Estil de vida

Bon dia a tots. Avui estic realment rebentada. No dormo gaire, unes 4 hores més o menys, i d'això ja fa un temps i nois, l'edat no perdona i passa factura. Però no volia deixar passar la setmana sense escriure alguna cosa, ja que m'oblido de tot i és una bona manera de mantindre la memòria, quasi com un diari. Volia fer un post així, profund, sobre les nostres reflexions (meves i del Marçal) sobre l'estil de vida americà, però em sembla que me'l guardaré per quan torni, o no, ja veurem si continuo amb el blog, en qualsevol cas, anàvem en cotxe el nen i jo i em va comentar que estava content de celebrar el seu aniversari amb els seus amics nous, però que li hagués agradat que estiguèssin els seus amics de debó. Demà és el seu aniversari i hem organitzat una festeta que serà absolutament surrealista, al Georgie Porgie's que és un local que està a un Mall, com no, i que té un arbre a dins i maquetes de porcs fent coses. Per menjar, ja us imagineu, burguers and pizza. La festa serà surrealista ja que el Marçal convida tant als seus amics mexicans amb els que comenta que se lo pasaran padre i els seus amics americans amb els que parla en anglès, i la barreja, sobretot si venen les mares (i/o pares) ja pot ser la bomba. Per cert, que l'altre dia una mare de l'escola em va demanar si podia cuidar del seu fill a la sortida de l'escola perquè no tenia a ningú i havia d'anar a Chicago. Jo cap problema, però a veure, ha de recòrrer a mi de debó que no tenia ningú? El cas és que la tia es va presentar com a les 7 i pico de la tarda per nosaltres, però que per a ells vindria a ser com a les 9 i pico del vespre. Una mica de morro. Però em perdo. Al comentari del Marçal va seguir dient que a vegades pensa en què li agradaria quedar-se una miqueta més de temps (ja us explicaré per què) i a vegades pensa que no (sobretot ara que ja sap segur que anirà a jugar a futbol). I em va preguntar, i tu no? Jo li vaig dir que jo tenia ganes de tornar tot i que ESTIC MOLT CONTENTA AQUÍ I EL RICARD OMPLE TOTES LES MEVES EXPECTATIVES FAMILIARS I AFECTIVES, ÉS EL MILLOR GERMÀ DEL MÓN MUNDIAL, i que em sap greu no haver avançar més en l'anglès, per exemple. I llavors el Marçal em va preguntar que quines coses exactament trobava a faltar i li vaig dir que a la família, als meus amics, a la vida que fem, la nostra casa... que no m'agrada agafar el cotxe per tot, i que m'encanta el barri on vivim, i Barcelona en general, i no m'agrada gaire el clima d'aquí, el temps boig de Wisconsin a on al matí tenim 2 o 3 graus i al migdia se't cremen els braços conduïnt i plou quasi cada dia. El que realment trobo a falta crec és l'espontaneïtat, o sigui, jo puc trucar un dia a qualsevol i dir-li, què fas, anem a fer un cafè, a sopar, a pendre una cervessa? I si pot, doncs sí, i res, passes una bona estona. Aquí no, aquí tothom, amb excepcions és clar, que no és tema generalitzar, va amb l'agenda a la mà i et posa cites a tres setmanes vista. Bé, però això també passa a Europa, vull dir que hi ha llocs a on la gent ha d'agafar el cotxe, on fa fred i calor alhora. Bé, però no aniré més enllà.

Ahir va ser la nit del Trik or Truk, lamentablement, no vaig poder veure-la al parking lot de l'escola que és a on es celebra, just davant de les finestres de la nostra cuina, ja que vam anar a la ópera, vetllada que ara tot seguit us explicaré. La festa consisteix en que els pares aparquen els cotxes amb el maleter obert i els nens disfressats van recollint caramels. Els cotxes també estan disfressats, bé, com moltes cases que posen carbasses, teranyines i esquelets, o simulen un cementiri. El Marçal i els nens de l'Elisabeth hi van anar amb la tieta, tieta ara de tots, i pel missatge que ens va enviar, va disfrutar com un boig. No m'ha explicat gaire ja que està una mica adol.lescent i va al seu rotllo però ha tornat amb una bossa enorme de caramels i a sobre ha fet canvis i tractes amb la Natalie per tenir els que més li agraden. Es va disfressar de Packard zombi, que és un jugador de futbol americà de Milwaukee i l'Alex de Cub zombi que és l'equip de Chicago. Nosaltres, els adults. vam anar,  després de recòrrer tot Racine amunt i avall deixant nens, a sopar a un restaurant italià a Milwaukee, a sentir Wagner i a fer una copa a un carrer a prop del llac, que resulta que està al costat del restaurant però clar, jo mai m'oriento. Però anem per parts. El lloc del sopar bé, una mica car crec jo, encara que els tractes que tinc amb el Ricard són que ell paga els restaurants i jo el menjar de casa, encara que això em suposa anar a comprar, cosa que vaig fer els primers díes però seguint la meva línea habitual amb tot el que està relacionat amb les gestions doméstiques, abandono a la primera que puc. O sigui, ara no tenim menjar i sempre anem fora, amb el Ricard o no. L'Anthony simplement pulula. Tornem al restaurant: vaig demanar salmó que és el que faig quan penso que m'estic posant com una foca. Doncs estava servit amb pasta i litres de salsa. O sigui, que de light rien du rien. D'appeteizer, que serien els entrants pels qui no tenen ni zorra d'anglès, calamars arrebossats a mitges amb el Ricard. Vaig refussar la mozzarella arrebossada que em va oferir una comensal que no va obrir la boca en tota la nit i resulta que era la germana del marit de la Diana, una companya de feina de l'Elizabeth que vaig conèixer a Barcelona el novembre passat, i em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, ara parlo de refussar la mozzarela arrebossada. I ens vam fotre un cocktail i dos ampolles de vi. Érem vuit i tres no van beure res, o sigui que ja podeu començar a calcular. El resultat és que vam haver de còrrer per arribar a l'auditori, bé, còrrer no perquè sempre anem amb cotxe. El Ricard i jo, els europeus impresentables, vam aprofitar part del primer acte per fer una petita siesta. A veure, no és tan raro. Si sopes a les 6 de la tarda pràcticament és de calaix fer siesta, perquè si haguèssim sopat a les 9 com és normal, haguéssim anat amb la siesta feta, o no? Bé, la meva curteta, uns vint minuts calculo, o trenta segons l'Elisabeth. El Ricard TOT el primer acte. Ja té collons adormir-se amb Wagner i que el papa no em llegeixi. Al descans, va qui vol al bar, jo amb el Richard a fumar, i després et portes la beguda a dins de l'auditori, cosa jamás vista en el mundo, vaig flipar. I et donen aquells gots de plàstic amb la tapa i la canya i tot. No ens vam dormir durant el segon acte i la veritat és que va estar bé. Després, al Jacks que és un bar al que ens va portar Ricard, a on la persona més jove em portava uns 15 anys com a mínim i a on pots veure la natura dels joves de Wisconsin: beuen com animals i criden més encara. Jo crec que ja començo a no tenir edat per fer segons quines coses o a quins llocs a on anar. Me'n vaig anar a dormir a la una i m'he despertat a les 5 del matí, un poema. Per compensar, m'he esmorçat amb bacon, que no n'havia menjat encara i ja sabeu com m'agrada. M'anirà bé ara que estic pensant seriosament en tornar a fer dieta. Ja sabeu, jo dic, uff, haig de començar amb la dieta, i em foto un bocata de bacon, així va el meu caparró. Per cert, m'he comprat un abric, només per unir-lo a la meva ingent col.lecció d'abrics, que evidentment, no necessito però que cobreix la part d'abrics negres curts. I juro a sobre del meu laptob que no em compraré res més. Hauria d'anar al TMAXX a prohibir-me l'entrada com fan els jugadors al casino. Apa nois, que el Barça va perdent.