El zombi principal

Els protagonistes de la novel.la "Una de zombis" estan inspirats en els meus fills i nebots i a ells els hi agraeixo amb una dedicatòria a l'edició que surt a principis de desembre.

No sempre ha sigut així.  Quan vaig començar aquesta història anava d'una dona (que podria ser jo) que es quedava desperta tota la nit esperant al seu marit que no venia, mentre el seu fill dormia.

La dona mutava per tot d'estadis emocionals diferents mentre passaven les hores de la nit i ella no podia dormir: pensava que el seu marit li estava sent infidel i estava amb una altra dona, per això no venia a casa. Imaginava les mil formes que li faria pagar, com el torturaria, com l'abandonaria com un gos... Després, pensava que havia patit un greu accident de circulació i  s'havia mort o estava en coma ingressat a la UCI lluitant entre la vida i la mort, i ella allí pensant malament, i llavors, vinga a tenir remordiments i penediments fins que pensava que com no s'haguès mort en un accident,  el mataria ella mateixa amb les seves mans. Resultava que estaven patint un atac zombi i del marit ni rastre.

Quan portava unes 15 pàgines em vaig aturar i vaig pensar: a qui coi li interessa una història de zombis amb una senyora i un nen com a protagonistes? Quàntes senyores de quaranta anys (mínim) estan interessades pels zombis? La Patri, la Patri, la Patri i ja està.  La Patri sóc jo, i sí, ho confesso: Sóc una friqui, sí senyor, i m'encanten, em pirren, em tornen loca els zombis.  No m'agraden tan com anar a les marxes zombis, però sí lo suficient com per mirar totes les pelis i sèries, i llegirme tots els llibres que trobo.

Per això vaig transformar a la dona amb una adol.lescent i vaig convertir al nen en un germà que es diria l'Atontolinat. Almenys, per edat, trobarien un públic objectiu més interesat en la història que senyores com jo, que no ho som gaire.

Per figurar-me a la noia, em vaig inspirar molt amb la meva filla quan tenia més o menys aquella edat: exagerada, extremista, apasionada, emprenedora, vital, lluitadora... i el petit és, també, el meu Marçal. La resta són els meus nebots, amb els noms canviats. Però ja en parlarem de tot això, més endavant.

Aquí una foto del meu zombi preferit en el cas de que la novel.la tingués un mal final!