Brindis

Aprofitant que la noia de la caixa xerra amb el noi dels encàrrecs, ha robat una ampolla de cava i se l'ha amagada dins la faixa. Darrere les begudes carbòniques, s'ha menjat una rajola de xocolata i ha agafat un cartró de llet per sortir del supermercat amb aquells aires de reina que la caracteritzen. Ha pagat la llet i, amb una mà recolzada a la barroca agulla de pit que li tanca l'escot, ha sortit del supermercat somrient coqueta al noi dels encàrrecs i arrossegant els peus inflamats, quina creu aquesta circulació, quan arriba la primavera!I és que l'hivern s'enretira, i els arbres comencen a tenyir-se de verd, els parcs s'omplen de flors i de nens, i a les fonts beuen coloms, que es banyen alegres. Ella es passeja pel parc, espantant als ocells i s'asseu a un banc. Allí reposa, satisfeta, amb el gust de la xocolata que encara li omple la boca.Després, torna a casa lentament, saludant a les veïnes. L'ascensor encara està espatllat i ha de pujar les escales amb molt de compte, subjectada fortament a la barana. Robes antigues i espellifades omplen totes les cambres del petit pis on viu. De les parets esquerdades en pengen retrats antics amb rostres en blanc i negre, que ja ni ella és capaç de recordar. Pocs mobles naveguen per les cambres; una taula mal calçada, dues cadires amb les molles a la vista, una gran calaixera atapeïda de roba marcida i de gots desaparellats, i un llit amb els llençols bruts i arrugats. Fa molt temps el pis era net i ple de mobles de caoba, llençols de fil que planxava una planxadora, una cuina lluent on ella preparava exòtics plats pels seus amants... De mica en mica, els amants no van tornar, ella es va haver de planxar la roba i els racons es van omplir de pols i teranyines. I a poc a poc, es va anar venent les joies, la vaixella, els llençols, les sedes, els vestits llampants i els mobles valuosos. Només la galeria, blanca i lluminosa, respira netedat, plena de grans plantes verdes i fresques que la mestressa amanyaga amb orgull, lentament, acaronant les fulles i les tiges, mormolant paraules d'amor oblidades com qui ressegueix el pit d'un antic amant molt vell i estimat... Ara, es maquilla de pepa, es vesteix amb parracs estridents, es col.loca una perruca  de fantasia, i prepara la taula per sopar: està esperant el seu amant que la ve a veure quan comença la primavera, des de fa seixanta anys. A la llum de la bombeta miserable, el cava que ha robat espurneja i les copes esquerdades brillen com si fossin diamants.  Des del carrer ressonen les passes d'algun vianant tardà que es retira cap a casa. Ella segueix esperant, mig adormida, amb el cap recolzat al braç i la perruca de gairell. Quan el silenci domina la nit, sent un calfred per l'esquena que la desperta i pensa que potser l'estan acariciant. Llavors obre l'ampolla de cava,  se'n pren la meitat i canta "...te lo mostraré, me lo mostrarás, pero ya no te querrás casar..." i "...me juraste amor eterno y en la fuente me caí, ahora dices que no me quieres y a la fuente no quiero i..." i balla i balla fins que cau a terra, marejada, mentre fa brindis a la soledat, enlairant l'ampolla, en honor  a tots els seus antics amants, fins que el veí, enrabiat, dóna cops de puny a la paret exigint silenci, i ella, trontollant, va cap al llit i s'abraça al coixí...

Setmana del Llibre en Català, els nens que ens visiten

Dissabte a la fira, al parc de la Ciutadella. Ja és tard i gràcies a dèu ja no fa tanta calor. Es prou tard, ja que hem entrat la tauleta i les cadires on els nens pinten. S'acosta un retaco que demana un llapis i s'asseu. Els peus no li arriben a terra, deu ser molt petit. Pinta una mica i m'ho ensenya i diu, ara vull comprar un conte. Mira, remira, es passeja i escull un conte de pirates de Takatuka, els meus companys de caseta. La mare li diu, estàs segur? O i tant! diu el retaco, i continúa amb veu de pito, de nen petit petit i sense respiració:
"L'any que ve la meva classe de la meva escola es diu els pirates i sempre ens fan llegir un conte del nostre nom i si jo agafo aquest conte i el llegeixo ara, avanço i així no haig de llegir dia a dia, i cansar-me, perquè ho hauré llegit abans..." i agafa respiració i obre la boca per continuar, però la mare el talla, "m'has convençut" i li compra el llibre.

Migdia de diumenge, ara sí que fa calor de debò. Tenim un porticó tancat i estem l'Helena i jo xerrant de coses banals, de nóvios i coses així, i entra una nena d'uns set anys. Ens diu, "hola, bona tarda" molt educada i riallera, i comença a mirar. Li dic, "vols que t'ajudi en alguna cosa? et comento alguns contes?" i ella contesta "uix, no cal, ara estic en la fase mirant. Hi ha tant per mirar. Tants llibres diferents. Jo m'haig de comprar un o potser dos, però com que tinc poc pressupost, vull mirar-ho tot bé, de dalt abaix i quan ho tingui tot mirat i remirat, llavors compraré, no abans". I li dic, "doncs em sembla molt bé, tu mira i ja et decidiràs". "Mira, em diu la nena, jo tinc el 1, 2 i 4 del Stilton, l'últim no l'he llegit ja que esperava a tenir el 3 i llegir-los en ordre, però jo crec que és un llibre que em caurà, algú me'l comprarà, de regal, jo el que vull ara és comprar-me un llibre que de debò m'agradi, que em vingui de gust. Em preocupen els preus". "Ah, sí", li dic jo, "i es pot saber perquè? "Doncs perquè són els meus propis diners", "jo sóc independent, em compro el que jo vull". No ens va comprar res, però vaig estar encantada de conèixer-la.

El meu fill ve a ajudar-nos a vendre, i ve precissament, el pitjor moment del dia. Ningú no s'atura. No és que no hagi gent, hi ha, però ni tant sols miren els llibres. La majoria van amb estelades i porten cartells de Salvem la llengua i coses així. No compren ni un sol llibre, que si t'ho mires bé, és una manera de salvar una llengua, però sembla que no estan disposats a posar un duro. I 15€ per un àlbum il.lustrat els hi sembla car. Un company editor em diu que ell té llibre a 5€ i també la gent pensa que són cars. Doncs això, passen els defensors de la llengua que no compren llibres i el meu fill es desespera. I se li acut muntar una activitat de titelles per organitzar una taller, gratis em diu, perque els nens s'acostin i comprin. El seu pare ve abans i no té temps de fer la representació. Llàstima.

Tarda d'estiu I

La mare pentina els seus fillets al lavabo de l’apartament on estiuegen. Són les sis de la tarda i el sol entra de través per la finestra del bany; ja poden sortir a passeig perquè no fa aquella calor temible que els humiteja els vestidets conjuntats que porten tots els germans. La mare pentina amb cura els cabells de les dues nenes. Els fa unes trenes precioses amb uns llaços de color rosa a conjunt amb els davantalets. Al nen, el més petit dels tres, li xopa els cabells rossos de colònia d’infant per evitar que els cabells rebels se li escapin desordenats. La mare, el pare i els nens, ben repentinats, surten per fi al carrer. Avui és tarda de cinema i fan dues pel·lícules. Com moltes altres tardes d’estiu, els nens entren al cinema i s’asseuen a les butaques, com sempre: el germà petit al mig de les dues germanetes. La mare compra molts paquets de crispetes i els reparteix perquè no hi hagi baralles. Quan s’apaguen els llums s’acomiada dels nens petonejant-los, porteu-vos bé, us esperem a fora, i surt de la sala. Els deixa sols al cinema.

Quan fa un quart que ha començat la pel·lícula, una de les nenes gemega; no li agrada gens, li fa molta por. És una història sobre un peix enorme i dentat que es menja tota la gent en banyador que hi ha en una platja, que s’assembla força a la platja on van cada matí. Poc després, la germana plora de debò; el peixot s’acaba de cruspir una senyora que duia un biquini vermell com el de la mare. El nen és l’únic que no ploriqueja. De fet no entén res de la història, quasi no mira la pantalla i prefereix menjar-se les crispetes de la seva germana. Les nenes no poden més i decideixen sortir. De l’únic que tenen ganes és de tornar a ser amb els pares i que els comprin un gelat, com cada tarda de cinema. Un cop a fora, el món s’ensorra: tot desert. No hi ha ni el pare, ni la mare. Ningú no els espera a peu dret a la porta del cinema. Només veuen turistes de cabells rossos que es passegen pel carrer parlant en llengua estrangera. Ara sí que les nenes ploren de debò; sovint van al cinema durant les tardes d’estiu i s’empassen dues pel·lícules. Els pares els deixen sols, però quan surten, sempre són allí, de peu dret, esperant-los somrients. Llavors, van a jugar als gronxadors o amb la sorra de la platja, i si s’han portat bé, van  a menjar gelats al passeig marítim. On són els pares? L’únic que no plora és el nen, que encara esgarrapa alguna crispeta oblidada de la bossa. Comencen a  caminar, ben agafats de les mans. S’endinsen per carrers que desconeixien, plens de bars foscos d’on surten homes cantant, de restaurants que fan pudors de fregits, de joves que s’escridassen. Sort que és un poblet petit i ben aviat troben un carrer que reconeixen. El carrer de l’ajuntament, per fi estan a prop del seus carrers de sempre, on viuen tots els seus amics, aquí hi ha la gelateria, les botigues on compra la mare, el tros de platja on van cada matí, i el passeig marítim...

Veuen els pares de lluny, asseguts en una terrassa, amb altres amics, rodejats de begudes. Sembla que s’ho passen molt bé, el pare parla en veu alta i la mare xiscla i té les galtes enceses. El pare xerra entusiasmat, mou les mans amunt i avall, tan diferent que a casa, que sempre llegeix el diari o fa la migdiada. I la mare fuma, i de tan en tan, fa un glop d’un got llarg de color taronja, i riu, creua les cames, mou el peu, i torna a riure.

Els nens s’acosten lentament, ben agafadets de les mans: dues nenes i un marrec, vestits de diumenge, amb els davantals a conjunt, amb els cabells esbullats malgrat la colònia i els ulls terroritzats. Es queden arran de taula, mirant els pares que riuen i beuen amb els seus amics; potser si esclaten a plorar, per fi els veuran.