Marcal II, gossos i altres coses

No vull ser massa plasta parlant del Marcal, però entre nosaltres, tampoc hi ha massa més que explicar. Bé, sí, que ha arribat la tardor amb tota la seva esplendor (es dirà així en català?) i que els arbres s'han posat molt bonics, hi ha alguns grocs, tan grocs que fins i tot, si tens una mica d'imaginació com la meva teacher, si els veus a través de la finestra poden semblar que tenen el sol al darrere. Qui no és consola és perquè no vol, ja us dic. La meva teacher és de Califòrnia i diu que troba molt a faltar el sol, però aquí la tenim, a la remota Wisconsin on a partir del mes d'octubre no veus el sol ni de broma.  De tota manera, sí que són macos i per un dia que em decideixo a anar a caminar -per allò de comencar a posar-me les piles i aturar l'augment de pes inevitable- i potser fer alguna foto, per fí, es fot a ploure i encara estem igual. El Ricard m'ha dit que poden passar fins i tot 4 mesos i no veus la llum del sol. Jo no sé, sort que marxo aviat, si no em moriria, crec que això del clima és molt important per l'ànim, o almenys pel meu. De moment, a Atlanta, d'on vaig marxar diumenge, havia avís de tornado, i encara que sembla que ja ha passat, els efectes de pluja i mal temps encara ens ronden. Diu el termòmetre que fa fred, jo no en tinc, però tampoc ens passegem gaire fer fora, vull dir que anem en cotxe a tot arreu i posem la calefacció, una mica excesiva si em permeteu. Després del parte del temps, al que anava.

Marcal again (o sigui, un altre cop). Resulta que la extraescolar aquesta al que el vaig apuntar, country cross s'acaba ja. No sé si m'ho van dir o no, crec que sí, però jo estaria despistada amb una altra cosa. Ja em semblava molt barato pagar 25$ dólars, només, encara que sigui per còrrer per la muntanya. Però en fí, que resulta que ahir dimarts va ser la última carrera. Com tot el que es fa aquí, el tema és competir i cada dimarts s'han fet carreres d'aquestes a parcs de Racine. Un parc de Racine és el mateix que un carrer tot i què més verd i algunes cases menys, però a dins hi ha de tot, fins i tot, les punyeteres cases iguals. Però li diuen parc i entres en cotxe encara que has d'anar més lent per si et surt un animal o un nen. Com el carrer. Doncs res, que vam anar a un nou barri de Racine que fins ara no el coneixiem, cada dia descobrim coses noves, que està com si diguèssim a sota els malls, jo hagués dit que al nord però el Ricard m'ha dit que és el sud, en fí. Abans de res, el Marcal estava emocionat ja que després dels darrers aconteixements, ja sabeu, religió i tota la pesca, el spiker de l'escola va anunciar el seu desè lloc a la darrera carrera i primer del seu equip. I la gent el va aplaudir. Doncs res, que estava content, però quan va veure la que queia va dir que ell no corria ni que el matèssin i que esperava que que anulèssin la carrera. Al arribar al urban parc aquell, jo per parlar d'alguna cosa amb el Sosa, el coacher, li vaig preguntar si s'anulava la race per la pluja, i ell va dir, of course no, el cross country es fa en totes les condicions de temps existents i que aquest era el real weather of Wisconsin. A part de quedar com una mamma insufrible i protectora del seu cadell, vaig haver de dir-li a un malhumorat Marcal que ja es podia anar preparant que es corria si o si.

Els pares ens vam apinyar sota un cobert de picnic de fusta mentre els nens feien els escalfaments. L'anglès de la primera race em va venir a saludar molt afablement. Vaig deduir que era ell, no perquè m'enrecordés de la seva cara ja que anava amb un anorack pescanova i botes d'aigua fins els genolls, si no perquè és l'únic pare que es presenta a les activitats. La resta de mares, bé, les distingeixo més o menys però estic una mica espantada ja que presumia de que una cara no se m'oblida mai i ara, no sé si perquè perdo vista o què, que cada cop és com si els veiés per primera vegada. Com si fóssin mares noves que van variant de vestimenta. Ara, a sobre el xandall, porten xubasqueros gegants. I així, clar, no hi ha qui les reconegui, és normal.

Total que em vaig posar els cascos de música perquè no tenia ganes de xerrar amb ningú i menys de futbol ja que no tinc ni idea de com va el Barca i menys la lliga anglesa de la que és aquest noi tan aficionat a parlar i vaig sortir a rerbre el nen que va sortir del no res, xop com un ocellet, amb les ulleres a la punta del nas i vermell per l'esforc. Sisè. És un crack, un crack cabrejat perquè s'havia caigut a terra, de poc perd les ulleres, estava cansat, mullat, tenia fred, plovia molt i aquests tontos no pensen perquè han d'anul.lar la carrera, si no segur que algun nen morirà de la pulmonia, o sigui, cabrejat com un mico. És curiós com un nen tan mono i tan bufonet com el Marcal, tan carinyós, pugui agafar aquests cabrejos descomunals. I tant exagerat com la seva mare. Res, me'l vaig endur a casa xop, el vaig ficar a la dutxa i li vaig fer un massatge perquè estigués content. Us asseguro que aguantar-lo de mala llet és pitjor que aguantar la pluja de Wisconsin, i jo ja tinc prou amb una cosa al dia.

Ara el tinc aquí, fent el drama dels deures, ploriquejant perquè ha d'escriure unes sequències de com un científics viatgen a Nova Papúa i capturen a un cangur per estudiar-lo. Deu ser tot un drama. Aquesta nit tenim un sarau al Buffalo Wild i ja veurem si anem i ell es queda a un punta, assegut i sense menjar ni res, i penseu que és un restaurant a on donen Ipads als nens.

Com que escric el post per fases, explicaré que avui dijous hem anat a sopar amb la colònia venecolana de Racine. Són treballadors qualificats de la Johnson que van venir a la Central a currar i que s'han quedat. L'Ada és l'amfitriona, i ja la conec fa un munt d'anys. Els nostres fills grans  respectius van sortir una nit de juerga quan tenien 18 o 19 anys, no recordo bé. L'Ada i el seu marit Rubén, ténen tres gossos als que tracten com a nens ara que estan sols i el seu fill ha marxat a Dakota a viure, que es diuen Paco, Lola i Pepe i que són lletjos a morir. Sort que aquesta nit s'han dedicat més al Marcal que a mi i m'han deixat més o menys tranquil.la, excepte un parell de vegades que la Lola m'ha posat la carota aixafada -una mena de bulldog mini, no sé si sabeu quin tipus de gos és, horrorosa- a la cuixa. Jo l'he apartada amb el dit, perquè no m'agrada que se m'acostin animals quan menjo, o mai, i tampoc m'agrada tocar-los gaire per allò dels gèrmens, i tampoc volia fer mostres de despreci ja que l'Ada podia ser sensible a la forma de tractar-la. Per cert, com que lladren molt porten uns aparells penjats al coll que els rocia amb no sé que i seguint el mètode de Pavlov, en teoria deixen de fer-ho. L'Ada m'ha explicat que els seus només rocien una substància que els hi molesta, que hi ha aparells que fan descàrregues elèctriques, més inhumans (com si parlèssim de criatures) i que no se m'enfadin els amants dels gossos. Total que la Lola, veient que no feia una nova amiga amb mi, s'ha passat mig sopar en bracos de l'Ada com si fos un bebé. No puc amb aquestes coses. Hem menjat arepas que són una mica soses comparades amb les tortites mexicanes, però ens han recomenat un dels millors llocs per menjar empanada a Miami i que està a un corner de l'aeroport. Hi anirem. Ha sigut una nit agradable, parlant dels nostres paísos, de la corrupció, de com són els gringos, que no pots tocar-los, ni mirar-los perquè et poden detenir per assetjament. Doncs bé, tot perfecte fins que hem tornat conduïnt el Marcal i jo i se m'ha quedat encallada la puta finestra del conductor, o sigui, un trajecte de 12 minuts fotent-nos de fred i com que, per variar, plovia, mullant-nos. Quan he arribat a casa li he explicat al Ricard que ha sortit en mànigues de camisa, com un macho men desafiant el fred i la pluja, i li ha fotut dos cops de porta que semblava que la church s'anés a enfonsar i ho arreglat. Amb dos collons, sí senyor! Ara bé, no puc tornar a baixar-la. Per si de cas.

Avui tenim sopar argentí que ja us explicaré. Fins llavors, només dir-vos que ja tinc ganes de tornar i a les noies, gràcies ja que em prepareu un aterratge suau! Petons, Patri