secrets i la mort

Hi ha un tema que em fascina, bé, uns quants però ara se m’acut aquest. El tema de la mort i els rastres que deixem i els missatges posteriors. No em refereixo als esperits, jo no hi crec, em refereixo més aviat als rastres reals i físics que deixem i que no controlem. No sé, imagina que em moro d’un accident, de sobte. El meu portàtil seria un rastre, la meva tauleta de nit, el meu móvil... coses secretes meves o no tant secretes però íntimes, particulars, que podrien ser devastades, em fascina, perquè el secret deixa de ser secret.

Un text curtet, feia temps que no escrivia, tinc taaanta feina! però tornaré amb el tema, com deia, simplement em fascina. I ara que hi penso, potser és la barreja amb el tema dels secrets el que m'ho fa interessant.

radicalitats i valors

Hi ha persones que ho veuen tot o de color negre o blanc; no perceben (o no volen percebre) els matisos, l'ampli ventall de possibilitats de grisos. Aquestes persones divideixen el món en bons i dolents, els que estan amb mi o contra mi. Ho sé perfectament perquè he treballat amb una persona així. Haig de reconèixer que ser així comporta certs avantatges: són persones molt pràctiques, que no donen voltes inútils. Si un és mentider, és un mentider i no hi ha volta de full. Això els hi permet no desviar-se de l'objectiu principal. Anar recte. Encara que mai no es fixen amb el que es deixen pel camí... però també té molts problemes: el món no és blanc o negre. Jo no sé què és, el que sé és que som de tantes maneres com moments, problemes o persones estem. Jo, amb els anys, m'he tornat caritativa. Ser caritatiu és ser molt flexible, i entendre, sempre entendre pràcticament tot. Entenc una mentida també. He aprés molt moltíssim amb l'edat: jo vaig ser una jove, i una adulta molt poc flexible i radical. No sabia funcionar d'una altra manera, llavors. Tornant als matisos, curiosament, com per mi el món té grisos, també hi ha pràctiques que no tolero. És curiós. Vaig llegir que eren els nostres valors personals. Són com conceptes que tenim tant arrelats, que quasi formen part de la nostra natura. Jo no sé si són tan intrínsecs, penso que poden anar variant. Em refereixo a valors, a coses per les que no passes. Per exemple, en el meu cas no suporto la mala educació. És veritat. Em fa certa recança acceptar-ho, però no suporto que la gent no saludi, no digui bon dia quan entra a un lloc, no s'aixequi al bus per deixar seure una persona gran. I la mala educació amb la ignorància ja aconsegueix provocar-me atacs d'ansietat. Curiós, perquè potser és un valor no sé, poc vistós, poc guay. Hi ha valors més transcendents, com la llibertat, per exemple, que són més alts! Bé, no hi ha res a fer, aquest és un dels meus.

Parlavem sobre el pes, les panxetes, temes que domino i que m’ha fet córrer a escriure una mica. Jo sóc de les que em menjo un molla de pà i m’engreixo i francament, tinc èpoques de tot. Que em deixo i menjo com una truja, fins que un dia em veig a una foto i EM DESMAIO, OSTIA SÓC UNA OBESA, i llavors, faig dieta, o sigui DEIXO DE MENJAR, i m’aprimo. Haig de dir que he expulsat un tema de la meva vida que sembla que incidia amb això del meu pes i tot és com més equilibrat. O sigui, que ja fa uns anys que em mantinc estable, un pes adequat amb el que no podria desfilar, però bé, no sóc model (per l’alçada, que consti, je je).

També haig de dir que encara que hagi fet desfases quantitatius, la veritat és que cuido molt el que menjo, first quality! No compro a supermercats, sempre a la plaça, producte fresc, m’encanta comprar! Molt peix, fruita, verdura, i pà, m’encanta el pà. Encara que menjo tot això en moltes quantitats.

Quan en vaig quedar embarassada del meu segón fill, em van detectar diabetes estacional. Llavors, en van col.locar a un grup tipus secta estil exalcohòlics on repetia, NO MENJARÉ SUCRE, NO MENJARÉ SUCRE, conyes apart, a més de provocar-me un terror absolut respecte al sucre i les conseqüències que podien incidir al meu fill (que va néixer mini, i que està per sota de les curves de pes, és un esmirriat, prim i petit, que no para MAI DE LA VIDA) vaig fer un curs accelerat de cuina sana.

Es increïble. I dur. A mi em va anar de conya. Es dur perquè ets molt estricte amb les mides, pesos i tipus de menjar. Un dia em vaig menjar un bocata de truita a la francesa (un somni dins de la correcció) però jo em moria per una super guarrada. Vaig anar amb la meva amiga Eulàlia a provar el menú de la seva boda i jo vaig escollir sense tastar-lo un postre tot de caramel, nata i jo sé què més, tots opinaven que era una mica hortera, però jo només somiava que el dia de la seva boda, jo ja aniria amb el nen i em menjaria aquella meravella. Ai! Vaig anar a la boda, però el meu fill es feia esperar; o sigui, que vaig anar prenyada i AMB CONTRACCIONS, vaig provar una punteta de pastís, però vaig vomitar (cosa que no fa ningú, però jo em quedo amb dejú sense que m’ho diguin) i vaig haver de marxar volant a Barcelona.

Malgrat aquesta història, no sóc de dolços, si no més aviat em perd el pernil, el xoriç, coses així, saladetes, mmmm

Com heu pogut veure, sempre faig coses rares : respecte al menjar és que m’encanta comprar a la plaça, m’hi passo hores, m’encantar recolectar receptes a Internet, dels meus amics, les busco, comparo, classifico, primers – segons- postres, me les imprimeixo, em compro carpetes, investigo la cuina exòtica, la grega, de mil llocs i raconets, compro ingredients que s’han d’encarregar… i no cuino MAI. Un desastre.

la Patri

Des de que jo recordo, sempre, m'han dit Patri. A casa, Patri això, Patri allò. Quant vaig tenir la primera feina seriosa (de grandeta) vaig pasar a ser Patricia o Patrícia. El primers pels de parla castellana, els segóns pels de catalana. I com és una feina internacional els guiris em diuen alguna cosa com PATRRRIZIA. Quan et fas adult el món es redueix a unes poquetes activitats diàries i a unes poquetes persones. Vull dir que el dia a dia és la feina, els nens, casa, el barri. Quant ets més jove tens més amics, vas a més llocs. I és clar, per la majoria de gent que em veu sovint, que conviu amb mi al dia a dia sóc la Patrícia. I així han passat 15 anys i només era la Patri sobretot pels meus pares, pel Xavi, per la meva filla quan em diu pel nom, la Mariví també em diu així...

I no sé, que Patricia em sona més seriós que Patri que pot ser confós per Paqui o Pepi, i no es que tingui res en contra, però és com de plaça, de mercat amb tots els respectes. I a les meves targes posa Literary Agent, La Patri. raro.

Amb el facebook he recuperat contactes de fa molts anys, i torno a ser la Patri. La Patri de sempre. Amb més anys. Amb motxil.la, però la Patri.

de matinada al aeroport

La primera bronca ha sido con el niñato del cheking: a saber, nos hemos acercado a la mesa donde dormitaban tres chicas, y a él le ha faltado tiempo para acercarse a nosotras en el momento en que nos ha visto venir con los maletones. Lo he calado. Antes de tener tiempo de decir buenos días, él ya se ha soltado (y eran las 4 de la mañana) " sabéis que el máximo son 20 kilos?" lo he mirado a los ojos luchando com mi yo más básico para espetarle, "Ah ¿sí? ¡No lo sabía! Suerte que estás tu aquí para iluminarnos, encargado de los pesos y medidas exactas de Air Brussels, qué haría la compañía sin ti? Pero me he mordido la lengua, ya que aún resuenan los consejos que me autoimpongo: ¿qué quieres conseguir? ¿cuál es tu objetivo? Conseguir embarcar las maletas gratis o lo más baratas posibles, así que calla, no lo mires a los ojos con esta mirada tuya de desprecio atroz, tan ensayada y tan conseguida, sonríe mirando a las chicas, y suelta una lagrimita, tu sabes. La primera maleta superaba ya en 5 quilos lo establecido, y la segunda doblaba a la primera... diosss, la cosa quedó en 10 quilos, cien eurillos, podría haber sido peor.

La segunda fue con el tipo del parking que me paró para decirme que conducía con exceso de velocidad dentro del parking, y podría hacer daño a alguien. Como no tengo objetivos con el tipejo, que me importa una mierda, y además eran las 7 de la mañana y no había ni dios en el parking del barrio donde vivo, o sea, nadie a quien atropellar, o dañar, nadie en un barrio donde no viven trabajadores precisamente, y está todo lleno de artistas y yo soy la primera en pisar las calles, paré el motor, salí del coche, me planté con las piernas firmes y abiertas, brazos en jarra, a éste sí que le miré a la cara y le dije, qué pasa tío, qué pasa, que ahora eres un puto pasmo con radar. Haciendo amigos. Lo que dice mi madre es que con lo mona que soy, y lo bien que me visto y eso, cómo puedo tener una boca tan sucia. Sucia dice. Si supiera lo que me pasa por la cabeza, vería que está mucho más sucia. El parkinero dudó un segundo en arrearme una hostia, o bajar la cabeza. Optó por decir que su obligación, bla, bla, bla. Yo hubiese seguido eternamente, soy una experta de los cabreos y los pollos, pero me dije, y a ti que más te da. Y entré en el coche, dando un portazo, lo que creo que fue mucho peor, este tio me va a odiar por el resto de su vida, dios.

Lunes, empiezo bien la semana, en fin.

Com que vaig en moto, feia segles que no practicava l'activitat més apassionant, excitant i divertida que he fet a la meva vida: sentir una conversa entre dos persones, dues dones, asseguda a prop d'elles a l'autobús, conversa que sol començar amb un "no li diguis a ningú", "te puedo comentar algo que no querría que se supiera", "em promets que no sortirà d'aquí", "entre tu y yo..." osti, de poc tinc un orgasme. Amb un llibre a les mans, m'acosto endavant o endarrere i mentre faig veure que llegeixo escolto de la forma més fascinant que et pots imaginar. Sentir una conversa "si quieres que te diga mi opinión sobre Carla, me tienes que prometer que no saldrá de aquí" d'esquena, mentre dues dones parlen, "que voy a hacer yo, total, es mi hermana, y al final, ella sabrá como educa a sus hijos, que no son los míos, pero entre tú y yo..." uaua! La gran explosió orgàsmica es endevinar com són les dues dones que xiuxiuejen i em fan acostar-m'hi sense separar els ulls de la pàgina on no llegeixo res, i escolto "que vols que et digui, la Carla, ja saps, la nena de la meva cosina, sembla una dona, i el Pere..." " és el cunyat de la Dori", "Sí, la Dori aquella que treballava al Central Hispano, sí la seva germana es va casar amb el..." "No dona, aquest va ser el segón matrimoni...". Elles s'aixequen amb un remor d'abircs i bolsos que es recoloquen al braç, tintinegen les pulseres, una s'espolsa la cabellera, un flaire de perfum "agafa't fort, dona que cauràs..." l'autobús que arriba a la parada i elles baixen, deixant-me a mi, exhausta, ansiosa, amb el cap ple d'històries, "Una vegada la Dori que treballava al Central Hispano es va enamorar del Pere, que va resultar que era el nòvio secret de la seva germana..."

En mayo cumplí los 40. Bella celebración. Después de una larga noche de vino y rosas, una amiga me regaló una sesión con una asesora de imagen. Pues eso, a la mañana siguiente, mi amiga me recogió con un todo terreno y pusimos rumbo, ojerosas y resacosas, a un despacho blanco, limpio, tranquilo ante una chica, guapa, perfecta, dulce y comprensiva. Y yo tomé nota, vaya si la tomé y me quedó una frase grabada: "ninguna mujer que pase de los 30 puede salir de casa sin darse, al menos, una ligera capa de maquillaje". Lo apunté todo, todo: antes de maquillar, limpiar e hidratar. Después capa de maquillaje ligera, colorete, después una pasta en los labios (que resultó ser la pasta que me pongo en los labios cuando trato de esquiar), floss (o algo así), raya, rimmel (completamente distinto a la máscara de pestaas, a saber), sombra de ojos, y creo que nada más. Mi naturaleza que no es nada sabia lucha constantemente contra esta sentencia. Mi tendencia es salir a la calle como la queli, total, si solo voy a currar, y no voy a salir, ni tengo citas, ni me va a ver nadie más que mis colegas, y total, que puedo ir sin depilar, ni peinar, en chandal o en pijama... Dispuesta a luchar contra mi naturaleza me fui a una tienda de belleza y pregunté por el floss (ya verás tú, esta no sabrá ni de lo que le hablo, y pensará que soy una entendida...) y claro ella me enseñó un mueble donde habían unos doscientos floss de estos, a escoger. En fin. Salí cargada de rimmel, lápices negros y blancos (que quedan inn cuando sales por la noche), máscaras de pestañas, y yo que sé qué más. No compré la crema de los labios ya que ya tenía en mi casa ni de barra de labios, los míos son realmente patéticos y aún lo son más cuando intento pintarlos.

En fin, que han pasado los meses y estoy esperando a mi hijo que baje del autocar, con mi chandal, guantes y mi gorro agujerado, llueve y hace un frío que pela, y me propongo, a partir de mañana, no salir, nunca, jamás, de casa sin un ligero toque de maquillaje suave. Sospecho que cada vez más, me parezco a mi madre.

Comencem amb l'any

Hace años escribí y publiqué algunos cuentos. Los corregí, los pulí y los envié a una editorial. Me llamaron y me ofrecieron publicarlos. Y no lo hice.

Prefiero estar cerca de los libros, de la literatura, pero no expuesta a ellos. Lo único que añoro de mis cuentos eran mi capacidad creativa que al pasar los años parece dormida. Añoro la sensación que tenía de estar en un mundo propio, donde todo parecía formar parte de una historia, todo podía servir para un final o un inicio. Una conversación en el autobús, una noticia, o la visión de una mujer tendiendo la ropa. Los cuentos también me servían para escapar de la rutina, pensar en cosas interesantes, desfogarme, injuriar o insultar o reírme de alguien (de mi principalmente). Me permitían desarrollar mi visión del mundo sin parecer rara. Muchas ventajas. El blog me va a permitir de nuevo todo ésto. Al menos, eso espero. Patricia, bienvenida al nuevo mundo de las historias.