Tinc tres noves incorporacions al mail del meu periple americà, estic molt contenta i més encara perquè no sé quin percentatge d'esborrats sense llegir atesoro, però ojos que no ven...

2on dia a Racine

Us vaig prometre que si no tenia res a dir, no escriuria, i quasi quasi el segon dia a Racine ha aconseguit que sigui així. Però no, nois, una té molta vida interior i no calla ni sota l'aigua i aquí em teniu de nou.

Va ser un dia insuls perquè encara no tinc sol.lucionat el tema transport propi. I la cosa amenaça a que va per llarg, però no us preocupeu. A aquestes hores del matí ja començo a tenir l'agenda plena d'activitats socials, però això ho deixo per demà (si no, no tindré res a dir de nou, i ja la tindrem).

No tenir cotxe en aquesta ciutat vol dir que et quedes atrapat a una bonica casa parroquial entre dues autopistes, ni més ni menys. Però com que una té certa (no gaire) activitat, vaig arrencar al Marçal i el vaig portar a el Parc Lincoln. En el mapa es veia un parc petit en comparació a altres parcs que hi ha per aquí, però era enganyós: enorme. Un parc boscós, amb un riu i tot, molt verd i molts mosquits. Anar fins allà, tot i que no ens va dur més de 10 minuts ja va ser tota una aventura: proveu de caminar per aquests "carrers?" a on circulen els cotxes. Sort que el camí era a través de tot de carrers iguals als que hi ha per aquí i no hi havia gaire cotxe, excepte un aparcat a l'ombra on dormia un senyor (el Marçal, i perquè dorm? i no té casa? i no estarà mort? uff aquest nen passa per la época  de les preguntes amb cert retard, i jo, doncs ni idea, potser és un jardiner i està fent la migdiada, com vols que ho sàpiga?). A part d'alguns veïns que es van dedicar a mirar per la finestra com passejavem dos, una adulta i una criatura i que es deurien pensar que érem dos membres fugats de la presó de Racine (n'hi ha una) o dels Serveis Socials, i despit que hi havia anuncis de que estàvem a zona segura i que era un veïnat protegit per càmeras, ells prefereixen vigilar personalment mentre treuen el seguro de les seves armes. El que sí que haig de remarcar és que feia un dia fantàstic tot i que va diluviar tot el matí, tan que semblava que s'acabava el món i jo aquí...

Haig d'averiguar que fan els pobres, vull dir, els que no es poden comprar un cotxe. Vamos, la gent com jo. En aquesta parròquia no hi ha gaires, o sigui que no sé a qui dir-li. Suposo que fan el mateix que jo, o agafen un bus, però aquí ningú no sap com funcionen les línees i el Ricard no em deixa ni acostar-m'hi: diu que són perillosos, que et poden atracar o violar o no sé que més. En fí.

Total que vam passejar una estona fins que el Marçal va dir que era un fàstic de parc i que estava ple de mosquits. I com no li faltava raó vam tornar passejant, i vam entrar a una botiga de conveniència decadent on vam comprar un paquet de xiclets i un sobre i un segell. No hi havia gaire bé res més per comprar i ens vam haver de jugar la vida per traspassar l'autopista.

Només tornar, el Ricard ens va convidar a anar a visitar el centre de Racine. Jo vaig anar per primera vegada a aquesta ciutat fa 10 anys justos, molts dels que rebeu aquest mail vau venir. Us enrecordeu? Un centre pollós, amb tot de botigues polsoses o tancades i ple de rètols on posa To Rent o To Sale. I tot de borratxos pel carrer. Borratxos sense samarreta o vestits per conduir Harleys. I jo estava embarassada del Marçal i sense tenir un taxi a mà que era el què feia en aquella época, caminar deu passes i agafar un taxi. Vamos, que era un horror de lloc, totalment prescindible. La segona vegada que vam tornar per estar una temporada va ser fa uns cuatre anys, crec. Llavors, el centre era tota una altra cosa: botiguetes moníssimes, flors per tot arreu, un club nàutic molt cuco, gent pel carrer passejant, un edifici de correus gran i un museu d'Art contemporani. Molts i molts bars (Wisconsin és l'Estat que més alcohol consumeix de tots els Estats Units), cosa que no m'extranya perquè jo estic a punt de pujar la mitjana un parell de punts. Ara, Main Street és un mig mig. Hi ha molts bars, algun elegant -vam veure la primera noia així rossa i bonica de les que surten a les pelis- servint a un d'ells. Un club (mig discoteca) i molts altres bars. Algun restaurant (segons el Richard el pitjor italià del món, el pitjor xinés del món), un restaurant espanyol (Madrid Tapas) un koreà que sembla que no està mal i molts que acabaven d'obrir i ningú no sap quan duraran. Això és el que sembla que passa. Com que els Malls (que encara no he trepitjat, per allò del transport, ja sabeu) són pròspers i numerosos, el centre decau lànguidament. Vam veure el llac, el parking i el Marçal es va menjar un gelat.

Després, per sort i per fí, vam anar al Walgreens. Jo és que sóc fan de les botigues americanes, aquestes dels malls i dels supers. Vamos, que em deixeu al mig d'un Mall i sóc feliç, tot i que no compri, que ja sabeu que a mi això em costa, a no ser que sigui el TJMaxx la meva botiga més preferida del món, que vaig veure un moment des del cotxe i per aquesta raó encara ploro d'enyorança: tan aprop i tan lluny alhora! Però caurà, segur que caurà.

Per començar al Walgreens posa Pharmacy, cosa que em va suposar que el Marçal estigués preguntant durant 20 minuts perquè posava Pharmacy i després venia de tot, i molt poc de farmàcia. Després d'intentar explicar que els conceptes eren diferents a països diferents i tota la pesca, li vaig dir perquè sí i ja està i mira coses, nen. El Walgreens és una mica l'aristocràcia d'aquest tipus de botigues, nivell situades a carreteres. O sigui, millor que altres que no recordo el nom, però que són més polloses i barates.

Volia comprar adaptadors ja que només en tinc un, i vaig acabar comprant: 3 adaptadors, una body milk, un desodorant (roll on, que no hi ha en spray per dones, sí per homes que hi ha com cuatre metres d'estanteria), i una crema facial (me les vaig oblidar, però tampoc me les poso gaire, o sigui que va ser quasi vici ja que és bastant mona per fora). I em vaig reprimir en comprar-me llibretes, cascos per sentir música, maquillatge, colònia, gel de bany (ja en tinc), tabac (en tinc, i veuràs quin drama quan se m'acabi valen 6,95$ el paquet), potitos, joc de cartes... realment, és el regne del consum. Total que em vaig gastar 52$ que vaig poder pagar amb la tarja de dèbit (era la prova de foc, no l'havia provada abans i no sabia si podria anar tirant sense utilitzar la visa que odio) després que la dependenta m'expliqués no sé què dels Europeus que viatgen a USA. El tema general el vaig entendre i com ella va riure al final, jo també i tan amigues. Feia referència als adaptadors. I aquí s'acaba el meu contacte amb els americans del dia. Tenen un accent brutal.

Els adaptadors es cauen. Haig de recolzar-los amb alguna cosa. Nois, quin desastre.

Per acabar, avui per fí tinc invitacions socials, llavors això vol dir que us podré explicar coses de la vida americana i que avui em treuen a passejar. Que encara no tinc cotxe però sembla que es veu la llum al final del túnel (crec que el Ricard no es fia de mi, del meu estil de conducció i sobretot, pensa que un dia sortiré i no tornaré perquè estarem perduts per Arizona, i jo encara que ho temo, intento convènce'l que no, que sé perfectament distingir la 38 de la 42, vamos, si és que no s'assemblen en res). Al principi d'escriure ho tenia pitjor, ja us ho dic, però tot això pot canviar en minuts.

I res, que ahir vam mirar la tele deu minuts i és igual d'horrorosa que la tele nostra. I que fan Ley y Orden y La Teoria del Big Ban. I que fan mooooolts anuncis.

Que passeu una bona resta de dia, per mi comença.

Petons, Patri