Tarda d'estiu I

La mare pentina els seus fillets al lavabo de l’apartament on estiuegen. Són les sis de la tarda i el sol entra de través per la finestra del bany; ja poden sortir a passeig perquè no fa aquella calor temible que els humiteja els vestidets conjuntats que porten tots els germans. La mare pentina amb cura els cabells de les dues nenes. Els fa unes trenes precioses amb uns llaços de color rosa a conjunt amb els davantalets. Al nen, el més petit dels tres, li xopa els cabells rossos de colònia d’infant per evitar que els cabells rebels se li escapin desordenats. La mare, el pare i els nens, ben repentinats, surten per fi al carrer. Avui és tarda de cinema i fan dues pel·lícules. Com moltes altres tardes d’estiu, els nens entren al cinema i s’asseuen a les butaques, com sempre: el germà petit al mig de les dues germanetes. La mare compra molts paquets de crispetes i els reparteix perquè no hi hagi baralles. Quan s’apaguen els llums s’acomiada dels nens petonejant-los, porteu-vos bé, us esperem a fora, i surt de la sala. Els deixa sols al cinema.

Quan fa un quart que ha començat la pel·lícula, una de les nenes gemega; no li agrada gens, li fa molta por. És una història sobre un peix enorme i dentat que es menja tota la gent en banyador que hi ha en una platja, que s’assembla força a la platja on van cada matí. Poc després, la germana plora de debò; el peixot s’acaba de cruspir una senyora que duia un biquini vermell com el de la mare. El nen és l’únic que no ploriqueja. De fet no entén res de la història, quasi no mira la pantalla i prefereix menjar-se les crispetes de la seva germana. Les nenes no poden més i decideixen sortir. De l’únic que tenen ganes és de tornar a ser amb els pares i que els comprin un gelat, com cada tarda de cinema. Un cop a fora, el món s’ensorra: tot desert. No hi ha ni el pare, ni la mare. Ningú no els espera a peu dret a la porta del cinema. Només veuen turistes de cabells rossos que es passegen pel carrer parlant en llengua estrangera. Ara sí que les nenes ploren de debò; sovint van al cinema durant les tardes d’estiu i s’empassen dues pel·lícules. Els pares els deixen sols, però quan surten, sempre són allí, de peu dret, esperant-los somrients. Llavors, van a jugar als gronxadors o amb la sorra de la platja, i si s’han portat bé, van  a menjar gelats al passeig marítim. On són els pares? L’únic que no plora és el nen, que encara esgarrapa alguna crispeta oblidada de la bossa. Comencen a  caminar, ben agafats de les mans. S’endinsen per carrers que desconeixien, plens de bars foscos d’on surten homes cantant, de restaurants que fan pudors de fregits, de joves que s’escridassen. Sort que és un poblet petit i ben aviat troben un carrer que reconeixen. El carrer de l’ajuntament, per fi estan a prop del seus carrers de sempre, on viuen tots els seus amics, aquí hi ha la gelateria, les botigues on compra la mare, el tros de platja on van cada matí, i el passeig marítim...

Veuen els pares de lluny, asseguts en una terrassa, amb altres amics, rodejats de begudes. Sembla que s’ho passen molt bé, el pare parla en veu alta i la mare xiscla i té les galtes enceses. El pare xerra entusiasmat, mou les mans amunt i avall, tan diferent que a casa, que sempre llegeix el diari o fa la migdiada. I la mare fuma, i de tan en tan, fa un glop d’un got llarg de color taronja, i riu, creua les cames, mou el peu, i torna a riure.

Els nens s’acosten lentament, ben agafadets de les mans: dues nenes i un marrec, vestits de diumenge, amb els davantals a conjunt, amb els cabells esbullats malgrat la colònia i els ulls terroritzats. Es queden arran de taula, mirant els pares que riuen i beuen amb els seus amics; potser si esclaten a plorar, per fi els veuran.