades als Estats Units. Fa molt poc, quan vam viatjar a Washington ens va passar el mateix. L'Anna diu que va ser degut a mi, però jo crec que va ser perquè hi havia una tal Ana Martin que havia demanat entrada i que no havia marxat. I per molt que jo li digués que no era la mateixa, NO ES LA MATEIXA PERSONA, MARTIN ES UN COGNOM MOOOOOLT HABITUAL, COM SMITH, van fer venir al pobre que en teoria "sabia espanyol" i que sabia tan com jo xinés, i al que li vam haver de repetir que NO ES LA MATEIXA PERSONA, MARTIN ES UN COGNOM MOOOOOLT HABITUAL, COM SMITH. I al final, segell al pasaport i cap a dins. O fora, depén com t'ho miris.

Total que el Marçal i jo, amb les nostres mini maletes, vam estar amb una senyora que tenia l'obessió de repetirme que com era que el nen es perdés escola a Espanya. Primer vaig explicar-li que no era tan important, però aviat vaig veure que era d'aquells arguments que no em servirien per res, ja que ella sí que pensava que era important i jo no l'hagués convençuda per aquesta banda i haguèssim iniciat una conversa estèril; llavors vaig optar per explicar-li la importància de que els nens aprenguin anglès de joves, i que jo tenia l'oportunitat de passar tres mesos amb el meu brother. I què fa el brother? Is a priest. Va fer un gest com de pregar, sí senyora, un sant a la terra, i jo mig santa que mai de la vida cometria cap delicte. També em va preguntar per la meva feina, i li vaig explicar totes les coses que ja us he dit, i sobre la família que tenia a Barcelona, ja sabeu. Però crec que al final, el que la va convèncer va ser veure el meu mini mac i el portàtil. Si aquesta té calers, no serà una inmigrant, no sé, crec jo.

El tema és que vam xerrar com res. Va ser una conversa àgil, jo estava il.luminada o potser és la diferència entre els accents de diferents estats, i el de Charlotte és més estil britànic, vés a saber. Jo ja pensava, veus, ja ni cal que faci classes, el meu nivell d'anglès és adequat.

Ah no! només trepitjar sól de Wisconsin les coses se'm van posar de cul. No entenia RES del què em deien o potser un sentit general (moooolt general). Quan et passa això (ja m'ha passat a Frankfurt per exemple, quan em parlavem els editors australians... no sabia si parlaven de llibres o melons, per favor). En aquest casos, tens un parell d'alternatives: interrompre la conversa cada segon per dir que no has entés i que si us plau ho repeteixi, cosa que fan amablement, però de la mateixa forma incomprensible, i la conversa es torna impossible, o vas fent, intentant enganxar-te (en algun moment ho aconsegueixes) i rient i fent sí o no amb el cap i esperant no fotre la pota més del necessari. Si fas això, sembles una mica idiota, però és potser la millor opció.

El tema és que al final he descobert que depén amb qui parli és més fàcil o no. És sorprenent perquè tots són de Wisconsin (no puc reproduïr la manera en què ho fan quan diuen el nom de l'estat). I això em serveix per lligar que ahir vam anar a sopar a casa els Peterson, i que la Missy Peterson és la persona amb la que ha sigut més fàcil parlar de totes les que he conegut, excepte clar, el Richard. Jo ja m'imaginava un sopar difícil ja que vam anar el Marçal i jo sols, però no va ser així. Aquesta família és la que va acollir a l'Aina durant la seva estada aquesta estiu. Són gent molt molt simpàtica, amb algunes peculiaritats:

(PD. el Marçal ja anat a dormir a casa d'uns i ahir es va fer amic del nen d'allí i segons ell, ja parla anglès i no té cap problema, el llenguatge de la play és internacional).

- Vam sopar porc a la barbacoa amb patates (com no) carbassó i una amanida de tomàquet amb cogombre. Tot amb herbes i una mica picant. Molt bó. (El Marçal no va provar ni el carbassó i l'amanida,  aquest nen em porta de cul amb el menjar).

- Van portar a la taula (de fusta, de menjador, sense estovalles) un plat amb síndria i un bol amb maduixes. Els dos fills de la família van començar a menjar-s'ho sense esperar als seus pares que paraven la taula. Em van oferir un tall de síndria que vaig deixar cautelosament al plat. No sabia si els nens estaven bojos o què, i em sembla encara que esperar que tothom estigui assegut és el més correcte, aquí i a tot arreu, a més que és més agradable i em sento més còmoda.

La Missy i el Chip (no tinc ni idea de com s'escriu) que són els noms dels Peterson es van servir també síndria i maduixes al costat del porc i les verdures. Llavors:

1- pot ser un costum familiar, barrejar dolç, postre, salat...
2- pot ser un costum americà que jo no havia tingut el plaer de conèixer, tot i que a aquestes alçades he sopar a diverses cases americanes de diferents estats i no ho havia vist mai.
3- pot ser que sigue un costum americà recent, de fa dies i per això jo no ho havia vist mai.
4- o un costum de Wisconsin
5- o els hi agrada i punto.

Ja començo a trobar explicacions raonables al buffet del primer dia.

A part d'això ténen un gos enorme que menja del que hi ha a la taula i que em va agafar carinyo, i jo encara no sé perquè, a mi m'aterren els gossos. Aquest gos, per cert, se'm va tirar a sobre només sortir del cotxe i de poc que l'estampo contra un abedul o el que coi sigui els arbres que hi ha per aquí que són bonics i així nadalencs.

Aquest sopar em fa recordar dues coses: els diversos sopars que hem tingut a USA (la amiga hawaiana que tenia el terra cobert de moqueta, amb un camí forrat de plàstic del que no ens podíem apartar, amb els sofàs tapats amb plàstics i que tenia el forn i els cremadors més BRUTS, però guarros guarros que hem vist mai a la nostra vida; o el sopar amb els amics de la Joan que presumien de ser espanyols i que van fer unes pseudo tapes en el nostre honor a part de beure litres d'un rioja infumable que em va causar malsons dues nits seguides, o el sopar a casa el Marcelo, el cincuentón més guapo de tot el continent americà!).

Però res, això ja serà un altre dia. Ahir a la nit, vam tornar passejant (viuen a tres minuts de la parròquia), ens van oferir bicis, fer esports juntes, endur-se al Marçal a la piscina del YMCA i amistat eterna. El fill de la família -que anava descalç pel carrer- es va fer amic del Marçal. La nena té pinta que donarà problemes al futur, però de moment és una nena simpàtica que juga a futbol. Abans d'això i després de sopar, aquesta nena ens va ensenyar com feia els eruptes més sorollosos del món i tota la família es pixava de riure, jo vaig somriure educadament, una mica petrificada,  i el Marçal que és com un mirall, els mirava amb la boca oberta. Impressionant.

Però res, que són amables i simpàtics. Em vaig haver d'endur tupers de les restes pel Fr. Richard al que li encanta la seva cuina (va dir referint-se potser al porc a la barbacoa), i només sortir vam veure un animal que no sé com coi es diu, ni quin era, però tenia pinta de guineu o alguna cosa així, i que va provocar precissament que ens acompanyèssin (jo no vaig dir res, però supos que la meva cara seria un poema) i un cervatell, sí, un bambi, que som a un entorn rural.

Bé nois, espero que el vostre dia sigui bo, i que el meu acabi millor del que ha començat. Ara vaig al súper, ho estic desitjant. Petons, Patri