La tardor ha arribat a Racine. Ara enlloc d'arbres verds, gespa i cases trobareu arbres vermells o a mig fer-se vermells i grocs, gespa i cases. Bé, de debó que és forca bonic de veure, encara que em temo que si el temps continua com ara, cel tapat, molta pluja i vent vent vent i vent, no apreciaré el magnífic canvi de colors que suposa la tardor. Per mi que duri, ja us ho dic ara, com més tardor tinguem, més tard vindrà l'hivern i la neu. Respecte a això hi ha diverses opinions. Alguns em diuen que la majoria d'anys comencen a principis de novembre. Altres que que va, que fins gener o així no neva. Ja estic aprenent a conduir amb neu, has d'anar a poc a poc i anar frenant a cops petits. No crec que sigui difícil encara que espero que no nevi, francament.

La complerta integració al ritme de vida de Wisconsin no dóna per gaire més entre setmana i no em vull repetir. Ja ho sabeu, m'he convertit en un mare taxi amb sudadera que passeja al nen per tot arreu, no arribo als límits de fer cockies, encara, ni he après a fer manualitats. En canvi, els caps de setmana l'activitat se m'incrementa de forma exponencial.

Fa un parell de divendres, el Marçal tenia festa a l'escola i el vaig portar arrossegant a Kenosha per visitar el museu de la guerra civil. Per variar, el Marçal preferia quedar-se jugant a la play i el Ricard no va ajudar gaire ja que va dir que ell tampoc aniria ni que el matèssin. En qualsevol cas, al final, el Marçal s'ho va passar bé ja que vam veure un parell de videos a una sala circular i ho veies tot com si fos una X Box 360º i hi havia reproduccions de persones, cases, botigues i diaris que no sé si eren molt exactes o no, però divertits de mirar. Vam fer un passeig pel downtown de Kenosha que, francament, li dona mil voltes al de Racine, encara que això no costa gaire. Potser va ser també que feia un dia esplèndid, i tot es veia molt maco. Després vam anar a sopar a casa els Hoff. L'altra activitat memorable va ser la visita al Discovery World que és una mena de museu de la ciència però a l'americana, a lo grande. El museu està just a la zona de Milwaukee del costat del llac, a l'altra banda del museu d'art on hi ha el pont de Calatrava. Ja hi vam anar, us enrecordeu? En ple jet lag fa 10 anys. Va ser una gran visita. De moment no hi tornaré ja que la Sue em va dir que em convidaria i com és americana en teoria en fio d'ella i entenc que ho farà. Doncs bé, al Discovery World vam anar amb la Kera i la seva família després d'esmorzar a una Family Farmer, crec que es diu així, que és un lloc on tornes a menjar com un porc per variar. Ous, bacon, french toast amb cilantre, tortitas amb aquell potingue que li posen, etc. Ens passem el dia menjant, és increible. Espero trobar el lloc de nou, no per menjar més, si no perquè estava al barri antic de Melwaukee, o sigui, un barri construït fa uns 200 anys com a molt, però bonic, amb edificis històrics, botigues i un mercat bastant divertit, ja que les parades reprodueixen el que serien totes les botigues americanes però en petit. Excepte la peixeteria que semblava més aviat una parada asiàtica amb tot de bitxos raros i venuts a pedaços. Vull dir que et venen la llagosta, però també les potes que estan a un cubell enorme. Caríssima, tot s'ha de dir. A fora del mercat com qualsevol mercat que s'aprecii, tot de parades de roba, bijuteria i coses així. I tot ple de pumkins, o sigui, carbasses. Una gegant i tot -ja sabeu que aquí ho tenen tot gran- i el Marçal es va fer una foto que va quedar horrorosa. Després de pendre un snack, torna a menjar, vam anar cap a casa la Kera a on ens vam fotre dues ampolles de vi blanc entre les dues. O sigui que al moment de sopar a les 6 de la tarda jo ja anava com les cabres per variar. La Kera té un certa facilitat a beure en excès, per dir-ho d'alguna forma, i jo sóc dèbil, ja ho sabeu. Per sort va venir el nen, o sigui, el meu brother que ens va portar a casa. Jo hagués acabat a la comisaria i expatriada segur.

I diumenge, al baseball, beisbol pel món. Tenia ganes d'anar després de la vegada que vam estar a Washington amb les sisters, encara que s'ha de tenir ànims ja que va durar 4 hores i vam entendre el joc tan com l'havien entés quan vam anar la primera vegada. Però és xulo estar allí, inflar-se a hotdogs i cervesses i passar l'estona. Van guanyar els Cups que és l'equip de Chicago que jugava contra els no sé què de Melwaukee. Allí s'asseuen tots barrejats, o sigui que et pots trobar a una fila una gent d'un equip i al costat, els de l'altre. La zona més divertida és la de fumadors que el Ricard i jo vam visitar un parell de vegades. I el Ricard em va convidar a un cóctel, o sigui que més glamour impossible. A part d'això, primer es canta l'himne i al mig del joc, o sigui, a les dues hores, God Bless America. Aquí tenen assegurada no declaracions d'independència per 100 anys (copyright del Ricard) i així és. Quina manera de fer país, tots dempeus amb la mà a sobre el cor. Vaig trobar a faltar les presentacions de veterans de guerra i les cheersleaders que vam veure a Washington. L'Ethan em va dir que era pel caràcter de Wisconsin, o sigui, que són gent reservada, eixuta i seriosa que no està per festes descontrolades.

I respecte als aconteixements més recents, divendres passat el Ricard va fer paella per 8 i jo li vaig fer de pinxe i de provadora oficial, i una mica de suport ja que cada vegada que m'escaquejava em cridava perquè estigués allà al seu costat. Li va quedar boníssima, però teníem molts dubtes amb la cocció, arròs, temps i etc., encara que els convidats es van fotre 9 ampolles de vi, jo crec que s'haguèssin menjat qualsevol cosa. Hi havia la Kera, que es posa molt alegre i que vol ser la meva germana i vol conèixer a la meva mare ja que les mares de les seves germanes, són la seva mare i ja us podeu imaginar, la tonteria aquesta que t'agafa si t'has begut una ampolla de vi sencereta. Val a dir que cada cop que el Ricard i jo sortíem a fumar al patio, la Kera venia amb nosaltres i s'asseia a la mateixa cadira que jo, i que el seu marit trigava exactament tres minuts en sortir també, tot i que cap dels dos fuma. A part del vi, ens van portar un pastís enorme que ningú es menjarà, però bé, ens encanta tenir a la nevera. També ens han portat quilos de carn congelada, que algú hauria de cuinar.

Ah sí, i dissabte a la nit vam anar a un lloc molt divertit de Racine, que està al costat del port i que hi ha músic en directe i menges, com no, burguers, grilled cheesse sandwiches i pastissos enormes que no vam demanar. Em va encantar, no sé com no hem anat abans. Si no fos pel fred, seria collonut anar a sopar allà, al costat dels velers i del parking, que és una altra mania que tenen aquí a Wisconsin de posar parkings a tot arreu. És pràctic, però seria més bonic tenir un espai amb taules i sense cotxes, no? Encara que ja veig que de calor en tenen un parell de mesos l'any i la cosa no dona per pendre gaire la fresca. Abans de sopar, vam anar de compres als outlets de Chicago i em vaig comprar una camisa i uns pantalons a DK, o sigui, que ja podeu començar a parlar-me de vostè, i una jaqueta de llana (la meva la vaig possar a l'assecadora o a la rentadora o no sé què vaig fer i la vaig destrossar l'hivern passat) i uns altres pantalons a Banana Republic. Juro que no torno a anar de compres,  ja que m'hauré de comprar una maleta per tornar a Barcelona i a més em cansa bastant i a les dues botigues ja estic marejada i tot és molt gran i s'ha de caminar molt. Em vaig vetar l'entrada a les sabateríes, encara que necessito unes sabatilles ja que vaig descalça i comença a fer fred i em queden els peus gelats, i juro que ja no em compraré res més. Però no us podeu imaginar el gust que dona quan pagues, no sé, 80$ i només se't carreguen 60€.

I poca cosa més. Estic intentant anar a passar la ITV del cotxe que venç el 16 d'octubre i que el Ricard vagi a apuntar-se al City Hall per poder votar. Els ànims estan una mica pel terra perquè guanyarà el candidat Republicà. A mi m'agradaria acompanyar-lo, per veure l'ambient electoral. Per cert, poc després d'arribar a Racine, un dia que anavem en cotxe amb el Ricard i anavem mirant les cases (no hi ha gaire més que mirar). Algunes tenen banderetes a fora quan estan a la venda i posa en venda o el que sigui, i porten el nom de l'agent immobiliari. Doncs li vaig dir al nen, hi ha un agent que té moltes cases, i ell em va dir, que no tonta, que és el candidat republicà. O sigui, que molts es posen banderes amb el nom del tio a qui votaran al seu jardí junt amb la bandera americana. En fí. La candidata demòcrata és una dona i sembla que té poques possibilitats o sigui que no estem per moltes alegríes.

I res, que el Marçal està més tranquil a l'escola i sembla que no té més càstigs i que ja no xerra als passadissos o no el veuen. El que sí que donc fé és que ja té nòvia oficial, encara que només li duri fins els novembre, i que almenys se l'ha buscada de la seva quinta (bé, té un any més, però no cinc)
i que va a la seva escola, de moment, és la única convidada a la festa d'aniversari que estem pensant en fer. Això sí que serà una prova de foc, perquè aquí sembla que fan festes temàtiques amb personatges i coses, us ho podeu imaginar? és més, penseu que jo ho faré? Li he dit que els hi faci una classe de scoocer que és com li diuen al futbol aquí, i que després els convido al McDonalds. Sóc una mare terrible.

Fins la propera.