Horta i els mesos

Si traspasses els carrers rectes de l'Eixample i agafes una avinguda bastant gran i desconeguda arribes a un barri que jo no tenia ni idea que existia. Bé, sabia que estava per algun lloc, és clar, no sóc tan topa, però crec que no m'hi havia acostat mai de la vida. Vaig anar en moto per l'Avinguda Joan Maragall per acabar petant, en teoria, a la plaça Eivissa on tenia una cita de feina. Però les coses, és clar, no van anar ben bé així, com sempre que s'ajunta la Patri i un punt a on arribar. Jo em perdo. Va anar bé, en el fons, ja que vaig recórrer uns carrers molt preciosos, un que es deia Campoamor, per exemple, que estava ple de torres modernistes moníssimes, plenes de porxos i miradors que són la meva debilitat. Els carrers que hi han al voltant barregen edificis molt antics de pedra, de poble, amb aquestes torres i alguna casa dels anys 30 o 40 calculo (sé la hòstia d'arquitectura jo). No aniria a viure ja que ho trobo una mica apartat de tot en general, i a mi m'agrada el mar, però tenen un Lauren film Horta, amb un Pans&Company i tot. He buscat a Internet i he trobat que Horta va ser un poble independent fins l'any 1904 quan es va annexionar a Barcelona. Horta en realitat, és el cognom d'una il.lustre família que va ser propietària dels terrenys (tot el barri, una part, el casc antic?) de l'any 1036 al 1260, o sigui, que déu ni do. Qui busqui marit, un amb el cognom Horta serà probablement un excel.lent candidat, si és que la família ha continuat visquen a Barcelona o visquent (no els del 1200, està clar).

Després del moment històrico-urbanístic, us explicaré que dilluns vaig anar a dinar amb dues amigues a Laie. Es dina bastant bé, fan un menús i nosaltres que som tres ens demanem sis plats diferents i són prou bons. No bevem alcohol. Però això no és important, el tema és que arribo i dic, "tengo un hambre" (una amiga és de Madrid, l'altra no) i llavors em diuen "Pues nada, pedimos ya", i jo "Estoy un poco ansiosa, tengo ratos". I llavors diuen "Todavía no has fumado?" què? todavía? A veure a veure, una deixa de fumar del tot, per sempre, almenys aquesta és la intenció. No vull pecar d'avorrida, però torno a tenir estonetes difícils. Quan parlem de diners, de perspectives, de la situació del sector editorial, llavors em fumaria un cigarro sense molts remordiments i sé perfectament que és una trampa, la trampa de l'adició i de la nicotina, però són moments complicats... M'he fet amiga virtual d'una noia que s'està preparant per deixar de fumar (ens ha unit la cigarreta!!) i ella m'ha enviat una entrevista que li van fer a un expert (una trobada digital, interessant, però no utilitzava bé el verb haver) on deia que hi havia possibilitats de recaiguda 5 o 6 mesos després) no deien res de què passava un mes i una setmana després. És curiós ja que jo sempre m'havia imaginat a mi mateixa com una vella fumadora i llegint novel.les barates de la biblioteca o de llibres dels encants que compraria de segona mà perquè seria pobre. I portaria un llarg abric foradat per les espurnes de les cigarretes i els dits grocs de nicotina. I en realitat seré una vella grassa i sana. No sé si m'agrada. Jo sóc de la generació on fumen els intelectuals i les noies tremendes, encara que jo ja no sigui una noia ni gaire tremenda últimament.

 M'he apuntat a fer Revisió d'història contemporània i Història de l'Art, així que seguiré oferint-vos píndoles de coneixement. Apa, fins després.