Tal i com us vaig prometre, aquesta és la primera entrada que escric des de la bonica població de Racine, Wisconsin. No és molt original fer un bloc des d'aquí, vull dir que no és un lloc exòtic i jo no viuré grans aventures, més aviat, és un lloc normalet només que parlen en anglès i hi ha una lleugera tendència general al sobrepés i certa afició a agafar el cotxe.
Vam viatjar amb una companyia americana. Les dues coses remarcables van ser l'aire acondicionat del punyetero avió que estava absolutament gelat i l'edat provecta dels assafatos i assafates. Sé que no es diuen així, vull dir assafatos, però no sé quina és la paraula exacta. Senyors amb davantal, de prop 60 anys servint begudes a un passadís de menys d'un metre d'amplada, una mica surrealista tot plegat.
M'oblidava també un altre detall: els passatgers. Davant nostre, una família amb pinta jueva. La nena, que tenia just davant, i que devia tenir uns 12 anys, es va passar l'estona abans de despegar movent la seva cadira i fregar-me la cara. Just quan anava a dir-li que parés d'una punyetera vegada, el Marçal es va posar a toquetejar la tele i donar-li copets a la pantalla que queia més o menys just al cap de la mare. Ella es va girar i jo li vaig fer una mirada en plan: ara estem en pau, la teva filla m'està martiritzant amb la cadira i el meu fill a tu amb la pantalla, si tu no dius res, jo tampoc i tan amigues. Va semblar que ens enteníem i aquí va quedar la cosa fins l'arribada a Charlotte, quan la nena va vomitar quan aterravem i el Marçal de poc es desmaia.
Els altres dos passatgers dignes de comentari eren la parelleta que tenia al costat. Un hipster barbut i una noia que la pobra no cabia a la butaca. Es van passar el viatge fent veuetes del tipus, is in the top, pop pop pop, us ho juro. És el llenguatge entre amants, però vist des de fora és una mica ridícul. Lliçó important del dia: heu de preservar la vostra intimitat, és privada i ha de quedar entre dos, no cal que tot l'avió s'enteri, per favor.
En fí, a part del dinar (pasta o mandonguilles) que ens vam menjar, i del pastís fastigós que vam deixar, ens van donar begudes i un berenar que consistia en una pizza de pebrots (jo em vaig menjar la meva i la del Marçal) i un mini entrepà de nocilla (cadasqú es va menjar el seu), no haver res remarcable ni digne de comentari.
La traca va ser a l'arribada a les aduanes. Quan van veure que no tornava fins el novembre, ens van retenir els passaports i ens van enviar a la zona dos, la dels interrogatoris. Una sala plena d'asiàtics i àrabs, la crême de la crême de la població mundial. I jo i el Marçal. Vaja, que no es creien que hi estariem només tres mesos: tens feina? tens diners? però com és que el teu fill es perdrà un trimestre? no veus que si et passes un dia del visat no podràs tornar als Estats Units? I el teu brother, quan porta a USA? i perquè estàs tres mesos, perquè no dos o un?
I jo vinga a explicar que sóc una vidua rica, amb una empresa editorial pròspera i una sòcia meravellosa que es farà càrrec de tot, encara que jo treballaré a distància. Que tinc moltes raons per no quedar-me: pares dels que m'haig d'ocupar (ho sento, us vaig pintar com una parella de vellets), una altra filla (disculpa Mar, et vaig treure anys) de 20 anys que encara em necessitava, un pis de propietat, autors que representava, família, molts amics i gent que estimo i altres raons que us explicaré en un altre moment. Que estava forrada de pasta i que em podia passar tres mesos a fora, sí cap problema. Que jo preferia mil vegades Barcelona a Racine, on vas a parar, i que sí, que voldria tornar als Estats Units, per suposat.
Sembla que els vaig convèncer perquè quan em pensava que ens posavem a l'avió de tornada, em van estampar el passaport i ens van deixar passar: Welcome! Us asseguro que una estona així d'interrogatori fa augmentar l'anglès dos nivells de cop i ara quasi ja parlo com una americana (detinguda).
I apart d'això, el viatge entre Charlotte i Chicago un horror: quasi una hora de retard, turbulències, el Marçal adormint-se, dolor de cervicals, i tres quarts d'hora per aterrar i perquè obríssin les portes.
Però res, al peu de les escales mécaniques estava el nen esperant-nos, el nostre Richard que ens va col.locar al cotxe, ens va portar a sopar (McDonalds, jo un wrapp (un cilindre amb pollastre -grilled- i amanida que no em vaig acabar) per allò de la dieta i perquè les burguers em senten com el cul) i ens va portar fins a casa. El Marçal es va quedar dormir inmediatament i jo, per variar, encara vaig estar un parell d'hores desperta.
I tot això sense fumar.
Demà més. Si no em voleu llegir, esborreu el mail o no us apropeu al bloc. I si us agrada, feu el favor de dir-m'ho, que no sembli que parlo pel desert.
Us estimo i us enyoro. Petons!
Patri
dilluns, 25 d’agost del 2014
dijous, 20 de desembre del 2012
El dia 12 de desembre vaig assistir a la presentació oficial dels premis "Ciutat de Badalona" a la sala Betúlia. Jo, per variar, em vaig posar nerviosa. Havia de parlar en públic, i la veritat és que és una cosa que he fet bastant poc, però no dir pràcticament mai. Vaig estar donant voltes i al final, vaig escriure un petit text que després (ho confesso) em va fer vergonya treure. Em semblava com presumptuós o vés a saber! que em feia cosa treure el paper allà al mig! I després, em vaig penedir una mica, perquè l'Anna, la co-premiada (premi novel.la Ciutat de Badalona) portava papers i malgrat la presentació que li va fer un amic, que va ser una mica rotllo, la seva la portava escrita i estava molt bé.
El Genís és el meu cavaller presentador. M'encanta sentir-lo ja que li pirra la novel.la i parla molt bé d'ella. I aquí hi ha un punt sobre l'ego sobre el que haig de reflexionar més, però em torna loca quan parlen de la meva novel.la (i diuen que els hi agrada, of course). I jo dic, va torna'm a dir què en penses, com quan el Marçal o la Mar eren petits i jo deia, com s'han portat? torna'm a dir el què t'han dit...
Dissabte 22 a les 12 del matí faig la presentació, la meva presentació, a Casa Anita. És un misteri saber quants vindran. Em fa curiositat. Una que em deia que no podria em va dir, però a tu no t'importa oi? i jo li vaig dir, com? doncs clar que m'importa! En fi. Ara us penjaré, la invitació, unes galetes que he encarregat a la meva neboda, i comunicar-vos que l'editorial s'ha desfasat i posa 12 ampolles de cava....
El Genís és el meu cavaller presentador. M'encanta sentir-lo ja que li pirra la novel.la i parla molt bé d'ella. I aquí hi ha un punt sobre l'ego sobre el que haig de reflexionar més, però em torna loca quan parlen de la meva novel.la (i diuen que els hi agrada, of course). I jo dic, va torna'm a dir què en penses, com quan el Marçal o la Mar eren petits i jo deia, com s'han portat? torna'm a dir el què t'han dit...
Dissabte 22 a les 12 del matí faig la presentació, la meva presentació, a Casa Anita. És un misteri saber quants vindran. Em fa curiositat. Una que em deia que no podria em va dir, però a tu no t'importa oi? i jo li vaig dir, com? doncs clar que m'importa! En fi. Ara us penjaré, la invitació, unes galetes que he encarregat a la meva neboda, i comunicar-vos que l'editorial s'ha desfasat i posa 12 ampolles de cava....
dijous, 6 de desembre del 2012
Primera Ressenya: UNA DE ZOMBIS per Susana Peix
Avui vull compartir amb vosaltres la meva primera ressenya a Una de zombis, que és tan emocionant per a mi com el meu primer petò, vol dir que és la primera vegada que algú fa un comentari seriós sobre la novel.la i no és ni la meva mare.
La Susanna Peix és bibliotecària, però també escriptora (ara estic llegint la seva novel.la ONIRIS), periodista (condueix un programa de ràdio sobre literatura infantil) i crítica literària, vamos, és una persona que viu la LIJ tot el dia, i per això és un honor per mi que li agradi UNA DE ZOMBIS. Aquí us enllaço el seu blog:Va de llibres
I aquí us copio el text de la ressenya:
La Susanna Peix és bibliotecària, però també escriptora (ara estic llegint la seva novel.la ONIRIS), periodista (condueix un programa de ràdio sobre literatura infantil) i crítica literària, vamos, és una persona que viu la LIJ tot el dia, i per això és un honor per mi que li agradi UNA DE ZOMBIS. Aquí us enllaço el seu blog:Va de llibres
I aquí us copio el text de la ressenya:
Les pel·lícules de zombis no m’agraden. En general no m’agraden les pel·lícules de por, sobretot les que et fan ensurts quan menys t’ho esperes i les de zombis són l’exemple perfecte on passa això… Però quan la Patrícia Martín a qui conec fa temps com a editora de Flamboyant, em va dir que havia publicat la seva primera novel·la amb un títol que a priori em va esgarrifar: “Una de zombis” a l’hora que se m’eriçava la pell del clatell, em va picar la curiositat per dos motius: primer per veure com escrivia (sabia que havia guanyat el premi ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil) i segon per què no te res a veure mirar una pel·lícula de zombis que llegir una història de zombis. En un llibre no hi ha ensurts!
Ara he de dir que m’alegro d’haver-ho fet per què la novel·la em va encantar!
La Patrícia tenia un cop amagat i és la màgia que desprèn la seva literatura. El llibre us he de dir que t’atrapa des del minut u ja que la lectura és molt àgil. La història està narrada per la protagonista, una adolescent que està a casa sola… bé, no està sola, està amb l’Atontolinat, que és com ella anomena el seu germà de vuit anys. I tothom sap què és haver de suportar un germà de vuit anys quan tu en tens quinze, no? Doncs això exactament és el que transmet la Patrícia de la mà, en primera persona, de la protagonista.
Els tocs d’humor estan molt bé en una història que tot i ser força dura si et pares a pensar en tot el que passa, i està explicada d’una manera tan distesa que t’oblides d’aquest rerefons. Inclou moments romàntics que emocionen… M’ha agradat també per què és una novel·la que et fa pensar i plantejar-te moltes coses… perquè desprén molta força i energia… Vaja que me la vaig llegir d’una sentada!!!
Com a bibliotecària jo la recomanaria per a nois i noies a partir de 12 anys, i dic “a partir”, perquè no hi ha límit d’edat per gaudir de la lectura!
dimarts, 6 de novembre del 2012
El zombi principal
Els protagonistes de la novel.la "Una de zombis" estan inspirats en els meus fills i nebots i a ells els hi agraeixo amb una dedicatòria a l'edició que surt a principis de desembre.
No sempre ha sigut així. Quan vaig començar aquesta història anava d'una dona (que podria ser jo) que es quedava desperta tota la nit esperant al seu marit que no venia, mentre el seu fill dormia.
La dona mutava per tot d'estadis emocionals diferents mentre passaven les hores de la nit i ella no podia dormir: pensava que el seu marit li estava sent infidel i estava amb una altra dona, per això no venia a casa. Imaginava les mil formes que li faria pagar, com el torturaria, com l'abandonaria com un gos... Després, pensava que havia patit un greu accident de circulació i s'havia mort o estava en coma ingressat a la UCI lluitant entre la vida i la mort, i ella allí pensant malament, i llavors, vinga a tenir remordiments i penediments fins que pensava que com no s'haguès mort en un accident, el mataria ella mateixa amb les seves mans. Resultava que estaven patint un atac zombi i del marit ni rastre.
Quan portava unes 15 pàgines em vaig aturar i vaig pensar: a qui coi li interessa una història de zombis amb una senyora i un nen com a protagonistes? Quàntes senyores de quaranta anys (mínim) estan interessades pels zombis? La Patri, la Patri, la Patri i ja està. La Patri sóc jo, i sí, ho confesso: Sóc una friqui, sí senyor, i m'encanten, em pirren, em tornen loca els zombis. No m'agraden tan com anar a les marxes zombis, però sí lo suficient com per mirar totes les pelis i sèries, i llegirme tots els llibres que trobo.
Per això vaig transformar a la dona amb una adol.lescent i vaig convertir al nen en un germà que es diria l'Atontolinat. Almenys, per edat, trobarien un públic objectiu més interesat en la història que senyores com jo, que no ho som gaire.
Per figurar-me a la noia, em vaig inspirar molt amb la meva filla quan tenia més o menys aquella edat: exagerada, extremista, apasionada, emprenedora, vital, lluitadora... i el petit és, també, el meu Marçal. La resta són els meus nebots, amb els noms canviats. Però ja en parlarem de tot això, més endavant.
Aquí una foto del meu zombi preferit en el cas de que la novel.la tingués un mal final!
No sempre ha sigut així. Quan vaig començar aquesta història anava d'una dona (que podria ser jo) que es quedava desperta tota la nit esperant al seu marit que no venia, mentre el seu fill dormia.
La dona mutava per tot d'estadis emocionals diferents mentre passaven les hores de la nit i ella no podia dormir: pensava que el seu marit li estava sent infidel i estava amb una altra dona, per això no venia a casa. Imaginava les mil formes que li faria pagar, com el torturaria, com l'abandonaria com un gos... Després, pensava que havia patit un greu accident de circulació i s'havia mort o estava en coma ingressat a la UCI lluitant entre la vida i la mort, i ella allí pensant malament, i llavors, vinga a tenir remordiments i penediments fins que pensava que com no s'haguès mort en un accident, el mataria ella mateixa amb les seves mans. Resultava que estaven patint un atac zombi i del marit ni rastre.
Quan portava unes 15 pàgines em vaig aturar i vaig pensar: a qui coi li interessa una història de zombis amb una senyora i un nen com a protagonistes? Quàntes senyores de quaranta anys (mínim) estan interessades pels zombis? La Patri, la Patri, la Patri i ja està. La Patri sóc jo, i sí, ho confesso: Sóc una friqui, sí senyor, i m'encanten, em pirren, em tornen loca els zombis. No m'agraden tan com anar a les marxes zombis, però sí lo suficient com per mirar totes les pelis i sèries, i llegirme tots els llibres que trobo.
Per això vaig transformar a la dona amb una adol.lescent i vaig convertir al nen en un germà que es diria l'Atontolinat. Almenys, per edat, trobarien un públic objectiu més interesat en la història que senyores com jo, que no ho som gaire.
Per figurar-me a la noia, em vaig inspirar molt amb la meva filla quan tenia més o menys aquella edat: exagerada, extremista, apasionada, emprenedora, vital, lluitadora... i el petit és, també, el meu Marçal. La resta són els meus nebots, amb els noms canviats. Però ja en parlarem de tot això, més endavant.
Aquí una foto del meu zombi preferit en el cas de que la novel.la tingués un mal final!
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
fills,
friquis,
halloween,
llibres de zombis,
nens zombis,
the walking dead,
zombis
dilluns, 5 de novembre del 2012
Una de zombis
Qué vaga sóc! Des d'abril que no postejo al bloc. És clar, és molt més fàcil fer el tonto a facebook, més ràpid, no penses, et diuen m'agrada i va que és mata. Escriure al bloc requereix, en el meu cas, concentració i bon humor i no n'he tingut massa (tristament).
Però ara tinc un bon motiu per penjar una entrada: vaig guanyar el Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Badalona 2012 (premi que encara no he cobrat, per cert i es va proclamar a finals de maig, principis de juny, crec), i Estrella Polar (del grup Edicions62) em publica la novel.la "Una de zombis" que si tot passa com ha de ser, estarà a totes les llibreries del nostre insigne país el dia 4 de desembre de 2012.
"Una de zombis" va d'un grup de nens (i nois/noies) que s'enfronten sols a un atac zombi a Barcelona amb els problemes que això comporta i que les novel.les de zombis no contemplen: l'aparició de les rates i les gavines, que a Barcelona no deixem els cotxes oberts amb les claus posades com a les pel.lis de zombis i podem sortir pitant, que a Barcelona vivim en pisos i no en cases unifamiliars amb jardí, i que els nens de Barcelona no saben disparar, ni conduïr. I que a Barcelona hi ha molts turistes. Què passa si ets un supervivent i no t'hi entens amb la resta del grup?
L'editorial ha afegit una frase a la portada que també us penjo: Una novel.la d'acció, humor, tensió i pocs supervivents. Sí senyor! És una novel.la pensada per llegir a partir dels 10 o 12 anys si no teniu por dels zombis (a mi m'en fan molta, somio molt amb zombis, però els adoro) amb molt sentit de l'humor, amb molta solidaritat i amistat. Els que l'han llegida (marit, amiga, filla i editora) els hi ha encantat i espero que a tots els que la llegiu quan el llibre estigui editat (i que potser la compreu), us agradi molt també.
Ara us penjo la coberta, el davant, el darrera i tota estesa. A que està molt bé?
Però ara tinc un bon motiu per penjar una entrada: vaig guanyar el Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Badalona 2012 (premi que encara no he cobrat, per cert i es va proclamar a finals de maig, principis de juny, crec), i Estrella Polar (del grup Edicions62) em publica la novel.la "Una de zombis" que si tot passa com ha de ser, estarà a totes les llibreries del nostre insigne país el dia 4 de desembre de 2012.
"Una de zombis" va d'un grup de nens (i nois/noies) que s'enfronten sols a un atac zombi a Barcelona amb els problemes que això comporta i que les novel.les de zombis no contemplen: l'aparició de les rates i les gavines, que a Barcelona no deixem els cotxes oberts amb les claus posades com a les pel.lis de zombis i podem sortir pitant, que a Barcelona vivim en pisos i no en cases unifamiliars amb jardí, i que els nens de Barcelona no saben disparar, ni conduïr. I que a Barcelona hi ha molts turistes. Què passa si ets un supervivent i no t'hi entens amb la resta del grup?
L'editorial ha afegit una frase a la portada que també us penjo: Una novel.la d'acció, humor, tensió i pocs supervivents. Sí senyor! És una novel.la pensada per llegir a partir dels 10 o 12 anys si no teniu por dels zombis (a mi m'en fan molta, somio molt amb zombis, però els adoro) amb molt sentit de l'humor, amb molta solidaritat i amistat. Els que l'han llegida (marit, amiga, filla i editora) els hi ha encantat i espero que a tots els que la llegiu quan el llibre estigui editat (i que potser la compreu), us agradi molt també.
Ara us penjo la coberta, el davant, el darrera i tota estesa. A que està molt bé?
Etiquetes de comentaris:
Barcelona,
edicions 62,
Estrella Polar,
LIJ,
zombis
dimecres, 11 d’abril del 2012
L’evidència del que ens és aliè
Ella em va dir, doncs mira, que no ho fem prou, que som molt amics, ens entenem molt, ens passem la nit xerrant, fins les tantes, però fer-ho, el que es diu fer-ho, ho fem bastant poc i no sé, sembla que no li agradi gaire, vull dir que quan ho fem, sembla que ho fa una mica per obligació, em dona la sensació de que sóc sempre jo que l’empenyo. I jo va i li dic, doncs potser és el que sou, no? Amics i prou, no? Amics molt propers, potser. I ella que no m’escolta, ja la coneixeu i segueix parlant sense fer-me ni cas, i l’altre dia que portàvem un rotllo així, com més calent, amb passió, m’entens el que et vull dir –em diu- , li etzibo, coi tio, arrenca’m les calces, i jo vinga a cridar com una boja com et pots imaginar, cega, però quan em va treure els pantalons, va i veig quines calces portava, i el vaig haver de frenar, no, aquestes no que són les Calvin Klein.
On vas a parar... i la dona que parla estirada a una hamaca a la platja, mou el cap amb un posat resignat. Pobreta! Per un dia que té passió, va i porta les Calvin Klein...
La dona que explica aquesta història, porta unes ulleres enormes que li tapen la cara i parla a l’aire, no es mira a cap de les dues amigues que té estirades a cada banda de la seva hamaca. Es dirigeix a un públic general, inconcret. Les dues amigues, més joves, se l’escolten atentament, i mouen el cap, no sabent gaire dir ni que si ni que no, però així com entenent la situació, animant-la a parlar-ne més ja que estan molt interessades amb aquesta història de passió i desamor, i de calces Calvin Klein.
La dona amb unes ulleres enormes que li tapen la cara es mira les ungles vermelles amb les mans esteses contra el sol, fent-se una ombra a la cara, fent una pausa, agafant aire, abans de continuar parlant.
I és que és clar, no es pot tenir tot, no? O vas de marrana i de que t’arrenquin les calces, i et poses les descolorides o aquelles que tenen la goma donada, les que et poses per depilar-te les engonals i és absolutament igual que se t’embrutin, o vas de guapa, de princesa, amb les calces a conjunt del sostenidor, negres amb puntes o blau cel amb blondes i caríssimes que t’acabes de comprar aquella mateixa tarda sospitant que potser avui serà un gran dia, o te les vas comprar un dia qualsevol, sense pensar-hi gaire i te les poses amb l’esperança que avui serà el dia, el gran dia i que serà magnífic i romàntic, meravellós, o mira, assumeixes que te la jugues i que si te les fan malbé, doncs, que hi farem, no? Que es trenquin i adéu els quaranta euros per peça que t’has gastat, que és per una bona causa, i que els bons moments no són tan sovint com una desitjaria. No es pot tenir tot, això ja us ho dic jo. I fa no, no amb el cap, resignada mentre s’ajusta la tira del bikini que li havia relliscat pel braç i potser pensa que li caldria posar-se una mica de crema hidratant.
Ella està ajaguda al mig de les dues dones que l’escolten. No té tovallola, com les altres dues que la tenen una mica descolorida pel sol o amb motius infantils, i que no fa conjunt amb els banyadors que porten ni, per suposat, amb les xancles, no com la dona que parla. La dona que parla i porta unes ulleres enormes s’ajau sobre un pareo que sembla de seda que fa conjunt amb la bossa de platja oberta a terra, d’on surt una crema solar, un mirallet i un llibre. El biquini que porta és negre i queda realment de mort amb el pareo. Es passa hores buscant cada detall, cada peça de roba o cada objecte que la rodeja a cada moment, sigui a una reunió de pares o per passar una estona a la platja. Estima la bellesa i així ho diu, estimo la bellesa! És impecable i elegant, tal com són els seus moviments de mans quan parla, o de cames quan busca una postura més agradable a l’hamaca.
S’aixeca les ulleres i se les col·loca al cap de diadema amb un gest curiós: no les agafa com ho farien les seves amigues o qualsevol persona normal a la platja o al carrer fins i tot, si no que les empeny pels costats mentre les apuja, com si tingués les ungles vermelles recent pintades, encara humides i no volgués tocar res amb les puntes dels dits. Les altres dues miren fascinades el recorregut de la ma, i ressegueixen amb els ulls els moviment dels dits quan es posa els cabells darrere les orelles i exhibeix les arracades de perles i brillants, i com agafa una ampolla d’aigua que descargola amb dos dits arronsats i els altres, terriblement estirats.
Però jo li vaig dir, massa parlar amb aquest noi, massa parlar d’amor sense fer-lo, no sé si m’entens, li dones massa voltes, no és el teu nòvio, oblida’t d’ell, és el teu amic. Probablement, el teu millor amic. I creu-me, si no hi ha passió, no hi amor de parella em refereixo. Hi ha amor d’un altre tipus, més espiritual o el que sigui. Us enteneu, us porteu bé, ja em diràs, més val això, no? Hi ha gent que no té amics mai a la vida, que busca i busca i no en troba. Amb aquest noi tens això, no tens una parella, tens amistat.
I beu un glop d’aigua, amb el dit petit estirat com una senyora antiga que pren el té.
La dona que parla és elegant però lletja com una mala cosa. Té els cabells color palla i una cara cavallina, amb la mandíbula desencaixada. Té papada i un escot ple d’arrugues que li neixen entre els pits i se li estenen per tota la pitera. Però té un cos bonic. I és tan elegant i va tan ben posada! Amb aquell biquini tan bonic, el pareo a conjunt sense ni una arruga perfectament estirat a l’hamaca i les ulleres fantàstiques. I les ungles! Són tan vermelles i les mou amb tanta intensitat que les altres dues les persegueixen amb la mirada i sembla que a cada moviment de la ma, deixin un rastre vermellós que és el reflex del sol o és la cua d’un estel que vola per un cel preciós i blau.
Una de les oients, rossa, amb les cames llargues i un cos preciós i un biquini menut encara que una mica lleig, més jove, també li treu el tap a la seva ampolla d’aigua i sense voler, imita els moviments de l’amiga estirant el dit petit enlaire. Fa un glop però no pot evitar que li caigui un regalim per la vora de la boca, aigua que s’eixuga amb la mà, procurant ser discreta i una mica enfadada amb ella mateixa per no ser capaç de mantenir el nivell de glamour.
Mira que li he dit mil vegades, deixa-ho, fes-ho ara que encara esteu a temps, que no teniu nens, i que total, acabeu de començar i no estàs tan enamorada com et penses, però ella vinga, tossuda amb aquesta relació que no la duu enlloc, només a patir, ja ho veureu. I em diu que ella està molt penjada, enamorada, i a mi em fa riure, de veritat, jo que tinc un matrimoni estable, d’anys, em fa riure que ella sigui capaç de pensar que està enamorada. Però acabarà malament, segur. Recordeu el que us dic, quan la cosa peti i quan haurem d’anar a consolar-la, quan es passi amb la beguda o mengi massa, que ja m’ho veig venir, que la conec.
La rossa i l’altra dona morena, també força més jove que duu els cabells recollits en un monyo molt graciós que se li desfà malgrat els clips de colors que li subjecten amb penes i treballs els cabells, fan cara de dir, segur i ara fan que sí amb el cap, per suposat, ho tindrem molt present quan plori i es trobi sola, ho tindrem present, és clar, que tu ja ho havies dit que acabaria així, un desastre.
La de les ungles vermelles i les ulleres grosses s’espolsa la sorra imaginària de les cames perfectament depilades. Se les mira atentament potser buscant imperfeccions. Gira una mica el genoll. Estira els peus, els flexiona i somriu a les ungles dels dits del peu també pintades de vermell, del mateix color vermell de les ungles de la ma. Les altres dues miren enlluernades les cames perfectes de la seva amiga i les ungles dels peus, també perfectes, tan pintades.
Si no hi ha passió, no hi ha res, ja us ho dic jo, fa falta molt morbo a una parella, sí, i tenir molt sexe, molt, tot el que puguis. Si no hi ha tot això, només és amistat, o qualsevol altra cosa, de tot menys una parella, d’això també us heu de recordar. Pots tenir sexe salvatge i brutal, d’aquell que et tiren contra al llit o d’esquena a la paret, o pot ser romàntic i bonic, amb espelmes i banys d’escuma, no sé si sabeu de què parlo.
I s’asseu i mira cap a un punt incert del club a on el seu marit, un senyor petit i panxut, calb, amb unes restes de cabell darrere les orelles, que fan una mica l’efecte de patilles de lladre antic. El marit juga a pales amb tot un grup de senyors de la seva edat i resulta tot plegat una mica fantàstic, quan el veuen córrer pesadament sobre la sorra, i amb el banyador blau fosc de pantaló a mitja cama, suat i amb el coll cremat pel sol.
L’Antoniu és molt fogós, explica a les seves amigues. I alhora és un gentelman. Tot un senyor de cap a peus. Detallista i sempre atent a les meves necessitats, i molt romàntic. És un encant. És el meu amic, el meu amant. Sempre a la meva disposició, el meu Antoniu. S’anticipa als meus desitjos. Em porta copes de cava, m’omple la banyera amb aigua calenta. Es comporta com una animal, com una bèstia quan cal! Sap perfectament si jo vull una vetllada romàntica o una nit desenfrenada. No som dos persones, som una sola, jo i el meu Antoniu.
Les dues amigues miren en la mateixa direcció a on mira la dona de les ulleres i les ungles i miren també al marit. A l’Antoniu.
Jo no podria viure sense morbo. Encara que no sóc de l’estil de que em trenquin calces. Jo sóc més aviat de camisó sexy, d’aquells negres transparents, de mitges amb costura. De crear espais íntims, el que us deia, banys amb espelmes i copes de cava. Música i tota la pesca. El misteri de la dona, de l’amor. La plena intimitat, el sotmetiment a l’home que estimes, el meu Antoniu.
I s’ajau sobre el colze, satisfeta, com una gata enorme al sol, fins i tot sembla que es passi la llengua pels llavis, com si s’hagués menjat un gelat. El grup d’homes que juguen a les pales a un parell de metres es comença a desfer. El marit, l’Antoniu, fa un crit, què tal si dinem, nena?
La dona s’incorpora graciosament. S’asseu a l’hamaca. Es posa una ma al front, estirada amb les ungles vermelles, fent de visera per evitar el sol i saluda a l’Antoniu.
L’Antoniu s’apropa pesadament enfonsant-se a la sorra. S’acosta aixecant molt els peus ja que la sorra deu cremar i apujant-se el banyador a mitja cintura i posant-se bé el camal. És un banyador blau i llarg. Com que està mullat, se li arrapa una mica a les cuixes. Té quatre pèls blancs arrissats al pit i el sol li ha deixat una marca a on duia una samarreta de tirants, d’aquells que portaven els homes fa molt temps a sota la camisa. Mentre s’apropa, el sol l’il·lumina pel darrere com si fos una aparició. Es grata la panxa i es queda plantat davant de les tres dones amb les galtes molt vermelles i la punta del nas cremat i pelat.
L’Antoniu com un guerrer sota el sol davant de les tres dones.
Les tres dones que ara han emmudit i no poden apartar la mirada.
Abril de 2012
dissabte, 11 de febrer del 2012
El Caçador
Treballa a una botiga de roba de dona, així les pot mirar tan com vol. Ell estima a les dones. Les admira. Li encanta mirar-les, contemplar-les, tocar-les. Acariciar-les. Quan elles s’emproven la roba, el caçador por fregar lleugerament el seus colls elegants i enjoiats. Els hi pot acariciar els braços quan les ajuda a vestir-se. Els hi pot acariciar les cuixes per allisar una arruga d’una faldilla. Els hi pot fregar lleugerament els pits quan els hi corda una camisa. Les pot abraçar per la cintura quan les col·loca davant del mirall i admirar-les, sense vergonya i sense dissimular, clavant els ulls al naixement dels pits, a la corba del cul, al plec del pubis. El Caçador està a l’aguait i quan veu una dona dona, li acosta el vestit, li apuja la cremallera, l’olora, se li atansa i li recolza el seu penis suaument al seu cul, de forma subtil, de manera que ella mai sap si ho ha somiat o és de debò, que aquell jove tan guapo se li està insinuant, se li acosta massa, però és tan poca cosa, és tan lleuger que no està del tot segura i se separa ràpidament. Ja feia tan anys que no lligava així, que quasi està convençuda de que s’ha equivocat, de que és impossible. El caçador s’agenolla als peus de la pressa i li allisa la faldilla, li abaixa lliscant la tela sobre les cuixes, tensa la roba sobre la corba dels malucs. Una mà molt suau, que sembla que no toqui, però que palpa, que toca. El Caçador estima a les dones grans. No li agraden les jovenetes ni tan sols les més boniques. Li agraden els pits de les que han sigut mares, pits grossos i pesants, una mica caiguts. Les anques amples. Ell vol a les que tenen problemes per trobar la talla adequada a la seva botiga. Les que dubten davant del mirall i el miren interrogants. Les que mouen el cap quan veuen la seva figura al mirall. El Caçador intueix quan pot actuar, olora a les seves presses i sempre, fins ara, li ha funcionat, i espera que segueixi així, ara que la feina està tan fatal, no sigui cas que calculi malament i un dels conillets salti i es posi a cridar. Sempre podria dir que són imaginacions de la clienta, però sap que això podria ser nefast per ell, podria perdre la feina. I això no li convé gens. Per això, el Caçador és molt molt caut i surt de cacera molt de tant en tant.
Ella entra a la botiga. Té un cert aire despistat que li agrada. Escolta música o manté una conversa per telèfon mòbil i uns auriculars que es treu per parlar amb ell. Es una pressa de luxe, ho veu de seguida. Cabells llargs i brillants. Una cara bonica, encara jove, però no gaire. Al voltant dels quaranta. Calçada amb uns bonics botins de taló de pell, roba cuidada. Rodoneta. I amb una pitrera d’infart. Ella mira distretament la roba. Desplega un jersei que torna a deixar. Passa la mà per una camisa i despenja una jaqueta. El caçador li pregunta si la pot ajudar, ella el mira (unes pestanyes llarguíssimes) vull un vestit i ell li treu un de punt, talla 42. Ho hauràs de tornar a buscar- riu ella- almenys una 44, és que no m’has vist? I ell, incapaç d’apartar la mirada dels pits, somriu i li treu un vestit de punt que ella es posa i es mira al mirall. Estic horrorosa. Prou. I fa gest de marxar. El caçador es posa alerta. No la vol deixar escapar. I què, doncs? T’emproves un vestit i ja està? Va dona, busquem una altra cosa. I ella accedeix. Li treu un vestit negre, preciós, que la dona es posa al vestidor i surt amb la cremallera abaixada. Es posa d’esquena perquè ell li apugi. Suaument, recolza una mà a la seva cintura i amb l’altre li aparta els sedosos cabells. Ella es deixa fer, amb els braços caiguts mentre es mira al mirall. Ell no la vol mirar, només palpa la carn sota la roba i ensuma l’olor de sabó de la cabellera que es recolza suau. Li apuja la cremallera i li acaricia l’esquena. Deixa que et miri. Es posa darrere seu, front el mirall de cos sencer que hi ha al fons de la botiga. Es miren a través del mirall. Ell amb les mans recolzades a la seva cintura, ella amb els ulls clucs. Necessitaria unes mitges. Potser m’agradaria més el vestit. Ell li allisa amb les dues mans els costats, per sota el pit fins la fina ratlla de les calces i es desplaça. Jo te les deixo. La dona s’asseu a un tamboret: estira una cama i es posa una mitja i se l’apuja lentament. S’apuja lleugerament el vestit i es posa bé la part de dalt de la mitja. Ell s’agenolla al seu davant i li agafa el peu. Li posa lentament l’altra camal de la mitja. L’apuja acariciant el turmell. Recolza el peu de la dona a la seva cuixa i amb les dues mans l’acaba de pujar, genolls, cuixes, dits que toquen per sota la faldilla. Ella tanca els ulls i sospira. Tanca les cames deixant les mans del caçador entre les cuixes. Mans calentes que s’apropen a les engonals, a la vagina.
Se senten veus. Entra el fred i el dringar de la campaneta de la porta. Ella es posa dempeus, com una deessa es planta davant del mirall i ell segueix a terra, agenollat als seus peus.
Una clienta entra i saluda. Ell s’aixeca. Ella fa un gest i decideix que no es queda el vestit. Entra al vestidor i es canvia ràpidament. Si us plau, baixa’m la cremallera. Ell respira a la seva orella. Et deixo les mitges al mostrador. El Caçador s’eixuga la suor del front mentre la veu marxar de nou, amb l’abric posat, i entreveu com li fa un somriure des de les escales per pujar de nou.
Aquí estem, per si vols venir un altre dia. Sí, aquí em trobaràs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





