Doncs res, aquí et posen gallons enlloc de litres, quina mania en fer-ho tot diferent. Ho he buscat a google, de fet, ho he buscat tot, i us ho envio per si mai veniu per aquí ja teniu la feina feta, o per si voleu adquirir coneixements, encara que només siguin aquests (i sé que a vegades n'adquiriu d'altres molt més inútils, així que...)
1 gallon són 3,78 litres, ni 3 ni 3,50, ni 3,80, fixeu-vos bé.
1 mille són 1,609km, o sigui que quan posa 3 milles no haig de pensar, és un moment, per això em perdia tant, en realitat són quasi 5 quilòmetres, si ho fés caminant seria una horeta llarga.
1 pound són 0,404 quilos, o sigui que quan vaig veure el meu pes en pounds a la consulta de la dear doctor només havia de dividir entre dos (més o menys). Us asseguro que espanta bastant veure el teu pes en pounds...
Per suposat després hi ha tot el sistema no metric decimal, que no deu ser així per aquí, o sí, ho hauria de calcular d'inchs, yards, acres (encara que aquí ho fan servir bastant per explicar com és el seu jardí, per exemple la meva teacher em va ensenyar el seu jardí i hort i ténen 3 acres (1 acre són 0,405 hectàreas) i a mi ja se'm fa impossible saber si és gran o petit, però tampoc ho sé veure gaire en metres ja que s'ha de multiplicar la línea vertical i l'horitzontal, cosa que és contrària a una visió total d'una superfície... deixe-m'ho còrrer que estic a una pausa gramatical).
Doncs res, després d'un primer intent i de canviar-me de sortidor ja que em va semblar que la goma no donava per més i vaig haver d'anar a un de la banda de la meva entrada, bé de l'Honda, de benzina, cosa que va provocar que sortís el senyor de la benzinera per ajudar-me i després un noi que semblava netejar els sortidors i un altre que no feia gaire cosa més que estar per allí, i que entre tots m'ajudèssin. I jo recolzada al cotxe i mirant com posaven benzina. A la màquina anava senyalant, un número adalt, que jo il.lusa pensava què eren els dòlars, i a sota un que corria que vés a saber què és. Total, 150$, o 100€ és el que em costa omplir el dipòsit, i qui ha dit que la benzina era barata?
L'altra cosa que té a veure amb mides i similars són els horaris. Això sí que em porta de crani ja que no hi ha manera humana d'acostumar-m'hi. Bé, ahir sí, que eren les vuit de la tarda i m'adormia. Com que ja és fosc vaig enviar el nen a dormir (no té ni idea a quina hora l'envio al llit) i jo em vaig espavilar una mica xerrant amb el Ricard i amb l'Antony. Bé, també vaig mirar la tele que ja us vaig dir que era tant horrorosa com la nostra, però hi ha més canals. Vaig veure un programa de nens desaparescuts, molt bèstia, aquesta era com un resum dels que havien desaparescut a Maryland. Quan em vaig cansar, vaig veure un especial 11S amb el Bush fill, i després un sobre decoració que he vist amb la Laura de dos que es dediquen a tirar pareds i a decorar cases. Una comenca a entendre coses d'aquest país. Al final notícies i crec que ja em vaig adormir. Que consti que no m'agrada mirar programes de nens desaparescuts, és un exercici d'anglès! Ara, vaig boja per trobar los más buscados de América, aquest sí que m'encantaria veure'l. Potser tinc sort la propera vegada. I mira que si em trobo a un delinquent al Mall! Al que anava, el tema horaris.
Els nens entren a l'escola a les 7;25. Dinen o a les 11 o a les 12, el Marcal no m'ho ha sabut dir. Surten a les 14;15 i en teoria haurien de sopar entre les 5 i les 6 de la tarda. A les 8 si tot va bé, al llit. Bé, doncs no som capaços d'organitzar les tardes a l'americana i sopem a les 8 -ja molt d'hora per nosaltres-. A més, he descobert quina és la vida d'una dona del midwest. Treballen o no durant el matí, fins les 3 o les 5, i després comença l'activitat molt lligada a les activitats dels nens. Jo com que el Marçal ha començat a còrrer amb l'equip de cross-country (o country-cross, mai ho sé) començaré a fer d'autèntica american mother portant el nen amunt i avall. Per cert, dissabte fa la primera carrera a Milwaukee, a les 8 DEL MATÍ!!! en fí, jo que ni tan sols l'havia apuntat al futbol per no haver de llevar-me d'hora els caps de setmanes, quién me ha visto... entre les cockies i això veureu, acabaré fent paelles i cosint botons, al tiempo.
I parlant d'horaris, la bogeria que representa portar aquesta doble vida americano-mexican. Per una banda, els whites que van a la parròquia, amb els que anem a sopar pizzas a restaurants, fem cockies i coses així. I per l'altra, els mexicans que em conviden a festivales i festes a cases que acaben tots fins el cul de tequila i cantant ranxeres amb el karaoke del youtube a les 10 de la nit que és com si fós la matinada nostra (com les nostres sesions de Nadal, Marta Osarte!).
I per acabar, una reflexión sobre la divisió de la vida civil i religosa, no sé com dir-ho. Dimarts vaig anar a la reunió de pares de l'escola. Es va obrir amb una oració dirigida per la principal o directora (veieu que us vaig ensenyant vocabulari bàsic, sempre penso en vosaltres friends i amb el vostre nivell cultural). Jo no sé com és a les publics schools, m'imagino que no, però aquí tot va acompanyat d'oracions. Fins i tot el Marçal ja diu, thanks to god o my god quin fred que fot. Hauré de vigilar a aquest nen d'aprop no sigui que ara vulgui fer la comunió. Al que anava, jo (i algunes de vosaltres que em llegiu) vam ser educades a les salesianes, una escola religiosa, i corregiu-me si erro (això és per augmentar el vostre nivell de català) però mai a la vida es va començar una reunió fent una pregària. És més. Ni tan sols anàvem a missa, que jo recordi: el dia de Don Bosco i poc més, i fins i tot llavors eren més importants les exhibicions de gimnàstica rítmica. No? Potser, recordo vagament un cop quan encara anàvem d'uniforme un dia a la capella a on ens van explicar què era la confessió i ens van posar en filera. Si anàvem en uniforme jo no tindria més de 8 o 9 anys i no recordo de què em vaig confessar, si era una una cucada de criatura.
En fí, que la propera ja us explicaré més del cross-country i que m'he fet voluntària pel menjador de l'escola, o sigui que aniré a servir hot dogs als nens.
Aquest matí el nen -germà- m'ha dit que em quedi tot l'any. Ja no pot viure sense mi! Va fi, us asseguro que torno a Barcelona, i més si això continua igual, 8 graus!
Petons a tots, Patri
L'altra cosa que té a veure amb mides i similars són els horaris. Això sí que em porta de crani ja que no hi ha manera humana d'acostumar-m'hi. Bé, ahir sí, que eren les vuit de la tarda i m'adormia. Com que ja és fosc vaig enviar el nen a dormir (no té ni idea a quina hora l'envio al llit) i jo em vaig espavilar una mica xerrant amb el Ricard i amb l'Antony. Bé, també vaig mirar la tele que ja us vaig dir que era tant horrorosa com la nostra, però hi ha més canals. Vaig veure un programa de nens desaparescuts, molt bèstia, aquesta era com un resum dels que havien desaparescut a Maryland. Quan em vaig cansar, vaig veure un especial 11S amb el Bush fill, i després un sobre decoració que he vist amb la Laura de dos que es dediquen a tirar pareds i a decorar cases. Una comenca a entendre coses d'aquest país. Al final notícies i crec que ja em vaig adormir. Que consti que no m'agrada mirar programes de nens desaparescuts, és un exercici d'anglès! Ara, vaig boja per trobar los más buscados de América, aquest sí que m'encantaria veure'l. Potser tinc sort la propera vegada. I mira que si em trobo a un delinquent al Mall! Al que anava, el tema horaris.
Els nens entren a l'escola a les 7;25. Dinen o a les 11 o a les 12, el Marcal no m'ho ha sabut dir. Surten a les 14;15 i en teoria haurien de sopar entre les 5 i les 6 de la tarda. A les 8 si tot va bé, al llit. Bé, doncs no som capaços d'organitzar les tardes a l'americana i sopem a les 8 -ja molt d'hora per nosaltres-. A més, he descobert quina és la vida d'una dona del midwest. Treballen o no durant el matí, fins les 3 o les 5, i després comença l'activitat molt lligada a les activitats dels nens. Jo com que el Marçal ha començat a còrrer amb l'equip de cross-country (o country-cross, mai ho sé) començaré a fer d'autèntica american mother portant el nen amunt i avall. Per cert, dissabte fa la primera carrera a Milwaukee, a les 8 DEL MATÍ!!! en fí, jo que ni tan sols l'havia apuntat al futbol per no haver de llevar-me d'hora els caps de setmanes, quién me ha visto... entre les cockies i això veureu, acabaré fent paelles i cosint botons, al tiempo.
I parlant d'horaris, la bogeria que representa portar aquesta doble vida americano-mexican. Per una banda, els whites que van a la parròquia, amb els que anem a sopar pizzas a restaurants, fem cockies i coses així. I per l'altra, els mexicans que em conviden a festivales i festes a cases que acaben tots fins el cul de tequila i cantant ranxeres amb el karaoke del youtube a les 10 de la nit que és com si fós la matinada nostra (com les nostres sesions de Nadal, Marta Osarte!).
I per acabar, una reflexión sobre la divisió de la vida civil i religosa, no sé com dir-ho. Dimarts vaig anar a la reunió de pares de l'escola. Es va obrir amb una oració dirigida per la principal o directora (veieu que us vaig ensenyant vocabulari bàsic, sempre penso en vosaltres friends i amb el vostre nivell cultural). Jo no sé com és a les publics schools, m'imagino que no, però aquí tot va acompanyat d'oracions. Fins i tot el Marçal ja diu, thanks to god o my god quin fred que fot. Hauré de vigilar a aquest nen d'aprop no sigui que ara vulgui fer la comunió. Al que anava, jo (i algunes de vosaltres que em llegiu) vam ser educades a les salesianes, una escola religiosa, i corregiu-me si erro (això és per augmentar el vostre nivell de català) però mai a la vida es va començar una reunió fent una pregària. És més. Ni tan sols anàvem a missa, que jo recordi: el dia de Don Bosco i poc més, i fins i tot llavors eren més importants les exhibicions de gimnàstica rítmica. No? Potser, recordo vagament un cop quan encara anàvem d'uniforme un dia a la capella a on ens van explicar què era la confessió i ens van posar en filera. Si anàvem en uniforme jo no tindria més de 8 o 9 anys i no recordo de què em vaig confessar, si era una una cucada de criatura.
En fí, que la propera ja us explicaré més del cross-country i que m'he fet voluntària pel menjador de l'escola, o sigui que aniré a servir hot dogs als nens.
Aquest matí el nen -germà- m'ha dit que em quedi tot l'any. Ja no pot viure sense mi! Va fi, us asseguro que torno a Barcelona, i més si això continua igual, 8 graus!
Petons a tots, Patri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada