Avui he dormit fatal i no he anat a caminar, malgrat que fa un dia meravellós i estava desperta des de les 5 del matí, cosa que hagués permès anar a caminar durant dues hores si hagués volgut. Però, noi, deu ser que som a dilluns i que les coses se'm posen de cul, i no veig el moment. Així que renuncio i escric nota.
Començo a tenir amics desconeguts que em llegeixen. Potser si que és el moment de fer un blog, però un cop superat el deixar de fumar, el deixar de menjar, o el que sigui, tindrà prou interés. I jo em dic, i què? un ho fa perquè vol, no perquè el llegeixin, almenys això diuen, encara que jo no ho tinc tan clar. Jo, si no rebo constants mostres de carinyo complert i decidit, quasi que no ho veig clar.
Aquest cap de setmana hem canviat la platja per la muntanya. Vam arribar tard dissabte. Cap a les 22:30 de la nit. La primera va ser que vam anar al poble ja que el Xavi, que no s'enrecorda que he deixat de fumar i que sempre depén de mi per tot, doncs no tenia tabac, i vam estar DUES hores donant voltes buscant un lloc que en venguèssin. Jo he deixat de fumar, llavors, please, no vull participar en la caça i captura estúpida per la que passen els fumadors. Jo sempre estava calculant quan tabac comprar si marxava de Barcelona, per si arribava a territori comanche i no trobava de fumar. I el Xavi, vinga a gorrejar-me. Ara té un problema que el converteix en el meu, encara que jo em vaig plantar al Port Bo, i mirant el mar li vaig dir, apa, vés tu a matar-te pels carrers que jo em quedo aquí.
No fumar és una alliberació.
A part d'això vam tornar al restaurant que hem descobert a Begur que és de conya i que no penso desvelar el nom, ja que és molt petit, i es menja molt bé a preus moderats, excepte avui que ens fotut un plat de garoines que ha fet crèixer el pressupost. A mi, les garoines, no em diuen res, com les ostres o semblants. D'invertebrats prefereixo les gambes.
Bé, no tinc gaire més a dir. És dilluns i he dormit malament. Estic llegint el darrer llibre del Paul Auster i m'estic avorrint. M'he comprat un altre de la Muriel Sparks i ara és l'únic que em fa tenir esperances. Un autor ha acceptat el nostre convit i estic acollonida però sembla que farà bon dia i que demà, serà un altre dia. Apa, tots a treballar.
