Estava ansiosa per escriure aquesta entrada, no per aclamació popular ni res d`això, si no perquè no m'enrecordo de les coses que faig, i com que ahir va ser un dia ple de coses, segur que m'hagués oblidat la meitat. L'altra cosa és que li vull posar un títol i no vull numerar així en plan primer dia, etc, perquè sóc vaga i no tinc ganes de anar mirant quin em toca. Puc posar Racine, o alguna cosa així. Si algú em vol fer alguna proposta, benvinguda sigui.

La novetat d'ahir van ser les misses, i no en vam tenir prou amb una, si no que vam anar a dues. Primer de tot, volia tornar a incidir amb el vestuari. Com ja us he comentat, l'uniforme casual de les senyores o noies (je je je) d'aquí és samarreta i pantalons pirata, però per anar a l'esglèsia, tot i que hi ha excepcions (allò de la vinya del senyor) la majoria van ben vestits. Sort que a darrere hora em vaig agafar un vestit que la noia divendres va accedir a rentar-me (a mà, beneïda siga -tot s'enganxa amics meus-) però no a planxar-me ja que em va dir que no tenia temps (en fí). Doncs em vaig planxar el vestit, cosa que per si no sabeu, faig bastant bé, encara que em surten millor les camises que els vestits, però res. Em va donar més feina obligar al nen a posar-se una camisa, francament. A nosaltres ens han educat en què ens hem d'adaptar al lloc on estem, o sigui que estem preparats per anar a una missa a Wisconsin, a un dinar a una cantina, a un concert heavy o al té de la tarda de la reina d'Anglaterra i ho farem de manera impecable. Però aquest nen encara ho ha d'assimiliar, això. Al final, vaig aconseguir treure-li la gorra LA i fer que es posés la camisa.

Doncs així dignament ataviats vam anar a missa de 10. Haig de dir que tot i ser el cap de setmana del Labour Day, que és com el cap de setmana on la gent surt més a les seves cases Up the North (o així sona) que és la manera que tenen de parlar de les seves vacation homes o casa de vacances, o no sé si només es refereixen a cabanes a la vora del llac. Total, la casa on passen estiueig o caps de setmana. Solen estar llunyíssim, i no sé si són pràctiques per anar un cap de setmana. Però això no és la questió. El tema és que el Ricard va dir que vindria poca gent, i francament, qualsevol capellà de Barna pagaria per tenir la gent que hi havia allí, us ho asseguro. De l'homilia vaig entendre el 35% calculo, estic una mica preocupada per això dels altibaixos amb l'idioma. A part d'això, em vaig haver de passar tota la santa missa aclarint conceptes al Marcal, i com us podeu imaginar, explicar el tema de la conversió del pa i del vi en el cos i la sang de crist mentre se celebra la comunió i amb una senyora devota al costat, és un tema delicat i difícil. En uns dies li preguntaré com ho veu. Només sortir em va dir que probablement el vi es comprava al súper. Però jo li vaig dir que tinc entés que hi ha distribuidors exclusius de vins de missa. I què és un distribuidor... no sé si és un Einstein en potència o simplement té ganes de xerrar.

Després de la missa, el Ricard corrent i darrere d'ell el Marcal i jo, amb el coffee que ens van oferir després de missa encara a l'esòfag vam anar pitant a Sant Patricio, que és la parròquia a on estava abans de marxar a Washington el nen i a on anàvem a la missa de 12, la missa en espanyol. Aquí l'homilia va ser més clara, si no ja hagués estat preocupada de debó. Si la voleu llegir podeu accedir al bloc que té el Ricard, però crec que només en anglès, va bé per fer pràctiques i per obrir-vos més la ment, colla de descreguts. El Ricard ho fa molt bé, així que alguna cosa us farà bé. Si el Ricard té a bé finalment publicar el seu post, cosa que de moment veig que no ha fet, llavors pot aprofitar i fer una mica de publicitat. Ell sempre ha escrit molt bé, donc fe, som una família de poetes.

Després de la missa, farra mexicana. Vam anar a casa d'una família on en teoria menjavem a la una, a les 2 com a molt tard, i per això vam acceptar ja que teníem un sopar a casa els americans a les 6. Total que a les 6 estavem encara menjant carn i tortillas, tots una mica borratxos menys jo, el Ricard i els nens, i cantant cancons de Serrat com si ens anés la vida. Anar amb mexicans a menjar és fer una bbq a l'estil americà, o sigui, tots fan bbq, però la diferència està en els ingredients. En aquest cas, éren una carn de vedella molt fina i bona, chorizo, bo -encara que és millor el nostre, on vas a parar-, cebes tendres o similiars que suques a una salsa picant, així una mica semblant als calcots, los chicharrones, la meva perdició què bons són i com engreixen els maleïts, pebrots picants que no vaig provar, arròs, tortillas que són tortites de maíz i ja he perdut el compte. Vaig intentar menjar poc, per allò del sopar de després, però vaig perdre el compte. No he après res durant els meus 46 anys d'existència? No.

I després d'aquesta orgia alimentària, agafa el cotxe i cap a casa els Hoff a menjar un altre cop filet enorme a la bbq, pasta, espàrrecs, gambes embolicades amb bacon, tot boníssim però com us podeu imaginar, per petar. Si almenys la gent pogués anar a fer una volta per baixar el menjar tal i com fem nosaltres! Però aquí no, tot es fa en cotxe encara que siguin 500 metres.

La pecurialitat que tenen aquests sopars o dinars és que no fan com nosaltres que convidem a gent a casa nostra i tenim la taula parada i el menjar preparat i llest per servir excepte en el cas de que sigui, no sé, paella i hagis de tirar l'arròs vint minuts abans -no us penseu que jo faig paelles, he vist que així es feia- i tu arribes, fas l'aperitiu però menges quasi inmediatament, la sobretaula és al final. Aquests amercians tenen les taules sense parar i cuinen davant teu, potser és per evitar que els denunciis per enverinar-te o alguna cosa així, cosa que jo mai faria, of course.

Inicialment haviem quedat a les 5 per sopar around 6 i mitja. Al canviar, vam arribar a les 6 i mitja per sopar a les 7 i algo. O sigui que es retrasa tot el que calgui. I ja entenc que les coses de la bbq han de fer-se al moment, però es podria haver avancat amb el tema d'enrotllar el bacon a les games, no? Doncs no, es van enrotllar una per una davant nostre encara que  al final, si es van fent el menjar per ordre a la bbq, o sigui si primer fas les gambes i després la carn, inevitablement el menjar s'acaba refresdant igualment.

I per rematar el dia, encara vam tornar a casa els mexicans per seguir cantant, ara al karaoke. Hi ha una noia que es diu Blanca que canta de meravella, i em va cantar a petició meva La Malagueña, Impressionant.

Resum: tornaré com una foca. Ja ho veig. En fí, no m'ho tingueu en compte.

Fins ara, Patri