The Race

Avui diumenge m'han deixat sola, i no vull deixar passar el cap de setmana sense explicar-vos la carrera de dissabte. Ens van convocar a les 8 a un parc de Melwaukee, que és una ciutat que està a uns 40 o 45 minuts de Racine (per autopista, no caminant). O sigui, que una que és precavida, va sortir una hora abans, a les 7 sí, amb 4 graus perquè el nen hi participés. Per mi, portar al nen a un event esportiu a les 7 del matí té pràcticament la categoria de fer un cupcake, perquè entengueu el meu estat emocional. I més quan el nen no s'aixeca ni a tiros i l'haig d'arrossegar jo per tota la casa perquè es posi els pantalons. I els vidres empanyats i xops del cotxe, ideal per conduir. Un poema tot plegat.

Total que com ja domino totes les carreteres i autopistes, vam arribar uns vint minuts abans. Congelats. Què és el primer què fas quan arribes a un lloc així? Doncs buscar el bar, no? per fer un cafè? doncs no, ni bar ni res, gespa i esquirols que aquí n'hi ha un munt i som com rates. A un edifici que era com un centre de recuperació de la fauna de Wisconsin tenien una paradeta amb pastes i cafè, but only for coachers, ni tant sols pels corredors ni les seves mares. i jo, really? i quan estava pensant com dir-lis que total, per un cafè ningú ho notaria i a més, érem els tercers en arribar i  ningú no ho sabria mai excepte el Marcal que ja m'encarregaria jo de silenciar-lo etc, el recepcionista em va convidar a passar a la recepció i ens va convidar a esmorzar. I ens va obrir la zona d'animals i vam poder contemplar granotes i serps de la zona que es dediquen a rescatar per repoblar el país, apart d'esquirols abans campaven aquests bitxos . Sort d'ell, que si fos per les pècores que repartien esmorzar pels entrenadors encara hagués pillat una pulmonia.

A les 8 en punt van comencar a arribar pares i nens. A mi ja em costa distingir als nens, tots s'assemblen bastant, així rossos, i els pares ni t'ho explico. I més tots els pares anaven vestits com si fóssin ells els que corrèssin, o sigui, amb xandall i gorres. Cal? A veure, no és que vulgui criticar, jo no sé si a Barcelona o on sigui la gent fa el mateix. Només vaig acompanyar al Marcal a dues o tres competicions de natació i la gent no anava en banyador, és clar. Potser també van en xandall, i no és american style si no international style, és més generalitzat vés a saber. El tema és que jo anava amb botes i abric gris i semblava que m'haguèssin tret d'una patada d'una oficina i hagués caigut al mig d'un camp de gespa. I molt traumatitzada. Finalment, van arribar els pares del meu team, tots amb xandall i jo, dos pares i una mare. No vaig poder fer fotos perquè estava paralitzada de fred, però hi havia arbitres amb samarretes a ratlles negres i blanques com els que surten a la tele. Estic fent una llista de coses que haig de comprar, hi afegiré a més dels guants i el gorro, el xandall. I un got per transportar cafè amunt i avall que és la raó principal per la que no tenen bars en aquest país. Si tothom se'ls porta de casa, perquè els volen?

Com la carrera comencava a les 9 (i perquè coi ens convoquen una hora abans, no tornaré a caure en aquesta trampa mortal) em vaig tancar al cotxe mentre ells entrenaven i els altres pares no sé què deurien fer. Jo posar-me la calefacció i la ràdio. I res, com si d'una senyal de l'univers es tractés, just en el moment que em vaig decidir a sortir i ser sociable, els nens es posaven en fila per còrrer i vaig poder dir Marcal Marcal, i almenys sap que la seva mare el segueix. I com els pares de la resta de l'equip resulta que a mi sí que em distingeixen, em van convidar a anar a la línea d'arribada per rerbre a les criatures. Un pare em va preguntar si era from Spain, sí, doncs ell anglès i va i s'apuja el jersey el molt animal per ensenyar-me un escut de futbol, que suposo que seria d'un equip anglès i dir-me que avui comencava la lliga de futbol i que estava ansiós, jo vaig mirar a l'infinit i vaig dir, quin fred, és això normal? abans que comencés a parlar de la lliga espanyola i del barca que ja em conec el tema. Total que van anar arribant els nens (el Marcal desmuntat) i vam fugir corrents (el Marcal també volia marxar no fós que el féssin cantar un himne o alguna cosa així).

Després vam anar a l'Apple store a buscar un carregador i com a venjanca suprema del matí aixafant gespa, a fer-me la pedicura. I el Marcal vinga a insistir en tallar els cabells, i perquè em direu? Doncs jo ni idea fins que al arribar al cotxe a on havia deixat el mòbil, i hi havia missatges de dues nenes. I no li digueu res que em mata. De la Yasmina (pero yo te gusto o qué?, 12 anys) i de la Lupita (te veré esta tarde en San Patricio? yo sí que iré, 15 anys, suposo que es veu la intenció més forta en aquest cas). I clar, el nen va de crani i no s'acaba de decidir. La Yasmina és molt bufona i de la seva alcada, però la Lupita... diguem que objectivament li deu interessar més. Jo no sé com es fixa amb el Marcal, si li treu mig cos, però què hi farem. Avui l'he enviat a casa d'un amic american american que aquestes nenes me'l destorben i li parlen en castellà.

Apa, fins aviat, petons, Patri