Cosint botons una tarda de maig

El mes de setembre de 2010 vaig cometre una estupidesa que en el seu moment no ho semblava tant. Vaig anar a una merceria molt important de Barcelona a comprar les bates del nen d’aquest curs, pensant, estúpidament, que unes bates cares em donarien més bons resultats que unes de mercadillo. Craso error. Generalment, les bates solen durar un parell d’anys si les compres de creixença. Un any l’arrosseguen per tot arreu i al següent sembla que vagin amb minifaldilla, però total, són bates escolars per protegir la roba.

Però les meves bates, ai senyors, duraven un any amb prou feines, i sempre sense la meitat dels botons i amb les butxaques i la cinta de penjar (sobretot, imprescindible, poseu la cinta, ens repeteixen les professores, i jo no sé perquè coi no les fabriquen amb la punyetera cinta, posats a fabricar, no?) arrencades. Total que em vaig dir, em gasto una miqueta més i compro dues bones bates, de cotó gruixut, resistents, d’un parell de talles més, que li durin un parell d’anys amb prou dignitat, i que siguin xul.les que si no el Marçal s’enfada que és molt presumit. I això vaig fer.

Doncs bé, no han aconseguit arribar dignament ni a Setmana Santa, i a un mes d’acabar el curs he hagut de comprar una nova bata. Del barri, de les barates.

Bé, ara jo no cauré en la trampa. El meu nen portarà una bata vulgar.

Per això, aquí estic, una meravellosa tarda de finals de maig, enlloc d’estar al carrer mirant els culs dels nois o les sabates, o llegint un llibre o amb el nen al parc jugant a futbol, estic cosint botons. I cosir botons, per a mi, com tots els que em coneixeu bé, sabreu que és tan insòlit com una balena varada al port de Barcelona; jo no he cosit en ma vida. Quan anava a les monges i feia primer de bàsica la senyoreta Sagrario em va perdonar fer la cadeneta en el treball que fèiem pels pares que era una flor vermella i una tija amb una fulla verda, i vaig poder enrotllar el fil vermell per fer la flor i enganxar-lo amb pega i no cosir-lo com la resta de les nenes. Vam obviar la fulla verda, com si no existís. A segon de bàsica, vaig haver d’anar durant uns quants dies després d’acabar el curs, per acabar de cosir no sé què, que segurament va acabar a les escombraries tant bon punt va arribar en mans de la meva pobre mare, i a quart de bàsica vaig estar tot un curs sencer per fer un pètal que formava part d’una flor, que formava part d’un ram que decorava un bonic coixí que jo mai vaig ser capaç d’acabar. Un pètal ple de nusos i bonys, per l’amor de deu. Em passava les dues hores de costura que em sembla fèiem divendres a la tarda, intentant enfilar l’agulla i aspirant pegamento y medio, i és clar, així no hi ha manera, encara que això ho fèiem totes i la majoria de la classe va aconseguir fer el coixí menys jo. Com que el meu futur no passava per les arts del fil i l’agulla, crec que em van deixar en pau fins que vaig decidir cosir els punyeters botons d’una bata nova de mercadillo pel meu fill.

Però no tot és un camí de roses, com la gent es pensa. Primer de tot necessites agulles per cosir i jo no en tenia. I fils? Doncs sí, llestos, fils en tinc i una capsa plena, que us penseu. M’ho vaig comprar un dia junt amb una màquina molt xul.la que tinc que fa etiquetes de noms per marcar la roba, m’encanta. Un dia us parlaré de les màquines, que m’agraden molt moooolt, molt. Però bé, el tema és que no tenia agulles i vaig trigar ben bé un parell de setmanes en comprar-les per diverses raons: la majoria de les vegades, m’oblidava. Sortia, tornava, joder, sense agulles. I quan m’enrecordava no tenia ni punyetera idea d’on comprar-les. A on compres agulles? No és tan fácil, no. A una merceria va dir la meva germana. Al Corte Inglés, va suggerir una amiga. Total, que al final vaig anar als xinos i allí les vaig comprar, què llesta sóc, oi?

Les agulles són una cosa curiosa. Jo no vaig demanar al noi res en concret, només agulles per cosir (i una goma de cabells cosa que ens va generar un cert malentés idiomàtic i vam acabar millors amics del món) i em va donar un cartró bastant mono que he conservat perquè m’encanta. Té com una cosa de plàstic on un grup d’agulles col•locades en forma de v. Tenen un cap curiós ja que enlloc d’un forat petitíssim per enfilar, ténen dos forats petitíssims el que per mi les converteix en una inutilitat. La resta d’agulles són corbades, gruixudes (de fet és la que faig servir per reforçar els botons) no sé, com triangulars. Una molt gruixuda amb una punta en forma de cullera, per què serviran?

Primer de tot cuso els cinc botons de la punyetera bata. Una a un. Em costa molt, ja que primer dedico uns vint minuts a enfilar l’agulla, deu ser que la meva vista ja no és la que era i a més, mai he tingut molta mà amb això del fil i l’agulla i passar-ho pel foradet. Bé, ja ho havia dit. És curiós per què he escollit una súper agulla (carpet needle) i m’ha costat la tira posar el fil.

Després, el fet de cosir mateix que ja és bastant complicat per la següent raó: jo escullo un fil molt llarg per poder cosir els cinc botons sense haver de tornar a enfilar. Això vol dir moltes molèsties, ja que a cada puntada haig d’estirar la tira el braç, en una direcció no sempre amable amb les meves articulacions. I aquest tema no s’arregla ben bé fins el tercer botó o així, que les mides s’humanitzen a base de fer-les servir. A més, molts cops perdo les referències i no sé quin botó he cosit i quin no, a no ser que el manyoc que hagi aconseguit fer al darrere no sigui de consideració. En resum, una feina tediosa i llarga, molt molt llarga.

I tot aquest text no s’hagués escrit mai si no hagués estat, en realitat, per l’envoltori de les agulles i la varietat. Lo bonic que té és que venen classificades. Sí, a sota de cada agulla, en vermell, hi ha un nom imprès. És un producte que costa 0,75€ i algú s’ha molestat en posar el nom de l’agulla a sota cada foradet i a posar l’agulla correcte, em sembla realment fascinant. Això va molt bé per gent com jo, que no té ni idea perquè podrien servir. I que encara que sàpiga que per cosir botons d’una bata escolar, hauria d’escollir una agulla fina, però com que sóc incapaç d’enfilar l’agulla en un temps normal, escullo una gruixuda i allà la bata, què hi farem. He estat guardant el paquet amb el nom de les agulles durant molts dies i avui just, em sembla que l’he perdut, en fi, res nou sota el sol.

Però no vull que vagi per aquí el conte, vull només dir que el meu fill tindrà una bata preciosa, encara que a un mes vista d’acabar l’escola, i que ja li he dit, a la senyora de la botiga, que la propera la vol de color Blau fosc, i que la farem a mida.

Compañeras de duchas

Estáreis orgullosos/as de mi. Esta mañana, solo levantarme, he ido al gimnasio. Sí, amigas, yo sola, y he hecho 20 minutos de bici y 5 (ya sé que és poquet, pero mi rodilla no da para más) de la otra máquina, eólica o no sé cómo se llama. Duchita y al bar, a tomarme un cortado y beberme mi primer litro de agua del día. Very important beber dos litros diarios y yo los prefiero beber de golpe, en dos tongadas y así ya lo tengo hecho. Mis amigas del club estarán muy orgullosas de mi, les enviaría un e-mail si no fuera porque estoy cansada de tanto ejercicio.


En realidad, el motivo de la nota, más que presumir por mis insignes ejercicios, que también, es porque he compartido ducha con tres mini chicas de 7 u 8 años. Al entrar, habían dos que comentaban sobre una tal Sofía, que, te has dado cuenta, siempre va de rosa? No le queda muy bien, con ese pelo, no crees? He entrado y me han repasado ambas y me han olvidado, y seguían, yo de la Kitty ya estoy un poco cansada, que quieres que te diga, creo que mi color ya va a ser el negro, entonces ha entrado otra: hoy no me pienso enjabonar, primero porque tengo prisa y segundo porque creo que no es bueno ni para mi piel ni para mi cutis. Y la otra le suelta, mi madre dice que esto son tonterías, que el jabón es bueno, pero ella, claro, tiene arrugas y que sabrá. Y la otra, que parece que no escuchaba va y le dice a la petarda del jabón. En tu cole hay un tal Nico? Nico Vazquez, sí? Le conoces? Sí, iba a mi colegio pero se fue, que simpático, no? y la otra, pues sí, no es guapo, pero es simpático, me hace reír mucho! y la primera, te gusta o qué? hombre, como amigo más que nada, a mi gustarme, me gusta el Sergi, este sí que es guapo...

Y se han largado las tres retacos de un metro escaso, con sus gomas, jabones y toallas rosas. Dios mio, tienen la misma edad que mi hijo, angelito, se lo merendarán vivo.

Reflexiones sobre moda masculina

Con la que está cayendo, y yo, el otro día me paseaba por un lugar que no voy a nombrar, rodeada de familias con carritos y bebés por los que fui empujada en diversas ocasiones, y fijándome, para variar, en los chicos, y llegar a la conclusión de que hay una vestimenta que debería estar absolutamente prohibida en todo vestuario masculino que se precie, excepto en casos particulares como navegando a vela o pintando una pared. Se trata de los pantalones cortos a la altura de la rodilla o los piratas, a la altura del tobillo.

A ver, los pantalones cortos para ir por la ciudad deberían ser quemados o sacados inmediatamente de la circulación, por dios, tuve un par de sustos visuales que me podrían haber costado el régimen, del impacto y la ansiedad que me produjeron. ¿Es que no tienen espejo ni dignidad? La mayoría iban acompañados de sus mujeres. ¿Es que no les amáis? Decidles algo, por dios.

Los piratas son otra historia. Tengo dudas y lo reconozco. Hay tios a los que les sientan verdaderamente bien, y otros que fatal, y no tengo todavía claro el por qué. Vi una foto de Jude Law y de poco que me desmayo de emoción. Los hombres de los que hablo, claro, no eran este chico, pero había muchos jovencitos y majetes (y según una amiga, tengo mi gusto por los suelos y mi línea de demarcación baja y generosa respecto a chicos, no soy ninguna garantía fiable) a los que con un pantalón ligeramente alargado muchas no les haríamos un asco. Tengo que reflexionar mucho sobre este tema.

Para acabar: he encontrado a un amigo que me ha dicho que le gusta mi blog. ¡Estoy emocionada! Otra cosa, ayer tuve muchas ganas de comprarme un zapato pero no lo hice. Estoy de restricciones y me porto bien, pero empiezo a tener una desazón que me corroe. Mis preferidos avistados hace muy poco valen 199€, o sea que los descarto por ahora. Si llegan a un descuento del 50% en rebajas, me pensaré si me los compro. Mientras, voy a la caza y captura. Caerán.

Me despido. Estoy de dieta. Me adelgazo poquísimo, pero yo sigo. Tengo hambre, hambre hambre. Saludos

El fet de no valorar les consequències dels nostres actes

La nota d'avui va sobre no valorar les conseqüències dels nostres actes, o sigui, el comportament adol.lescent. Promet el tema. I que millor el que em va explicar, aquest cop, no exactament una amiga, una coneguda. Ella esta separada fa molts anys, quan els seus fills tenien uns 6 o 8 anys, fills que ara tenen 21 i 23 anys i sí, encara viuen amb ella. Ella em comentava que el que més li molestava no era que encara visquèssin amb ella, ni tant sols que ja no existís el tema de les visites setmanals amb el seu pare de manera que mai no sabia quan podria tenir una estoneta privada (ja que el tema nòvios el tenia aparcat pel moment, cosa que tampoc entenc ja que és una dona guapa i elegant però és clar, és gran) si no que els seus fills vivien com adol.lescents, o sigui, que no valoren les conseqüències dels seus actes, i jo li vaig preguntar "què vols dir exactament? posa'm un exemple" i ella em va explicar que els seus fills, per exemple, es dutxaven i deixaven les tovalloles i els barnussos mullats a sobre els llençols on hores després dormiríen i llavors el llit es mullava i és clar, els hi molestava bastant el tema, més quan era una dutxa nocturna, llavors segur que haurien de dormir amb els llençols molls. Allò vol dir no valorar les conseqüencies dels propis actes, no pensar que hi hauria certa diferència entre deixar una tovallola humida a sobre el llit o a sobre una cadira o simplement, al seu lloc per evitar haver de dormir amb el llit mullat o evitar, per un cop a la vida, que la teva mare fos la teva esclava. Jo vaig mig somriure i ella em va preguntar, "et fa gràcia?" però de bon rotllo i jo li vaig dir, "no el fet exactament, em fa gràcia que pensis que és un comportament adol.lescent". I penseu el que volgueu. Apa, petons.

Aclaracions

Aquestes últimes notes només eren per reflexionar en general sobre:
- la falta de compromís
- les sorpreses de darrera hora
i una nova que faré sobre:
- no valorar les consequències dels nostres actes, o sigui, el comportament adolescent. Promet el tema.

No tinc res en contra dels homes en concret, de fet, m'agraden bastant. Almenys mirar-los, i reconec que a mida que em vaig fent gran, m'agraden més (mirar-los de lluny). No voldria parlar sempre malament d'ells. El tema és que jo només parlo amb dones, amb amigues, amb les que parlem del que ens passa i això té a veure sempre amb les nostres parelles i els nostres fills, no ho faig amb amics masculins, cap amic meu em diu, la meva nòvia això o allò, o la meva dona, no sé si per què no tenen motiu o per què no els hi agradar mostrar defectes o debilitats, cosa que jo entenc, ja que jo sóc més aviat així. Segur que hi ha dones horroroses i dolentes, que no es volen comprometre i que ens surten amb coses inimaginables que es mereixen una trepanació per estudiar com funciona el seu cervell.

Una darrera aclaració: no estic contra d'anar amb ex a sopars, osti, s'ha d'explicar tot, el que em sembla patètic és que quan un es troba en perill llavors reacciona. Per què no ho fas abans, quan t'ho diuen bé? no, ho fas quan t'has acollonit.

nòvios, ex nòvios i ex nòvies

I.
Tenia una amiga que se'n va anar a viure amb el seu nòvio. Primer, tot bé, és clar. Poc després, el nòvio va començar a quedar amb les seves amigues i les seves ex per anar a sopar. Res, sopar per veure com els hi anaven les coses. El nòvio de la meva amiga és un noi molt simpàtic i obert, i és clar, amic de les seves ex amb les que manté relacions estupendes i meravelloses. Només que ho feia cada punyetera setmana. Total, que la meva amiga li va dir que a ella això no li agradava gaire. I que li creava inseguretat i sí, gelos. Van tenir un parell de bronques. Res, ell deia que la meva amiga era una gelosa i una histèrica. I que no ho deixaria de fer mai de la vida, era part de la seva vida privada, íntima, la seva llibertat personal i que ningú tenia dret a oposar-s'hi, faltaria plus. I la meva amiga va optar per dir, vale, què hi farem. Es va comprar un matalàs i es va posar a dormir al seu estudi. I li va dir al seu nòvio: dormiré aquí fins que trobi un altre pis, després marxaré, no aguanto això que fas d'anar a sopar amb les teves ex nòvies.

Automàticament, el nòvio va deixar d'anar als sopars amb les seves ex, però la meva amiga va trobar un pis, jo la vaig ajudar a fer la mudança i poc després, va tenir un parell de nòvios més. Li va costar, però al final ha trobat un noi, s'hi ha casat i ha tingut criatures. Ella mai ha anat a sopar amb el seu ex nòvio. La llibertat personal deu tenir un límit; jo no sé quin és el meu, també haig de dir que varia bastant segons edat, moment, etc, una que és així de pocs principis fixes, i una mica diletant.

i II.
Tinc una altra amiga que va conèixer un noi encantador: súper guapo, alt, ben vestit, guanyava pasta, la convidava a restaurants, a pendre copes, van anar a París un cap de setmana així en plan, agafa el pasaport i unes calces nena, va organitzar una súper festa de nadal i així el vam poder contemplar a gust, fins i tot, el dia del seu aniversari li va comprar roba en plan pretty woman, bueno, per morir-se. Una bogeria. Totes ens moriem d'enveja. Total que va arribar Sant Jordi i la meva amiga, detallista ella, va planejar la nit com si fos la nit de la seva vida. Li va comprar set llibres (un per dia de la setmana), es va comprar un vestit tot escotat, va anar a la perruqueria i es va depilar, va fer un sopar amb espelmes i tota la parafernàlia. I va ser un èxit. Ell li va portar un ram de 25 roses vermelles i li van encantar els llibres, i va dir que era fantàstica i guapíssima. Van sopar. Van recollir la taula. Ell li va proposar anar a fer una copa. Ella va accedir, es relaxarien i xerrarien, encara que hagués preferit quedar-se a casa, i és clar, anar al llit, però una copa no estava mal. Van fer una copa. I una altra. I ell va proposar un altre bar. I ella va dir, pues vale. I quan ell li va proposar el tercer, li va dir, "per què no anem a casa, eh, mmmm, ens fiquem al llitet tu i jo, eh?" i llavors ell va dir, "bè, és que hem de parlar". I la va deixar. És que no t'estimo i no m'agrades prou, vas massa ràpid.

Us ho podeu imaginar? Quina classe de tio és aquesta? Ella va haver d'anar mesos al psiquiatre per recuperar-se i jo només feia que dir-li, no ets tu noia, era ell el tarat. Però costa.

I us juro que la història és tan certa com em dic Patri.

Temas del día

Hoy llevo todo el día trabajando con temas de comunicación, o sea, dando a conocer mis contenidos, o sea, escampando la visita de Sven Nordqvist por todas partes, hablando con bloggers y demás, y me gustaría hablar de dos temas:

a) la censura o autocensura
b) los temas del día o Bin Laden/la boda del siglo

Respecto a A es una cosa que se me ha ocurrido, a mi que presumo de ser libre y pensante, me alucina a mi misma lo mucho que debo autocensurarme. Tengo miles de textos escritos que jamás verán la luz. Textos afilados y divertidos, pero tanto que no podré publicar hasta que no muera, y es una pena, ya que la vida te regala momentos imperdibles que debo guardar en mi interín y no dejarme ir. Es una tentación imposible, un sueño prohibido. Entonces voy a hablar de B, tema del que me es más fácil hablar ya que no tengo cortapisas personales.

Respecto a B, decir que el tema de la boda de los plastas de UK era un trend toping o como se llame tanto el viernes (creo que el mismo dia) como al siguiente (con los comentarios en las teles, la mejor vestida, la mejor peinada etc). A mi, esta pareja me aburre. Ella es guapa, elegante, pero muy poco sensual, muy poco sexy. Y tiene cara de vieja. Tanto como sus zapatos que por cierto no cuida nada. La que mola es la cuñada, que como los nuestros (incluyo a los Marichalar, mis preferidos de lejos, pero muy de lejos) darán que hablar hasta que les obliguen a callarse y a cambiarse de ciudad o de país.

En fin, que a mi las bodas en general, que quieres que te diga, me dan un poco de grima; me ponen un poco el pelo de punta con esto de vestir a una de blanco, hacer ver que es virgen y todo el paripé alrededor, y las bodas monárquicas aún me dan más ganas de vomitar, yo soy más de entierros, digamos, toda la pompa alrededor de los coches de caballos me ponen muchísimo más, con las mujeres de negro, mucho más estilizadas, donde vamos a parar.

El tema de Bin Laden simplemente era para apuntillar lo rápido que se mueve el mundo, que en horas, puaf, nos olvidamos de una cosa para pasar a otra. Cosas de la era digital.