Les attentions

La setmana ha passat volant i ningú sap molt bé com. Aquí anem variant els estats d'ànim. Hem passat del, aquesta escola és una merda i vull tornar a Barcelona ja! A, puc anar a jugar a casa l'Alex?, ens divertim tant al pati!  Contradiccions adol.lescents del Marçal.

 M'han fet un petit avís de certes faltes de disciplina, i que un cop han averiguat que no es tracta de malsentesos per l'idioma, han fet que tots els teachers i la principal es posin nerviosos. Es veu que aquí no es porta gens això de recolzar als mestres amb la seva tasca pedagògica per part dels pares, i els nens són una mena de déus transportats pels àngels a la terra que no fan res malament. Quan li vaig dir a la principal que fés el que ella cregués, vamos, el que facin per aquí, va possar uns ulls com a plats. No és que és porti molt malament, simplement, torna el Marçal normal, es mou a la fila, corre pels passadissos, xerra quan ha d'estar callat, sempre ha de fer alguna cosa diferent just en el moment que n'ha de fer una altra i li fa mandra aixecar el braç a la classe i es rodeja el cap amb el braç mirant a l'infinit.

El Marçal opina que aquesta escola sembla una acadèmia militar. Jo tinc entés que al Frederic tampoc poden cridar pel passadís, ni posar-se a còrrer quan pugen en files, així que no hi ha per tant, imagino. Ahir que vam tenir un moment de sinceritat mare i fill al cotxe em va confessar que calcula que té un promig de 2 faltes setmanals o attentions, que és com li diuen aquí els avisos. Són faltes lleus, em va dir que encara li podien posar súper attentions que és pitjor encara. Els attentions són per parlar pels passadisso bàsicament, i que pensa que en deu tenir dos per setmana, més o menyys i que a més, com li sembla una norma injusta i estúpida, doncs que pensa seguir parlant encara que ho faci a les parets. Ole mis huevos y mi niño, que té uns pebrots que no vegis. Li he dit que així no anem bé, què vols que faci? Doncs res, que acaba d'arribar de l'escola i avui li han posat tres més, calcula, dos Ms Preston (no para de posar-me attentions, em té mania!, i el profe de música, per xerrar).

Apart de treballar, portar al nen al cross i comprar-me una dessuadora que és com es diu correctament sudadera i estar així més conjuntada amb  les mares que estan per allí quan anem al cross, el tema és que estan fent obres al carrer (carretera) de casa i que ara em torno a perdre, si no opto per fer una volta enorme per la 31 i la 38 que són dos carrers (carreteres) més amples. Dic això perquè un vespre que vam anar a sopar, l'Elisabeth em va dir, ara t'ensenyo com creuar pel mig del parc i anar directament a la parròquia, es molt fàcil, entres per aquí, només segueixes i segueixes la carretera sense desviar-te i veus, just aquí en aquesta cantonada, gires a l'esquerra (o dreta, jo què sé, si no sé ni quines són ni en català, ni en castellà ni en anglès per desespero del meu fill) i ja ho tens. Fàcil. Doncs al dia seguent el Marçal i jo perduts pel mig d'un parc, que no és com un parc nostre, és enorme i té cases a dins TOTES IGUALS, i vinga donar voltes com a bojos i tots els veïns que hi havia per allà mirant-nos passar les cinc vegades seguides, perquè aquí són molt de mirar si veuen coses sospitoses i una tia amb un Honda que passa cinc vegades seguides, que voleu que us digui, els hi deu semblar sospitós, tot i que el barri està forrat de càmeres que textualment VIGILEN LA INTEGRITAT DEL BARRI I DELS VEINS. I el GPS vinga a dirigir-me al carrer en obres i per molt que el Marçal li digués que no, que no podem passar, QUE NO TIA, res. Al final, agafa la 38 i dona toooota la volta per les afores de Racine fins la 31 i el nostre carrer pel costat nord. Ja parlo com ells, at the traffic light, turn right on to Northwestern, and at the next intersection, turn left and you'll be in your street. I jo encara estic pensant què coi és right o left, que sóc ambidextra. I tenim per tres mesos d'obres. I he vist que han pintat la nostra entrada el que significa que quan hagi après a entrar pel costat nord, m'ho tallaran i hauré d'entrar pel sud i encara serà més dramàtic perquè per la banda que han deixat oberta encara puc tornar sense fer volta de les classes d'anglès o de la 94 que és l'autopista i que si la trobes, estàs salvada ja que com a mínim vas o a Chicago o a Milwaukee i Racine està al mig.

A part de les penúries conductores, divendres vaig anar amb la Verónica, una feligresa molt activa que es vol fer amiga meva a un Mall. El Marçal es va negar en rotund a acompanyar-nos. M'he comprat dos parells de botes i ara tinc una mica de remordiments. Com ja sabeu, a partir d'ara el lema de la meva vida és viure al límit i amb poques coses. I jo vaig, i em compro dos parells de botes. Que no necessito. Ara, són súper guays. Una completament inútil si es posa a neva -com han de ser les sabates, per altra banda- però són tan xules que no em vaig poder ressistir, i les altres, doncs mira, semblants a les que li vaig regalar a l'Anna petita, i ara sentia com un buit per no tenir un recanvi per aquest estil de botes. El meu nou lema de vida serà viure al límit, amb poques coses i algunes sabates.

El dependent em va fer un descompte addicional, i m'han sortit, si no tirades de preu, bastant bé. Li vaig fer pena perquè aquí tothom té dues coses quan va a comprar. A part de diners, en teoria, o crèdit,  té les targes de les botigues, ja sabeu el que vull dir, rotllo Caprabo i coses així. Si una és capac de portar-la a sobre (jo no, jo no vaig mai amb bolso, ja ho sabeu) doncs et fan descompte, generalment pot arribar fins a un 25% que és bastant. També ténen els cupons, que són molt populars i que serveixen per comprar roba o menjar o el què sigui, i que els treuen de la propaganda que t'envien a casa i de les revistes. A mi em sembla molt complicat. Jo crec que em donen cupons d'aquests al súper però mai sé on els poso, i després, me'ls trobo al calaix del lavabo o fent de punt de llibre. Ara en tinc uns quants per casa del Ricard però que em matin si sé a on. Total que em va preguntar si tenia cupons i jo amb cara de pena li dic que no, i va i el noi treu una revista de sota el calaix i em retalla un. Un encant. O sigui, que botes noves amb súper descompte. Hauria de tornar a comprar a la botiga però està lluny i la Veronica està entestada a que conegui tots els Malls de Wisconsin i aquest ja l'hem fet.

A part de comprar, la Verónica m'ha alliconat bé sobre a on i a on no puc anar de Racine. Es veu que el barri que comença just al davant i al costat de la parròquia és molt perillós, i no és perquè sigui de morenos, noooo, no, que aquí no som racistes ni res. És perillós. Era un barri d'italians i polacs que van construir la parròquia però que van marxar i clar, van venir els mexicans i els negres i el barri fet un desastre. Que no hauria d'anar de dia passejant ni de nit, ni en cotxe ni passejant. Que hi ha tirotejos i coses així, drogues i delinqüents. No penso fer-ho clar, vull dir que no sóc tan boja, i si em diuen que no hi vagi, no ho faré, encara que m'he passat hores circulant per allà perduda i la meva benzinera preferida està al barri perillós i ja sóc amiga de tres d'allí que m'ajuden a pagar i no m'han robat la visa, ara seran una amistat truncada, quina llàstima. Això no li vaig explicar a la Verónica, per suposat.

Respecte a les activitats, dissabte el Marcal i jo vam anar al museu Harley i sí que vam ficar-nos però de fons als barris xungos de Melwaukee, en plan Hogueras de las Vanidades. Heu llegit el llibre? Es tracta d'un paio blanc triomfador que surt de l'autopista per una sortida equivocada i sense voler es fica a un barri xungo a on atropella a un noi negre. Nosaltres igual però sense atropellar a ningú, per sort. Resulta que la sortida de l'autopista que et porta al museu estava tancada per obres i llavors, vam sortir per la següent i diguem que el Marcal no és precissament el guia de l'any, pobre. Total que vam començar a donar voltes per sota les autopistes i a ficar-nos de cap als pitjors barris de Melwaukee, amb la conseqüent emoció per part del Marcal que no podia ni respirar d'emoció, en serio. Té el desig d'anar al barri xungo de Chicago, i supos que davant de la meva negativa, el xungo de Melwaukee ja li deu anar bé. Un barri xungo de Melwaukee es composa de les mateixes casetes cutres de Racine però amb tots els vidres trenscats, cartrons, senyors i senyores amb aspecte dubtós passejant pel carrer -això és molt sospitòs- carros de súper ples de trastos, cadires en mig de la carretera, etc. El Marçal volia fer fotos amb l'Iphone, el molt insconcient, i com ara no tinc un cotxe per desactivar els mandos, o sigui que la feina va ser meva perquè no les fés, i ara no tenim documentació gràfica, ho sento.

Malgrat tot, d'una cantonada va sorgir, com una aparició, el Museu. Un museu petit, concentrat i ple de Harleys, bastant xulo. No dona temps a que els nens es cansin i es comencin a tirar pel terra i allò que fan els nens als museus.

Dissabte al vespre, el Ricard i jo vam sopar amb l'Elisabeth i unes amigues seves al Vero, que és un restaurant internacional, que ja vam anar la primera setmana. Val a dir que és un bon restaurant i vam conèixer a la duenya que és la ginecològa de l'Elisabeth i no m'ho invento. L'altra vegada vaig menjar búfal, dissabte duck, que és ànec. Molt bo. Les noies aquestes cridaven molt, parlaven molt ràpid, igual que ho devem fer nosaltres quan anem a sopar amb amigues, imagino. També es van dedicar a tirar-li els tejos al cambrer, que francament, li faltava un hervor (no sé com dir-ho en català). Total que el noi es va estar explicant-nos com estudiava a la universitat, suposo que era perquè veièssim que no era un simple cambrer, i dir-nos que ell era de Melkaukee i no de Racine, etc, com si a mi m'importés. Quan em va dir no sé què li vaig dir, per favor, parla més a poc a poc que no entés res del què has dit fins ara, i va riure així, je je je. Menjar bé, servei lentíssim i els hi faltaven la meitat dels plats. Després Karaoke i a dormir. Jo canto fatal, encara que m'agrada fer-ho. El Ricard canta bastant bé -us enrecordeu de la boda de la Laura?- però la sorpresa va ser l'Elisabeth que canta súper bé, en sèrio. Per altra banda, res comparat amb vosaltres, noies amigues meves, ens divertim molt més quan anem a sopar. I sou molt més guapes.

I diumenge al matí, després de missa, of course (missa a la que vaig haver d'arrossegar al Marçal que es volia quedar llegint Los juegos del hambre, que és el seu llibre favorit, a la sagristia, però mai ningú li ha dit que tenia opció de no anar-hi, es va a missa i punto, vam anar a casa la Glòria que feia una party amb alguns profes de l'escola per veure fútbol americà. S'havia d'anar amb la samarreta del Packers que és el nostre equip, o sigui, l'equip de Wisconsin, però jo vaig passar de tot i de comprar una samarreta d'aquestes, llavors la Glòria em va donar uns collarets verds i daurats que són els colors de l'equip. Com són de perles els hi regalaré a les mini twins que els hi encantaran. Vam perdre. Jo no em vaig sentir molt apenada, però algun del profe se'n va anar bastant ràpid, suposo que amb la cara que se'ls hi queda a alguns quan perd el Barça. Per cert, fans altars com he vist que fa alguna gent, amb els colors, fotos dels jugadors, etc., ja sé que hi ha gent que ho fa també, ho he vist. Lo remarcable d'aquestes reunions és que tothom porta alguna cosa i hi ha a lot of food, que és el que em va dir la Glòria quan em va convidar. Les reunions americanes són de 12:00 a 3:00pm més o menys. El Ricard va venir també i em va intentar explicar les regles del joc, no vaig entendre res, però crec que has de viure 10 anys als US per fer-ho. Em va dir que era una combinació de rapidesa i estratègia. Jo només veia tios tirant-se a sobre del pobre desgraciat que tenia la pilota aquella. De la american party vam anar al cumple d'un mexicà a seguir menjant i a cantar al karaoke que és el què fem amb els mexicans. Allí estava la Yasmina, recordeu, la novieta admiradora del Marçal, la de 12 anys, que s'ha declarat unilateralment la seva nòvia. I ell està una mica horroritzat. Com que li fiscalitzo les converses al Kik, he vist que la Yasmina es dedica a enviar-li missatges súper bonics i el Marcal constesta sí, no, què soso és el meu fill, per favor.

Bé, acaba d'arribar el Marçal a casa i m'ha dit que li han posat tres attentions avui. Dos la seva profe, Ms Preston i una el profe de música. No sé com acabarà la cosa, la meva intució em diu que no gaire bé.

Fins la propera, Patri