dimecres, 11 d’abril del 2012

L’evidència del que ens és aliè


Ella em va dir, doncs mira, que no ho fem prou, que som molt amics, ens entenem molt, ens passem la nit xerrant, fins les tantes, però fer-ho, el que es diu fer-ho, ho fem bastant poc i no sé, sembla que no li agradi gaire, vull dir que quan ho fem, sembla que ho fa una mica per obligació, em dona la sensació de que sóc sempre jo que l’empenyo. I jo va i li dic, doncs potser és el que sou, no? Amics i prou, no? Amics molt propers, potser. I ella que no m’escolta, ja la coneixeu i segueix parlant sense fer-me ni cas, i l’altre dia que portàvem un rotllo així, com més calent, amb passió, m’entens el que et vull dir –em diu- , li etzibo, coi tio, arrenca’m les calces, i jo vinga a cridar com una boja com et pots imaginar, cega, però quan em va treure els pantalons, va i veig quines calces portava, i el vaig haver de frenar, no, aquestes no que són les Calvin Klein.

On vas a parar... i la dona que parla estirada a una hamaca a la platja, mou el cap amb un posat resignat. Pobreta! Per un dia que té passió, va i porta les Calvin Klein...

La dona que explica aquesta història, porta unes ulleres enormes que li tapen la cara i parla a l’aire, no es mira a cap de les dues amigues que té estirades a cada banda de la seva hamaca. Es dirigeix a un públic general, inconcret. Les dues amigues, més joves, se l’escolten atentament,  i mouen el cap, no sabent gaire dir ni que si ni que no, però així com entenent la situació, animant-la a parlar-ne més ja que estan molt interessades amb aquesta història de passió i desamor, i de calces Calvin Klein.

La dona amb unes ulleres enormes que li tapen la cara es mira les ungles vermelles amb les mans esteses contra el sol, fent-se una ombra a la cara, fent una pausa, agafant aire, abans de continuar parlant.

I és que és clar, no es pot tenir tot, no? O vas de marrana i de que t’arrenquin les calces, i et poses les descolorides o aquelles que tenen la goma donada, les que et poses per depilar-te les engonals i és absolutament igual que se t’embrutin, o vas de guapa, de princesa, amb les calces a conjunt del sostenidor, negres amb puntes o blau cel amb blondes i caríssimes que t’acabes de comprar aquella mateixa tarda sospitant que potser avui serà un gran dia, o te les vas comprar un dia qualsevol, sense pensar-hi gaire i te les poses amb l’esperança que avui serà el dia, el gran dia i que serà magnífic i romàntic, meravellós, o mira, assumeixes que te la jugues i que si te les fan malbé, doncs, que hi farem, no? Que es trenquin i adéu els quaranta euros per peça que t’has gastat, que és per una bona causa, i que els bons moments no són tan sovint com una desitjaria. No es pot tenir tot, això ja us ho dic jo. I fa no, no amb el cap, resignada mentre s’ajusta la tira del bikini que li havia relliscat pel braç i potser pensa que li caldria posar-se una mica de crema hidratant.

Ella està ajaguda al mig de les dues dones que l’escolten. No té tovallola, com les altres dues que la tenen una mica descolorida pel sol o amb motius infantils, i que no fa conjunt amb els banyadors que porten ni, per suposat, amb les xancles, no com la dona que parla. La dona que parla i porta unes ulleres enormes s’ajau sobre un pareo que sembla de seda que fa conjunt amb la bossa de platja oberta a terra, d’on surt una crema solar, un mirallet i un llibre. El biquini que porta és negre i queda realment de mort amb el pareo. Es passa hores buscant cada detall, cada peça de roba o cada objecte que la rodeja a cada moment, sigui a una reunió de pares o per passar una estona a la platja. Estima la bellesa i així ho diu, estimo la bellesa! És impecable i elegant, tal com són els seus moviments de mans quan parla, o de cames quan busca una postura més agradable a l’hamaca.

S’aixeca les ulleres i se les col·loca al cap de diadema amb un gest curiós: no les agafa com ho farien les seves amigues o qualsevol persona normal a la platja o al carrer fins i tot, si no que les empeny pels costats mentre les apuja, com si tingués les ungles vermelles recent pintades, encara humides i no volgués tocar res amb les puntes dels dits. Les altres dues miren fascinades el recorregut de la ma, i ressegueixen amb els ulls els moviment dels dits quan es posa els cabells darrere les orelles i exhibeix les arracades de perles i brillants, i com agafa una ampolla d’aigua que descargola amb dos dits arronsats i els altres, terriblement estirats.

Però jo li vaig dir, massa parlar amb aquest noi, massa parlar d’amor sense fer-lo, no sé si m’entens, li dones massa voltes, no és el teu nòvio, oblida’t d’ell, és el teu amic. Probablement, el teu millor amic. I creu-me, si no hi ha passió, no hi amor de parella em refereixo. Hi ha amor d’un altre tipus, més espiritual o el que sigui. Us enteneu, us porteu bé, ja em diràs, més val això, no? Hi ha gent que no té amics mai a la vida, que busca i busca i no en troba. Amb aquest noi tens això, no tens una parella, tens amistat.

I beu un glop d’aigua, amb el dit petit estirat com una senyora antiga que pren el té.

La dona que parla és elegant però lletja com una mala cosa. Té els cabells color palla i una cara cavallina, amb la mandíbula desencaixada. Té papada i un escot ple d’arrugues que li neixen entre els pits i se li estenen per tota la pitera. Però té un cos bonic. I és tan elegant i va tan ben posada! Amb aquell biquini tan bonic, el pareo a conjunt sense ni una arruga perfectament estirat a l’hamaca i les ulleres fantàstiques. I les ungles! Són tan vermelles i les mou amb tanta intensitat que les altres dues les persegueixen amb la mirada i sembla que a cada moviment de la ma, deixin un rastre vermellós que és el reflex del sol o és la cua d’un estel que vola per un cel preciós i blau.

Una de les oients, rossa, amb les cames llargues i un cos preciós i un biquini menut encara que una mica lleig, més jove, també li treu el tap a la seva ampolla d’aigua i sense voler, imita els moviments de l’amiga estirant el dit petit enlaire. Fa un glop però no pot evitar que li caigui un regalim per la vora de la boca, aigua que s’eixuga amb la mà, procurant ser discreta i una mica enfadada amb ella mateixa per no ser capaç de mantenir el nivell de glamour.

Mira que li he dit mil vegades, deixa-ho, fes-ho ara que encara esteu a temps, que no teniu nens, i que total, acabeu de començar i no estàs tan enamorada com et penses, però ella vinga, tossuda amb aquesta relació que no la duu enlloc, només a patir, ja ho veureu. I em diu que ella està molt penjada, enamorada, i a mi em fa riure, de veritat, jo que tinc un matrimoni estable, d’anys, em fa riure que ella sigui capaç de pensar que està enamorada. Però acabarà malament, segur. Recordeu el que us dic, quan la cosa peti i quan haurem d’anar a consolar-la, quan es passi amb la beguda o mengi massa, que ja m’ho veig venir, que la conec.

La rossa i l’altra dona morena, també força més jove que duu els cabells recollits en un monyo molt graciós que se li desfà malgrat els clips de colors que li subjecten amb penes i treballs els cabells, fan cara de dir, segur i ara fan que sí amb el cap, per suposat, ho tindrem molt present quan plori i es trobi sola, ho tindrem present, és clar, que tu ja ho havies dit que acabaria així, un desastre.

La de les ungles vermelles i les ulleres grosses s’espolsa la sorra imaginària de les cames perfectament depilades. Se les mira atentament potser buscant imperfeccions. Gira una mica el genoll. Estira els peus, els flexiona i somriu a les ungles dels dits del peu també pintades de vermell, del mateix color vermell de les ungles de la ma. Les altres dues miren enlluernades les cames perfectes de la seva amiga i les ungles dels peus, també perfectes, tan pintades.

Si no hi ha passió, no hi ha res, ja us ho dic jo, fa falta molt morbo a una parella, sí, i tenir molt sexe, molt, tot el que puguis. Si no hi ha tot això, només és amistat, o qualsevol altra cosa, de tot menys una parella, d’això també us heu de recordar. Pots tenir sexe salvatge i brutal, d’aquell que et tiren contra al llit o d’esquena a la paret, o pot ser romàntic i bonic, amb espelmes i banys d’escuma, no sé si sabeu de què parlo.

I s’asseu i mira cap a un punt incert del club a on el seu marit, un senyor petit i panxut, calb, amb unes restes de cabell darrere les orelles, que fan una mica l’efecte de patilles de lladre antic. El marit juga a pales amb tot un grup de senyors de la seva edat i resulta tot plegat una mica fantàstic, quan el veuen córrer pesadament sobre la sorra, i amb el banyador blau fosc de pantaló a mitja cama, suat i amb el coll cremat pel sol.

L’Antoniu és molt fogós, explica a les seves amigues. I alhora és un gentelman. Tot un senyor de cap a peus. Detallista i sempre atent a les meves necessitats, i molt romàntic. És un encant. És el meu amic, el meu amant. Sempre a la meva disposició, el meu Antoniu. S’anticipa als meus desitjos. Em porta copes de cava, m’omple la banyera amb aigua calenta. Es comporta com una animal, com una bèstia quan cal! Sap perfectament si jo vull una vetllada romàntica o una nit desenfrenada. No som dos persones, som una sola, jo i el meu Antoniu.

Les dues amigues miren en la mateixa direcció a on mira la dona de les ulleres i les ungles i miren també al marit. A l’Antoniu.

Jo no podria viure sense morbo. Encara que no sóc de l’estil de que em trenquin calces. Jo sóc més aviat de camisó sexy, d’aquells negres transparents, de mitges amb costura. De crear espais íntims, el que us deia, banys amb espelmes i copes de cava. Música i tota la pesca. El misteri de la dona, de l’amor. La plena intimitat, el sotmetiment a l’home que estimes, el meu Antoniu.

I s’ajau sobre el colze, satisfeta, com una gata enorme al sol, fins i tot sembla que es passi la llengua pels llavis, com si s’hagués menjat un gelat. El grup d’homes que juguen a les pales a un parell de metres es comença a desfer. El marit, l’Antoniu, fa un crit, què tal si dinem, nena?

La dona s’incorpora graciosament. S’asseu a l’hamaca. Es posa una ma al front, estirada amb les ungles vermelles, fent de visera per evitar el sol i saluda a l’Antoniu.

L’Antoniu s’apropa pesadament enfonsant-se a la sorra. S’acosta aixecant molt els peus ja que la sorra deu cremar i apujant-se el banyador a mitja cintura i posant-se bé el camal. És un banyador blau i llarg. Com que està mullat, se li arrapa una mica a les cuixes. Té quatre pèls blancs arrissats al pit i el sol li ha deixat una marca a on duia una samarreta de tirants, d’aquells que portaven els homes fa molt temps a sota la camisa. Mentre s’apropa, el sol l’il·lumina pel darrere com si fos una aparició. Es grata la panxa i es queda plantat davant de les tres dones amb les galtes molt vermelles i la punta del nas cremat i pelat.

L’Antoniu com un guerrer sota el sol davant de les tres dones.

Les tres dones que ara han emmudit i no poden apartar la mirada.

Abril de 2012

dissabte, 11 de febrer del 2012

El Caçador


Treballa a una botiga de roba de dona, així les pot mirar tan com vol.  Ell estima a les dones. Les admira. Li encanta mirar-les, contemplar-les, tocar-les. Acariciar-les. Quan elles s’emproven la roba, el caçador por fregar lleugerament el seus colls elegants i enjoiats. Els hi pot acariciar els braços quan les ajuda a vestir-se. Els hi pot acariciar les cuixes per allisar una arruga d’una faldilla. Els hi pot fregar lleugerament els pits quan els hi corda una camisa. Les pot abraçar per la cintura quan les col·loca davant del mirall i admirar-les, sense vergonya i sense dissimular, clavant els ulls al naixement dels pits, a la corba del cul, al plec del pubis. El Caçador està a l’aguait i quan veu una dona dona, li acosta el vestit, li apuja la cremallera, l’olora, se li atansa i li recolza el seu penis suaument al seu cul, de forma subtil, de manera que ella mai sap si ho ha somiat o és de debò, que aquell jove tan guapo se li està insinuant, se li acosta massa, però és tan poca cosa, és tan lleuger que no està del tot segura i se separa ràpidament. Ja feia tan anys que no lligava així, que quasi està convençuda de que s’ha equivocat, de que és impossible. El caçador s’agenolla als peus de la pressa i li allisa la faldilla, li abaixa lliscant la tela sobre les cuixes, tensa la roba sobre la corba dels malucs. Una mà molt suau, que sembla que no toqui, però que palpa, que toca. El Caçador estima a les dones grans. No li agraden les jovenetes ni tan sols les més boniques. Li agraden els pits de les que han sigut mares, pits grossos i pesants, una mica caiguts. Les anques amples. Ell vol a les que tenen problemes per trobar la talla adequada a la seva botiga. Les que dubten davant del mirall i el miren interrogants. Les que mouen el cap quan veuen la seva figura al mirall. El Caçador intueix quan pot actuar, olora a les seves presses i sempre, fins ara, li ha funcionat, i espera que segueixi així, ara que la feina està tan fatal, no sigui cas que calculi malament i un dels conillets salti i es posi a cridar. Sempre podria dir que són imaginacions de la clienta, però sap que això podria ser nefast per ell, podria perdre la feina. I això no li convé gens. Per això, el Caçador és molt molt caut i surt de cacera molt de tant en tant.

Ella entra a la botiga. Té un cert aire despistat que li agrada. Escolta música o manté una conversa per telèfon mòbil i uns auriculars que es treu per parlar amb ell. Es una pressa de luxe, ho veu de seguida. Cabells llargs i brillants. Una cara bonica, encara jove, però no gaire. Al voltant dels quaranta. Calçada amb uns bonics botins de taló de pell, roba cuidada. Rodoneta. I amb una pitrera d’infart. Ella mira distretament la roba. Desplega un jersei que torna a deixar. Passa la mà per una camisa i despenja una jaqueta. El caçador li pregunta si la pot ajudar, ella el mira (unes pestanyes llarguíssimes) vull un vestit i ell li treu un de punt, talla 42. Ho hauràs de tornar a buscar- riu ella- almenys una 44, és que no m’has vist? I ell, incapaç d’apartar la mirada dels pits, somriu i li treu un vestit de punt que ella es posa i es mira al mirall. Estic horrorosa. Prou. I fa gest de marxar. El caçador es posa alerta. No la vol deixar escapar. I què, doncs? T’emproves un vestit i ja està? Va dona, busquem una altra cosa. I ella accedeix. Li treu un vestit negre, preciós, que la dona es posa al vestidor i surt amb la cremallera abaixada. Es posa d’esquena perquè ell li apugi. Suaument, recolza una mà a la seva cintura i amb l’altre li aparta els sedosos cabells. Ella es deixa fer, amb els braços caiguts mentre es mira al mirall. Ell no la vol mirar, només palpa la carn sota la roba i ensuma l’olor de sabó de la cabellera que es recolza suau. Li apuja la cremallera i li acaricia l’esquena. Deixa que et miri. Es posa darrere seu, front el mirall de cos sencer que hi ha al fons de la botiga.  Es miren a través del mirall. Ell amb les mans recolzades a la seva cintura, ella amb els ulls clucs. Necessitaria unes mitges. Potser m’agradaria més el vestit. Ell li allisa amb les dues mans els costats, per sota el pit fins la fina ratlla de les calces i es desplaça. Jo te les deixo. La dona s’asseu a un tamboret: estira una cama i es posa una mitja i se l’apuja lentament. S’apuja lleugerament el vestit i es posa bé la part de dalt de la mitja. Ell s’agenolla al seu davant i li agafa el peu. Li posa lentament l’altra camal de la mitja. L’apuja acariciant el turmell. Recolza el peu de la dona a la seva cuixa i amb les dues mans l’acaba de pujar, genolls, cuixes, dits que toquen per sota la faldilla. Ella tanca els ulls i sospira. Tanca les cames deixant les mans del caçador entre les cuixes. Mans calentes que s’apropen a les engonals, a la vagina.

Se senten veus. Entra el fred i el dringar de la campaneta de la porta. Ella es posa dempeus, com una deessa es planta davant del mirall i ell segueix a terra, agenollat als seus peus.

Una clienta entra i saluda. Ell s’aixeca. Ella fa un gest i decideix que no es queda el vestit. Entra al vestidor i es canvia ràpidament. Si us plau, baixa’m la cremallera. Ell respira a la seva orella.  Et deixo les mitges al mostrador. El Caçador s’eixuga la suor del front mentre la veu marxar de nou, amb l’abric posat, i entreveu com li fa un somriure des de les escales per pujar de nou.

Aquí estem, per si vols venir un altre dia. Sí, aquí em trobaràs.

dissabte, 21 de gener del 2012

Una nit al DIME amb les noies i els Manolos (i les pilinguis)


Hola hola hola! Avui és un día llarg i dur, llarg perquè el temps passarà lent lent lentíssim i dur ja que ens farà mal el cap, tindrem resaca i mooolta son. Ahir, jo i cinc amigues meves vam fer la nostra sortida mensual al restaurant més car i més pijo que vam trobar ja que estavem ansioses perquè l'Anna estrenés els Manolos que li va regalar la seva súper sogra (hurra per la sogra).

Jo vaig estar pensant si em posava les meves súper sabates blaves colombianes, però us recordo que em vaig trencar el genoll l'any passat i fa aprop d'un mes un taxista em va tirar la moto a sobre del genoll malferit i vaig pensar que potser no era molt bona idea. La Luz va venir amb les seves súper sabates però va aprofitar un moment de l'obscuritat de la sala de dancing i se les va treure, la pobra també té un esguinç, és que ja no estem per segons què. Aquí us poso una foto de les meves sabates.



Doncs lo prometido és regla. Vam anar a un local nou que havíem vist a la Vanguardia, como no. Es diu DIME i està al costat del NUBE o alguna cosa així. Vam decidir no anar al NUBE ja que segons no sé qui, estava ple de pilinguis que vol dir fulanes, cosa que jo no sabia i ara resulta que a part de sopar aprenc vocabulari. Es veu que això de les pilinguis s'extén per tota Barcelona perque el DIME hi havia més pilinguis per m2 que quilos que em sobren a mi que són uns quants. M'explicaré. La noia que t'espera a la porta és mona, però no mata, però la que et ve a recollir i et porta a la taula és com una actriu de Hollywood.

Nosaltres vam arribar tres ja exaltades, havíem tingut un viatget de taxi acollonant: resulta que la Pilar va trucar a la Cris i li va dir que anèssim a recollir-la per casa seva. La Cris li va fer un WhatsApp a la Carme dient que la pasés a recollir amb el taxi per casa seva. Total, que jo no tenia la moto i també li vaig dir a la Carmeta que em passes a recollir per Pla de Palau. Al pujar al taxi, la Carmeta  em va dir que també haviem d’anar a buscar la Pilar a casa seva. Total, que ens plantavem al seu portal en el moment en que la Cris ens enviava un missatge dient que la Pilar, cansada d’esperarnos, havia agafat un autobus. Torna al taxi i digues al taxista (que es pensava que estavem absolutament boges), que no, que ara anem a buscar a la Cris. I mentres, la Pilar que truca dient que està a un taxi i que va a casa l’Anna a mirar els seus Manolos.  Una volteta meravellosa per la nit de Barcelona que acaba deixant-nos a la zona alta, mortes de risa I de vergonya ja que haviem fet les patetiques, però no tant com quan vam tornar cap a casa, dient les mateixes tonteries, però una mica begudes, i ja se sap, que la Carmeta té una certa fluxera respecte als taxistes (I alguna autobusero, diu, jo no ho sé). Doncs eso.

Que torno al restaurant amb una tia bona ens porta a la nostra taula, just tocant a la taula on es va seure el Rafael Amargo (moníssim) amb 3 pilinguis i una que deuria ser la seva representant ja que era la única que no semblava una pilingui i que no li fotia ni punyetero cas, però va marxar amb ell.

A una altra taula hi havia el Josep Sandoval. O sigui, que ens van tractar de puta pena ja que el nostre sopar va consistir en esperar-nos Durant HORES a que la nostra cambrera (vestida amb un corsé, ho juro) i una minifaldilla, semblava una vedette, tia bona, ens portés els segons plats. Ens vam pimplar 5 ampolles de vi, ens vam queixar i un tal Jordi (que ara em matin si recordo el nom que era l’encarregat o no sé qui era), ens va convidar als gintonics. El sopar no estava mal, lent si no ets conegut o pilingui, però tirant a bo. El vi fantastic i això que vam pendre el més barato.

Al final, pues eso, que vam baixar a la sala de ball i ens vam beure gin tonics a la salud del tal Jordi (que va resultar ser amic de la Pilar, ella, que troba amics arreu) de Sitges o no sé qué, de l'Amargo i de les pilinguis. A la sala de ball, que vols que et digui: gent molt rara. Senyors grans amb molta gomina, mocador al coll (ho juro) i pantalons blancs amb jaqueta blava (ho torno a jurar).  Les noies mones com ja he dit, i joves. I algun friqui que estava per allà preguntant-se, suposo, que coi feia.

Quan vam marxar, el porter no ens va deixar seure a una cadira per buscar les claus o alguna cosa així, mal parit, per què tots els porters d’aquests locals són així d’imbècils? Deuen anar a la mateixa escolar de porters EMPERADORS DE LA PORTERIA SARNOSA. Jo perquè estava feliç i m’havia pimplat a més del vi, dos gintonics, que si no… a més, uns nois molt simpàtics que ens vam creuar van dir que marxaven les més guapes del local (o sigui nosaltres, o sigui que encara no havien vist a les pilinguis que estaven molt més bones o almenys, de lluny ho semblava).

Potser semblo pesada amb això de les pilinguis, però es que estava ple. Molt mones, molt rosses, primes i ben vestides, però pilinguis. Per exemple, va haver una que va estar a la barra sola bevent-se cubates fins que el tal Jordi amic nostre, la va portar a la taula del Amargo. Podria ser la seva cosina, és clar, però jo crec que més aviat era una pilingui. Aneu al DIME!!

I us deixo una foto de l’Anna, jo i les Manolos noves.


dilluns, 9 de gener del 2012

bon any i bones remirades!

Per aclamació popular de les meves 7 amigues, em veig forçada a escriure sobre el tema que més els hi emociona, els homes i si pot ser, els homes guapos. Jo els hi he dit que tampoc hi ha tan tema per parlar, més enllà de quins són més guapos que altres i poc més, però vaja, ja que sé que tinc 7 fans més dels 21 que em llegeixen i han tingut a deferència d'incriure's, cosa que agraeixo de tot cor, i que això és un tant per cent elevat que cal escoltar, doncs parlaré més del tema, intentant donar-li certa perspectiva al tema.

I un missatge previ: feu el favor d'apuntar-vos com a seguidores, please, que una té un cor i sentiments.

Jo puc parlar del que sé i del que imagino també. Però em sento més còmoda parlant del que sé, per això escric un blog i no un llibre, suposo. El que sé és que el concepte que tenim dels homes, les dones, varia segons l'edat. A mi, els homes o nois,  sempre m'han agradat en general, i de sempre, des de que tinc uns, posem, 13 anys, que me'ls miro, però ara que ja tinc quaranta i tants (no gaires) puc dir que ho faig amb una caradura que m'hagués posat fora de mi quan era joveneta.

Primer, me'ls mirava de lluny i era  víctima dels que m'agradaven, ja que jo era una pardilla que em creia que m'enamorava d'un diferent cada 10 díes, o de dos nois, aquest era el meu problema. I m'hagués tirat per la finestra per qualsevol dels paios dels que em penjava. L'edat, i l'estat actual, o sigui, amb parella estable, fa que és clar, sé que no m'enamoro i que segurament per cap aniria ni a la cantonada, però això no vol dir que no m'agradin.

Agradar és un tema molt ampli: a mi m'agraden físicament i segurament no podria lligar amb ells ja que reconec que no sabría que dir a un tio que no conec. Jo sé de llibres, de menjar, de deixar de fumar, de nens, cap tema que pugui ser molt d'interés per a ningú, ja ho sé. Preguntant a les meves amigues unes m'han dit que no només compta el físic, si no que han de conèixer a la persona (?) i altres, més exigents, demanen que acompleixi uns atributs de valors (?). I jo dic, que tindrà que veure això amb els culs ben posats?

L'altra dia, no diré ni quan, ni a on perquè si no aquells que em coneixeu sabríeu de qui parlo, anava amb una amiga i ens vam quedar les dues mirant a un tio que estava a un bar. Les dues vam girar el cap quan el vam deixar enrere i al veure que coincidiem vam riure i vam seure una mica més enllà, per tal de veure'l bé sense ser massa maleducades. La meva amiga en realitat va dir que el volia mirar millor abans de decidir si el trobava guapo o no. Jo li vaig cantar: ulleres de sol, posat interesant, boca fent un gest altiu com de fàstic, antebraços amb múscul i un jersey blau xulo. Que més vols? L'haig de veure de peu, em va dir, per acabar-me de fer la idea general. I què més dóna? En realitat, és tant llunyà veure'l de peu (i el vam veure quan es va aixecar per consolar la seva criatura i vam estar d'acord que tenia el cul caigut i que al final, no ens agradava gaire) com veure'l despullat. No ho creieu?

No em queda més que desitjar-vos un bon any, el meu ha sigut tan horrible que estic tot el dia sentint la ràdio que diu que Júpiter passa per Taure (el meu signe) cosa que només passa cada 12 anys i que em ve un cicle de diners, amor i no sé què més.

petons, Patri

dilluns, 12 de desembre del 2011

Dos llibres diumenge: Once Vidas i Vaclav y Lena

Doncs vés per on que vam tornar de Brussel.les dissabte a les tres, més o menys, ens vam menjar un pollastre a l'ast d'un lloc que em van dir que portava més de 30 anys al meu barri i que jo ni m'havia assebentat de la seva existència (en fí), ens vam emborratxar convenientment amb un grup d'amics mentre miravem el barça i tornavem a les tantes del matí, el Xavi i el Marçal inconscients i jo procurant no topar-me amb controls policials (jo vaig deixar de beure amb prou antel.lació, però no portava cap identificació, ni DNI ni ná de ná, tampoc era qüestió de passar una nit per indocumentada sense tenir les maletes desfetes encara i amb el nen adormit a la seva cadireta). Tot aquest rotllo per explicar-vos que diumenge no em vaig aixecar del llit, i que el nen i jo vam dinar una burguer amb patates i vam sopar quicos i pipes que el Xavi es va avenir a anar a buscar-nos al super de la cantonada. I em vaig passar tot el dia fent el gos, i em vaig llegir dos llibres sencers, que sumat al llibre que em vaig llegir durant la setmana a Brussel.les,  ha sumat tres llibres llegits de dimarts 6 a diumenge 11, llibres que són: 1Q84 tercera part, Once vidas i Vaclav i Lena. I jo vull parlar d'Once Vidas.

Ja tenia calat el llibre quan me'l vaig comprar. El tenia calat per dues coses. La portada és genial. De les meves. Una portada que a mi em parla directament, molt brutal. Es tracta d'un edifici de veïns, on es veuen personatges a través de les finestres fent diverses coses. A mi, si em voleu vendre un llibre m'heu de posar finestres de  cases on es vegi una mica el que es fa a dins, per mi és lo millor del món!

Bonica no?

La segona raó de compra va ser una ressenya que vaig llegir no sé a on. Allí es parlava de que el llibre anava d'un acte inconscient del protagonista desencadenava una sèrie d'aconteixements que transformaran la vida d'onze persones. Bé, jo no crec que vaig exactament d'això més aviat va de les coses que passen a la vida, de forma simultània o no, i que es rel.lacionen o no, tinguem o no consciència, i aquest tema que és un dels temes que més em fascinen del món, com a lectora, escriptora, creadora de continguts o lo que sigui, em va tornar a dos llibres que vaig llegir ja fa molts molts anys, ja que una és llegida i té, encara, certa memòria: Estación Victoria a las 4:50 que eren tot de coses que passaven a l'Estació londinenca a aquesta hora, si no recordo malament, i que han tornat a reeditar (jo li he regalat el meu exemplar antic a la Mar, li he deixat llegir totes les meves novel.les fetitxe) i un altre llibre, ara oblidat, que em va impactar quan devia tenir 13 o 14 anys, La Noria de Luis Romero, on anava lligant fets i fets, accions, i anava saltant de personatge amb personatge, i crec que tancava les històries, per això de la nòria (una rodona tancada, sense inici ni final i d'on no t'hi pots baixar, dic jo).
Once Vides està bé. Jo el recomano si no va més enllà que passar una bona estona. Diu la contra que té humor. A mi no m'ha fet gràcia, més aviat certa pena. L'edició és preciosa. Hi ha una foto de l'autor i diu que va nèixer l'any 1980. Jo al.lucino que ja hagi gent nascudes els anys 80 que ja s'estiguin guanyant la vida, però així va la cosa. M'agrada el llibre i l'editorial que el publica, Roca Editorial, així que el podeu anar comprant i llegint. Apa, bona tarda.

dimarts, 22 de novembre del 2011

L'home guapo

Ja sabeu que a mi m'agrada llegir, els llibres, menjar i els homes, no necessàriament en aquest ordre, o sí. El tema és que si una declara que li agrada mirar als homes com si fóssin una obra d'art, haurà de declarar també quin tipus d'home li agrada, o no? Jo crec que és de llei. I en això pensava, dic que m'agraden els homes, però no sóc taaaaan frívola i superfícial per dir que m'agraden TOTS els homes. Només els guapos. I què és un home guapo? Doncs para gustos colores, vull dir que hi ha guapos objectius del tipus, George Clooney o Jude Law que són guapos, te'ls miris com te'ls miris. Et poden semblar més o menys sexys. Et poden donar o no morbo, però guapos ho són. Després hi ha els que a mi m'agraden, que si m'heu llegit, són uns quants famosos o no com, el noi que li fa l'entrenament personal a una amiga, o el Bardem, i llavors podeu dir, doncs a mi sí m'agrada, doncs a mi no, a mi no me dice nada, bruteja, jo què sé. Hi ha guapos oficials que a mi no m'agraden gens com la jovenalla de Crepúsculo, el protagonista em sembla mal dutxat, i això fa una mica de fastiguet, no? I així mil. Però ara ve l'important que us volia explicar aquest matí i és: quin tipus d'home m'agrada a mi de veritat? Per què sí, tinc un model que es repeteix en el temps i en característiques físiques que m'agrada molt, molt. L'altre dia mirant una sèrie el vaig trobar, l'home de la meva vida és Furio Giunta dels Soprano, l'actor italo-americà Federico Castelluccio que és la cosa més guapa que he vist a la meva vida, que em talla la respiració. Un breu resum seria: moreno, amb un nas important, mirada una mica golfa i una mica canalla així de pinta. Here is:




Què us sembla? El trobeu guapo o no? El més curiós és que si faig memòria puc arribar a recordar homes que m'agradaven quan jo era bastant bastant petita i la veritat és que són més o menys del mateix estil. Una que és consequent o una sosa, vés a saber.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

UN RAIG DE LLUM ET DESPERTA BRUSCAMENT

No marxem de pont perquè estem d'obres i demà a les vuit ve un pintor. Per fí podrem tornar a veure la TV encara que un parell de setmanes sense l'aparell no li han anat malament al Marçal. Com que he escrit mol poquet i últimament estic una mica vaga, recupero un conte que sempre m'ha agradat, més que res pel que volia ser. No és ni tant sols original, ja que imitava l'estil d'aquells americans descarnats que adoro. Res, el dedico a tots aquells que no hem fet el pont. 

Un raig de llum et desperta bruscament. T'incorpores del llit. Tens un terrible maldecap. Fas una ullada a la cambra. No la coneixes. Et poses les mans al front i dius una paraulota. Tornes a mirar l'habitació. No tens ni idea d'on ets. Busques un rellotge. Uns números vermells diuen 12.35. Suposes que del migdia. Per la llum. Poses un peu a terra. Desprès l'altre. Portes un pijama absurd. No és teu. Et mires el llit. Llençols roses. Edredó de quadrets blancs i roses. Continues sense saber on ets. Unes sabates de dona. La llum del dia sembla entrar en el teu cervell. Raquel. Són les sabates de la Raquel. Ets a la cambra de la Raquel. Intentes recordar el que vas fer anit. No pots. Surts de la cambra. Busques la cuina. Damunt la cafetera, una nota: menja el que vulguis, et telefonaré, petons, Raquel. Obres la nevera. Dos ous. Una cuixa de pollastre rostit. Mig enciam. Un desert. La Raquel no és la mestressa de casa de l'any, precisament. Per sort hi ha cafè. Te'n veus un glop. Dius una altra paraulota: t'has oblidat del sucre. Tornes a mirar la nota. Llegeixes petons. Et preguntes què vas fer amb la Raquel. No tens ni idea. Fas un badall i et grates la panxa. Caldria dutxar-se, penses. Busques el bany. La primera porta és una sala. Ordenada. L'altra porta és un armari. Cauen uns pals de golf. El soroll que fan al caure et provoquen espasmes. Finalment, trobes el bany. La llum blanca t'encega. Veus la teva roba. Plegada. Al lavabo. Com ha arribat al lavabo? Prefereixes no preguntar-t'ho. Massa coses alhora. Petons de la Raquel i la roba al lavabo. Et despulles. Deixes el pijama absurd a terra. Et fiques a la dutxa. Et poses un xampú que surt per la tele. Et rentes el cabell dues vegades. El xampú no és teu. Et quedes sota l'aigua una bona estona. Et sents millor. T'eixugues amb una tovallola que fa molt bona olor. Fa olor de la Raquel. D'això sí que t'enrecordes. Et vesteixes. Fins i tot tens els calçotets. Vas anar despullat des del lavabo fins l'habitació? Et torna a fer mal el cap. Et mires al mirall. Fas una cara horrorosa. El ulls no semblen ulls. Tens unes arrugues al voltant de la boca. Et molesta. T'hauries d'afaitar. Rentar-te les dents. Et rentes les dents amb un raspall que has trobas. Al lavabo de la Raquel. Et fa una mica de mal l'estómac. Tornes a la cuina. Menjaries alguna cosa. Agafes la cuixa de pollastre rostit. Te la menges freda i tot. Vas a la sala. Poses la televisió. Hi ha un paio que parla sobre camps de refugiats. Badalles. Tanques la tele. Penses en la Raquel. Amb el que vau fer. Recordes un bar. Dues begudes o tres. Potser quatre. No ho saps. Una partida de billar. La Raquel rossa. Unes cames llargues. Uns pits meravellosos. Magreig al lavabo del pub. Un cotxe. Una casa. Tres begudes més. O potser quatre. Després res. Petons Raquel, deia la nota. No saps res. Regires la sala. No hi ha res d'interés. Algun llibre, un cendrer. Molts compactes. Te’ls mires. De rock. Molt bons. Tornes a la cambra. Mires pels calaixos. Calces negres. Calces blanques. Trobes una caixa. Bitllets. Els agafes. Els comptes. N'hi ha tants que et canses. No val la pena comptar-los. A la butxaca. Tornes a la cuina. Prens un got d'aigua. Tornes a la cambra. Els números vermells diuen 15.10. De la tarda. Segur. Per la llum. Sona el telèfon. Vas a la sala. Te'l mires. Serà la Raquel. La nota deia et telefonaré. Te'l mires fins que deixa de sonar.  Petons, Raquel. Te'n vas. Deixes la porta oberta. Baixes l'escala. El soroll del camions et molesta. Camines una mica. Passeges. Vagareges.  Veus un bar. Entres. Hi ha una rossa. Et mira. La mires. Un cubata. Potser dos. Vas cap a ella. Parla d'anar a un bar. Amb billar.