Li explico la meva vida a tothom, deu ser cosa de l'ansietat. Estic molt nerviosa i el que em surt és parlar i parlar sense parar a qualsevol que em dirigeixi la paraula. Sóc plenament conscient de que parlo molt i molt ràpid. No deixo espais per respirar. Ni opció per contestar. Ni replicar. Pim pam. Li he explicat al de la botiga de roba d'home de sota de casa meva que feia un dia i mig que no fumava i, és clar, primer m'ha mirat raro (o sóc jo que ho he pensat, més aviat) perquè després ha afegit que feia molt bé, que estaria amb la pell preciosa, que em sentiria millor, guapíssima, total que ens hem fet amics tot i que jo semblo una boja parlant sense parar. A casa, el Xavi ha vingut al migdia a recollir uns papers i ha deixat oblidat un paquet de Malboro ple de cigarretes sobre seva taula de l’estudi, a un metre de la taula on jo treballo i jo estic a punt de desmaiar-me, i com que ara no hi ha ningú amb qui parlar, escric això. Una amiga em dona ànims a través de facebook i em dona una idea ja que o vaig a l'estanc o a la farmàcia a comprar Nicorette, que són fantàstics per combinar amb la xocolata. I és just el que faig. A la farmàcia on m'he comprat 150 xiclets de nicotina que havia de mastegar lentament i mantenir-lo de tant en tant darrere les dents deixant que el gust s’expandís per la boca. Com si fos un punyetero dinar Michelin o Ferran Adrià. Com estic pressa de l'ansietat, el primer xiclet l'he mastegat súper ràpid i de poc em desmaio. El gust de nicotina m’ha omplert la boca com una explosió. Ara, ho faré a poc a poc. La noia simpàtica de la farmàcia que deu ser d’una associació de no fumadors o alguna cosa semblant ja que de poc em fot un petò d’emoció al saber que volia deixar de fumar, i m’ha desitjat sort amb els ulls brillants i les galtes sonrosades. Tendre.
Apa, fins la propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada