la darrera setmana

Que com a bons americans que quasi som ja, no la comencem dilluns si no que diumenge, però jo la faré comencar divendres, que em va millor. Abans dir-vos que estem fins les celles de neu, tots diuen que aquest any ha comencat d'hora, que tenim temperatures semblants a les de gener que si bla bla bla. Total, que a aquesta gent li espera un llarg i fred hivern, i nois, mira que em sap greu però jo marxo cap al mediterrani i encara que sigui hivern i es faci fred d'hora hi haurà una mica de solet, no?

Una altra apreciació. El Ricard em va indicar algunes inexactituds en el meu post anterior i m'exigeix rectificació ja que sembla que ell no es veu capac de confrontar la seva escriptura amb la meva, recordeu que encara tenim un post pendent desmentint les injúries que jo vaig escampant per tot arreu, cosa del tot incerta, però res. Així que li faig el favor de la seva vida, i rectifico. Són tres, una la deixo estar, jo crec que segurament ningú s'haurà adonat i millor ni fer esment, i si ho han fet, està oblidat que ja sabem que això d'Internet és fugac i passatger. La segona és que l'equip de Chicago no es diu Birds, es diu Bears. Mea culpa o la d'ells amb aquesta pronunciació que ténen que és impossible saber què diuen, i si és una paraula sola ja em diràs. I la tercera que el Rodolfo no es diu Rodolfo, es diu Adolfo. Adolfo Benito per més aclariment. Pobre noi, quina creu arrossegar aquest nom per la vida. I ara ja estem en paus.

Divendres a la nit ens vam còrrer una farra. La primera de debó a Racine. Vaig anar amb el Mark i la Kera a sopar al Sebastian, que és un restaurant molt bo i expensive, o sigui, car, de menjar americà. Jo vaig menjar meat per variar. De fet, tots els restaurants tenen el mateix a la carta, no us creieu, alguns com el Vero potser arrisquen un pèl més però tots ofereixen calamars, mozzarella arrebossada, amanida caesar d'entrants i burguers, meat o salmon de segon. Abans de sopar ens van pendre un parell de copes de vi, i un parell més les senyores i tres cervesses el senyor durant el sopar. Com que era un sopar tardío, o sigui que vam comencar a les 7:30, ja vam quedar directament amb un grup a on hi havia el Ricard al Envy que és l'unic club que hi ha Racine. Un club és una barreja de pub sofisticat amb una pista de dancing en algun lloc, crec que al pis de dalt. Allí em vaig pendre una beguda pink que no sé que era, bastant bona, que era el que s'estava prenent la Perla. Després de l'Envy vam anar al karaoke, i allí fins la 1 del matí que és tardíssim per a ells. Vaig lligar i tot, no amb un, si no amb dos o tres. Primer un em va dedicar una cancó i li va dir al Ricard que jo era cute? Ara no recordo. Després un que se'm va agenollar i em va dir que em posava casa i es casava amb mi si no marxava a Barcelona, aquest era una mica friqui, i un altre que em va convidar a beure un scotch i que em va donar una mica més de feina treure-me'l de sobre. També em va convidar el cambrer, però jo li vaig donar la beguda a algú. No només em vaig dedicar a col.leccionar admiradors, també vaig petar la xerrada amb noies, una txeca que em va dir que guanyava 4 mil dòlars al mes fent màscares de pestanyes a casa seva, i una altra que no sé que em va explicar. La vaig entendre però ara se m'escapa. La txeca em va donar la seva business card i hi havia el preu apuntat, igual vaig a veure-la i tot, si no neva gaire, cosa que no crec que passi ja que les previsions són de tormentes i fred fins divendres, just quan marxo, que apareix el sol. Si hi ha neu, hi ha risc de perdre l'avió i com vaig justa amb el visat hauria d'anar a Canadà i volar des d'allí. Us imagineu. Una errant sense papers, en fí. A tot això, la Kera ja havia sigut convenientment transportada a casa seva pel seu marit que va tornar a buscar-me a mi, tot un cavaller. La Kera es veu que estava feta un desastre i que havia caigut o something like that, jo no la vaig veure. Total, que al dia següent la Kera estava per l'arrastre i jo no tant, encara que una mica de malhumor. Vam dormir a casa d'ells i el Mark ens va fer un american breakfast, a saber, bacon, sausages que semblen burguers i panckaques amb xarop. Jo vaig menjar de tot. La Kera cero, estava allà, morta al sofà. Li haig d'enviar un missatge ja que no ha aparegut a la missa del diumenge ni a la nursery a on cuida a les criatures que es porten malament. A les dues teníem una boda, la del policia guapo i la seva nòvia i es veu que hi havia un jugador de baseball mig conegut entre els convidats i això era molt emocionant. l'Elisabeth me'l va ensenyar però és clar, no és com si fos un jugador del Barca que tampoc m'emocionaria gaire, però en fi. Al vespre vaig anar a casa la Natàlia a sopar a una casa d'una zona de Racine que tampoc coneixia, el barri que hi ha de camí a la casa de la meva profe d'anglès. Passo tres mesos aquí i mira que m'he perdut por ahí, doncs encara queden zones per a descobrir encara que deu ser tot igual, cases més grans o més petites i arbres. La Natàlia és una noia encantador i molt guapa, colombiana, que viu amb el seu marit asiàtic i dos nens. El marit treballa a la Johnson i els van canviant de lloc de residència. Acabava d'arribar d'Arkansas o de Minnesota o de qualsevol estat d'aquests que es veu que hi ha molta vida social i plorava sobre la seva cuina enorme perquè no vol viure a Racine, pobreta. Serà a Minesotta on hi ha el American Mall que es veu que és el Mall més gran d'Estats Units. Nosaltes vam anar a un a Washintong que necessitaves tres díes per fer-lo com deu mana, i el de Chicago és enorme també, així que no em puc imaginar com pot ser aquest. I també em pregunto com és que volen tan malls, si total amb el TJMXX tindrien de sobra. Tornant al sopar on vam menjar arròs, patates i pollastre amb cheese i mushrooms i de postres gelat amb eminems sense parar la taula, sense estovalles amb els nens donant voltes per allà i tirant coses per tot arreu. Al sortir, la gran nevada. I jo, amb dos pebrots que agafo el cotxe i cap a casa, a 5 per hora i sense veure res de res. Vam arribar sans i estalvis, si no, no estaria escrivint, of course, però us asseguro que vaig poder notar com reacciona el cotxe quan frenes, quan em vaig oblidar de que havia de donar copets petits no frenar de cop. Vam veure un parell de cotxes bolcats, així que s'ha d'anar en compte. Aquest matí ja estaven els carrers nets i amb sal però aquella nit rien de rien.

El que em flipa més de la neu, que no ha parat en tota la nit, és que la gent funciona igual. La gent va a treballar, a comprar i a missa, quan jo he renunciat a -pràcticament- cap activitat a l'exterior. El Ricard no es pot queixar, cada cop té més parroquians a les misses, i la de diumenge per exemple, estava a tope. I ara em posaré una mica seriosa. Estem a la recta final i amb ganes de tornar a casa, però realment, han sigut unes setmanes molt precioses per mi. Poder conviure amb un germà, sent adults, recolzar-nos, parlar mentre prenem cafès, és un regal, bé, ha sigut un regal per mi i de debó que trobaré a faltar aquestes estones. És curiós perquè tot i que no vam conviure gaire d'adolescents tenim trets de caràcters, costums semblants que suposo que venen de família. També ens agrada molta música, els dos som uns desfasats. Així que l'experiència ha sigut positiva i fa que segur que sempre procuraré anar a visitar-lo de tant en tant. Avui a la missa ha explicat que jo marxava i hem fet la primera acomiadada. Hi ha un que ara no recordo com es diu, que sempre em parla a un milímetre de la meva boca i un dia d'aquests estava pensant en plantar-li un petò als llavis o mossegar-lo perqupe s'apartés una mica i em deixés espai vital. Aquest de poc em deixa sense respiració de l'abracada que m'ha fotut i m'ha plantat un petò a la galta d'aquells que et deixen tota la saliva. Buff. Totes les senyores han vingut a dir-me adèu, a fer-me petons, a desitjar-me safe trip to home i a dir-me que m'assemblo al Ricard encara que sóc molt més guapa. Bé, això ho dic jo. Elles diuen que haig d'estar proud d'ell.  Proud vol dir orgullosa. No és que no ho estigui, però realment és una estupidesa... El Marcal anava a acompanyar-nos a la missa, però al final s'ha desdit i a anat a ajudar a la nursery que és el que realment li agrada. Tots els nens es tornen bojos quan el veuen i a ell li encanten els bebés.

Per acabar, hem anat a dinar amb la familia de la Blanca al barri xungo. És una parella amb cinc criatures i la Gabriela que no és filla seva, és una amiga d'ells i del Ricard i ara meva. Amb la Gabriela faig zumba i he anat a dinar un parell de vegades. Després, ha vingut el Ricard a buscar-nos ja que jo no volia conduïr amb neu i de nit perquè no veig tres en un burro i la neu fa que tot sembli igual, vull dir que allissa les voreres i jo em puc ficar alegrement per sobre de qualsevol i liarla, i hem anat a sopar a casa l'Elizabeth amb la seva família, el David, el Javier i la Perla. I res, tornar, agafar el cotxe again i enviar el nen a dormir que em costa lo mío. I a comencar la darrera setmana a Racine. Ara sí que ja ens veiem molt molt aviat. Petons.