nòvios, ex nòvios i ex nòvies

I.
Tenia una amiga que se'n va anar a viure amb el seu nòvio. Primer, tot bé, és clar. Poc després, el nòvio va començar a quedar amb les seves amigues i les seves ex per anar a sopar. Res, sopar per veure com els hi anaven les coses. El nòvio de la meva amiga és un noi molt simpàtic i obert, i és clar, amic de les seves ex amb les que manté relacions estupendes i meravelloses. Només que ho feia cada punyetera setmana. Total, que la meva amiga li va dir que a ella això no li agradava gaire. I que li creava inseguretat i sí, gelos. Van tenir un parell de bronques. Res, ell deia que la meva amiga era una gelosa i una histèrica. I que no ho deixaria de fer mai de la vida, era part de la seva vida privada, íntima, la seva llibertat personal i que ningú tenia dret a oposar-s'hi, faltaria plus. I la meva amiga va optar per dir, vale, què hi farem. Es va comprar un matalàs i es va posar a dormir al seu estudi. I li va dir al seu nòvio: dormiré aquí fins que trobi un altre pis, després marxaré, no aguanto això que fas d'anar a sopar amb les teves ex nòvies.

Automàticament, el nòvio va deixar d'anar als sopars amb les seves ex, però la meva amiga va trobar un pis, jo la vaig ajudar a fer la mudança i poc després, va tenir un parell de nòvios més. Li va costar, però al final ha trobat un noi, s'hi ha casat i ha tingut criatures. Ella mai ha anat a sopar amb el seu ex nòvio. La llibertat personal deu tenir un límit; jo no sé quin és el meu, també haig de dir que varia bastant segons edat, moment, etc, una que és així de pocs principis fixes, i una mica diletant.

i II.
Tinc una altra amiga que va conèixer un noi encantador: súper guapo, alt, ben vestit, guanyava pasta, la convidava a restaurants, a pendre copes, van anar a París un cap de setmana així en plan, agafa el pasaport i unes calces nena, va organitzar una súper festa de nadal i així el vam poder contemplar a gust, fins i tot, el dia del seu aniversari li va comprar roba en plan pretty woman, bueno, per morir-se. Una bogeria. Totes ens moriem d'enveja. Total que va arribar Sant Jordi i la meva amiga, detallista ella, va planejar la nit com si fos la nit de la seva vida. Li va comprar set llibres (un per dia de la setmana), es va comprar un vestit tot escotat, va anar a la perruqueria i es va depilar, va fer un sopar amb espelmes i tota la parafernàlia. I va ser un èxit. Ell li va portar un ram de 25 roses vermelles i li van encantar els llibres, i va dir que era fantàstica i guapíssima. Van sopar. Van recollir la taula. Ell li va proposar anar a fer una copa. Ella va accedir, es relaxarien i xerrarien, encara que hagués preferit quedar-se a casa, i és clar, anar al llit, però una copa no estava mal. Van fer una copa. I una altra. I ell va proposar un altre bar. I ella va dir, pues vale. I quan ell li va proposar el tercer, li va dir, "per què no anem a casa, eh, mmmm, ens fiquem al llitet tu i jo, eh?" i llavors ell va dir, "bè, és que hem de parlar". I la va deixar. És que no t'estimo i no m'agrades prou, vas massa ràpid.

Us ho podeu imaginar? Quina classe de tio és aquesta? Ella va haver d'anar mesos al psiquiatre per recuperar-se i jo només feia que dir-li, no ets tu noia, era ell el tarat. Però costa.

I us juro que la història és tan certa com em dic Patri.