dimecres, 11 d’abril del 2012

L’evidència del que ens és aliè


Ella em va dir, doncs mira, que no ho fem prou, que som molt amics, ens entenem molt, ens passem la nit xerrant, fins les tantes, però fer-ho, el que es diu fer-ho, ho fem bastant poc i no sé, sembla que no li agradi gaire, vull dir que quan ho fem, sembla que ho fa una mica per obligació, em dona la sensació de que sóc sempre jo que l’empenyo. I jo va i li dic, doncs potser és el que sou, no? Amics i prou, no? Amics molt propers, potser. I ella que no m’escolta, ja la coneixeu i segueix parlant sense fer-me ni cas, i l’altre dia que portàvem un rotllo així, com més calent, amb passió, m’entens el que et vull dir –em diu- , li etzibo, coi tio, arrenca’m les calces, i jo vinga a cridar com una boja com et pots imaginar, cega, però quan em va treure els pantalons, va i veig quines calces portava, i el vaig haver de frenar, no, aquestes no que són les Calvin Klein.

On vas a parar... i la dona que parla estirada a una hamaca a la platja, mou el cap amb un posat resignat. Pobreta! Per un dia que té passió, va i porta les Calvin Klein...

La dona que explica aquesta història, porta unes ulleres enormes que li tapen la cara i parla a l’aire, no es mira a cap de les dues amigues que té estirades a cada banda de la seva hamaca. Es dirigeix a un públic general, inconcret. Les dues amigues, més joves, se l’escolten atentament,  i mouen el cap, no sabent gaire dir ni que si ni que no, però així com entenent la situació, animant-la a parlar-ne més ja que estan molt interessades amb aquesta història de passió i desamor, i de calces Calvin Klein.

La dona amb unes ulleres enormes que li tapen la cara es mira les ungles vermelles amb les mans esteses contra el sol, fent-se una ombra a la cara, fent una pausa, agafant aire, abans de continuar parlant.

I és que és clar, no es pot tenir tot, no? O vas de marrana i de que t’arrenquin les calces, i et poses les descolorides o aquelles que tenen la goma donada, les que et poses per depilar-te les engonals i és absolutament igual que se t’embrutin, o vas de guapa, de princesa, amb les calces a conjunt del sostenidor, negres amb puntes o blau cel amb blondes i caríssimes que t’acabes de comprar aquella mateixa tarda sospitant que potser avui serà un gran dia, o te les vas comprar un dia qualsevol, sense pensar-hi gaire i te les poses amb l’esperança que avui serà el dia, el gran dia i que serà magnífic i romàntic, meravellós, o mira, assumeixes que te la jugues i que si te les fan malbé, doncs, que hi farem, no? Que es trenquin i adéu els quaranta euros per peça que t’has gastat, que és per una bona causa, i que els bons moments no són tan sovint com una desitjaria. No es pot tenir tot, això ja us ho dic jo. I fa no, no amb el cap, resignada mentre s’ajusta la tira del bikini que li havia relliscat pel braç i potser pensa que li caldria posar-se una mica de crema hidratant.

Ella està ajaguda al mig de les dues dones que l’escolten. No té tovallola, com les altres dues que la tenen una mica descolorida pel sol o amb motius infantils, i que no fa conjunt amb els banyadors que porten ni, per suposat, amb les xancles, no com la dona que parla. La dona que parla i porta unes ulleres enormes s’ajau sobre un pareo que sembla de seda que fa conjunt amb la bossa de platja oberta a terra, d’on surt una crema solar, un mirallet i un llibre. El biquini que porta és negre i queda realment de mort amb el pareo. Es passa hores buscant cada detall, cada peça de roba o cada objecte que la rodeja a cada moment, sigui a una reunió de pares o per passar una estona a la platja. Estima la bellesa i així ho diu, estimo la bellesa! És impecable i elegant, tal com són els seus moviments de mans quan parla, o de cames quan busca una postura més agradable a l’hamaca.

S’aixeca les ulleres i se les col·loca al cap de diadema amb un gest curiós: no les agafa com ho farien les seves amigues o qualsevol persona normal a la platja o al carrer fins i tot, si no que les empeny pels costats mentre les apuja, com si tingués les ungles vermelles recent pintades, encara humides i no volgués tocar res amb les puntes dels dits. Les altres dues miren fascinades el recorregut de la ma, i ressegueixen amb els ulls els moviment dels dits quan es posa els cabells darrere les orelles i exhibeix les arracades de perles i brillants, i com agafa una ampolla d’aigua que descargola amb dos dits arronsats i els altres, terriblement estirats.

Però jo li vaig dir, massa parlar amb aquest noi, massa parlar d’amor sense fer-lo, no sé si m’entens, li dones massa voltes, no és el teu nòvio, oblida’t d’ell, és el teu amic. Probablement, el teu millor amic. I creu-me, si no hi ha passió, no hi amor de parella em refereixo. Hi ha amor d’un altre tipus, més espiritual o el que sigui. Us enteneu, us porteu bé, ja em diràs, més val això, no? Hi ha gent que no té amics mai a la vida, que busca i busca i no en troba. Amb aquest noi tens això, no tens una parella, tens amistat.

I beu un glop d’aigua, amb el dit petit estirat com una senyora antiga que pren el té.

La dona que parla és elegant però lletja com una mala cosa. Té els cabells color palla i una cara cavallina, amb la mandíbula desencaixada. Té papada i un escot ple d’arrugues que li neixen entre els pits i se li estenen per tota la pitera. Però té un cos bonic. I és tan elegant i va tan ben posada! Amb aquell biquini tan bonic, el pareo a conjunt sense ni una arruga perfectament estirat a l’hamaca i les ulleres fantàstiques. I les ungles! Són tan vermelles i les mou amb tanta intensitat que les altres dues les persegueixen amb la mirada i sembla que a cada moviment de la ma, deixin un rastre vermellós que és el reflex del sol o és la cua d’un estel que vola per un cel preciós i blau.

Una de les oients, rossa, amb les cames llargues i un cos preciós i un biquini menut encara que una mica lleig, més jove, també li treu el tap a la seva ampolla d’aigua i sense voler, imita els moviments de l’amiga estirant el dit petit enlaire. Fa un glop però no pot evitar que li caigui un regalim per la vora de la boca, aigua que s’eixuga amb la mà, procurant ser discreta i una mica enfadada amb ella mateixa per no ser capaç de mantenir el nivell de glamour.

Mira que li he dit mil vegades, deixa-ho, fes-ho ara que encara esteu a temps, que no teniu nens, i que total, acabeu de començar i no estàs tan enamorada com et penses, però ella vinga, tossuda amb aquesta relació que no la duu enlloc, només a patir, ja ho veureu. I em diu que ella està molt penjada, enamorada, i a mi em fa riure, de veritat, jo que tinc un matrimoni estable, d’anys, em fa riure que ella sigui capaç de pensar que està enamorada. Però acabarà malament, segur. Recordeu el que us dic, quan la cosa peti i quan haurem d’anar a consolar-la, quan es passi amb la beguda o mengi massa, que ja m’ho veig venir, que la conec.

La rossa i l’altra dona morena, també força més jove que duu els cabells recollits en un monyo molt graciós que se li desfà malgrat els clips de colors que li subjecten amb penes i treballs els cabells, fan cara de dir, segur i ara fan que sí amb el cap, per suposat, ho tindrem molt present quan plori i es trobi sola, ho tindrem present, és clar, que tu ja ho havies dit que acabaria així, un desastre.

La de les ungles vermelles i les ulleres grosses s’espolsa la sorra imaginària de les cames perfectament depilades. Se les mira atentament potser buscant imperfeccions. Gira una mica el genoll. Estira els peus, els flexiona i somriu a les ungles dels dits del peu també pintades de vermell, del mateix color vermell de les ungles de la ma. Les altres dues miren enlluernades les cames perfectes de la seva amiga i les ungles dels peus, també perfectes, tan pintades.

Si no hi ha passió, no hi ha res, ja us ho dic jo, fa falta molt morbo a una parella, sí, i tenir molt sexe, molt, tot el que puguis. Si no hi ha tot això, només és amistat, o qualsevol altra cosa, de tot menys una parella, d’això també us heu de recordar. Pots tenir sexe salvatge i brutal, d’aquell que et tiren contra al llit o d’esquena a la paret, o pot ser romàntic i bonic, amb espelmes i banys d’escuma, no sé si sabeu de què parlo.

I s’asseu i mira cap a un punt incert del club a on el seu marit, un senyor petit i panxut, calb, amb unes restes de cabell darrere les orelles, que fan una mica l’efecte de patilles de lladre antic. El marit juga a pales amb tot un grup de senyors de la seva edat i resulta tot plegat una mica fantàstic, quan el veuen córrer pesadament sobre la sorra, i amb el banyador blau fosc de pantaló a mitja cama, suat i amb el coll cremat pel sol.

L’Antoniu és molt fogós, explica a les seves amigues. I alhora és un gentelman. Tot un senyor de cap a peus. Detallista i sempre atent a les meves necessitats, i molt romàntic. És un encant. És el meu amic, el meu amant. Sempre a la meva disposició, el meu Antoniu. S’anticipa als meus desitjos. Em porta copes de cava, m’omple la banyera amb aigua calenta. Es comporta com una animal, com una bèstia quan cal! Sap perfectament si jo vull una vetllada romàntica o una nit desenfrenada. No som dos persones, som una sola, jo i el meu Antoniu.

Les dues amigues miren en la mateixa direcció a on mira la dona de les ulleres i les ungles i miren també al marit. A l’Antoniu.

Jo no podria viure sense morbo. Encara que no sóc de l’estil de que em trenquin calces. Jo sóc més aviat de camisó sexy, d’aquells negres transparents, de mitges amb costura. De crear espais íntims, el que us deia, banys amb espelmes i copes de cava. Música i tota la pesca. El misteri de la dona, de l’amor. La plena intimitat, el sotmetiment a l’home que estimes, el meu Antoniu.

I s’ajau sobre el colze, satisfeta, com una gata enorme al sol, fins i tot sembla que es passi la llengua pels llavis, com si s’hagués menjat un gelat. El grup d’homes que juguen a les pales a un parell de metres es comença a desfer. El marit, l’Antoniu, fa un crit, què tal si dinem, nena?

La dona s’incorpora graciosament. S’asseu a l’hamaca. Es posa una ma al front, estirada amb les ungles vermelles, fent de visera per evitar el sol i saluda a l’Antoniu.

L’Antoniu s’apropa pesadament enfonsant-se a la sorra. S’acosta aixecant molt els peus ja que la sorra deu cremar i apujant-se el banyador a mitja cintura i posant-se bé el camal. És un banyador blau i llarg. Com que està mullat, se li arrapa una mica a les cuixes. Té quatre pèls blancs arrissats al pit i el sol li ha deixat una marca a on duia una samarreta de tirants, d’aquells que portaven els homes fa molt temps a sota la camisa. Mentre s’apropa, el sol l’il·lumina pel darrere com si fos una aparició. Es grata la panxa i es queda plantat davant de les tres dones amb les galtes molt vermelles i la punta del nas cremat i pelat.

L’Antoniu com un guerrer sota el sol davant de les tres dones.

Les tres dones que ara han emmudit i no poden apartar la mirada.

Abril de 2012