La setmana ha passat volant i ningú sap molt bé com. Aquí anem variant els estats d'ànim. Hem passat del, aquesta escola és una merda i vull tornar a Barcelona ja! A, puc anar a jugar a casa l'Alex?, ens divertim tant al pati! Contradiccions adol.lescents del Marçal.
M'han fet un petit avís de certes faltes de disciplina, i que un cop han averiguat que no es tracta de malsentesos per l'idioma, han fet que tots els teachers i la principal es posin nerviosos. Es veu que aquí no es porta gens això de recolzar als mestres amb la seva tasca pedagògica per part dels pares, i els nens són una mena de déus transportats pels àngels a la terra que no fan res malament. Quan li vaig dir a la principal que fés el que ella cregués, vamos, el que facin per aquí, va possar uns ulls com a plats. No és que és porti molt malament, simplement, torna el Marçal normal, es mou a la fila, corre pels passadissos, xerra quan ha d'estar callat, sempre ha de fer alguna cosa diferent just en el moment que n'ha de fer una altra i li fa mandra aixecar el braç a la classe i es rodeja el cap amb el braç mirant a l'infinit.
El Marçal opina que aquesta escola sembla una acadèmia militar. Jo tinc entés que al Frederic tampoc poden cridar pel passadís, ni posar-se a còrrer quan pugen en files, així que no hi ha per tant, imagino. Ahir que vam tenir un moment de sinceritat mare i fill al cotxe em va confessar que calcula que té un promig de 2 faltes setmanals o attentions, que és com li diuen aquí els avisos. Són faltes lleus, em va dir que encara li podien posar súper attentions que és pitjor encara. Els attentions són per parlar pels passadisso bàsicament, i que pensa que en deu tenir dos per setmana, més o menyys i que a més, com li sembla una norma injusta i estúpida, doncs que pensa seguir parlant encara que ho faci a les parets. Ole mis huevos y mi niño, que té uns pebrots que no vegis. Li he dit que així no anem bé, què vols que faci? Doncs res, que acaba d'arribar de l'escola i avui li han posat tres més, calcula, dos Ms Preston (no para de posar-me attentions, em té mania!, i el profe de música, per xerrar).
Apart de treballar, portar al nen al cross i comprar-me una dessuadora que és com es diu correctament sudadera i estar així més conjuntada amb les mares que estan per allí quan anem al cross, el tema és que estan fent obres al carrer (carretera) de casa i que ara em torno a perdre, si no opto per fer una volta enorme per la 31 i la 38 que són dos carrers (carreteres) més amples. Dic això perquè un vespre que vam anar a sopar, l'Elisabeth em va dir, ara t'ensenyo com creuar pel mig del parc i anar directament a la parròquia, es molt fàcil, entres per aquí, només segueixes i segueixes la carretera sense desviar-te i veus, just aquí en aquesta cantonada, gires a l'esquerra (o dreta, jo què sé, si no sé ni quines són ni en català, ni en castellà ni en anglès per desespero del meu fill) i ja ho tens. Fàcil. Doncs al dia seguent el Marçal i jo perduts pel mig d'un parc, que no és com un parc nostre, és enorme i té cases a dins TOTES IGUALS, i vinga donar voltes com a bojos i tots els veïns que hi havia per allà mirant-nos passar les cinc vegades seguides, perquè aquí són molt de mirar si veuen coses sospitoses i una tia amb un Honda que passa cinc vegades seguides, que voleu que us digui, els hi deu semblar sospitós, tot i que el barri està forrat de càmeres que textualment VIGILEN LA INTEGRITAT DEL BARRI I DELS VEINS. I el GPS vinga a dirigir-me al carrer en obres i per molt que el Marçal li digués que no, que no podem passar, QUE NO TIA, res. Al final, agafa la 38 i dona toooota la volta per les afores de Racine fins la 31 i el nostre carrer pel costat nord. Ja parlo com ells, at the traffic light, turn right on to Northwestern, and at the next intersection, turn left and you'll be in your street. I jo encara estic pensant què coi és right o left, que sóc ambidextra. I tenim per tres mesos d'obres. I he vist que han pintat la nostra entrada el que significa que quan hagi après a entrar pel costat nord, m'ho tallaran i hauré d'entrar pel sud i encara serà més dramàtic perquè per la banda que han deixat oberta encara puc tornar sense fer volta de les classes d'anglès o de la 94 que és l'autopista i que si la trobes, estàs salvada ja que com a mínim vas o a Chicago o a Milwaukee i Racine està al mig.
A part de les penúries conductores, divendres vaig anar amb la Verónica, una feligresa molt activa que es vol fer amiga meva a un Mall. El Marçal es va negar en rotund a acompanyar-nos. M'he comprat dos parells de botes i ara tinc una mica de remordiments. Com ja sabeu, a partir d'ara el lema de la meva vida és viure al límit i amb poques coses. I jo vaig, i em compro dos parells de botes. Que no necessito. Ara, són súper guays. Una completament inútil si es posa a neva -com han de ser les sabates, per altra banda- però són tan xules que no em vaig poder ressistir, i les altres, doncs mira, semblants a les que li vaig regalar a l'Anna petita, i ara sentia com un buit per no tenir un recanvi per aquest estil de botes. El meu nou lema de vida serà viure al límit, amb poques coses i algunes sabates.
El dependent em va fer un descompte addicional, i m'han sortit, si no tirades de preu, bastant bé. Li vaig fer pena perquè aquí tothom té dues coses quan va a comprar. A part de diners, en teoria, o crèdit, té les targes de les botigues, ja sabeu el que vull dir, rotllo Caprabo i coses així. Si una és capac de portar-la a sobre (jo no, jo no vaig mai amb bolso, ja ho sabeu) doncs et fan descompte, generalment pot arribar fins a un 25% que és bastant. També ténen els cupons, que són molt populars i que serveixen per comprar roba o menjar o el què sigui, i que els treuen de la propaganda que t'envien a casa i de les revistes. A mi em sembla molt complicat. Jo crec que em donen cupons d'aquests al súper però mai sé on els poso, i després, me'ls trobo al calaix del lavabo o fent de punt de llibre. Ara en tinc uns quants per casa del Ricard però que em matin si sé a on. Total que em va preguntar si tenia cupons i jo amb cara de pena li dic que no, i va i el noi treu una revista de sota el calaix i em retalla un. Un encant. O sigui, que botes noves amb súper descompte. Hauria de tornar a comprar a la botiga però està lluny i la Veronica està entestada a que conegui tots els Malls de Wisconsin i aquest ja l'hem fet.
A part de comprar, la Verónica m'ha alliconat bé sobre a on i a on no puc anar de Racine. Es veu que el barri que comença just al davant i al costat de la parròquia és molt perillós, i no és perquè sigui de morenos, noooo, no, que aquí no som racistes ni res. És perillós. Era un barri d'italians i polacs que van construir la parròquia però que van marxar i clar, van venir els mexicans i els negres i el barri fet un desastre. Que no hauria d'anar de dia passejant ni de nit, ni en cotxe ni passejant. Que hi ha tirotejos i coses així, drogues i delinqüents. No penso fer-ho clar, vull dir que no sóc tan boja, i si em diuen que no hi vagi, no ho faré, encara que m'he passat hores circulant per allà perduda i la meva benzinera preferida està al barri perillós i ja sóc amiga de tres d'allí que m'ajuden a pagar i no m'han robat la visa, ara seran una amistat truncada, quina llàstima. Això no li vaig explicar a la Verónica, per suposat.
Respecte a les activitats, dissabte el Marcal i jo vam anar al museu Harley i sí que vam ficar-nos però de fons als barris xungos de Melwaukee, en plan Hogueras de las Vanidades. Heu llegit el llibre? Es tracta d'un paio blanc triomfador que surt de l'autopista per una sortida equivocada i sense voler es fica a un barri xungo a on atropella a un noi negre. Nosaltres igual però sense atropellar a ningú, per sort. Resulta que la sortida de l'autopista que et porta al museu estava tancada per obres i llavors, vam sortir per la següent i diguem que el Marcal no és precissament el guia de l'any, pobre. Total que vam començar a donar voltes per sota les autopistes i a ficar-nos de cap als pitjors barris de Melwaukee, amb la conseqüent emoció per part del Marcal que no podia ni respirar d'emoció, en serio. Té el desig d'anar al barri xungo de Chicago, i supos que davant de la meva negativa, el xungo de Melwaukee ja li deu anar bé. Un barri xungo de Melwaukee es composa de les mateixes casetes cutres de Racine però amb tots els vidres trenscats, cartrons, senyors i senyores amb aspecte dubtós passejant pel carrer -això és molt sospitòs- carros de súper ples de trastos, cadires en mig de la carretera, etc. El Marçal volia fer fotos amb l'Iphone, el molt insconcient, i com ara no tinc un cotxe per desactivar els mandos, o sigui que la feina va ser meva perquè no les fés, i ara no tenim documentació gràfica, ho sento.
Malgrat tot, d'una cantonada va sorgir, com una aparició, el Museu. Un museu petit, concentrat i ple de Harleys, bastant xulo. No dona temps a que els nens es cansin i es comencin a tirar pel terra i allò que fan els nens als museus.
Dissabte al vespre, el Ricard i jo vam sopar amb l'Elisabeth i unes amigues seves al Vero, que és un restaurant internacional, que ja vam anar la primera setmana. Val a dir que és un bon restaurant i vam conèixer a la duenya que és la ginecològa de l'Elisabeth i no m'ho invento. L'altra vegada vaig menjar búfal, dissabte duck, que és ànec. Molt bo. Les noies aquestes cridaven molt, parlaven molt ràpid, igual que ho devem fer nosaltres quan anem a sopar amb amigues, imagino. També es van dedicar a tirar-li els tejos al cambrer, que francament, li faltava un hervor (no sé com dir-ho en català). Total que el noi es va estar explicant-nos com estudiava a la universitat, suposo que era perquè veièssim que no era un simple cambrer, i dir-nos que ell era de Melkaukee i no de Racine, etc, com si a mi m'importés. Quan em va dir no sé què li vaig dir, per favor, parla més a poc a poc que no entés res del què has dit fins ara, i va riure així, je je je. Menjar bé, servei lentíssim i els hi faltaven la meitat dels plats. Després Karaoke i a dormir. Jo canto fatal, encara que m'agrada fer-ho. El Ricard canta bastant bé -us enrecordeu de la boda de la Laura?- però la sorpresa va ser l'Elisabeth que canta súper bé, en sèrio. Per altra banda, res comparat amb vosaltres, noies amigues meves, ens divertim molt més quan anem a sopar. I sou molt més guapes.
I diumenge al matí, després de missa, of course (missa a la que vaig haver d'arrossegar al Marçal que es volia quedar llegint Los juegos del hambre, que és el seu llibre favorit, a la sagristia, però mai ningú li ha dit que tenia opció de no anar-hi, es va a missa i punto, vam anar a casa la Glòria que feia una party amb alguns profes de l'escola per veure fútbol americà. S'havia d'anar amb la samarreta del Packers que és el nostre equip, o sigui, l'equip de Wisconsin, però jo vaig passar de tot i de comprar una samarreta d'aquestes, llavors la Glòria em va donar uns collarets verds i daurats que són els colors de l'equip. Com són de perles els hi regalaré a les mini twins que els hi encantaran. Vam perdre. Jo no em vaig sentir molt apenada, però algun del profe se'n va anar bastant ràpid, suposo que amb la cara que se'ls hi queda a alguns quan perd el Barça. Per cert, fans altars com he vist que fa alguna gent, amb els colors, fotos dels jugadors, etc., ja sé que hi ha gent que ho fa també, ho he vist. Lo remarcable d'aquestes reunions és que tothom porta alguna cosa i hi ha a lot of food, que és el que em va dir la Glòria quan em va convidar. Les reunions americanes són de 12:00 a 3:00pm més o menys. El Ricard va venir també i em va intentar explicar les regles del joc, no vaig entendre res, però crec que has de viure 10 anys als US per fer-ho. Em va dir que era una combinació de rapidesa i estratègia. Jo només veia tios tirant-se a sobre del pobre desgraciat que tenia la pilota aquella. De la american party vam anar al cumple d'un mexicà a seguir menjant i a cantar al karaoke que és el què fem amb els mexicans. Allí estava la Yasmina, recordeu, la novieta admiradora del Marçal, la de 12 anys, que s'ha declarat unilateralment la seva nòvia. I ell està una mica horroritzat. Com que li fiscalitzo les converses al Kik, he vist que la Yasmina es dedica a enviar-li missatges súper bonics i el Marcal constesta sí, no, què soso és el meu fill, per favor.
Bé, acaba d'arribar el Marçal a casa i m'ha dit que li han posat tres attentions avui. Dos la seva profe, Ms Preston i una el profe de música. No sé com acabarà la cosa, la meva intució em diu que no gaire bé.
Fins la propera, Patri
dilluns, 22 de setembre del 2014
diumenge, 14 de setembre del 2014
The Race
Avui diumenge m'han deixat sola, i no vull deixar passar el cap de setmana sense explicar-vos la carrera de dissabte. Ens van convocar a les 8 a un parc de Melwaukee, que és una ciutat que està a uns 40 o 45 minuts de Racine (per autopista, no caminant). O sigui, que una que és precavida, va sortir una hora abans, a les 7 sí, amb 4 graus perquè el nen hi participés. Per mi, portar al nen a un event esportiu a les 7 del matí té pràcticament la categoria de fer un cupcake, perquè entengueu el meu estat emocional. I més quan el nen no s'aixeca ni a tiros i l'haig d'arrossegar jo per tota la casa perquè es posi els pantalons. I els vidres empanyats i xops del cotxe, ideal per conduir. Un poema tot plegat.
Total que com ja domino totes les carreteres i autopistes, vam arribar uns vint minuts abans. Congelats. Què és el primer què fas quan arribes a un lloc així? Doncs buscar el bar, no? per fer un cafè? doncs no, ni bar ni res, gespa i esquirols que aquí n'hi ha un munt i som com rates. A un edifici que era com un centre de recuperació de la fauna de Wisconsin tenien una paradeta amb pastes i cafè, but only for coachers, ni tant sols pels corredors ni les seves mares. i jo, really? i quan estava pensant com dir-lis que total, per un cafè ningú ho notaria i a més, érem els tercers en arribar i ningú no ho sabria mai excepte el Marcal que ja m'encarregaria jo de silenciar-lo etc, el recepcionista em va convidar a passar a la recepció i ens va convidar a esmorzar. I ens va obrir la zona d'animals i vam poder contemplar granotes i serps de la zona que es dediquen a rescatar per repoblar el país, apart d'esquirols abans campaven aquests bitxos . Sort d'ell, que si fos per les pècores que repartien esmorzar pels entrenadors encara hagués pillat una pulmonia.
A les 8 en punt van comencar a arribar pares i nens. A mi ja em costa distingir als nens, tots s'assemblen bastant, així rossos, i els pares ni t'ho explico. I més tots els pares anaven vestits com si fóssin ells els que corrèssin, o sigui, amb xandall i gorres. Cal? A veure, no és que vulgui criticar, jo no sé si a Barcelona o on sigui la gent fa el mateix. Només vaig acompanyar al Marcal a dues o tres competicions de natació i la gent no anava en banyador, és clar. Potser també van en xandall, i no és american style si no international style, és més generalitzat vés a saber. El tema és que jo anava amb botes i abric gris i semblava que m'haguèssin tret d'una patada d'una oficina i hagués caigut al mig d'un camp de gespa. I molt traumatitzada. Finalment, van arribar els pares del meu team, tots amb xandall i jo, dos pares i una mare. No vaig poder fer fotos perquè estava paralitzada de fred, però hi havia arbitres amb samarretes a ratlles negres i blanques com els que surten a la tele. Estic fent una llista de coses que haig de comprar, hi afegiré a més dels guants i el gorro, el xandall. I un got per transportar cafè amunt i avall que és la raó principal per la que no tenen bars en aquest país. Si tothom se'ls porta de casa, perquè els volen?
Com la carrera comencava a les 9 (i perquè coi ens convoquen una hora abans, no tornaré a caure en aquesta trampa mortal) em vaig tancar al cotxe mentre ells entrenaven i els altres pares no sé què deurien fer. Jo posar-me la calefacció i la ràdio. I res, com si d'una senyal de l'univers es tractés, just en el moment que em vaig decidir a sortir i ser sociable, els nens es posaven en fila per còrrer i vaig poder dir Marcal Marcal, i almenys sap que la seva mare el segueix. I com els pares de la resta de l'equip resulta que a mi sí que em distingeixen, em van convidar a anar a la línea d'arribada per rerbre a les criatures. Un pare em va preguntar si era from Spain, sí, doncs ell anglès i va i s'apuja el jersey el molt animal per ensenyar-me un escut de futbol, que suposo que seria d'un equip anglès i dir-me que avui comencava la lliga de futbol i que estava ansiós, jo vaig mirar a l'infinit i vaig dir, quin fred, és això normal? abans que comencés a parlar de la lliga espanyola i del barca que ja em conec el tema. Total que van anar arribant els nens (el Marcal desmuntat) i vam fugir corrents (el Marcal també volia marxar no fós que el féssin cantar un himne o alguna cosa així).
Després vam anar a l'Apple store a buscar un carregador i com a venjanca suprema del matí aixafant gespa, a fer-me la pedicura. I el Marcal vinga a insistir en tallar els cabells, i perquè em direu? Doncs jo ni idea fins que al arribar al cotxe a on havia deixat el mòbil, i hi havia missatges de dues nenes. I no li digueu res que em mata. De la Yasmina (pero yo te gusto o qué?, 12 anys) i de la Lupita (te veré esta tarde en San Patricio? yo sí que iré, 15 anys, suposo que es veu la intenció més forta en aquest cas). I clar, el nen va de crani i no s'acaba de decidir. La Yasmina és molt bufona i de la seva alcada, però la Lupita... diguem que objectivament li deu interessar més. Jo no sé com es fixa amb el Marcal, si li treu mig cos, però què hi farem. Avui l'he enviat a casa d'un amic american american que aquestes nenes me'l destorben i li parlen en castellà.
Apa, fins aviat, petons, Patri
Total que com ja domino totes les carreteres i autopistes, vam arribar uns vint minuts abans. Congelats. Què és el primer què fas quan arribes a un lloc així? Doncs buscar el bar, no? per fer un cafè? doncs no, ni bar ni res, gespa i esquirols que aquí n'hi ha un munt i som com rates. A un edifici que era com un centre de recuperació de la fauna de Wisconsin tenien una paradeta amb pastes i cafè, but only for coachers, ni tant sols pels corredors ni les seves mares. i jo, really? i quan estava pensant com dir-lis que total, per un cafè ningú ho notaria i a més, érem els tercers en arribar i ningú no ho sabria mai excepte el Marcal que ja m'encarregaria jo de silenciar-lo etc, el recepcionista em va convidar a passar a la recepció i ens va convidar a esmorzar. I ens va obrir la zona d'animals i vam poder contemplar granotes i serps de la zona que es dediquen a rescatar per repoblar el país, apart d'esquirols abans campaven aquests bitxos . Sort d'ell, que si fos per les pècores que repartien esmorzar pels entrenadors encara hagués pillat una pulmonia.
A les 8 en punt van comencar a arribar pares i nens. A mi ja em costa distingir als nens, tots s'assemblen bastant, així rossos, i els pares ni t'ho explico. I més tots els pares anaven vestits com si fóssin ells els que corrèssin, o sigui, amb xandall i gorres. Cal? A veure, no és que vulgui criticar, jo no sé si a Barcelona o on sigui la gent fa el mateix. Només vaig acompanyar al Marcal a dues o tres competicions de natació i la gent no anava en banyador, és clar. Potser també van en xandall, i no és american style si no international style, és més generalitzat vés a saber. El tema és que jo anava amb botes i abric gris i semblava que m'haguèssin tret d'una patada d'una oficina i hagués caigut al mig d'un camp de gespa. I molt traumatitzada. Finalment, van arribar els pares del meu team, tots amb xandall i jo, dos pares i una mare. No vaig poder fer fotos perquè estava paralitzada de fred, però hi havia arbitres amb samarretes a ratlles negres i blanques com els que surten a la tele. Estic fent una llista de coses que haig de comprar, hi afegiré a més dels guants i el gorro, el xandall. I un got per transportar cafè amunt i avall que és la raó principal per la que no tenen bars en aquest país. Si tothom se'ls porta de casa, perquè els volen?
Com la carrera comencava a les 9 (i perquè coi ens convoquen una hora abans, no tornaré a caure en aquesta trampa mortal) em vaig tancar al cotxe mentre ells entrenaven i els altres pares no sé què deurien fer. Jo posar-me la calefacció i la ràdio. I res, com si d'una senyal de l'univers es tractés, just en el moment que em vaig decidir a sortir i ser sociable, els nens es posaven en fila per còrrer i vaig poder dir Marcal Marcal, i almenys sap que la seva mare el segueix. I com els pares de la resta de l'equip resulta que a mi sí que em distingeixen, em van convidar a anar a la línea d'arribada per rerbre a les criatures. Un pare em va preguntar si era from Spain, sí, doncs ell anglès i va i s'apuja el jersey el molt animal per ensenyar-me un escut de futbol, que suposo que seria d'un equip anglès i dir-me que avui comencava la lliga de futbol i que estava ansiós, jo vaig mirar a l'infinit i vaig dir, quin fred, és això normal? abans que comencés a parlar de la lliga espanyola i del barca que ja em conec el tema. Total que van anar arribant els nens (el Marcal desmuntat) i vam fugir corrents (el Marcal també volia marxar no fós que el féssin cantar un himne o alguna cosa així).
Després vam anar a l'Apple store a buscar un carregador i com a venjanca suprema del matí aixafant gespa, a fer-me la pedicura. I el Marcal vinga a insistir en tallar els cabells, i perquè em direu? Doncs jo ni idea fins que al arribar al cotxe a on havia deixat el mòbil, i hi havia missatges de dues nenes. I no li digueu res que em mata. De la Yasmina (pero yo te gusto o qué?, 12 anys) i de la Lupita (te veré esta tarde en San Patricio? yo sí que iré, 15 anys, suposo que es veu la intenció més forta en aquest cas). I clar, el nen va de crani i no s'acaba de decidir. La Yasmina és molt bufona i de la seva alcada, però la Lupita... diguem que objectivament li deu interessar més. Jo no sé com es fixa amb el Marcal, si li treu mig cos, però què hi farem. Avui l'he enviat a casa d'un amic american american que aquestes nenes me'l destorben i li parlen en castellà.
Apa, fins aviat, petons, Patri
divendres, 12 de setembre del 2014
oh my god quin fred que fot!
Primer de tot i que no se m'oblidi: l'aventura de posar benzina al cotxe. I quina tonteria, no? Doncs té el seu tema, primer perquè vaig anar a la benzinera perillosa que hi ha just davant de l'esglèsia, que és una benzinera cutre i plena de senyors negres que passejen tot el dia sense feina aparent. Aquí només passegen les persones negres i jo els primers díes, serà que no ténen diners per un cotxe? Caminar és un tema de racisme, això és així. Crec que els habitants d'aquesta casa on visc opten per la benzinera que tenim a la cantonada de Spring o State, que són els carrers -a qualsevol cosa li diuen carrers aquí ja que en realitat són carreteres- que et porten o al Down Town o als Malls de la zona nord. Tinc el meu món una mica limitat, sí, però a veure, digueu-me per on us moveu vosaltres, casa, feina, escola nens, a que no feu gairebé res més? Doncs allà hi ha una benzinera que evidentment és més a mà ja que estàs ja circulant i anant on hagis d'anar, però a mi m'agrada aquella benzinera perillosa. He comprat segells i altres coses, encara que no hi ha molta oferta.
Doncs res, aquí et posen gallons enlloc de litres, quina mania en fer-ho tot diferent. Ho he buscat a google, de fet, ho he buscat tot, i us ho envio per si mai veniu per aquí ja teniu la feina feta, o per si voleu adquirir coneixements, encara que només siguin aquests (i sé que a vegades n'adquiriu d'altres molt més inútils, així que...)
1 gallon són 3,78 litres, ni 3 ni 3,50, ni 3,80, fixeu-vos bé.
1 mille són 1,609km, o sigui que quan posa 3 milles no haig de pensar, és un moment, per això em perdia tant, en realitat són quasi 5 quilòmetres, si ho fés caminant seria una horeta llarga.
1 pound són 0,404 quilos, o sigui que quan vaig veure el meu pes en pounds a la consulta de la dear doctor només havia de dividir entre dos (més o menys). Us asseguro que espanta bastant veure el teu pes en pounds...
Per suposat després hi ha tot el sistema no metric decimal, que no deu ser així per aquí, o sí, ho hauria de calcular d'inchs, yards, acres (encara que aquí ho fan servir bastant per explicar com és el seu jardí, per exemple la meva teacher em va ensenyar el seu jardí i hort i ténen 3 acres (1 acre són 0,405 hectàreas) i a mi ja se'm fa impossible saber si és gran o petit, però tampoc ho sé veure gaire en metres ja que s'ha de multiplicar la línea vertical i l'horitzontal, cosa que és contrària a una visió total d'una superfície... deixe-m'ho còrrer que estic a una pausa gramatical).
Doncs res, després d'un primer intent i de canviar-me de sortidor ja que em va semblar que la goma no donava per més i vaig haver d'anar a un de la banda de la meva entrada, bé de l'Honda, de benzina, cosa que va provocar que sortís el senyor de la benzinera per ajudar-me i després un noi que semblava netejar els sortidors i un altre que no feia gaire cosa més que estar per allí, i que entre tots m'ajudèssin. I jo recolzada al cotxe i mirant com posaven benzina. A la màquina anava senyalant, un número adalt, que jo il.lusa pensava què eren els dòlars, i a sota un que corria que vés a saber què és. Total, 150$, o 100€ és el que em costa omplir el dipòsit, i qui ha dit que la benzina era barata?
L'altra cosa que té a veure amb mides i similars són els horaris. Això sí que em porta de crani ja que no hi ha manera humana d'acostumar-m'hi. Bé, ahir sí, que eren les vuit de la tarda i m'adormia. Com que ja és fosc vaig enviar el nen a dormir (no té ni idea a quina hora l'envio al llit) i jo em vaig espavilar una mica xerrant amb el Ricard i amb l'Antony. Bé, també vaig mirar la tele que ja us vaig dir que era tant horrorosa com la nostra, però hi ha més canals. Vaig veure un programa de nens desaparescuts, molt bèstia, aquesta era com un resum dels que havien desaparescut a Maryland. Quan em vaig cansar, vaig veure un especial 11S amb el Bush fill, i després un sobre decoració que he vist amb la Laura de dos que es dediquen a tirar pareds i a decorar cases. Una comenca a entendre coses d'aquest país. Al final notícies i crec que ja em vaig adormir. Que consti que no m'agrada mirar programes de nens desaparescuts, és un exercici d'anglès! Ara, vaig boja per trobar los más buscados de América, aquest sí que m'encantaria veure'l. Potser tinc sort la propera vegada. I mira que si em trobo a un delinquent al Mall! Al que anava, el tema horaris.
Els nens entren a l'escola a les 7;25. Dinen o a les 11 o a les 12, el Marcal no m'ho ha sabut dir. Surten a les 14;15 i en teoria haurien de sopar entre les 5 i les 6 de la tarda. A les 8 si tot va bé, al llit. Bé, doncs no som capaços d'organitzar les tardes a l'americana i sopem a les 8 -ja molt d'hora per nosaltres-. A més, he descobert quina és la vida d'una dona del midwest. Treballen o no durant el matí, fins les 3 o les 5, i després comença l'activitat molt lligada a les activitats dels nens. Jo com que el Marçal ha començat a còrrer amb l'equip de cross-country (o country-cross, mai ho sé) començaré a fer d'autèntica american mother portant el nen amunt i avall. Per cert, dissabte fa la primera carrera a Milwaukee, a les 8 DEL MATÍ!!! en fí, jo que ni tan sols l'havia apuntat al futbol per no haver de llevar-me d'hora els caps de setmanes, quién me ha visto... entre les cockies i això veureu, acabaré fent paelles i cosint botons, al tiempo.
I parlant d'horaris, la bogeria que representa portar aquesta doble vida americano-mexican. Per una banda, els whites que van a la parròquia, amb els que anem a sopar pizzas a restaurants, fem cockies i coses així. I per l'altra, els mexicans que em conviden a festivales i festes a cases que acaben tots fins el cul de tequila i cantant ranxeres amb el karaoke del youtube a les 10 de la nit que és com si fós la matinada nostra (com les nostres sesions de Nadal, Marta Osarte!).
I per acabar, una reflexión sobre la divisió de la vida civil i religosa, no sé com dir-ho. Dimarts vaig anar a la reunió de pares de l'escola. Es va obrir amb una oració dirigida per la principal o directora (veieu que us vaig ensenyant vocabulari bàsic, sempre penso en vosaltres friends i amb el vostre nivell cultural). Jo no sé com és a les publics schools, m'imagino que no, però aquí tot va acompanyat d'oracions. Fins i tot el Marçal ja diu, thanks to god o my god quin fred que fot. Hauré de vigilar a aquest nen d'aprop no sigui que ara vulgui fer la comunió. Al que anava, jo (i algunes de vosaltres que em llegiu) vam ser educades a les salesianes, una escola religiosa, i corregiu-me si erro (això és per augmentar el vostre nivell de català) però mai a la vida es va començar una reunió fent una pregària. És més. Ni tan sols anàvem a missa, que jo recordi: el dia de Don Bosco i poc més, i fins i tot llavors eren més importants les exhibicions de gimnàstica rítmica. No? Potser, recordo vagament un cop quan encara anàvem d'uniforme un dia a la capella a on ens van explicar què era la confessió i ens van posar en filera. Si anàvem en uniforme jo no tindria més de 8 o 9 anys i no recordo de què em vaig confessar, si era una una cucada de criatura.
En fí, que la propera ja us explicaré més del cross-country i que m'he fet voluntària pel menjador de l'escola, o sigui que aniré a servir hot dogs als nens.
Aquest matí el nen -germà- m'ha dit que em quedi tot l'any. Ja no pot viure sense mi! Va fi, us asseguro que torno a Barcelona, i més si això continua igual, 8 graus!
Petons a tots, Patri
L'altra cosa que té a veure amb mides i similars són els horaris. Això sí que em porta de crani ja que no hi ha manera humana d'acostumar-m'hi. Bé, ahir sí, que eren les vuit de la tarda i m'adormia. Com que ja és fosc vaig enviar el nen a dormir (no té ni idea a quina hora l'envio al llit) i jo em vaig espavilar una mica xerrant amb el Ricard i amb l'Antony. Bé, també vaig mirar la tele que ja us vaig dir que era tant horrorosa com la nostra, però hi ha més canals. Vaig veure un programa de nens desaparescuts, molt bèstia, aquesta era com un resum dels que havien desaparescut a Maryland. Quan em vaig cansar, vaig veure un especial 11S amb el Bush fill, i després un sobre decoració que he vist amb la Laura de dos que es dediquen a tirar pareds i a decorar cases. Una comenca a entendre coses d'aquest país. Al final notícies i crec que ja em vaig adormir. Que consti que no m'agrada mirar programes de nens desaparescuts, és un exercici d'anglès! Ara, vaig boja per trobar los más buscados de América, aquest sí que m'encantaria veure'l. Potser tinc sort la propera vegada. I mira que si em trobo a un delinquent al Mall! Al que anava, el tema horaris.
Els nens entren a l'escola a les 7;25. Dinen o a les 11 o a les 12, el Marcal no m'ho ha sabut dir. Surten a les 14;15 i en teoria haurien de sopar entre les 5 i les 6 de la tarda. A les 8 si tot va bé, al llit. Bé, doncs no som capaços d'organitzar les tardes a l'americana i sopem a les 8 -ja molt d'hora per nosaltres-. A més, he descobert quina és la vida d'una dona del midwest. Treballen o no durant el matí, fins les 3 o les 5, i després comença l'activitat molt lligada a les activitats dels nens. Jo com que el Marçal ha començat a còrrer amb l'equip de cross-country (o country-cross, mai ho sé) començaré a fer d'autèntica american mother portant el nen amunt i avall. Per cert, dissabte fa la primera carrera a Milwaukee, a les 8 DEL MATÍ!!! en fí, jo que ni tan sols l'havia apuntat al futbol per no haver de llevar-me d'hora els caps de setmanes, quién me ha visto... entre les cockies i això veureu, acabaré fent paelles i cosint botons, al tiempo.
I parlant d'horaris, la bogeria que representa portar aquesta doble vida americano-mexican. Per una banda, els whites que van a la parròquia, amb els que anem a sopar pizzas a restaurants, fem cockies i coses així. I per l'altra, els mexicans que em conviden a festivales i festes a cases que acaben tots fins el cul de tequila i cantant ranxeres amb el karaoke del youtube a les 10 de la nit que és com si fós la matinada nostra (com les nostres sesions de Nadal, Marta Osarte!).
I per acabar, una reflexión sobre la divisió de la vida civil i religosa, no sé com dir-ho. Dimarts vaig anar a la reunió de pares de l'escola. Es va obrir amb una oració dirigida per la principal o directora (veieu que us vaig ensenyant vocabulari bàsic, sempre penso en vosaltres friends i amb el vostre nivell cultural). Jo no sé com és a les publics schools, m'imagino que no, però aquí tot va acompanyat d'oracions. Fins i tot el Marçal ja diu, thanks to god o my god quin fred que fot. Hauré de vigilar a aquest nen d'aprop no sigui que ara vulgui fer la comunió. Al que anava, jo (i algunes de vosaltres que em llegiu) vam ser educades a les salesianes, una escola religiosa, i corregiu-me si erro (això és per augmentar el vostre nivell de català) però mai a la vida es va començar una reunió fent una pregària. És més. Ni tan sols anàvem a missa, que jo recordi: el dia de Don Bosco i poc més, i fins i tot llavors eren més importants les exhibicions de gimnàstica rítmica. No? Potser, recordo vagament un cop quan encara anàvem d'uniforme un dia a la capella a on ens van explicar què era la confessió i ens van posar en filera. Si anàvem en uniforme jo no tindria més de 8 o 9 anys i no recordo de què em vaig confessar, si era una una cucada de criatura.
En fí, que la propera ja us explicaré més del cross-country i que m'he fet voluntària pel menjador de l'escola, o sigui que aniré a servir hot dogs als nens.
Aquest matí el nen -germà- m'ha dit que em quedi tot l'any. Ja no pot viure sense mi! Va fi, us asseguro que torno a Barcelona, i més si això continua igual, 8 graus!
Petons a tots, Patri
diumenge, 7 de setembre del 2014
De festes, misses i ciutats fantàstiques
Primer coses personals que vull compartir, us ho podeu saltar si voleu. Els pantalons de l'any passat em cauen fins al genoll, o sigui, que tot i els menjars que hi ha per aquí, m'he aprimat (encara que la bàscula del centre mèdic, my god, no deia això, però en fi). Me'ls vaig posar a ahir i va ser una mica dramàtic tot, per que és literal que em cauen fins al genoll. Els de fa dos anys ja em corden, i tot que em van una mica cenyits respiro normalment. O sigui, que m'he aprimat però encara no he arribat al pes que tenia després de deixar de fumar que ja era una mica més del meu habitual. Ara, torno a fumar i a pesar més del compte, és el meu drama personal. Haig de tornar a fer exercici. Tinc dubtes entre fer pilates, el vaig practicar durant 6 o 7 anys i m'anava de conya però em fa una mandra això de canviar me de roba i etc... va, avui aniré al lloc a demanar informació. L'altre és anar al gimnas del nen, però és el mateix i son maquines (avui no trobo cap accent, ho sento) i encara pitjor, còrrer amb la Missy Peterson descarta, potser caminar. Al final sempre ho he fet i m'agrada. Després em puc fumar un cigarro asseguda a una pedra, pot estar bé.
L'altra cosa és que aquest clima m'està matant i afectant a la meva pell. Vaig tenir un problema que no és més que suor, la pell seca i la combinació d'humitat i no sé què més. Tinc el cutis com un esparadrap. Quina creu! En una estona quan escric aquest post aniré a veure a un dermatòleg amic del Ricard que espero que tingui més experiència que la dear doctor que vaig veure la setmana passada.
Per cert, mataria per unes Tijuana. Aquí no n'hi ha. Us ho juro. Alguna alma caritativa em pot fer un enviament per correu? res, només un paquet, que no volem tornar al desfici d'abans, us enrecordeu? Una que és d'extrems, ja se sap.
Res, que marxo a la meva first English Class.
Ja està, tornem al bloc normal, ja podeu venir els que us havíeu retirat. Primer, la zona on viu la meva teacher és una caseta molt bufona al mig de nomesland, o sigui, el no res. Bé, alguna granja i una via de tren. Al voltant, tot de camps de blat de moro. Ara que escric això crec que em repeteixo, però bé. Només us volia retransmetre la tranquilitat que m´ha donat conduir aquest matí (divendres) per aquestes carreteres rectes i solitàries, i com que ja no m'he perdut ni res, doncs benestar total. Al sortir he pensat, t'has de crear rutines i fer el que fas sempre a Barcelona, el que t'agrada fer que és, treballar, sortir a caminar d'hora (sí, ja sé, no sempre), anar a un bar i pendre un cafè, llegir, etc, tornar a treballar... doncs aquí també ho has de fer ja que és com t'agrada viure. Total que li he dit al Ricard quan he tornat i hem coincidit, me'n vaig al Down Town a una cafeteria, (i a dinar, que sempre m'oblido que haig de dinar a les 12 i poc, i ho acabo fent a la 13 i una mica massa) i llegir una mica, fumar si és una terrassa... m'ha mirat com la il.lusa que li dec semblar. Aquí no hi ha cafeteries. I m'ha enviat al Starbucks del carrer Levine que està tot just quan surts d'Spring i gires a la 30. Això us ho poso perquè després de perdrem per tot arreu avui de repent tinc un domini absolut de tot, us ho prometo. A més, nosaltres som del nord de Racine i ens movem per la zona, no baixem a Maine Str encara que jo ho faré a la propera. El carrer Levine com aquest no ha aparegut per enlloc, però com que ara sé on és tot, he anat al Starbucks de Barnes and Noble i he passat unes fantàstiques dues hores mirant llibres i menjant-me un sandwich, no gaire bo. Dilluns sí que aniré a Down Town, em penso que no, no hi ha cafeteries per noies com jo, però al costat de la marina hi ha un parell de restaurants que si no són fish restaurants, poden ser una bona opció ja que tenien un jardi al costat del llac amb umbrel.les i tauletes. I si no, vaig al beach club de la platja si està obert. No sé si s'estila massa fer això per aquí.
Divendres a la nit el Marçal va ser convidat a casa d'un amic argentí, i quan el vaig anar a recollir vaig fer coneixença del nucli dur de la colònia argentina a Racine. Els marits (i perquè són sempre els marits mama? I jo que sé, nen, t'hauria d'explicar l'evolució del feminisme i el treball i ara no tenim temps i a més és maleducat que tu i jo parlem en català davant de gent que parla espanyol) solen treballar a la Johnson o empreses satèl.lits. Van dir que em convidarien a un asado. El Ricard m'ha dit que m'esperi sentada ja que solen convidar i després no concreten, a mi, la veritat és que m'és bastant igual. Va ser el primer día que vaig conduir de nit i en principi, a part una lleugera desviació lleu per un carrer, vam arribar sense problemes a casa.
Dissabte visita a Chicago, el Marçal de poc es desmaia de l'emoció només baixar en tren. De veritat que l'entenc, tot i que ja coneixia la ciutat emociona veure els carrers amb aquells gratacels tan impressionants. M'encanta Chicago! Però abans, explicació del tren. El parking al centre de Chicago costa 12$ i una no està per aquestes despeses, així que vam anar a l'estació de Racine que està a la quinta hòstia, i vam l'Amtrak que és com es diuen els fast trens del país. Hi ha una altra línia de tren més lenta que es diu Metro, em penso. La línea que vam agafar és la de Milwaukee - Chicago i pel mig, la nostra parada, una horeta de trajecte. El drama del dia, va ser comprar els billets perque la màquina de l'estació no funcionava i perquè ho has de fer pel mòbil. Realment, tota una odisea que van acabar resolent tres empleats del tren que molt amablement es van oferir per ajudar-me i jo em vaig limitar a cantar els nrs de la meva targeta de crèdit. Em van dir, quan arribis a Chicago compra corrents els billets de tornada, i jo, no li vaig fer cas, ja ho faré quan torni. Error. No vam poder viatjar fins les 8 del vespre. La propera vegada els hi faré cas.
Tornant a la visita, realment ens va encantar, el Marçal va al.lucinar i pensem tornar molt aviat. Vam passar temps estirats a la gespa del parc Millenium que és el parc més emblemàtic de la ciutat, i que a una banda té el llac i a l'altra l'avinguda Michigan que seria com un passeig de Gràcia o similar. I vam fer el recorregut arquitectònic en barco que crec que és la tercera vegada que faig i que no em cansa. El recorregut dura 90 minuts i el Marçal es va portar bé fins que faltaven uns 20 minuts que va començar a dir que tenia gana, i a relliscar per la cadira posant els peus a la cadira del veí. Feia de guia un paio de Nova York que va arrencar aplaudiments entre tots els integrants del tour quan feia esment al president, a les tropes o no sé què més, és evident que es tractava de turisme local i molt entregat. Total que vam agafar el tren a les tantes però això ens va donar una estona llarga per conversar sense mòbils pel mig al Marçal i a mi i vam poder xerrar sobre els seus amics, el que li preocupa de cara a l'any vinent, sobre l'amor, la mort etc. Hauré d'imposar xerradeta setmanal que senta molt bé. Segon dia de tornada conduint de nit, aquest cop sí, perfecte. El Marçal i jo tenim la norma de no augurar que anem bé, per no temptar a la sort, i aquest cop sí que va funcionar. Vam arribar sense incidents, jo crec que ja començo a tenir el mapa mental de les carreteres de per aquí, encara que no sé on està el nord ni res.
I avui diumenge, missa again encara que només una. Cal dir que he pogut seguir bastant bé l'homilia encara que tenia a una banda a un noi que es diu Mauricio i no ha parat de moure's en tota l'estona, encara que devia tenir uns 30 anys, i a l'altra el Marcal que tampoc ha parat de moure's i en té 10. Jo no sóc practicant però reconec que no va malament una estona de pau interior, de repòs. Serà per això que la gent va missa? Aquesta esglèsia em va bastant bé ja que no hem de sortir ni de casa per arribar-hi. I la horeta de tranquilitat i reflexió també. El que interromp la meditació són totes les coses que es fan, és clar, oracions, combregar, donar la pau etc. Per cert, i per si ho llegeix el Ricard, el Marcal ha volgut donar almoina. Després de missa coffee, i realment, he pogut practicar el meu anglès de Wisconsin amb tot de gent que amablement m'ha vingut a saludar, el tema és pensar que dir-lis. La majoria m'ha preguntat que faig els caps de setmana, potser per convidar-nos, no sé. Una noia m'ha dit que anèssim de compres però sense nens, no sé a on es pensa que deixaré al meu, en fí. La que m'ha caigut millor és una boja que es diu Karen o alguna cosa semblant, que m'ha demanat disculpes per ser tan boja i perquè m'ha abracat petonejat amb molt brio, massa pel que estan aquí habituats i massa pel que jo hagués suportat en una altra persona. Però l'he trobada simpàtica, francament. Més que qualsevol altre que fan aquella cantarella de How are youuuuuu? que realment em tira d'esquena. Es veu que aquesta noia em vol convidar a fer cockies a casa seva, com se li haurà ocorregut? Vosaltres que em coneixeu, creieu que és una activitat per mi? Però res, tot sigui per tenir amigues i vida social encara que sigui aquesta. Després visita al dermatòleg, l'Steven, que m'ha encantat, és un tio que irradia bon rotllo i després festa d'aniversari a un parc amb una familia molt liosa de mexicans. Dic liosa perquè una era la mare, que era la tia del nòvio del ex de no sé qui, i l'altre era germà de la nòvia de l'altre, impressionant. I l'àvia del nen, resulta que també era la tia, o alguna cosa així. No sé. No els he entés gaire encara que parlaven en castellà. No sé si és costum mexicana, de Wisconsin o què però hi ha una facilitat asombrosa per tenir ex novios o novies, marits i mullers i després resulta que tots son sobrinos o compadres o vés a saber. No m'he enterat de res. La guinda de la festa ha sigut quan han tret un pastís enorme del Bob Esponja, li han cantat las mañanitas que és Cumpleaños feliz, y que tots s'han posat a cridar, la mordida, la mordida, que no és que el nen hagi de practicar corrupteles, es tracta d'encastar la cara contra el pastís. Jo crec que he cridat i tot. El Marcal encantat, l'he hagut d'enganxar per la samarreta perquè no ho fés ell, i li he dit que si ho feies fora del teu aniversari donava mala sort. Vol un pastís amb la senyera i diu que a la festa que està preparant el 26 d'octubre que farà 11 anys i pensa fer una super party a la rectoria, convidant a tot el món, americans, argentins i mexicans, davant el susto del Ricard que no sap el què li espera. Però el convenceré, li faré fer una paella i estarà encantat.
I ara, poc més. Patri no sopis perquè em fa la impressió que porto tot el dia menjant. Acabo el post i em poso a fer els home works d'anglès que si no demà em fotran la bronca.
Fins aviat, Patri
L'altra cosa és que aquest clima m'està matant i afectant a la meva pell. Vaig tenir un problema que no és més que suor, la pell seca i la combinació d'humitat i no sé què més. Tinc el cutis com un esparadrap. Quina creu! En una estona quan escric aquest post aniré a veure a un dermatòleg amic del Ricard que espero que tingui més experiència que la dear doctor que vaig veure la setmana passada.
Per cert, mataria per unes Tijuana. Aquí no n'hi ha. Us ho juro. Alguna alma caritativa em pot fer un enviament per correu? res, només un paquet, que no volem tornar al desfici d'abans, us enrecordeu? Una que és d'extrems, ja se sap.
Res, que marxo a la meva first English Class.
Ja està, tornem al bloc normal, ja podeu venir els que us havíeu retirat. Primer, la zona on viu la meva teacher és una caseta molt bufona al mig de nomesland, o sigui, el no res. Bé, alguna granja i una via de tren. Al voltant, tot de camps de blat de moro. Ara que escric això crec que em repeteixo, però bé. Només us volia retransmetre la tranquilitat que m´ha donat conduir aquest matí (divendres) per aquestes carreteres rectes i solitàries, i com que ja no m'he perdut ni res, doncs benestar total. Al sortir he pensat, t'has de crear rutines i fer el que fas sempre a Barcelona, el que t'agrada fer que és, treballar, sortir a caminar d'hora (sí, ja sé, no sempre), anar a un bar i pendre un cafè, llegir, etc, tornar a treballar... doncs aquí també ho has de fer ja que és com t'agrada viure. Total que li he dit al Ricard quan he tornat i hem coincidit, me'n vaig al Down Town a una cafeteria, (i a dinar, que sempre m'oblido que haig de dinar a les 12 i poc, i ho acabo fent a la 13 i una mica massa) i llegir una mica, fumar si és una terrassa... m'ha mirat com la il.lusa que li dec semblar. Aquí no hi ha cafeteries. I m'ha enviat al Starbucks del carrer Levine que està tot just quan surts d'Spring i gires a la 30. Això us ho poso perquè després de perdrem per tot arreu avui de repent tinc un domini absolut de tot, us ho prometo. A més, nosaltres som del nord de Racine i ens movem per la zona, no baixem a Maine Str encara que jo ho faré a la propera. El carrer Levine com aquest no ha aparegut per enlloc, però com que ara sé on és tot, he anat al Starbucks de Barnes and Noble i he passat unes fantàstiques dues hores mirant llibres i menjant-me un sandwich, no gaire bo. Dilluns sí que aniré a Down Town, em penso que no, no hi ha cafeteries per noies com jo, però al costat de la marina hi ha un parell de restaurants que si no són fish restaurants, poden ser una bona opció ja que tenien un jardi al costat del llac amb umbrel.les i tauletes. I si no, vaig al beach club de la platja si està obert. No sé si s'estila massa fer això per aquí.
Divendres a la nit el Marçal va ser convidat a casa d'un amic argentí, i quan el vaig anar a recollir vaig fer coneixença del nucli dur de la colònia argentina a Racine. Els marits (i perquè són sempre els marits mama? I jo que sé, nen, t'hauria d'explicar l'evolució del feminisme i el treball i ara no tenim temps i a més és maleducat que tu i jo parlem en català davant de gent que parla espanyol) solen treballar a la Johnson o empreses satèl.lits. Van dir que em convidarien a un asado. El Ricard m'ha dit que m'esperi sentada ja que solen convidar i després no concreten, a mi, la veritat és que m'és bastant igual. Va ser el primer día que vaig conduir de nit i en principi, a part una lleugera desviació lleu per un carrer, vam arribar sense problemes a casa.
Dissabte visita a Chicago, el Marçal de poc es desmaia de l'emoció només baixar en tren. De veritat que l'entenc, tot i que ja coneixia la ciutat emociona veure els carrers amb aquells gratacels tan impressionants. M'encanta Chicago! Però abans, explicació del tren. El parking al centre de Chicago costa 12$ i una no està per aquestes despeses, així que vam anar a l'estació de Racine que està a la quinta hòstia, i vam l'Amtrak que és com es diuen els fast trens del país. Hi ha una altra línia de tren més lenta que es diu Metro, em penso. La línea que vam agafar és la de Milwaukee - Chicago i pel mig, la nostra parada, una horeta de trajecte. El drama del dia, va ser comprar els billets perque la màquina de l'estació no funcionava i perquè ho has de fer pel mòbil. Realment, tota una odisea que van acabar resolent tres empleats del tren que molt amablement es van oferir per ajudar-me i jo em vaig limitar a cantar els nrs de la meva targeta de crèdit. Em van dir, quan arribis a Chicago compra corrents els billets de tornada, i jo, no li vaig fer cas, ja ho faré quan torni. Error. No vam poder viatjar fins les 8 del vespre. La propera vegada els hi faré cas.
Tornant a la visita, realment ens va encantar, el Marçal va al.lucinar i pensem tornar molt aviat. Vam passar temps estirats a la gespa del parc Millenium que és el parc més emblemàtic de la ciutat, i que a una banda té el llac i a l'altra l'avinguda Michigan que seria com un passeig de Gràcia o similar. I vam fer el recorregut arquitectònic en barco que crec que és la tercera vegada que faig i que no em cansa. El recorregut dura 90 minuts i el Marçal es va portar bé fins que faltaven uns 20 minuts que va començar a dir que tenia gana, i a relliscar per la cadira posant els peus a la cadira del veí. Feia de guia un paio de Nova York que va arrencar aplaudiments entre tots els integrants del tour quan feia esment al president, a les tropes o no sé què més, és evident que es tractava de turisme local i molt entregat. Total que vam agafar el tren a les tantes però això ens va donar una estona llarga per conversar sense mòbils pel mig al Marçal i a mi i vam poder xerrar sobre els seus amics, el que li preocupa de cara a l'any vinent, sobre l'amor, la mort etc. Hauré d'imposar xerradeta setmanal que senta molt bé. Segon dia de tornada conduint de nit, aquest cop sí, perfecte. El Marçal i jo tenim la norma de no augurar que anem bé, per no temptar a la sort, i aquest cop sí que va funcionar. Vam arribar sense incidents, jo crec que ja començo a tenir el mapa mental de les carreteres de per aquí, encara que no sé on està el nord ni res.
I avui diumenge, missa again encara que només una. Cal dir que he pogut seguir bastant bé l'homilia encara que tenia a una banda a un noi que es diu Mauricio i no ha parat de moure's en tota l'estona, encara que devia tenir uns 30 anys, i a l'altra el Marcal que tampoc ha parat de moure's i en té 10. Jo no sóc practicant però reconec que no va malament una estona de pau interior, de repòs. Serà per això que la gent va missa? Aquesta esglèsia em va bastant bé ja que no hem de sortir ni de casa per arribar-hi. I la horeta de tranquilitat i reflexió també. El que interromp la meditació són totes les coses que es fan, és clar, oracions, combregar, donar la pau etc. Per cert, i per si ho llegeix el Ricard, el Marcal ha volgut donar almoina. Després de missa coffee, i realment, he pogut practicar el meu anglès de Wisconsin amb tot de gent que amablement m'ha vingut a saludar, el tema és pensar que dir-lis. La majoria m'ha preguntat que faig els caps de setmana, potser per convidar-nos, no sé. Una noia m'ha dit que anèssim de compres però sense nens, no sé a on es pensa que deixaré al meu, en fí. La que m'ha caigut millor és una boja que es diu Karen o alguna cosa semblant, que m'ha demanat disculpes per ser tan boja i perquè m'ha abracat petonejat amb molt brio, massa pel que estan aquí habituats i massa pel que jo hagués suportat en una altra persona. Però l'he trobada simpàtica, francament. Més que qualsevol altre que fan aquella cantarella de How are youuuuuu? que realment em tira d'esquena. Es veu que aquesta noia em vol convidar a fer cockies a casa seva, com se li haurà ocorregut? Vosaltres que em coneixeu, creieu que és una activitat per mi? Però res, tot sigui per tenir amigues i vida social encara que sigui aquesta. Després visita al dermatòleg, l'Steven, que m'ha encantat, és un tio que irradia bon rotllo i després festa d'aniversari a un parc amb una familia molt liosa de mexicans. Dic liosa perquè una era la mare, que era la tia del nòvio del ex de no sé qui, i l'altre era germà de la nòvia de l'altre, impressionant. I l'àvia del nen, resulta que també era la tia, o alguna cosa així. No sé. No els he entés gaire encara que parlaven en castellà. No sé si és costum mexicana, de Wisconsin o què però hi ha una facilitat asombrosa per tenir ex novios o novies, marits i mullers i després resulta que tots son sobrinos o compadres o vés a saber. No m'he enterat de res. La guinda de la festa ha sigut quan han tret un pastís enorme del Bob Esponja, li han cantat las mañanitas que és Cumpleaños feliz, y que tots s'han posat a cridar, la mordida, la mordida, que no és que el nen hagi de practicar corrupteles, es tracta d'encastar la cara contra el pastís. Jo crec que he cridat i tot. El Marcal encantat, l'he hagut d'enganxar per la samarreta perquè no ho fés ell, i li he dit que si ho feies fora del teu aniversari donava mala sort. Vol un pastís amb la senyera i diu que a la festa que està preparant el 26 d'octubre que farà 11 anys i pensa fer una super party a la rectoria, convidant a tot el món, americans, argentins i mexicans, davant el susto del Ricard que no sap el què li espera. Però el convenceré, li faré fer una paella i estarà encantat.
I ara, poc més. Patri no sopis perquè em fa la impressió que porto tot el dia menjant. Acabo el post i em poso a fer els home works d'anglès que si no demà em fotran la bronca.
Fins aviat, Patri
dijous, 4 de setembre del 2014
Desde dimarts que no escric un post, i m'ha passat la setmana volant, bé, encara no ha acabat però tal i com van les coses pot ser que aquest el faci en etapes i em duri fins llavors. Tinc tanta feina perdent-me per les carreteres de per aquí que no tinc temps de seure davant de l'ordinador i us tinc oblidats. I a l'Eva! Avui, com fa un dia de gossos i més enllà de comprar pasta de dents no tinc gaire cosa a fer, suposo que em podré posar al dia.
He decidit que no faré posts detallats de cada dia. Primer, perquè tampoc faig coses tan interessants i segon perquè no donc abast. Llavors, aniré fent i us aniré explicant el que cregui convenient. I no és per coses que m'han passat, que unes quantes. De tota manera, he decidit també titular el post d'avui, Reptes i situacions, em tenen fregida. La segona part és perquè al Genís li va agradar, no per res més.
I que vull dir amb això? Doncs que a partir de situacions que he viscut a on he hagut de defensar-me sola amb el meu anglès, ara ja amb cert accent de Wisconsin, entendre el què m'estaven dient i actuar després sense equivocar-me gaire. No com amb la Sue que em va explicar un viatge a UK de dues setmanes amb visita inclosa a Southampton i jo pensava que m'estava explicant les seves vacances recents i resulta que no, que les feia a partir de dilluns passat. O sigui, que m'estava parlant en futur o en gerundi, això que fan ells, i jo pensant que era passat, alegrement, i el Marcal va i em diu, clar mama, si ens ho va dir. Coi de crio que ja sap més què jo.
Abans de les situacions us haig de dir que el Marcal va comencar l'escola dimarts i que sembla que tot va bé. Divendres ja va a jugar a casa d'un amic. M'aterroritza pensar com trobaré la casa quan el vagi a buscar perquè tots aquí diuen, it's easy! i et comencen a donar explicacions, agafes per aquí, arribes a la 3era llavors gires per la sisena, i res, 2 milles i pico i ja està. I després els carrers tenen nom i posa north o south, east o west i no surt el número per enlloc. I no tinc ni idea quants km són 1 milla, ara ho buscaré a google. L'escola està a cinc metres de la casa parroquial, o sigui que evidentment, va sol. Doncs el primer dia ja van saltar les alarmes perquè no el vaig anar a buscar. Li vaig dir, digues a la directora que vas tu sol. Sembla que ha funcionat i ahir ja va venir sense incidents. Tenia de deures aconseguir un bookcover i malhauradament no va anar bé la cosa. Li he dit al Marcal que li pregunti a la seva profe, Ms Preston, a on coi es compra. Vam recòrrer els malls de Racine i només vam trobar uns bookcovers tamany llibre de llegir, no de text a Barnes&Noble. Normal. I em direu, què és un bookcover? Doncs jo també m'ho preguntava fins que els vaig veure. Són com unes fundes amb cremallera i gruixudes per posar un llibre a dins. Ja em sembla el colmo. L'única botiga que no vam anar va ser Target però és que estava esgotada de perdre'm i així mirant al voltant no la vaig veure. Com sigui allà! Em tenen fregida.
La cosa més remarcable de l'escola és el menú del migdia. Us el dic,
Tuesday, que és dimarts pels analfabets, Hot Dog on WG bun (ni idea que és WG bun i si són dues coses o una, o sigui, una cosa WG i l'altre bun o què, és algo relacionat amb el pa), baked beans, fresh fruit que va ser Watermelon que és síndria, carrot an Celery Sticks.
Wednesday, Pizza cheese and peperoni, steamed brocoli, chilled pineapple (!), i avui potser el més equilibrat, Salad bar (o sigui, buffet em penso), ham turkey, cheese, fresh veggies, raisins, orange slices WG breadstick. Tot això deuen ser els components del buffet. M'hagués encantat veure com el Marcal es menja l'steamed brocoli, si ho aconsegueixen què em truquin i m'expliquin com ho fan, però em temo que si és un buffet és ideal per escaquejar-se de la verdura.
Demà divendres tacos, i veig al planning del mes altres delicatessen com chicken nuggets, sloppy joes que no sé què és, però vamos, alguna cosa nutritiva i saludable segur, cheesburguer, nachos, mini corn dogs, toast sticks, grilled cheese, quesadillas o chicken Patty, un plat que porta el meu nom. Qualsevol nen del món estaria encantat amb aquest menjar, menys el meu que ara aposta seriosament pel healthy food i vol verdura i peix excepte brocoli al vapor que és el que li donen aquí, però això és un altre tema. Es veu que no aconsegueix acabar de menjar en els 20 minuts que tenen per fer-ho. El Marcal és així, sempre té una altra cosa a fer diferent quan ha de fer alguna cosa, i podeu llegir la frase un altre cop i serà literal. En resum, que va content a l'escola i que està molt guapo amb el seu uniforme que és una mica posa't el que creguis però que consisteixi en pantalons caquis llargs o curts, o pantalons blaus llargs o curts, polo de color blau, granate o blanc, total que no sembla el meu nen. Demà és Friday i pot anar bastant casual però sense passar-se, amb una samarreta estampada que li van regalar i jeans. I ja ha fet amics i divendres va a casa d'un a jugar, no sé si faig bé o què, o haig de demanar els antecedents penals dels pares, ja m'ho direu.
Aix, i abans de parlar de reptes, també us vull explicar que el Labour Day el vaig passar a la beach de Racine, que és una beach petita i bufona, amb un llac que sembla un mar, on naveguen velers com si fos la platja de Castelldefels (també ho dic per la sorra fina) i excepte perquè aquí les dones no fan top less, semblaria qualsevol platja nostra. Hi ha de tot, senyores en banyador, amb els clàssics pirates o pantalons doblegats per sobre el genoll. Això si que ho té aquest país, menys despullar-te, pots anar com vulguis.
Llavors arribem, ja per fí, als reptes, o situacions a les que m'enfronto parlant amb un de Wisconsin i que haig d'entendre i actuar en consequència. El primer va ser que vaig haver d'anar al metge ja que m'ha sortit una cosa a la pell. L'asseguranca em va enviar a un centre mèdic a Franklin que és un poble o el que sigui a uns 30 minuts. El problema d'aquest lloc és que sembla que no hi ha down town, o sigui, no hi ha centre o potser sí, però que la gent troba normal anar al metge, al veterinari o a la papereria al costat de l'autopista. No sé si per la gent que viu fora de Barcelona és així, però noi, què complicat. Vaig arribar de miracle, seguint les instruccions del google maps, i excepte algun canvi de sentit, no vaig tenir més problemes. Allí em van pesar (en no sé què, lliures crec que són, una xifra asombrosa, que van dividir en dos pràcticament per saber en quilos i francament, la cosa no va millorar gaire), em van medir, em van pendre la pressió i la febre. Tot molt eficient fins que va venir la doctora, em va dir dear i quan li vaig ensenyar les taques va exaclamar, My god, no havia vist mai res igual! i com que li vaig explicar que m'havia despertat amb el frec dels llencols a la pell em va oferir una pastilla per dormir. En fí, que espero una segona opinió d'un dermatòleg, però per tranquil.litzar a la meva mare, només dir-vos que sembla que la cosa millora i ja no em fa mal, almenys això. Aquesta és la primera situació que vaig haver de salvar, ja que imagina explicar a algú de Wisconsin quins símptomes tens, i escoltar el què t'has de pendre i fer, i fer-ho bé, és clar. Total, que em va receptar una crema, un antibiòtic i que em posés roba de cotó. Genial. M'he comprat una camisa i dues samarretes i la tornada del Mall que havia de ser súper fàcil es va convertir en una volta pels pitjors barris de Racine, a menys que vulgués comprar tabac, puros crec, rerbre un massatge o comprar videos porno. El tema seria trobar-ho de nou.
Tornar del metge sí que va ser un malson ja que entre que el Marcal estava de mal humor i suposo que tenia gana, i que jo no tenia ni idea de com fer-ho. Normalment, miro com anar i no recordo que hauré de tornar. Vam estar donant voltes per mig estat, fins arribar a Milwaukee que és just en direcció contrària a Racine, o sigui, Milwaukee adalt, després Racine i després Chicago, més o menys. Però vaja, poder trobar la 94 que és la Interestatal és un descans perquè vas amunt o avall, i no té pèrdua, i a més, és l'únic lloc on posen lletreros i possava, Chicago ben gran. I havia tingut la precaució de preguntar quina sortida era Racine i per la vostra informació és la 329 (haviem anat a sopar a Milwaukee la nit abans, a un centre comercial, al Joe's no sé què), un lloc prou bo però col.locat a un mall, total haguéssim pogut estar a qualsevol mall del país i tampoc hagués passat res. Encara que al costat estava Macy's on vaig poder confirmar que la roba de dona és lletja i les sabates també. I prefereixo el TJMaxx, posa`ts a que tot sigui lleig, almenys baratet. El tema remarcable del Joe's aquest és que en teoria les racions són European Style, o sigui, petites, però jo vaig demanar veal a la parmesana i hi havia 4 trossos de carn, i em vaig poder menjar un, i no vaig poder amb els espaguettis ja que haviem menjat abans amanida, mushrooms amb no sé què a dins, i calamars arrebossats, tot molt bo però abundant per ser un sopar encara que fos a les 5 de la tarda. Suposo que ja sabeu que quan a un restaurant no t'acabes el menjar te'l posen a recipients perquè te l'enduguis. És una guarrada, però jo ho suporto estoicament. El Richard i el Marcal de poc que no vomiten quan van veure lliscar els meus espaguettis fins el recipient. Molt fins aquests nois. Em vaig negar a endur-me les restes del sopar del nen que eren quatre mongetes verdes i una bola de puré de patata, tampoc s'ha d'exagerar la cosa.
L'altre situació repte va ser la cita amb la meva teacher d'anglès, classes que comenco divendres matí. Us copio el mail que em va enviar.
Patricia, Morning is good for me. How about 10:00? Our house is not difficult to find. I know you can find it on google maps, but perhaps I can orient you. From Sacred Heart going West, drive over the bridge at the Root River. Keep going until you get to the Round About. Drive around the circle so as to continue West. (From Highway 38 to Highway K.) When you come into the town of Franksville, note that there is a park on one side and a gas station on the opposite side of the street. Turn left just past the gas station. This will be Kraut Road. When you come to the interstate pass under. On the other side, the name of the road changes to 50th Rd. That's our road. Our house is on the right hand side just as you start down a slight hill. (less than one mile) There are tall oak and hickory trees growing in front of our house. If you pass our house, you will pass our neighbor's pond. Turn around and turn back into our driveway.
M'enteneu oi? Com voleu que arribi a algun lloc així? Si jo em perdo a Barcelona! Em tenen realment fregida amb això de les direccions i el north, west i tota la pesca. I que diguin que és easy. Després de mirar el google maps i fer-ho la veritat és que va ser molt fàcil. No calia especificar això de drive around the circle perquè ja ho veus si saps que has d'anar cap al West o recte, en el meu cas. Tampoc cal incidir en que has de passar per sota la interstate, t'ho trobes i excepte entrar-hi només pots tirar endavant, però quan ho vaig llegir m'imaginava tot de passos per amunt i avall que em van espantar una mica. Però res, el remarcable va ser el paisatge, la peli de Los chicos del maíz es queda curta. Camps i camps de blat de moro enormes, farms amb banderes americanes plantades a la porta, i ningú a les carreteres llargues. Stops deserts i tot de bitxos volant, suposo que àligues o corbs o vés a saber el què. L'Elaine per cert, molt simpàtica i el seu marit encara més. Està escrivint un llibre sobre ciència ficció que va sobre viatges en el temps, però que no em va explicar (gràcies a dèu!) perquè si no sabia física (no, no en sé) no l'hagués entés, serà la hòstia de comercial, ja veureu. A més d'escriure llibres que no llegirà ningú, el senyor fa salsa de tomàquet que regala per nadal a les seves amistats. Com em va explicar com la feia no sé si m'anava a regalar un pot o simplement compartia sabiduria. Va ser la segona opció ja que no em va regalar res, però mai se sap perquè comenco divendres encara que després farem dilluns i dimecres i divendres treball persona.
Fins la propera, Patri
He decidit que no faré posts detallats de cada dia. Primer, perquè tampoc faig coses tan interessants i segon perquè no donc abast. Llavors, aniré fent i us aniré explicant el que cregui convenient. I no és per coses que m'han passat, que unes quantes. De tota manera, he decidit també titular el post d'avui, Reptes i situacions, em tenen fregida. La segona part és perquè al Genís li va agradar, no per res més.
I que vull dir amb això? Doncs que a partir de situacions que he viscut a on he hagut de defensar-me sola amb el meu anglès, ara ja amb cert accent de Wisconsin, entendre el què m'estaven dient i actuar després sense equivocar-me gaire. No com amb la Sue que em va explicar un viatge a UK de dues setmanes amb visita inclosa a Southampton i jo pensava que m'estava explicant les seves vacances recents i resulta que no, que les feia a partir de dilluns passat. O sigui, que m'estava parlant en futur o en gerundi, això que fan ells, i jo pensant que era passat, alegrement, i el Marcal va i em diu, clar mama, si ens ho va dir. Coi de crio que ja sap més què jo.
Abans de les situacions us haig de dir que el Marcal va comencar l'escola dimarts i que sembla que tot va bé. Divendres ja va a jugar a casa d'un amic. M'aterroritza pensar com trobaré la casa quan el vagi a buscar perquè tots aquí diuen, it's easy! i et comencen a donar explicacions, agafes per aquí, arribes a la 3era llavors gires per la sisena, i res, 2 milles i pico i ja està. I després els carrers tenen nom i posa north o south, east o west i no surt el número per enlloc. I no tinc ni idea quants km són 1 milla, ara ho buscaré a google. L'escola està a cinc metres de la casa parroquial, o sigui que evidentment, va sol. Doncs el primer dia ja van saltar les alarmes perquè no el vaig anar a buscar. Li vaig dir, digues a la directora que vas tu sol. Sembla que ha funcionat i ahir ja va venir sense incidents. Tenia de deures aconseguir un bookcover i malhauradament no va anar bé la cosa. Li he dit al Marcal que li pregunti a la seva profe, Ms Preston, a on coi es compra. Vam recòrrer els malls de Racine i només vam trobar uns bookcovers tamany llibre de llegir, no de text a Barnes&Noble. Normal. I em direu, què és un bookcover? Doncs jo també m'ho preguntava fins que els vaig veure. Són com unes fundes amb cremallera i gruixudes per posar un llibre a dins. Ja em sembla el colmo. L'única botiga que no vam anar va ser Target però és que estava esgotada de perdre'm i així mirant al voltant no la vaig veure. Com sigui allà! Em tenen fregida.
La cosa més remarcable de l'escola és el menú del migdia. Us el dic,
Tuesday, que és dimarts pels analfabets, Hot Dog on WG bun (ni idea que és WG bun i si són dues coses o una, o sigui, una cosa WG i l'altre bun o què, és algo relacionat amb el pa), baked beans, fresh fruit que va ser Watermelon que és síndria, carrot an Celery Sticks.
Wednesday, Pizza cheese and peperoni, steamed brocoli, chilled pineapple (!), i avui potser el més equilibrat, Salad bar (o sigui, buffet em penso), ham turkey, cheese, fresh veggies, raisins, orange slices WG breadstick. Tot això deuen ser els components del buffet. M'hagués encantat veure com el Marcal es menja l'steamed brocoli, si ho aconsegueixen què em truquin i m'expliquin com ho fan, però em temo que si és un buffet és ideal per escaquejar-se de la verdura.
Demà divendres tacos, i veig al planning del mes altres delicatessen com chicken nuggets, sloppy joes que no sé què és, però vamos, alguna cosa nutritiva i saludable segur, cheesburguer, nachos, mini corn dogs, toast sticks, grilled cheese, quesadillas o chicken Patty, un plat que porta el meu nom. Qualsevol nen del món estaria encantat amb aquest menjar, menys el meu que ara aposta seriosament pel healthy food i vol verdura i peix excepte brocoli al vapor que és el que li donen aquí, però això és un altre tema. Es veu que no aconsegueix acabar de menjar en els 20 minuts que tenen per fer-ho. El Marcal és així, sempre té una altra cosa a fer diferent quan ha de fer alguna cosa, i podeu llegir la frase un altre cop i serà literal. En resum, que va content a l'escola i que està molt guapo amb el seu uniforme que és una mica posa't el que creguis però que consisteixi en pantalons caquis llargs o curts, o pantalons blaus llargs o curts, polo de color blau, granate o blanc, total que no sembla el meu nen. Demà és Friday i pot anar bastant casual però sense passar-se, amb una samarreta estampada que li van regalar i jeans. I ja ha fet amics i divendres va a casa d'un a jugar, no sé si faig bé o què, o haig de demanar els antecedents penals dels pares, ja m'ho direu.
Aix, i abans de parlar de reptes, també us vull explicar que el Labour Day el vaig passar a la beach de Racine, que és una beach petita i bufona, amb un llac que sembla un mar, on naveguen velers com si fos la platja de Castelldefels (també ho dic per la sorra fina) i excepte perquè aquí les dones no fan top less, semblaria qualsevol platja nostra. Hi ha de tot, senyores en banyador, amb els clàssics pirates o pantalons doblegats per sobre el genoll. Això si que ho té aquest país, menys despullar-te, pots anar com vulguis.
Llavors arribem, ja per fí, als reptes, o situacions a les que m'enfronto parlant amb un de Wisconsin i que haig d'entendre i actuar en consequència. El primer va ser que vaig haver d'anar al metge ja que m'ha sortit una cosa a la pell. L'asseguranca em va enviar a un centre mèdic a Franklin que és un poble o el que sigui a uns 30 minuts. El problema d'aquest lloc és que sembla que no hi ha down town, o sigui, no hi ha centre o potser sí, però que la gent troba normal anar al metge, al veterinari o a la papereria al costat de l'autopista. No sé si per la gent que viu fora de Barcelona és així, però noi, què complicat. Vaig arribar de miracle, seguint les instruccions del google maps, i excepte algun canvi de sentit, no vaig tenir més problemes. Allí em van pesar (en no sé què, lliures crec que són, una xifra asombrosa, que van dividir en dos pràcticament per saber en quilos i francament, la cosa no va millorar gaire), em van medir, em van pendre la pressió i la febre. Tot molt eficient fins que va venir la doctora, em va dir dear i quan li vaig ensenyar les taques va exaclamar, My god, no havia vist mai res igual! i com que li vaig explicar que m'havia despertat amb el frec dels llencols a la pell em va oferir una pastilla per dormir. En fí, que espero una segona opinió d'un dermatòleg, però per tranquil.litzar a la meva mare, només dir-vos que sembla que la cosa millora i ja no em fa mal, almenys això. Aquesta és la primera situació que vaig haver de salvar, ja que imagina explicar a algú de Wisconsin quins símptomes tens, i escoltar el què t'has de pendre i fer, i fer-ho bé, és clar. Total, que em va receptar una crema, un antibiòtic i que em posés roba de cotó. Genial. M'he comprat una camisa i dues samarretes i la tornada del Mall que havia de ser súper fàcil es va convertir en una volta pels pitjors barris de Racine, a menys que vulgués comprar tabac, puros crec, rerbre un massatge o comprar videos porno. El tema seria trobar-ho de nou.
Tornar del metge sí que va ser un malson ja que entre que el Marcal estava de mal humor i suposo que tenia gana, i que jo no tenia ni idea de com fer-ho. Normalment, miro com anar i no recordo que hauré de tornar. Vam estar donant voltes per mig estat, fins arribar a Milwaukee que és just en direcció contrària a Racine, o sigui, Milwaukee adalt, després Racine i després Chicago, més o menys. Però vaja, poder trobar la 94 que és la Interestatal és un descans perquè vas amunt o avall, i no té pèrdua, i a més, és l'únic lloc on posen lletreros i possava, Chicago ben gran. I havia tingut la precaució de preguntar quina sortida era Racine i per la vostra informació és la 329 (haviem anat a sopar a Milwaukee la nit abans, a un centre comercial, al Joe's no sé què), un lloc prou bo però col.locat a un mall, total haguéssim pogut estar a qualsevol mall del país i tampoc hagués passat res. Encara que al costat estava Macy's on vaig poder confirmar que la roba de dona és lletja i les sabates també. I prefereixo el TJMaxx, posa`ts a que tot sigui lleig, almenys baratet. El tema remarcable del Joe's aquest és que en teoria les racions són European Style, o sigui, petites, però jo vaig demanar veal a la parmesana i hi havia 4 trossos de carn, i em vaig poder menjar un, i no vaig poder amb els espaguettis ja que haviem menjat abans amanida, mushrooms amb no sé què a dins, i calamars arrebossats, tot molt bo però abundant per ser un sopar encara que fos a les 5 de la tarda. Suposo que ja sabeu que quan a un restaurant no t'acabes el menjar te'l posen a recipients perquè te l'enduguis. És una guarrada, però jo ho suporto estoicament. El Richard i el Marcal de poc que no vomiten quan van veure lliscar els meus espaguettis fins el recipient. Molt fins aquests nois. Em vaig negar a endur-me les restes del sopar del nen que eren quatre mongetes verdes i una bola de puré de patata, tampoc s'ha d'exagerar la cosa.
L'altre situació repte va ser la cita amb la meva teacher d'anglès, classes que comenco divendres matí. Us copio el mail que em va enviar.
Patricia, Morning is good for me. How about 10:00? Our house is not difficult to find. I know you can find it on google maps, but perhaps I can orient you. From Sacred Heart going West, drive over the bridge at the Root River. Keep going until you get to the Round About. Drive around the circle so as to continue West. (From Highway 38 to Highway K.) When you come into the town of Franksville, note that there is a park on one side and a gas station on the opposite side of the street. Turn left just past the gas station. This will be Kraut Road. When you come to the interstate pass under. On the other side, the name of the road changes to 50th Rd. That's our road. Our house is on the right hand side just as you start down a slight hill. (less than one mile) There are tall oak and hickory trees growing in front of our house. If you pass our house, you will pass our neighbor's pond. Turn around and turn back into our driveway.
M'enteneu oi? Com voleu que arribi a algun lloc així? Si jo em perdo a Barcelona! Em tenen realment fregida amb això de les direccions i el north, west i tota la pesca. I que diguin que és easy. Després de mirar el google maps i fer-ho la veritat és que va ser molt fàcil. No calia especificar això de drive around the circle perquè ja ho veus si saps que has d'anar cap al West o recte, en el meu cas. Tampoc cal incidir en que has de passar per sota la interstate, t'ho trobes i excepte entrar-hi només pots tirar endavant, però quan ho vaig llegir m'imaginava tot de passos per amunt i avall que em van espantar una mica. Però res, el remarcable va ser el paisatge, la peli de Los chicos del maíz es queda curta. Camps i camps de blat de moro enormes, farms amb banderes americanes plantades a la porta, i ningú a les carreteres llargues. Stops deserts i tot de bitxos volant, suposo que àligues o corbs o vés a saber el què. L'Elaine per cert, molt simpàtica i el seu marit encara més. Està escrivint un llibre sobre ciència ficció que va sobre viatges en el temps, però que no em va explicar (gràcies a dèu!) perquè si no sabia física (no, no en sé) no l'hagués entés, serà la hòstia de comercial, ja veureu. A més d'escriure llibres que no llegirà ningú, el senyor fa salsa de tomàquet que regala per nadal a les seves amistats. Com em va explicar com la feia no sé si m'anava a regalar un pot o simplement compartia sabiduria. Va ser la segona opció ja que no em va regalar res, però mai se sap perquè comenco divendres encara que després farem dilluns i dimecres i divendres treball persona.
Fins la propera, Patri
dimarts, 2 de setembre del 2014
Estava ansiosa per escriure aquesta entrada, no per aclamació popular ni res d`això, si no perquè no m'enrecordo de les coses que faig, i com que ahir va ser un dia ple de coses, segur que m'hagués oblidat la meitat. L'altra cosa és que li vull posar un títol i no vull numerar així en plan primer dia, etc, perquè sóc vaga i no tinc ganes de anar mirant quin em toca. Puc posar Racine, o alguna cosa així. Si algú em vol fer alguna proposta, benvinguda sigui.
La novetat d'ahir van ser les misses, i no en vam tenir prou amb una, si no que vam anar a dues. Primer de tot, volia tornar a incidir amb el vestuari. Com ja us he comentat, l'uniforme casual de les senyores o noies (je je je) d'aquí és samarreta i pantalons pirata, però per anar a l'esglèsia, tot i que hi ha excepcions (allò de la vinya del senyor) la majoria van ben vestits. Sort que a darrere hora em vaig agafar un vestit que la noia divendres va accedir a rentar-me (a mà, beneïda siga -tot s'enganxa amics meus-) però no a planxar-me ja que em va dir que no tenia temps (en fí). Doncs em vaig planxar el vestit, cosa que per si no sabeu, faig bastant bé, encara que em surten millor les camises que els vestits, però res. Em va donar més feina obligar al nen a posar-se una camisa, francament. A nosaltres ens han educat en què ens hem d'adaptar al lloc on estem, o sigui que estem preparats per anar a una missa a Wisconsin, a un dinar a una cantina, a un concert heavy o al té de la tarda de la reina d'Anglaterra i ho farem de manera impecable. Però aquest nen encara ho ha d'assimiliar, això. Al final, vaig aconseguir treure-li la gorra LA i fer que es posés la camisa.
Doncs així dignament ataviats vam anar a missa de 10. Haig de dir que tot i ser el cap de setmana del Labour Day, que és com el cap de setmana on la gent surt més a les seves cases Up the North (o així sona) que és la manera que tenen de parlar de les seves vacation homes o casa de vacances, o no sé si només es refereixen a cabanes a la vora del llac. Total, la casa on passen estiueig o caps de setmana. Solen estar llunyíssim, i no sé si són pràctiques per anar un cap de setmana. Però això no és la questió. El tema és que el Ricard va dir que vindria poca gent, i francament, qualsevol capellà de Barna pagaria per tenir la gent que hi havia allí, us ho asseguro. De l'homilia vaig entendre el 35% calculo, estic una mica preocupada per això dels altibaixos amb l'idioma. A part d'això, em vaig haver de passar tota la santa missa aclarint conceptes al Marcal, i com us podeu imaginar, explicar el tema de la conversió del pa i del vi en el cos i la sang de crist mentre se celebra la comunió i amb una senyora devota al costat, és un tema delicat i difícil. En uns dies li preguntaré com ho veu. Només sortir em va dir que probablement el vi es comprava al súper. Però jo li vaig dir que tinc entés que hi ha distribuidors exclusius de vins de missa. I què és un distribuidor... no sé si és un Einstein en potència o simplement té ganes de xerrar.
Després de la missa, el Ricard corrent i darrere d'ell el Marcal i jo, amb el coffee que ens van oferir després de missa encara a l'esòfag vam anar pitant a Sant Patricio, que és la parròquia a on estava abans de marxar a Washington el nen i a on anàvem a la missa de 12, la missa en espanyol. Aquí l'homilia va ser més clara, si no ja hagués estat preocupada de debó. Si la voleu llegir podeu accedir al bloc que té el Ricard, però crec que només en anglès, va bé per fer pràctiques i per obrir-vos més la ment, colla de descreguts. El Ricard ho fa molt bé, així que alguna cosa us farà bé. Si el Ricard té a bé finalment publicar el seu post, cosa que de moment veig que no ha fet, llavors pot aprofitar i fer una mica de publicitat. Ell sempre ha escrit molt bé, donc fe, som una família de poetes.
Després de la missa, farra mexicana. Vam anar a casa d'una família on en teoria menjavem a la una, a les 2 com a molt tard, i per això vam acceptar ja que teníem un sopar a casa els americans a les 6. Total que a les 6 estavem encara menjant carn i tortillas, tots una mica borratxos menys jo, el Ricard i els nens, i cantant cancons de Serrat com si ens anés la vida. Anar amb mexicans a menjar és fer una bbq a l'estil americà, o sigui, tots fan bbq, però la diferència està en els ingredients. En aquest cas, éren una carn de vedella molt fina i bona, chorizo, bo -encara que és millor el nostre, on vas a parar-, cebes tendres o similiars que suques a una salsa picant, així una mica semblant als calcots, los chicharrones, la meva perdició què bons són i com engreixen els maleïts, pebrots picants que no vaig provar, arròs, tortillas que són tortites de maíz i ja he perdut el compte. Vaig intentar menjar poc, per allò del sopar de després, però vaig perdre el compte. No he après res durant els meus 46 anys d'existència? No.
I després d'aquesta orgia alimentària, agafa el cotxe i cap a casa els Hoff a menjar un altre cop filet enorme a la bbq, pasta, espàrrecs, gambes embolicades amb bacon, tot boníssim però com us podeu imaginar, per petar. Si almenys la gent pogués anar a fer una volta per baixar el menjar tal i com fem nosaltres! Però aquí no, tot es fa en cotxe encara que siguin 500 metres.
La pecurialitat que tenen aquests sopars o dinars és que no fan com nosaltres que convidem a gent a casa nostra i tenim la taula parada i el menjar preparat i llest per servir excepte en el cas de que sigui, no sé, paella i hagis de tirar l'arròs vint minuts abans -no us penseu que jo faig paelles, he vist que així es feia- i tu arribes, fas l'aperitiu però menges quasi inmediatament, la sobretaula és al final. Aquests amercians tenen les taules sense parar i cuinen davant teu, potser és per evitar que els denunciis per enverinar-te o alguna cosa així, cosa que jo mai faria, of course.
Inicialment haviem quedat a les 5 per sopar around 6 i mitja. Al canviar, vam arribar a les 6 i mitja per sopar a les 7 i algo. O sigui que es retrasa tot el que calgui. I ja entenc que les coses de la bbq han de fer-se al moment, però es podria haver avancat amb el tema d'enrotllar el bacon a les games, no? Doncs no, es van enrotllar una per una davant nostre encara que al final, si es van fent el menjar per ordre a la bbq, o sigui si primer fas les gambes i després la carn, inevitablement el menjar s'acaba refresdant igualment.
I per rematar el dia, encara vam tornar a casa els mexicans per seguir cantant, ara al karaoke. Hi ha una noia que es diu Blanca que canta de meravella, i em va cantar a petició meva La Malagueña, Impressionant.
Resum: tornaré com una foca. Ja ho veig. En fí, no m'ho tingueu en compte.
Fins ara, Patri
La novetat d'ahir van ser les misses, i no en vam tenir prou amb una, si no que vam anar a dues. Primer de tot, volia tornar a incidir amb el vestuari. Com ja us he comentat, l'uniforme casual de les senyores o noies (je je je) d'aquí és samarreta i pantalons pirata, però per anar a l'esglèsia, tot i que hi ha excepcions (allò de la vinya del senyor) la majoria van ben vestits. Sort que a darrere hora em vaig agafar un vestit que la noia divendres va accedir a rentar-me (a mà, beneïda siga -tot s'enganxa amics meus-) però no a planxar-me ja que em va dir que no tenia temps (en fí). Doncs em vaig planxar el vestit, cosa que per si no sabeu, faig bastant bé, encara que em surten millor les camises que els vestits, però res. Em va donar més feina obligar al nen a posar-se una camisa, francament. A nosaltres ens han educat en què ens hem d'adaptar al lloc on estem, o sigui que estem preparats per anar a una missa a Wisconsin, a un dinar a una cantina, a un concert heavy o al té de la tarda de la reina d'Anglaterra i ho farem de manera impecable. Però aquest nen encara ho ha d'assimiliar, això. Al final, vaig aconseguir treure-li la gorra LA i fer que es posés la camisa.
Doncs així dignament ataviats vam anar a missa de 10. Haig de dir que tot i ser el cap de setmana del Labour Day, que és com el cap de setmana on la gent surt més a les seves cases Up the North (o així sona) que és la manera que tenen de parlar de les seves vacation homes o casa de vacances, o no sé si només es refereixen a cabanes a la vora del llac. Total, la casa on passen estiueig o caps de setmana. Solen estar llunyíssim, i no sé si són pràctiques per anar un cap de setmana. Però això no és la questió. El tema és que el Ricard va dir que vindria poca gent, i francament, qualsevol capellà de Barna pagaria per tenir la gent que hi havia allí, us ho asseguro. De l'homilia vaig entendre el 35% calculo, estic una mica preocupada per això dels altibaixos amb l'idioma. A part d'això, em vaig haver de passar tota la santa missa aclarint conceptes al Marcal, i com us podeu imaginar, explicar el tema de la conversió del pa i del vi en el cos i la sang de crist mentre se celebra la comunió i amb una senyora devota al costat, és un tema delicat i difícil. En uns dies li preguntaré com ho veu. Només sortir em va dir que probablement el vi es comprava al súper. Però jo li vaig dir que tinc entés que hi ha distribuidors exclusius de vins de missa. I què és un distribuidor... no sé si és un Einstein en potència o simplement té ganes de xerrar.
Després de la missa, el Ricard corrent i darrere d'ell el Marcal i jo, amb el coffee que ens van oferir després de missa encara a l'esòfag vam anar pitant a Sant Patricio, que és la parròquia a on estava abans de marxar a Washington el nen i a on anàvem a la missa de 12, la missa en espanyol. Aquí l'homilia va ser més clara, si no ja hagués estat preocupada de debó. Si la voleu llegir podeu accedir al bloc que té el Ricard, però crec que només en anglès, va bé per fer pràctiques i per obrir-vos més la ment, colla de descreguts. El Ricard ho fa molt bé, així que alguna cosa us farà bé. Si el Ricard té a bé finalment publicar el seu post, cosa que de moment veig que no ha fet, llavors pot aprofitar i fer una mica de publicitat. Ell sempre ha escrit molt bé, donc fe, som una família de poetes.
Després de la missa, farra mexicana. Vam anar a casa d'una família on en teoria menjavem a la una, a les 2 com a molt tard, i per això vam acceptar ja que teníem un sopar a casa els americans a les 6. Total que a les 6 estavem encara menjant carn i tortillas, tots una mica borratxos menys jo, el Ricard i els nens, i cantant cancons de Serrat com si ens anés la vida. Anar amb mexicans a menjar és fer una bbq a l'estil americà, o sigui, tots fan bbq, però la diferència està en els ingredients. En aquest cas, éren una carn de vedella molt fina i bona, chorizo, bo -encara que és millor el nostre, on vas a parar-, cebes tendres o similiars que suques a una salsa picant, així una mica semblant als calcots, los chicharrones, la meva perdició què bons són i com engreixen els maleïts, pebrots picants que no vaig provar, arròs, tortillas que són tortites de maíz i ja he perdut el compte. Vaig intentar menjar poc, per allò del sopar de després, però vaig perdre el compte. No he après res durant els meus 46 anys d'existència? No.
I després d'aquesta orgia alimentària, agafa el cotxe i cap a casa els Hoff a menjar un altre cop filet enorme a la bbq, pasta, espàrrecs, gambes embolicades amb bacon, tot boníssim però com us podeu imaginar, per petar. Si almenys la gent pogués anar a fer una volta per baixar el menjar tal i com fem nosaltres! Però aquí no, tot es fa en cotxe encara que siguin 500 metres.
La pecurialitat que tenen aquests sopars o dinars és que no fan com nosaltres que convidem a gent a casa nostra i tenim la taula parada i el menjar preparat i llest per servir excepte en el cas de que sigui, no sé, paella i hagis de tirar l'arròs vint minuts abans -no us penseu que jo faig paelles, he vist que així es feia- i tu arribes, fas l'aperitiu però menges quasi inmediatament, la sobretaula és al final. Aquests amercians tenen les taules sense parar i cuinen davant teu, potser és per evitar que els denunciis per enverinar-te o alguna cosa així, cosa que jo mai faria, of course.
Inicialment haviem quedat a les 5 per sopar around 6 i mitja. Al canviar, vam arribar a les 6 i mitja per sopar a les 7 i algo. O sigui que es retrasa tot el que calgui. I ja entenc que les coses de la bbq han de fer-se al moment, però es podria haver avancat amb el tema d'enrotllar el bacon a les games, no? Doncs no, es van enrotllar una per una davant nostre encara que al final, si es van fent el menjar per ordre a la bbq, o sigui si primer fas les gambes i després la carn, inevitablement el menjar s'acaba refresdant igualment.
I per rematar el dia, encara vam tornar a casa els mexicans per seguir cantant, ara al karaoke. Hi ha una noia que es diu Blanca que canta de meravella, i em va cantar a petició meva La Malagueña, Impressionant.
Resum: tornaré com una foca. Ja ho veig. En fí, no m'ho tingueu en compte.
Fins ara, Patri
dilluns, 1 de setembre del 2014
Bon dia noi, aquest serà un post que hauré en diverses etapes ja que haig d'anar a missa de 10 i això m'ha portat més feina de la que pensava del tipus, i què em poso per anar a missa de 10 a Racine, o a qualsevol lloc, posats a fer. Per sort, vaig agafar el meu vestidet d'estiu, però això ja us ho explicaré demà. També he pensat anar a espiar els parroquians que surten de la missa de 8 i fixar-m'hi però francament, crec que no és el meu target.
Ahir el Javier i la Perla, amics del Ricard ens van convidar a un Festival Mexicà, que és una festa anual que fan al country side de Racine, a un lloc on fan les fires agrícoles -vam anar a una fa quatre anys amb l'Ada una amiga venecolana que encara no hem vist, però que encara continua sent amiga-, que és una fira estrictament com us la imagineu, i que hem vist tant com Nova York. Vaques i similars en subasta, carreres de gossos, hot dogs -us fixeu en l'associació d'idees- tir, paios vestits de vaquers, llocs de fast food etc. Però res, això és el que em van explicar. Sembla que la fira de Racine es va fer fa un parell de setmanes, llàstima! Llavors, uns mexicans d'un estat impronunciable celebren aquesta festa que té un programa complert i detallat amb un fulletó que em van donar.
Com que el Ricard es va comportar i li va dir al Javier que no calia que anèssim a la missa de les 2, ya que mi hermana no es mucho de misas -!- vam arribar un parell d'hores després. Enmig del verd, bonic, un lloc ple d'una espècie d'hangar enorme on es celebrava encara la missa que va durar una eternitat. Com que l'altar estava al fons de tot i hi havia tot de taules on menjariem, ens vam asseure discretament al fons. Però en va. Just vam arribar al moment de les almoïnes i aquí la gent es pren molt en sèrio això i van venir nens vestits amb trajos regionals amb cistelles per recollir calés, i el Marcal, que fan mama, i jo res, ja t'ho explicaré després, i després no va haver temps ja que es donen la pau i resulta que te l'has de donar amb tota l'esglèsia o hangar en aquest cas i tot de persones vinga a venir a donar-nos la ma -sort que no es feien l'abracada que es fan aquí per saludar-se- i el Marcal, però que fan aquesta gent mama, i jo, res, ja t'ho explico després, tu dona la ma i digues gracias o igualmente o alguna cosa així i passarà ràpid. En fi, que vaig sortir a fumar amb el nen al darrere.
Després de la missa venia un processó on tot de dones, noies i nenes caminaven al voltant de l'hangar amb unes torres de flors al cap i al davant de tot, dos grups d'homes carregant dos globus -sí, aerostàtics- on posava Racine i dos gegants, com els nostres, vamos que hagués pogut estar a Llinars si no fós perquè els homes, tots, la majòria anaven amb botes puntiagudes i barrets de vaquers. L'orquestra infumable i jo amb un mal de cap horrorós per la ressaca del dia anterior. Patri, no beguis més, em repeteixo.
Després el baile del globo, que es tracta de que fan ballar els globus, els gegants i les ofrenes amb una melodia monótona que va canviant de ritme, ara més ràpid, ara més lent, però ells, vinga, tota l'estona fent el mateix, sense variar, com si la música estigués desconectada de la dansa. I quan ja em pensava que em desmaiava per la calor, perquè el Marcal seguia pesat i em preguntava i ara què fan, m'has vist cara de mexicana a mi, i jo que sé fill, llavors vam entrar tots i tothom a còrrer per agafar lloc. A mi, em va agafar desprevinguda, però sort que la gent que ens rodejava són super amables i encantadors, i van guardar un lloc per mi a una taula d'adults i un lloc al Marcal a la dels nens. Després de parlaments, menjar i toma ja, una llarga cua. I un altra cop, no sé qui, m'havia guardat lloc als primers llocs així que no vaig haver d'esperar dempeus.
Abans d'explicar el menjar voldria explicar la gent que hi havia, i si vous plait -no trobo gaire accents- res més lluny de la meva intenció de riure'm d'aquesta gent, que van ser encantadors, molt macos, de debó. Hi havia una barreja extranya. Els senyors vestits de cow boys. Els vestits de cow boy, però en plan hortera, o sigui, sivelles enormes i platejades, botes puntiagudes de pell de cocodril granates o verdes fluorescents -us ho juro, vaig fer una foto, però no es veu gaire-, senyores amb els típics pirates, vestides amb unes bates que deu ser un trajo tipical, amb monyos i flors, noies enormes amb vestits súper cenyits i això si que ho tenen, tan les mexicanes com les americanes, molt maquillades -i jo que no em maquillo i no tinc res aquí hauré de tornar al TJMAXX a comprar-me alguna cosa perquè desentono com una mala cosa: fumant i sense maquillar, els hi dec semblar un extraterreste. Els nens eren tot un poema, les nenes amb vestits tradicionals o com si fós el segon vestit d'una núvia -allò que es posen les noies de segon vestit, no el blanc.
Aquí reemprenc el post. Ja us vaig dir que seria un post accidentat. No, marxo.
El torno a reemprendre i el deixo perquè per fí vaig a buscar el meu cotxe!
Be, amb tantes interrupcions i després amb totes les coses que vam fer dissabte ja no m'enrecordo de quasi res. Va haver baile amb orquestra, baile amb un pavo, que consistia que la gent agafava un pavo enorme per les potes i feia el mateix ball del matí o serà que no saben ballar d'una altra manera. Quan els hi vaig preguntar quin sentit tenia, doncs cap. Ells agafen el pavo i apa, a ballar. En algun moment, van tirar regals a l'aire i jo ara tinc una cullera de fusta que posa oxaca i un drap blanc que serveix per tapar les tortilles, coses que m'aniran realment bé quan torni a Barcelona i faci les tortites, en fí, he pensat que també puc fer pa i tapar-lo amb això, molt pràctic.
El menjar! Espaguettis, pollo amb una cosa dolca que crec que ja no recordo com es diu, bona, carn que semblava la de falafel, arròs amb julivert i salsa picant, que m'encanta. Molt més tard van dir que donaven nieve, i jo flipant fins que va resultar que era gelat, que us pensaveu...
El Marcal va desaparèixer de la festa durant hores i quan el vaig anar a buscar per marxar estava amb un grup de nenes bàsicament i un parell de nens, i em va dir que ell volia marxar amb els mexicans, o sigui a la una del matí. Ja està molt integrat, però em temo que amb el grup étnic incorrecte.
Cap mexicà ni res em va convidar a ballar, o sigui que res més remarcable. Només que en un moment, vaig dir voy a fumar, i em acompanyar 5 -llavors si que venen, joder- i em van gorrejar de cop cinc cigarros, i és no sé dir qué no...
Fins ara, Patri
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
