Diumenge de fútbol

Ahir vam anar al futbol i això és mereix, sense cap mena de dubte, un post especial. Abans, us vull explicar el meu diumenge, ja que mentre tots m'enviaveu fotos de com votaveu, molt guapos per cert, això de tenir-vos lluny fa que us vegi a tots molt guapos o ho sou de veritat..., jo anava a missa de 10 per variar (a aquest pas, em convertiré en santa, si ja no ho era ja, tant missa), xerrava amb els feligressos, i en un parell d'hores havia de fer que el Marçal fes els deures de mates (Abel tinc unes ganes que te n'ocupis tu!), que fèssim la bossa perquè tornava a dormir amb els Hoff i anar a comprar llet descremada, les meves llimones (les millors són a la frontera amb Kenosah, al Pick and Save que hi ha allà, les del meu Pick and Save ténen la pell massa gruixuda, i els snacks pel Marçal que és tot el que no van comprar els meus companys de residència. Un snack seria l'equivalent a l'esmorçar que fan els nens a l'escola, però la diferència és que nosaltres ens esforcem i fem entrepans, i als nens americans els hi posen una bossa de patates fregides i a còrrer. Com que al Marçal li encanta la idea, hem arribat a un acord. Ell s'endú una poma, per exemple, i bratzels o bratzels trossejats amb diferents sabors com a ceba o a buffalo wings. Saludable? Doncs no, però una no pot batallar contra els hàbits d'alimentació d'una nació sencera, ni tant sols amb els 25 crios de la classe del Marçal. Total que després dels deures, de la bossa, corrents cap al súper i corrents cap a casa els Hoff. Ah!, i també vaig cuinar, espaguettis a la carbonara que em van sortir bastant bons, i els nois van dir, estan bons sense haver de torturar-los. I després, torna a casa i a buscar roba d'abric que pot ser una gincana en el meu cas: troba mitjons, samarretes, dos pantalons, gorro, guants, bufanda, encabeix el moneder, el tabac, les claus, i la bola pink que era jo s'ajuntava amb la bola green and yellow del Ricard que anava amb el seu súper anorack dels Packards. Els Hof feien més bona pinta, sense anorack (són de Wisconsin i ressitents al fred) i alts.

A veure com us ho explico. Els Packards són, en comparació a la majoria dels equips de futbol americà i dels Birds de Chicago que era els seus oponents ahir, un club petit, on els seus socis són els propietaris i no un ric o una societat anónima. Així que ser dels Packards té alguna cosa romàntica. A més, pertanyen a un petit poble del nord de Wisconsin, a on per cert, l'Elizabeth passava els seus estius de joveneta. Així que el partit d'ahir era com si fós un Barça Madrid en relació al nivell d'enfrontament (Wisconsin vs Illionis ja que estan aprop, etc) però David contra Goliat, no sé si m'explico. La família de l'Elisabeth és sòcia de tota la vida, com els que fan socis dels Barça als seus fills o néts quan encara no saben ni com es diuen. Ténen un lloc a les grades, però em sembla que no el vam ocupar. Vaig mirar el meu ticket i l'entrada costa 77$ o sigui que dèu n'hi dó. 

Green Bay està a 180km de Milwaukee cap al nord, encara que queda un bon tros de país fins a Canadà, però igualment està molt amunt. Això vol dir fred segur. Arbres pelats. Per això anavem tan abrigats. Després, l'Elisabeth i l'Ethan deien, not to bad, jo no sé, per mi feia un fred increible. El viatge va començar bé, xerrant de la festa que havíem d'organitzar per la meva despedida, si havia de ser gran o petita (la faré petita, avui és dilluns i mal dia per preguntar-me aquestes coses, si hagués sigut dimecres potser estaria més optimista i dicharachera, però els dilluns al matí em posen de mal humor), i després el Ricard va començar a dir que tenia gana, sed, que havia de treure diners, que volia fumar, i que quan faltava, i que si podia fumar al cotxe i l'Ethan que ni hablar, i el Ricard que no m'agrada la política dels fumadors en aquest cotxe, que si podia parar a la vorera, que tenia pipi i que total eren tres minuts, i llavors l'Elisabeth va explicar que en un viatge de tornada del futbol es va posar tan pesat que li va deixar obrir la finestra i fumar tot el que vulgués i el Ricard va dir que només havia fumat dos fuking cigarros durant les fuking 4 hores del viatge, total que l'Ethan va parar i va enviar-lo a fumar perquè callès. Jo també vaig aprofitar, és clar. I també vam parar per menjar a un lloc que es diu Cuvers o alguna cosa així que també va ser una mica lio perque podies demanar un single o una covet o alguna cosa així, que seria com un menú i jo vaig demanar finger chicken i li vam dir covet i no sabem molt bé que ens van donar. I el més important d'aquest lloc d'hamburgueses i pollastre que és el que es menja en tot el país igual, aquí fan gelats però francament, amb el fred que feia no venien molt de gust i eren gelats blancs amb tot de líquids de colors per sobre. El Ricard es va comprar una cigarreta electrònica a un Wallgreens que també està a tot el país i és igual a tot arreu per 10$ i potser jo me'n compro un parell per deixar de fumar, o no. Total que llavors es va voler canviar a dins del cotxe, i al voler passar a la part del darrera on tenia la bossa, es va caure rodolant i el va perdre i l'Ethan va haver de desmuntar tot el cotxe per trobar-lo. Jo crec que no ens convidarà mai més a la vida.

Doncs res, que em vaig adormir, ara ho faig molt, no dormo a les nits però sí a qualsevol lloc com el Planetàrium on vam anar dissabte i vam veure dos videos sobre l'espai, les estrelles i el sistema solar, perfectes per fer la migdiada, i al cotxe que quan posen la calefacció s'escalfen els seients. Torno al tema:  l'estadi semblava una nau extraterrestre al mig de tot de casetes de fusta, però no vaig fer cap foto perquè tenia les mans absolutament congelades i sense tacte, encara que ells deien que no feia tan fred. Jo no sé com deu ser quan fa fred. Ells van al futbol i pel que em van explicar, la gent omple els estadis encara que plogui o nevi, no m'ho puc ni imaginar. Diu que una vegada van trigar 4 hores en arribar perquè l'autopista estava congelada. I a tot això, eren les 5 o les 6 de la tarda i semblava que fóssin les 12 de la nit per lo fosc que era i l'ambient de fred. Per entrar a l'estadi vam haver de creuar un camp ple de fang i ara tinc les botes totes brutes, el Ricard s'ha netejat les seves però jo encara no. I ens vam fer fotos a la porta, i encara no me l'han enviada però en el meu cas només es veu gorro i anorack, una bola sense cara. 

El partit comença amb l'himne que el va cantar una militar. Et donen uns papers de colors amb instruccions per com te l'has de posar. Es per fer una bandera americana enorme. Després va començar el joc. No vaig entendre res, tot i que ja havia vist un partit i m'havien explicat les regles. Es tracta de que un tio va corrents i ha de col.locar la pilota a X yardas (no sé quans metres o peus són) i l'equip contrari l'ha de frenar. Vaig entendre algunes jugades, quan el de la pilota s'escapava i anava fins la porteria contrària, llavors sí, i em sembla que es diu touch down, com si fos un gol crec, però van sumant punts a mida que van col.locant la pilota a uns quadrets amb les yardas pintades i llavors sí que no s'entén res perquè es donen cops que no vagis i acaben tots amuntegats un sobre els altres, i algunes vegades l'arbitre diu penalti i algunes no, i tothom sembla saber quan és o no, però jo només veia una muntanya de tios. Un que va fer l'únic touch down pels Birds (els Packards els van apallissar) va agafar el cap d'un altre i li va enclastar contra la gespa. Sembla que em queixi, però em va encantar i hi tornaria si hi tinc oportunitat. Al camp, cheerleaders que com que és un equip modest són les nenes del college del poble i no les professionals ties bones que tenen altres equips amb més recurssos. Aquestes anaven en xandall i uns llaços al cap, el 80% rosses amb els cabells llargs. Al descans, són dos parts de 15 minuts cadasquna però paren el temps per tot, i un quart es converteix en hores, homenatge als soldats desplaçats a Afganistant, se suposa que de Wisconsin i dels Packards, si no, quina gràcia, i els familiars al mig del camp mirant-los per una pantalla gegant i tot l'estadi crida go Pack go, i és bastant impressionant. Durant tot el partit hi ha un speacker que crida com un boig i la pantalla gegant et va donant instruccions, ara crida, ara aplaudeix i mira, tot és molt fàcil perquè saps exactament el que has de fer, cosa que és bastant practica si no entens res del joc. Ens vam pendre una cervessa però no vam menjar cap marranada com jo esperava tipus hotdog o una cosa amb formatge fos, però era molt cansat arribar fins adalt a buscar-ho i ja haviem sopat.

Em vaig divertir i el pobre Ethan que és dels Birds ho va passar fatal.

En fí, que vam anar al cotxe perquè ja estavem cansats i el joc es va posar lent quan faltaven pocs minuts. Jo no em vaig treure ni la jaqueta ni res i em vaig quedar dormida again fins que el Ricard em va despertar a la porta de casa. Ha sigut el dia que hem tornat més tard de tota l'estança a Racine. O sigui, que he dormit unes 7 hores, tot un rècord.

I ja està. He escoltat una mica la ràdio i la tenim ben liada ara, no? A veure què passa. Els nostres amics americans ens pregunten quin és el next step respecte a la independència, jo els hi dic que un Referendum oficial. De moment, no feu gaire cosa i no la lieu que es tracta de tornar a Barcelona sense incidents.

fins la propera.