De festes, misses i ciutats fantàstiques

Primer coses personals que vull compartir, us ho podeu saltar si voleu. Els pantalons de l'any passat em cauen fins al genoll, o sigui, que tot i els menjars que hi ha per aquí, m'he aprimat (encara que la bàscula del centre mèdic, my god, no deia això, però en fi). Me'ls vaig posar a ahir i va ser una mica dramàtic tot, per que és literal que em cauen fins al genoll. Els de fa dos anys ja em corden, i tot que em van una mica cenyits respiro normalment. O sigui, que m'he aprimat però encara no he arribat al pes que tenia després de deixar de fumar que ja era una mica més del meu habitual. Ara, torno a fumar i a pesar més del compte, és el meu drama personal. Haig de tornar a fer exercici. Tinc dubtes entre fer pilates, el vaig practicar durant 6 o 7 anys i m'anava de conya però em fa una mandra això de canviar me de roba i etc... va, avui aniré al lloc a demanar informació. L'altre és anar al gimnas del nen, però és el mateix i son maquines (avui no trobo cap accent, ho sento) i encara pitjor, còrrer amb la Missy Peterson descarta, potser caminar. Al final sempre ho he fet i m'agrada. Després em puc fumar un cigarro asseguda a una pedra, pot estar bé.

L'altra cosa és que aquest clima m'està matant i afectant a la meva pell. Vaig tenir un problema que no és més que suor, la pell seca i la combinació d'humitat i no sé què més. Tinc el cutis com un esparadrap. Quina creu! En una estona quan escric aquest post aniré a veure a un dermatòleg amic del Ricard que espero que tingui més experiència que la dear doctor que vaig veure la setmana passada.

Per cert, mataria per unes Tijuana. Aquí no n'hi ha. Us ho juro. Alguna alma caritativa em pot fer un enviament per correu? res, només un paquet, que no volem tornar al desfici d'abans, us enrecordeu? Una que és d'extrems, ja se sap.

Res, que marxo a la meva first English Class.

Ja està, tornem al bloc normal, ja podeu venir els que us havíeu retirat. Primer, la zona on viu la meva teacher és una caseta molt bufona al mig de nomesland, o sigui, el no res. Bé, alguna granja i una via de tren. Al voltant, tot de camps de blat de moro. Ara que escric això crec que em repeteixo, però bé. Només us volia retransmetre la tranquilitat que m´ha donat conduir aquest matí (divendres) per aquestes carreteres rectes i solitàries, i com que ja no m'he perdut ni res, doncs benestar total. Al sortir he pensat, t'has de crear rutines i fer el que fas sempre a Barcelona, el que t'agrada fer que és, treballar, sortir a caminar d'hora (sí, ja sé, no sempre), anar a un bar i pendre un cafè, llegir, etc, tornar a treballar... doncs aquí també ho has de fer ja que és com t'agrada viure. Total que li he dit al Ricard quan he tornat i hem coincidit, me'n vaig al Down Town a una cafeteria, (i a dinar, que sempre m'oblido que haig de dinar a les 12 i poc, i ho acabo fent a la 13 i una mica massa) i llegir una mica, fumar si és una terrassa... m'ha mirat com la il.lusa que li dec semblar. Aquí no hi ha cafeteries. I m'ha enviat al Starbucks del carrer Levine que està tot just quan surts d'Spring i gires a la 30. Això us ho poso perquè després de perdrem per tot arreu avui de repent tinc un domini absolut de tot, us ho prometo. A més, nosaltres som del nord de Racine i ens movem per la zona, no baixem a Maine Str encara que jo ho faré a la propera. El carrer Levine com aquest no ha aparegut per enlloc, però com que ara sé on és tot, he anat al Starbucks de Barnes and Noble i he passat unes fantàstiques dues hores mirant llibres i menjant-me un sandwich, no gaire bo. Dilluns sí que aniré a Down Town, em penso que no, no hi ha cafeteries per noies com jo, però al costat de la marina hi ha un parell de restaurants que si no són fish restaurants, poden ser una bona opció ja que tenien un jardi al costat del llac amb umbrel.les i tauletes. I si no, vaig al beach club de la platja si està obert. No sé si s'estila massa fer això per aquí.

Divendres a la nit el Marçal va ser convidat a casa d'un amic argentí, i quan el vaig anar a recollir vaig fer coneixença del nucli dur de la colònia argentina a Racine. Els marits (i perquè són sempre els marits mama? I jo que sé, nen, t'hauria d'explicar l'evolució del feminisme i el treball i ara no tenim temps i a més és maleducat que tu i  jo parlem en català davant de gent que parla espanyol) solen treballar a la Johnson o empreses satèl.lits. Van dir que em convidarien a un asado. El Ricard m'ha dit que m'esperi sentada ja que solen convidar i després no concreten, a mi, la veritat és que m'és bastant igual. Va ser el primer día que vaig conduir de nit i en principi, a part una lleugera desviació lleu per un carrer, vam arribar sense problemes a casa.

Dissabte visita a Chicago, el Marçal de poc es desmaia de l'emoció només baixar en tren. De veritat que l'entenc, tot i que ja coneixia la ciutat emociona veure els carrers amb aquells gratacels tan impressionants. M'encanta Chicago!  Però abans, explicació del tren. El parking al centre de Chicago costa 12$ i una no està per aquestes despeses, així que vam anar a  l'estació de Racine que està a la quinta hòstia, i vam l'Amtrak que és com es diuen els fast trens del país. Hi ha una altra línia de tren més lenta que es diu Metro, em penso.  La línea que vam agafar és la de Milwaukee - Chicago i pel mig, la nostra parada, una horeta de trajecte. El drama del dia, va ser comprar els billets perque la màquina de l'estació no funcionava i perquè ho has de fer pel mòbil. Realment, tota una odisea que van acabar resolent tres empleats del tren que molt amablement es van oferir per ajudar-me i jo em vaig limitar a cantar els nrs de la meva targeta de crèdit. Em van dir, quan arribis a Chicago compra corrents els billets de tornada, i jo, no li vaig fer cas, ja ho faré quan torni. Error. No vam poder viatjar fins les 8 del vespre. La propera vegada els hi faré cas.

Tornant a la visita, realment ens va encantar, el Marçal va al.lucinar i pensem tornar molt aviat. Vam passar temps estirats a la gespa del parc Millenium que és el parc més emblemàtic de la ciutat, i que a una banda té el llac i a l'altra l'avinguda Michigan que seria com un passeig de Gràcia o similar. I vam fer el recorregut arquitectònic en barco que crec que és la tercera vegada que faig i que no em cansa. El recorregut dura 90 minuts i el Marçal es va portar bé fins que faltaven uns 20 minuts que va començar a dir que tenia gana, i a relliscar per la cadira posant els peus a la cadira del veí. Feia de guia un paio de Nova York que va arrencar aplaudiments entre tots els integrants del tour quan feia esment al president, a les tropes o no sé què més, és evident que es tractava de turisme local i molt entregat. Total que vam agafar el tren a les tantes però això ens va donar una estona llarga per conversar sense mòbils pel mig al Marçal i a mi i vam poder xerrar sobre els seus amics, el que li preocupa de cara a l'any vinent, sobre l'amor, la mort etc. Hauré d'imposar xerradeta setmanal que senta molt bé. Segon dia de tornada conduint de nit, aquest cop sí, perfecte. El Marçal i jo tenim la norma de no augurar que anem bé, per no temptar a la sort, i aquest cop sí que va funcionar. Vam arribar sense incidents, jo crec que ja començo a tenir el mapa mental de les carreteres de per aquí, encara que no sé on està el nord ni res.

I avui diumenge, missa again encara que només una. Cal dir que he pogut seguir bastant bé l'homilia encara que tenia a una banda a un noi que es diu Mauricio i no ha parat de moure's en tota l'estona, encara que devia tenir uns 30 anys, i a l'altra el Marcal que tampoc ha parat de moure's i en té 10. Jo no sóc practicant però reconec que no va malament una estona de pau interior, de repòs. Serà per això que la gent va missa? Aquesta esglèsia em va bastant bé ja que no hem de sortir ni de casa per arribar-hi. I la horeta de tranquilitat i reflexió també.  El que interromp la meditació són totes les coses que es fan, és clar, oracions, combregar, donar la pau etc. Per cert, i per si ho llegeix el Ricard, el Marcal ha volgut donar almoina. Després de missa coffee, i realment, he pogut practicar el meu anglès de Wisconsin amb tot de gent que amablement m'ha vingut a saludar, el tema és pensar que dir-lis. La majoria m'ha preguntat que faig els caps de setmana, potser per convidar-nos, no sé. Una noia m'ha dit que anèssim de compres però sense nens, no sé a on es pensa que deixaré al meu, en fí. La que m'ha caigut millor és una boja que es diu Karen o alguna cosa semblant, que m'ha demanat disculpes per ser tan boja i perquè m'ha abracat petonejat amb molt brio, massa pel que estan aquí habituats i massa pel que jo hagués suportat en una altra persona. Però l'he trobada simpàtica, francament. Més que qualsevol altre que fan aquella cantarella de How are youuuuuu? que realment em tira d'esquena. Es veu que aquesta noia em vol convidar a fer cockies a casa seva, com se li haurà ocorregut? Vosaltres que em coneixeu, creieu que és una activitat per mi? Però  res, tot sigui per tenir amigues i vida social encara que sigui aquesta. Després visita al dermatòleg, l'Steven, que m'ha encantat, és un tio que irradia bon rotllo i després festa d'aniversari a un parc amb una familia molt liosa de mexicans. Dic liosa perquè una era la mare, que era la tia del nòvio del ex de no sé qui, i l'altre era germà de la nòvia de l'altre, impressionant. I l'àvia del nen, resulta que també era la tia, o alguna cosa així. No sé. No els he entés gaire encara que parlaven en castellà. No sé si és costum mexicana, de Wisconsin o què però hi ha una facilitat asombrosa per tenir ex novios o novies, marits i mullers i després resulta que tots son sobrinos o compadres o vés a saber. No m'he enterat de res. La guinda de la festa ha sigut quan han tret un pastís enorme del Bob Esponja, li han cantat las mañanitas que és Cumpleaños feliz, y que tots s'han posat a cridar, la mordida, la mordida, que no és que el nen hagi de practicar corrupteles, es tracta d'encastar la cara contra el pastís. Jo crec que he cridat i tot. El Marcal encantat, l'he hagut d'enganxar per la samarreta perquè no ho fés ell, i li he dit que si ho feies fora del teu aniversari donava mala sort. Vol un pastís amb la senyera i diu que a la festa que està preparant el 26 d'octubre que farà 11 anys i pensa fer una super party a la rectoria, convidant a tot el món, americans, argentins i mexicans, davant el susto del Ricard que no sap el què li espera. Però el convenceré, li faré fer una paella i estarà encantat.

 I ara, poc més. Patri no sopis perquè em fa la impressió que porto tot el dia menjant. Acabo el post i em poso a fer els home works d'anglès que si no demà em fotran la bronca.

Fins aviat, Patri