Avui us explico el que va ser el nostre primer dia a Racine. Abans, però, us vull comunicar que tenim una incorporació: doneu la benvinguda al Joan Carles! I cap deserció. No està mal. Una altra cosa: no us preocupeu, no escriuré si no tinc res a dir.

Primer dia a Racine

Encara no em faig a la idea de com és Racine. Per molt que miro mapes, sóc incapaç d'averiguar a on sóc. I això que no és el primer cop que hi passo una temporada. Tots els carrers són iguals, cases unifamiliars, parcs molt verds, encreuaments i ningú pel carrer.

La primera activitat que vam fer ahir és abordar el tema del transport. Aquí no es pot viure sense cotxe i això ho hem de resoldre ràpidament (encara quan escric això no està resolt, pero estamos en ello). Total que després de no dormir gaire, per variar, vam fer una visita ràpida a la parròquia estil el meu germà: ell corrent pels passadissos i jo i el Marçal trotant darrere ell. Ja sabeu com és, una màquina. La parròquia és un edifici rodó a on hi ha una sala que és l'esglèsia principal (tindrà nom?) i separada per una paret de fusta treballada, una petita capella. El sostre és preciós: vigues de fusta ondulades molt gruixudes, sembla el mar. L'originalitat és que la capsa a on es guarden les òsties i que segur que té un nom però que em matin si m'enrecordo, és que s'obre per dues bandes, cap a l'esglèsia principal i cap a la capella. I si això ho diu el Richard, doncs així serà. La veritat és que és un bon espai per fer meditació (per una atea com jo) o per pregar per la resta imagino. Quan vagi a la primera missa que probablement caurà diumenge ja us diré si respira prou espiritualitat.

L'edifici rodó annexa a través d'un passadís on hi ha les oficines de la parròquia amb la casa parroquial a on vivim. Tenim habitacions en suite, o sigui, amb bany incorporat, millor que a casa meva. L´únic problema és que el Marçal ve a dutxar-se al meu, i no puc mantenir un espai de bellesa i higiene femení perquè l'omple d'aigua, tovalloles i del seu raspall de dents.

També vam anar a veure als professors de l'escola a on anirà el Marçal. Els pobres estaven a una sala enorme seguint el speech de la directora, una rossa rodoneta amb els ulls clars. A part de que el Ricard va dir, hello people, she is my sister Patricia, say hello, i jo, hello sense mirar a cap punt concret (imagineu, no sé, 60 persones mirant-nos i fent cares de welcome girl imagino i espero que no fóssin de maleïda hispana que ve a ocupar un lloc de l'escola que roba a un pobre nen americà) and my nephew Marçal, i ell pobre, darrere meu mort de vergonya amb les ulleres empanyades va dir alguna cosa com hello o hi, o marxem d'aqui ara mateix mama. I quan em temia que hauria de fer una disertació-presentació meva i del nen provant el meu anglés recent pujat de nivell de forma flagrant, d'aquelles que els hi agrada tant als americans i que a nosaltres ens fa tanta vergonya, horror i terror, una profe va dir que ella seria la seva profe de socials. Cap més va comentar si seria el seu profe de mates o dibuix, per tant no sé segur si rerbrà més assignatures, en principi la idea era que sí, però ningú en va fer cap comentari i el Ricard tampoc i jo menys, és clar. El Marçal seguia darrere meu i em vaig veure obligada a aclarir que sabia poc anglès però que segur que en breu s'adaptaria i tots sembla que van dir, Oh yes, of course, o alguna cosa semblant, la sala era bastant gran i ells estaven agrupats al centre i nosaltres a tocar la porta, apunt de fugir si calia. Són bastant simpàtics així en grup. Els americans dic, i també els professors, suposo. Al segon va entrar una rossa, vestida de licra que suposo havia sortit a còrrer una mica al mig de la reunió per allò de l'estress, o vés a saber perquè era incomprensible veure a algú vestit de pantaló curt i amb faixa als ronyons, es va apropar i es va presentar com la que seria la tutora del Marçal. O alguna cosa així. Encara em costa una mica l'accent però tot arribarà espero.

Després de la visita vam ocupar-nos del tema principal a resoldre: el meu medi de transport, o sigui, el cotxe. Vam anar a Kenosha que és una ciutat igual que Racine però en teoria més gran. Vull dir que surts de Racine, hi ha boscos (això si que ho tenen), el llac Michigan (enorme) i comença de nou un carrer amb les mateixes cases i benzineres. Podrien juntar-ho tot. Sí que es poden distingir les barriades: cases com metàl.liques separades per mig metre a peu de carretera (pobres) i cases de maó amagades entre els arbres increibles i allunyades de la carretera (rics). El meu germà em va dir que anavem cap al sud. Són molt aficionats a dir això, anem al nord oest o al sud, com si jo sabés que vol dir res d'això. Veuràs quan tingui el cotxe, puc arribar a l'altra punta de l'estat sense problema; tots em coneixeu, si no sé on tinc la mà dreta ni l'esquerra, veuràs quan hagi de dil.lucidar on és el sudoest, ja flipo.

Doncs res, una de les opciones és comprar un cotxe de regona mà que el Ricard vendrà quan jo marxi. L'altre és tenir un prestat. Ahir al matí ens havíem d'ocupar de la primera opció. Vam anar a veure a l'amic de l'advocat del meu germà que té un taller mecànic i uns quants cotxes per vendre, però res semblant a les pelis aquelles de cotxes en venda amb banderoles i ofertes, una cosa senzilla (una llàstima, m'hagués encantat). Vam veure dos cotxes: un marrò i baratet que vaig provar. No va anar pas malament quan vaig averiguar com s'engegava (un braç que sortia del volant, com els cotxes antics) bastant gran amb trossos rovellats. Per mi ja m'estava bé (mentre conduïa pensava, deu meu, com m'orientaré per aquests llocs tots iguals, sense poder engegar el google maps perquè no tinc dades i coses així angoixants que haig de superar si vull estar-m'hi una temporada). Aquest cotxe estava tirat de preu, així que si l'estampo contra una farola tampoc serà tan greu. Però el venedor i l'advocat que va aparèixer per allí recomenaven un altre, que jo vaig veure igual de gran però que tots deien que era més petit (si no sé on tinc la mà dreta, ni sé on està l'oest, tampoc puc veure si un cotxe és gran o és petit excepte si comparo un BMW amb un Smart, francament, jo els veia igual). Aquest, segons el venedor, necessitava un parell de reparacions però era més adequat per mi. Per què? Ni idea. El Ricard semblava d'acord però no vaig tenir ànims d'aclarir-ho, continuava pensant en com podria fer per reconèixer el carrer de la parròquia.

Total que després de dir-li que ens ho pensaríem ja que encara ens faltava una gestió a fer, gestió que farem avui si tot va bé (es tracta de quedar-me de prestat un cotxe d'un parroquià, un tema delicat que ja us explicaré), vam anar a dinar amb l'advocat del meu germà.

Primer de tot, em va dir el sue nom i que em matin si m'enrecordo. Phil? Doncs aquest noi ens convidava perquè em volia conèixer. Vam anar a un restaurant que posava Louisiana Food i a on deia a l'entrada que féssim el favor de no fumar a la porta. Una sala de fusta enorme, plena de taules rodones i amb tot de senyores gordes que la nostra cambrera (Peggy?, es que resulta que es presenten quan t'asseus a la taula, em sembla bé, així pots cridar Peggyyyyy si la necessites i no dir nena, noia o ehh o xiular) els deia darlings, girls i babys o no sé que més. Ens va enumerar el menú (jo ja m'havia perdut feia hores) explicant que tenien espàrrecs molt bons però picants i no sé que més. Jo i l'advocat vam optar pel menú d'amanides, en el meu cas per allò d'intentar no tornar feta una piloteta com la directora i la cambrera, i l'advocat no ho sé. El Ricard va demanar peix que mai li van arribar a servir (als 15 minuts va venir la Peggy, quan nosaltres, l'advocat i jo ja haviem acabat i el Marçal ni havia olorat les seves quesadilles, per dir que no en tenien). Llavors també va optar pel buffet.

No sé com són els buffets, només conec els esmorzars dels hotels ja que no m'agrada estar aixecant-me i buscant menjar, o sigui que potser a Barcelona són iguals i jo aquí fent comentaris completament fora de lloc i que tothom sap de sobra si esteu pensant, ets una prima, nena, per llegir això millor miro la tele. El tema és que estava tot junt: enciam, pebrots, olives, síndria, meló, maduixes, pollastre picant, pastissos i cockies. Jo no vaig aconseguir averiguar si havia de posar galetes a l'amanida o menjar el pollastre amb el meló i vaig optar per fer plats separats amanida i postres per separat. Hi havia també sopa que no vaig provar i salses que em va fer vergonya posar el dit per provar (que haguèssiu fet vosaltres?). L'advocat va afegir les maduixes a l'amanida, així que no sé si ho vaig fer bé. Jo el que procuro és dormir tranquil.la i no causar incidents, m'han ensenyat a adaptar-me.

El curiós va ser que l'advocat que semblava un noi simpàtic i agradable i que em volia conèixer no em va mirar en cap moment ni em va dirigir la paraula, així que vaig optar per parlar amb el Marçal sobre les seves quesadilles i al final li vaig explicar el meu periple a inmigració, pensava que com a advocat li interessaria però es deu ocupar de finances o així perquè em va escoltar i va dir, oh, my god i ja està, aquí es va acabar la nostra interacció. Va pagar i li vam donar les gràcies, jo un parell de vegades, ja que com no em mirava no sabia si m'havia sentit. No solen pendre cafè. El que em recorda que en quan tingui cotxe me'n vaig pitant a comprar càpsules de nesspresso o del que sigui perquè aquest american coffee m'està matant.

A la tarda va venir el David (un amic) a muntar la play del Marçal a una tele de la parròquia enorme (quan la deixi suelta espero poder mirar alguna peli) i vam anar a sopar a la casa de la comunitat del Ricard.

Em dona la impressió de que em passo el dia menjant, encara que no és així i suposo que és més aviat el tema horaris, ja que esmorzo a la mateixa hora que a Barcelona, però es dina molt més aviat, cap a les 12 i el sopar (es veu que és ja tard per l'estil d'aquí) és a les 19h. Com que encara estem amb el jet lag, ens adormim d'hora però jo em desperto també massa d'hora i no he dormit gaire. Però estavem al sopar: cinc capellans, tres noies missioneres i un que s'acaba d'incorporar a la comunitat. I jo i el Marçal. Vam sopar hamburgueses amb coses (tomàquet, formatge i amanides. I unes saltxitxes (Prachets?, tinc molta mala memòria). Jo no vaig menjar hidrats, però no només per la dieta, és que no em cabia res més i el pa aquest que ténen també m'està matant, a veure si quan tingui cotxe aconsegueixo una baguette! El sopar va està bé, són bona gent. Com no podia ser d'altra manera vam parlar de temes d'actualitat -Israel, Irak, Ukraina, tots som molt llegits- i de la confessió, dels pecats i del perdó.

Confessar és una cosa que fan els cristians, no sé si només els catòlics. Vol dir que vas a un capellà i li expliques tot el que has fet malament entre confessió i confessió (imagino) i esperes o que el capellà t'absolgui (reses, si t'enrecordes, X parenostres i X el que sigui) i si el teu penediment és prou profund (això és important, no val si t'apenedeixes una mica, que us conec, us penseu que només dir perdón perdón ja està i NO) ja pots seguir la teva vida i imagino que seguir pecant. També pots demanar consell, imagino si no tens prous diners per anar al psicòleg o pocs amics. O també perquè valores la opinió del capellà, ojo, mama no t'enfadis amb mi. Total que hi ha confessions bones i dolentes. La gent sol enumerar pecats que en realitat no han comès ells, per exemple, el meu marit beu i em pega, i clar, tu li diries, doncs deixa a aquest capullo i no t'oblidis que és ell el que et pega, tu no, però això és la meva opinió i no vam profunditzar en aquest tema ja que la confessió és privada i ells no es van referir en cap moment a res en concret, cosa que jo hagués desitjat, però com que tenia molta feina a explicar-li al Marçal qualsevol cosa rel.lacionada amb la religió (el pobre no té ni idea, i crec que m'hauria d'ocupar d'això, encara que jo sigui una atea a mort no puc deixar que el meu fill sigui un analfabet total en aquests temes ja que al final és la nostra cultura o una part important) i estava en minoria i no sé com hagués quedat, però em moria de ganes de preguntar i que m'expliquèssin pecats, i no sé, una mica més de detall si us plau. Si tornem a repetir un sopar o enganxo a un d'ells, al més jove i inexpert li treuré, encara que sigui una de les últimes coses que faci a Racine.

Per acabar, el Ricard m'ha donat un clauer de casa amb un Crist a la creu. A veure si se m'enganxa alguna cosa. El Marçal està fascinat amb els claus (un tio penjat, què fort! qui és? el Jesús de la Maria del nadal? i perquè està penjat? I aquests claus? Que va fer? déu, tinc molta feina amb aquest nen) i no sé què li passa que s'està caient. Juro que jo no he fet res, però el Ricard està convençut que li faig vudú o el colpejo contra el mirall del meu lavabo. Res més lluny de la realitat.

Fins la propera, petons, Patri