Des de Racine, primer día, el viatge

Tal i com us vaig prometre, aquesta és la primera entrada que escric des de la bonica població de Racine, Wisconsin. No és molt original fer un bloc des d'aquí, vull dir que no és un lloc exòtic i jo no viuré grans aventures, més aviat, és un lloc normalet només que parlen en anglès i hi ha una lleugera tendència general al sobrepés i certa afició a agafar el cotxe.

Vam viatjar amb una companyia americana. Les dues coses remarcables van ser l'aire acondicionat del punyetero avió que estava absolutament gelat i l'edat provecta dels assafatos i assafates. Sé que no es diuen així, vull dir assafatos, però no sé quina és la paraula exacta. Senyors amb davantal, de prop 60 anys servint begudes a un passadís de menys d'un metre d'amplada, una mica surrealista tot plegat.

M'oblidava també un altre detall: els passatgers. Davant nostre, una família amb pinta jueva. La nena, que tenia just davant, i que devia tenir uns 12 anys, es va passar l'estona abans de despegar movent la seva cadira i fregar-me la cara. Just quan anava a dir-li que parés d'una punyetera vegada, el Marçal es va posar a toquetejar la tele i donar-li copets a la pantalla que queia més o menys just al cap de la mare. Ella es va girar i jo li vaig fer una mirada en plan: ara estem en pau, la teva filla m'està martiritzant amb la cadira i el meu fill a tu amb la pantalla, si tu no dius res, jo tampoc i tan amigues. Va semblar que ens enteníem i aquí va quedar la cosa fins l'arribada a Charlotte, quan la nena va vomitar quan aterravem i el Marçal de poc es desmaia.

Els altres dos passatgers dignes de comentari eren la parelleta que tenia al costat. Un hipster barbut i una noia que la pobra no cabia a la butaca. Es van passar el viatge fent veuetes del tipus, is in the top, pop pop pop, us ho juro. És el llenguatge entre amants, però vist des de fora és una mica ridícul. Lliçó important del dia: heu de preservar la vostra intimitat, és privada i ha de quedar entre dos, no cal que tot l'avió s'enteri, per favor.

En fí, a part del dinar (pasta o mandonguilles) que ens vam menjar, i del pastís fastigós que vam deixar, ens van donar begudes i un berenar que consistia en una pizza de pebrots (jo em vaig menjar la meva i la del Marçal) i un mini entrepà de nocilla (cadasqú es va menjar el seu), no haver res remarcable ni digne de comentari.

La traca va ser a l'arribada a les aduanes. Quan van veure que no tornava fins el novembre, ens van retenir els passaports i ens van enviar a la zona dos, la dels interrogatoris. Una sala plena d'asiàtics i àrabs, la crême de la crême de la població mundial. I jo i el Marçal. Vaja, que no es creien que hi estariem només tres mesos: tens feina? tens diners? però com és que el teu fill es perdrà un trimestre? no veus que si et passes un dia del visat no podràs tornar als Estats Units? I el teu brother, quan porta a USA? i perquè estàs tres mesos, perquè no dos o un?

I jo vinga a explicar que sóc una vidua rica, amb una empresa editorial pròspera i una sòcia meravellosa que es farà càrrec de tot, encara que jo treballaré a distància. Que tinc moltes raons per no quedar-me: pares dels que m'haig d'ocupar (ho sento, us vaig pintar com una parella de vellets), una altra filla (disculpa Mar, et vaig treure anys) de 20 anys que encara em necessitava, un pis de propietat, autors que representava, família, molts amics i gent que estimo i altres raons que us explicaré en un altre moment. Que estava forrada de pasta i que em podia passar tres mesos a fora, sí cap problema. Que jo preferia mil vegades Barcelona a Racine, on vas a parar,  i que sí, que voldria tornar als Estats Units, per suposat.

Sembla que els vaig convèncer perquè quan em pensava que ens posavem a l'avió de tornada, em van estampar el passaport i ens van deixar passar: Welcome! Us asseguro que una estona així d'interrogatori fa augmentar l'anglès dos nivells de cop i ara quasi ja parlo com una americana (detinguda).

I apart d'això, el viatge entre Charlotte i Chicago un horror: quasi una hora de retard, turbulències, el Marçal adormint-se, dolor de cervicals, i tres quarts d'hora per aterrar i perquè obríssin les portes.

Però res, al peu de les escales mécaniques estava el nen esperant-nos, el nostre Richard que ens va col.locar al cotxe, ens va portar a sopar (McDonalds, jo un wrapp (un cilindre amb pollastre -grilled- i amanida que no em vaig acabar) per allò de la dieta i perquè les burguers em senten com el cul) i ens va portar fins a casa. El Marçal es va quedar dormir inmediatament i jo, per variar, encara vaig estar un parell d'hores desperta.

I tot això sense fumar.

Demà més. Si no em voleu llegir, esborreu el mail o no us apropeu al bloc. I si us agrada, feu el favor de dir-m'ho, que no sembli que parlo pel desert.

Us estimo i us enyoro. Petons!

Patri