El Ricard

El meu sensible i guapo germà no entén com no he fet un post dedicat sencer a ell. Jo tampoc. Per això, ara mateix el faig, no sigui dit que per una vegada a la vida, faig el que algú, amablement, em demana. Tots sabeu que el Ricard és capellà. A més de fer misses i tot el que fan els capellans (no teniu ni idea oi? Jo tampoc ho sabia fins ara... confessions, baptismes, bodes i administració de la seva parròquia, el que suposa direcció de personal sota les seves ordres, coordinació d'equips de gent amb les que no té jerarquia, secretàries, gerents, finances etc), treballa a la diòcesi un parell de dies a la setmana com advocat (o defensor del sacrament, no sé si ho dic bé, o sigui del matrimoni quan hi ha petició d'anul.lació de matrimoni religiosa, ara sé molt d'això, m'ho podeu preguntar quan vulgueu si és que teniu curiositat o interés o simplement ganes d'augmentar el vostre nivell cultural), de tant en tant fa de jutge canònic crec i dirigeix una escola catòlica amb una panda de teachers que només volen arrencar-li la vida demanant vacances i augments de salaris (desde luego, com són els teachers, tots iguals a tot el món). El resultat és que està realment ocupat i amb una càrrega d'estres important, tot el dia amb la black berry amunt i avall. Però com és un noi considerat, em va comprar un cotxe (en el fons perquè no el molestés amb peticions, deixa'm el cotxe, porta'm a no sé a on, vaaaaa nen...) i quan li ha tocat fer la ITV ell, molt amablement, el va portar i així jo no vaig haver d'anar a un mecànic a perdre el meu preciós temps.

El Ricard és capellà i moltes vegades pensem que és fruit de la seva infantesa rodejada de dones. Jo crec que ell, en el fons, també ho pensa. Va ser el petit de les meves cosines i germanes durant molts anys, i érem quatre. No sé si us enrecordeu que quan jugàvem a les cases amb les nines, i ho fèiem hores i hores, ell a part de ser el gos o el carter de forma puntual, també feia de capellà i ens predicava amb el llibre de religió recolzat a l'estufa de butano que teníem a casa. O sigui, que alguna cosa ja li voltava de molt petit.

El Ricard, per nosaltres el nen (per raons óbvies, va ser l'únic nen fins que va nèixer l'Adrià, i després el Marçal, el Martí i l'Aran, alguns nois més però comparat amb les noies de la nostra família, una minoria clara), el Richard o el Fr Ricardo com li diuen per aquí, té una visió del món peculiar i extrema: o tot és negre o tot blanc, no hi ha matissos: quan dic que tinc ganes de tornar a Barcelona no vull dir exactament que estigui malament amb ell, estic encantada, és que tinc ganes de tornar, simplement. És que ahir se'm va ofendre, el noi. I com que el conec, és inútil que li digui que no, que estic bé, que és un encant viure a Racine, que ell és molt simpàtic i el millor germà del món mundial. Li escric i punto. Jo crec que en el fons, no vol que marxi. Que sospita que des del moment que jo no hi sigui, la seva vida serà una mica més trista. Que li alegro l'existència,  i que les coses mai no seran igual, no? Una que és un solet i li fa de parella als sopars a on ell acudia sol i trist.

Tenim una sèrie de rituals: ens fumem cigarrets al pati i parlem de la seva feina, de la vida, de déu, de religió i un munt de coses més (ara sé molt, no us ho creuríeu). Molts matins, per no dir tots, l'ajudo a fer-se el llit. Com que és un perfeccionista, el cobrellit ha d'estar absolutament anivellat i ha de penjar de forma exacta a cada banda. Quan el dobleguem i posem els dos coixins, ha desenvolupat una tècnica infalible que és tracta de cobrir-los uns pocs centímetres i fer un moviment endarrere i endavant per què quedin com els llits de les revistes de decoració, no sé si m'explico, segur que no. És raro ja que quan érem petits dormíem en sacs de roba i així no havíem de fer el llit, i ell té com una fixació amb el tema. Té altres maníes que xoquen directa i frontalment amb els meus hàbits, com no barrejar a la rentadora la nostra roba i la seva, i altres com que jo deixo la llet fora de la nevera, el plat sobre la taula, els calaixos mig oberts, molles, tallo les llimones i deixo el suc a l'encimera, m'oblido de tasses de cafè per tot arreu, llenço les burilles al jardí, li parlo de lluny, espero que es dongui la volta quan ja hem parlat per dir-li una altra cosa i això el posa nerviós, canvio de tema i és clar, no em segueix etc etc. I ell es posa frenètic. Pobret. Però sí que ens reconeixem amb altres coses, ens passem el dia buscant coses, has vist el carregador del mòbil? Vaig deixar aquí un paper i ara no hi és, a on estan les claus del cotxe... No ho diem exactament així, però com em llegeix la nostra mare no ho reprodueixo exactament que després s'enfada (aix aquesta boqueta....).

Quan no es posa de capellà, o sigui, de negre i amb alzacuello (vés a saber com es deu dir en català, aquí la meitat de capellans que conec són catalans i li dieuen així, Richard inclòs) em consulta com li queda la camisa, la jaqueta, si porta els cabells ben tallats, si s'ha engreixat o què. Crec que per fí l'he convençut de que amb trajo (d'home vull dir, amb americana) no s'han de portar camises estampades, o sigui, de quadrets o ratlles, excepte a l'estiu sense la jaqueta, però llavors han de ser de fil o de cotò, italianes. Quan un va amb trajo ha d'anar amb camisa blanca. I punto. Intento fer que es posi una jaqueta de pell que té amb la que està molt guapo. També ens preocupa als dos el nostre pes, o sigui, concretament el nostre augment de pes o els quilets que ens sobren, ja que encara que va a un gimnàs i a còrrer ho ha fet tres vegades (sent generosa i no t'enfadis amb mi) durant el temps que porto aquí. Potser algun cop més quan no hi era, no ho puc assegurar. Ens encanta menjar i beure vi, ojo, amb moderació (o no algunes vegades). I ell, a diferència meva, és un bon cuiner i fa unes paelles excel.lents. Com a bon perfeccionista mai està prou content però jo que no n'he fet en la meva vida, les trobo boníssimes. I té mèrit, us ho juro, trobar els ingredients adequats en aquest racó de món, creieu-me. Ara bé, m'ha de reconèixer que li he ensenyat a pelar i tallar adequadament les carxofes, espero que ho tingui present.

Va dir que escriuria un post per destapar totes les injúries i mentides que, segons ell, jo havia escampat per tot arreu. Bé, no l'ha fet. Ell sabrà, suposo que no s'atreveix a medir-se amb mi, o les homilies ja li donen tanta feina que ja en té prou. No sé. Parlant d'homilies, m'encanta com les fa. Us prometo que no em perdo cap missa. És un crack. I no us diré com les prepara. És un secret que tenim els dos i que m'enduré a la tomba. He dit.