Cosint botons una tarda de maig

El mes de setembre de 2010 vaig cometre una estupidesa que en el seu moment no ho semblava tant. Vaig anar a una merceria molt important de Barcelona a comprar les bates del nen d’aquest curs, pensant, estúpidament, que unes bates cares em donarien més bons resultats que unes de mercadillo. Craso error. Generalment, les bates solen durar un parell d’anys si les compres de creixença. Un any l’arrosseguen per tot arreu i al següent sembla que vagin amb minifaldilla, però total, són bates escolars per protegir la roba.

Però les meves bates, ai senyors, duraven un any amb prou feines, i sempre sense la meitat dels botons i amb les butxaques i la cinta de penjar (sobretot, imprescindible, poseu la cinta, ens repeteixen les professores, i jo no sé perquè coi no les fabriquen amb la punyetera cinta, posats a fabricar, no?) arrencades. Total que em vaig dir, em gasto una miqueta més i compro dues bones bates, de cotó gruixut, resistents, d’un parell de talles més, que li durin un parell d’anys amb prou dignitat, i que siguin xul.les que si no el Marçal s’enfada que és molt presumit. I això vaig fer.

Doncs bé, no han aconseguit arribar dignament ni a Setmana Santa, i a un mes d’acabar el curs he hagut de comprar una nova bata. Del barri, de les barates.

Bé, ara jo no cauré en la trampa. El meu nen portarà una bata vulgar.

Per això, aquí estic, una meravellosa tarda de finals de maig, enlloc d’estar al carrer mirant els culs dels nois o les sabates, o llegint un llibre o amb el nen al parc jugant a futbol, estic cosint botons. I cosir botons, per a mi, com tots els que em coneixeu bé, sabreu que és tan insòlit com una balena varada al port de Barcelona; jo no he cosit en ma vida. Quan anava a les monges i feia primer de bàsica la senyoreta Sagrario em va perdonar fer la cadeneta en el treball que fèiem pels pares que era una flor vermella i una tija amb una fulla verda, i vaig poder enrotllar el fil vermell per fer la flor i enganxar-lo amb pega i no cosir-lo com la resta de les nenes. Vam obviar la fulla verda, com si no existís. A segon de bàsica, vaig haver d’anar durant uns quants dies després d’acabar el curs, per acabar de cosir no sé què, que segurament va acabar a les escombraries tant bon punt va arribar en mans de la meva pobre mare, i a quart de bàsica vaig estar tot un curs sencer per fer un pètal que formava part d’una flor, que formava part d’un ram que decorava un bonic coixí que jo mai vaig ser capaç d’acabar. Un pètal ple de nusos i bonys, per l’amor de deu. Em passava les dues hores de costura que em sembla fèiem divendres a la tarda, intentant enfilar l’agulla i aspirant pegamento y medio, i és clar, així no hi ha manera, encara que això ho fèiem totes i la majoria de la classe va aconseguir fer el coixí menys jo. Com que el meu futur no passava per les arts del fil i l’agulla, crec que em van deixar en pau fins que vaig decidir cosir els punyeters botons d’una bata nova de mercadillo pel meu fill.

Però no tot és un camí de roses, com la gent es pensa. Primer de tot necessites agulles per cosir i jo no en tenia. I fils? Doncs sí, llestos, fils en tinc i una capsa plena, que us penseu. M’ho vaig comprar un dia junt amb una màquina molt xul.la que tinc que fa etiquetes de noms per marcar la roba, m’encanta. Un dia us parlaré de les màquines, que m’agraden molt moooolt, molt. Però bé, el tema és que no tenia agulles i vaig trigar ben bé un parell de setmanes en comprar-les per diverses raons: la majoria de les vegades, m’oblidava. Sortia, tornava, joder, sense agulles. I quan m’enrecordava no tenia ni punyetera idea d’on comprar-les. A on compres agulles? No és tan fácil, no. A una merceria va dir la meva germana. Al Corte Inglés, va suggerir una amiga. Total, que al final vaig anar als xinos i allí les vaig comprar, què llesta sóc, oi?

Les agulles són una cosa curiosa. Jo no vaig demanar al noi res en concret, només agulles per cosir (i una goma de cabells cosa que ens va generar un cert malentés idiomàtic i vam acabar millors amics del món) i em va donar un cartró bastant mono que he conservat perquè m’encanta. Té com una cosa de plàstic on un grup d’agulles col•locades en forma de v. Tenen un cap curiós ja que enlloc d’un forat petitíssim per enfilar, ténen dos forats petitíssims el que per mi les converteix en una inutilitat. La resta d’agulles són corbades, gruixudes (de fet és la que faig servir per reforçar els botons) no sé, com triangulars. Una molt gruixuda amb una punta en forma de cullera, per què serviran?

Primer de tot cuso els cinc botons de la punyetera bata. Una a un. Em costa molt, ja que primer dedico uns vint minuts a enfilar l’agulla, deu ser que la meva vista ja no és la que era i a més, mai he tingut molta mà amb això del fil i l’agulla i passar-ho pel foradet. Bé, ja ho havia dit. És curiós per què he escollit una súper agulla (carpet needle) i m’ha costat la tira posar el fil.

Després, el fet de cosir mateix que ja és bastant complicat per la següent raó: jo escullo un fil molt llarg per poder cosir els cinc botons sense haver de tornar a enfilar. Això vol dir moltes molèsties, ja que a cada puntada haig d’estirar la tira el braç, en una direcció no sempre amable amb les meves articulacions. I aquest tema no s’arregla ben bé fins el tercer botó o així, que les mides s’humanitzen a base de fer-les servir. A més, molts cops perdo les referències i no sé quin botó he cosit i quin no, a no ser que el manyoc que hagi aconseguit fer al darrere no sigui de consideració. En resum, una feina tediosa i llarga, molt molt llarga.

I tot aquest text no s’hagués escrit mai si no hagués estat, en realitat, per l’envoltori de les agulles i la varietat. Lo bonic que té és que venen classificades. Sí, a sota de cada agulla, en vermell, hi ha un nom imprès. És un producte que costa 0,75€ i algú s’ha molestat en posar el nom de l’agulla a sota cada foradet i a posar l’agulla correcte, em sembla realment fascinant. Això va molt bé per gent com jo, que no té ni idea perquè podrien servir. I que encara que sàpiga que per cosir botons d’una bata escolar, hauria d’escollir una agulla fina, però com que sóc incapaç d’enfilar l’agulla en un temps normal, escullo una gruixuda i allà la bata, què hi farem. He estat guardant el paquet amb el nom de les agulles durant molts dies i avui just, em sembla que l’he perdut, en fi, res nou sota el sol.

Però no vull que vagi per aquí el conte, vull només dir que el meu fill tindrà una bata preciosa, encara que a un mes vista d’acabar l’escola, i que ja li he dit, a la senyora de la botiga, que la propera la vol de color Blau fosc, i que la farem a mida.