dimecres, 27 d’agost del 2014

Tinc tres noves incorporacions al mail del meu periple americà, estic molt contenta i més encara perquè no sé quin percentatge d'esborrats sense llegir atesoro, però ojos que no ven...

2on dia a Racine

Us vaig prometre que si no tenia res a dir, no escriuria, i quasi quasi el segon dia a Racine ha aconseguit que sigui així. Però no, nois, una té molta vida interior i no calla ni sota l'aigua i aquí em teniu de nou.

Va ser un dia insuls perquè encara no tinc sol.lucionat el tema transport propi. I la cosa amenaça a que va per llarg, però no us preocupeu. A aquestes hores del matí ja començo a tenir l'agenda plena d'activitats socials, però això ho deixo per demà (si no, no tindré res a dir de nou, i ja la tindrem).

No tenir cotxe en aquesta ciutat vol dir que et quedes atrapat a una bonica casa parroquial entre dues autopistes, ni més ni menys. Però com que una té certa (no gaire) activitat, vaig arrencar al Marçal i el vaig portar a el Parc Lincoln. En el mapa es veia un parc petit en comparació a altres parcs que hi ha per aquí, però era enganyós: enorme. Un parc boscós, amb un riu i tot, molt verd i molts mosquits. Anar fins allà, tot i que no ens va dur més de 10 minuts ja va ser tota una aventura: proveu de caminar per aquests "carrers?" a on circulen els cotxes. Sort que el camí era a través de tot de carrers iguals als que hi ha per aquí i no hi havia gaire cotxe, excepte un aparcat a l'ombra on dormia un senyor (el Marçal, i perquè dorm? i no té casa? i no estarà mort? uff aquest nen passa per la época  de les preguntes amb cert retard, i jo, doncs ni idea, potser és un jardiner i està fent la migdiada, com vols que ho sàpiga?). A part d'alguns veïns que es van dedicar a mirar per la finestra com passejavem dos, una adulta i una criatura i que es deurien pensar que érem dos membres fugats de la presó de Racine (n'hi ha una) o dels Serveis Socials, i despit que hi havia anuncis de que estàvem a zona segura i que era un veïnat protegit per càmeras, ells prefereixen vigilar personalment mentre treuen el seguro de les seves armes. El que sí que haig de remarcar és que feia un dia fantàstic tot i que va diluviar tot el matí, tan que semblava que s'acabava el món i jo aquí...

Haig d'averiguar que fan els pobres, vull dir, els que no es poden comprar un cotxe. Vamos, la gent com jo. En aquesta parròquia no hi ha gaires, o sigui que no sé a qui dir-li. Suposo que fan el mateix que jo, o agafen un bus, però aquí ningú no sap com funcionen les línees i el Ricard no em deixa ni acostar-m'hi: diu que són perillosos, que et poden atracar o violar o no sé que més. En fí.

Total que vam passejar una estona fins que el Marçal va dir que era un fàstic de parc i que estava ple de mosquits. I com no li faltava raó vam tornar passejant, i vam entrar a una botiga de conveniència decadent on vam comprar un paquet de xiclets i un sobre i un segell. No hi havia gaire bé res més per comprar i ens vam haver de jugar la vida per traspassar l'autopista.

Només tornar, el Ricard ens va convidar a anar a visitar el centre de Racine. Jo vaig anar per primera vegada a aquesta ciutat fa 10 anys justos, molts dels que rebeu aquest mail vau venir. Us enrecordeu? Un centre pollós, amb tot de botigues polsoses o tancades i ple de rètols on posa To Rent o To Sale. I tot de borratxos pel carrer. Borratxos sense samarreta o vestits per conduir Harleys. I jo estava embarassada del Marçal i sense tenir un taxi a mà que era el què feia en aquella época, caminar deu passes i agafar un taxi. Vamos, que era un horror de lloc, totalment prescindible. La segona vegada que vam tornar per estar una temporada va ser fa uns cuatre anys, crec. Llavors, el centre era tota una altra cosa: botiguetes moníssimes, flors per tot arreu, un club nàutic molt cuco, gent pel carrer passejant, un edifici de correus gran i un museu d'Art contemporani. Molts i molts bars (Wisconsin és l'Estat que més alcohol consumeix de tots els Estats Units), cosa que no m'extranya perquè jo estic a punt de pujar la mitjana un parell de punts. Ara, Main Street és un mig mig. Hi ha molts bars, algun elegant -vam veure la primera noia així rossa i bonica de les que surten a les pelis- servint a un d'ells. Un club (mig discoteca) i molts altres bars. Algun restaurant (segons el Richard el pitjor italià del món, el pitjor xinés del món), un restaurant espanyol (Madrid Tapas) un koreà que sembla que no està mal i molts que acabaven d'obrir i ningú no sap quan duraran. Això és el que sembla que passa. Com que els Malls (que encara no he trepitjat, per allò del transport, ja sabeu) són pròspers i numerosos, el centre decau lànguidament. Vam veure el llac, el parking i el Marçal es va menjar un gelat.

Després, per sort i per fí, vam anar al Walgreens. Jo és que sóc fan de les botigues americanes, aquestes dels malls i dels supers. Vamos, que em deixeu al mig d'un Mall i sóc feliç, tot i que no compri, que ja sabeu que a mi això em costa, a no ser que sigui el TJMaxx la meva botiga més preferida del món, que vaig veure un moment des del cotxe i per aquesta raó encara ploro d'enyorança: tan aprop i tan lluny alhora! Però caurà, segur que caurà.

Per començar al Walgreens posa Pharmacy, cosa que em va suposar que el Marçal estigués preguntant durant 20 minuts perquè posava Pharmacy i després venia de tot, i molt poc de farmàcia. Després d'intentar explicar que els conceptes eren diferents a països diferents i tota la pesca, li vaig dir perquè sí i ja està i mira coses, nen. El Walgreens és una mica l'aristocràcia d'aquest tipus de botigues, nivell situades a carreteres. O sigui, millor que altres que no recordo el nom, però que són més polloses i barates.

Volia comprar adaptadors ja que només en tinc un, i vaig acabar comprant: 3 adaptadors, una body milk, un desodorant (roll on, que no hi ha en spray per dones, sí per homes que hi ha com cuatre metres d'estanteria), i una crema facial (me les vaig oblidar, però tampoc me les poso gaire, o sigui que va ser quasi vici ja que és bastant mona per fora). I em vaig reprimir en comprar-me llibretes, cascos per sentir música, maquillatge, colònia, gel de bany (ja en tinc), tabac (en tinc, i veuràs quin drama quan se m'acabi valen 6,95$ el paquet), potitos, joc de cartes... realment, és el regne del consum. Total que em vaig gastar 52$ que vaig poder pagar amb la tarja de dèbit (era la prova de foc, no l'havia provada abans i no sabia si podria anar tirant sense utilitzar la visa que odio) després que la dependenta m'expliqués no sé què dels Europeus que viatgen a USA. El tema general el vaig entendre i com ella va riure al final, jo també i tan amigues. Feia referència als adaptadors. I aquí s'acaba el meu contacte amb els americans del dia. Tenen un accent brutal.

Els adaptadors es cauen. Haig de recolzar-los amb alguna cosa. Nois, quin desastre.

Per acabar, avui per fí tinc invitacions socials, llavors això vol dir que us podré explicar coses de la vida americana i que avui em treuen a passejar. Que encara no tinc cotxe però sembla que es veu la llum al final del túnel (crec que el Ricard no es fia de mi, del meu estil de conducció i sobretot, pensa que un dia sortiré i no tornaré perquè estarem perduts per Arizona, i jo encara que ho temo, intento convènce'l que no, que sé perfectament distingir la 38 de la 42, vamos, si és que no s'assemblen en res). Al principi d'escriure ho tenia pitjor, ja us ho dic, però tot això pot canviar en minuts.

I res, que ahir vam mirar la tele deu minuts i és igual d'horrorosa que la tele nostra. I que fan Ley y Orden y La Teoria del Big Ban. I que fan mooooolts anuncis.

Que passeu una bona resta de dia, per mi comença.

Petons, Patri

dimarts, 26 d’agost del 2014

Avui us explico el que va ser el nostre primer dia a Racine. Abans, però, us vull comunicar que tenim una incorporació: doneu la benvinguda al Joan Carles! I cap deserció. No està mal. Una altra cosa: no us preocupeu, no escriuré si no tinc res a dir.

Primer dia a Racine

Encara no em faig a la idea de com és Racine. Per molt que miro mapes, sóc incapaç d'averiguar a on sóc. I això que no és el primer cop que hi passo una temporada. Tots els carrers són iguals, cases unifamiliars, parcs molt verds, encreuaments i ningú pel carrer.

La primera activitat que vam fer ahir és abordar el tema del transport. Aquí no es pot viure sense cotxe i això ho hem de resoldre ràpidament (encara quan escric això no està resolt, pero estamos en ello). Total que després de no dormir gaire, per variar, vam fer una visita ràpida a la parròquia estil el meu germà: ell corrent pels passadissos i jo i el Marçal trotant darrere ell. Ja sabeu com és, una màquina. La parròquia és un edifici rodó a on hi ha una sala que és l'esglèsia principal (tindrà nom?) i separada per una paret de fusta treballada, una petita capella. El sostre és preciós: vigues de fusta ondulades molt gruixudes, sembla el mar. L'originalitat és que la capsa a on es guarden les òsties i que segur que té un nom però que em matin si m'enrecordo, és que s'obre per dues bandes, cap a l'esglèsia principal i cap a la capella. I si això ho diu el Richard, doncs així serà. La veritat és que és un bon espai per fer meditació (per una atea com jo) o per pregar per la resta imagino. Quan vagi a la primera missa que probablement caurà diumenge ja us diré si respira prou espiritualitat.

L'edifici rodó annexa a través d'un passadís on hi ha les oficines de la parròquia amb la casa parroquial a on vivim. Tenim habitacions en suite, o sigui, amb bany incorporat, millor que a casa meva. L´únic problema és que el Marçal ve a dutxar-se al meu, i no puc mantenir un espai de bellesa i higiene femení perquè l'omple d'aigua, tovalloles i del seu raspall de dents.

També vam anar a veure als professors de l'escola a on anirà el Marçal. Els pobres estaven a una sala enorme seguint el speech de la directora, una rossa rodoneta amb els ulls clars. A part de que el Ricard va dir, hello people, she is my sister Patricia, say hello, i jo, hello sense mirar a cap punt concret (imagineu, no sé, 60 persones mirant-nos i fent cares de welcome girl imagino i espero que no fóssin de maleïda hispana que ve a ocupar un lloc de l'escola que roba a un pobre nen americà) and my nephew Marçal, i ell pobre, darrere meu mort de vergonya amb les ulleres empanyades va dir alguna cosa com hello o hi, o marxem d'aqui ara mateix mama. I quan em temia que hauria de fer una disertació-presentació meva i del nen provant el meu anglés recent pujat de nivell de forma flagrant, d'aquelles que els hi agrada tant als americans i que a nosaltres ens fa tanta vergonya, horror i terror, una profe va dir que ella seria la seva profe de socials. Cap més va comentar si seria el seu profe de mates o dibuix, per tant no sé segur si rerbrà més assignatures, en principi la idea era que sí, però ningú en va fer cap comentari i el Ricard tampoc i jo menys, és clar. El Marçal seguia darrere meu i em vaig veure obligada a aclarir que sabia poc anglès però que segur que en breu s'adaptaria i tots sembla que van dir, Oh yes, of course, o alguna cosa semblant, la sala era bastant gran i ells estaven agrupats al centre i nosaltres a tocar la porta, apunt de fugir si calia. Són bastant simpàtics així en grup. Els americans dic, i també els professors, suposo. Al segon va entrar una rossa, vestida de licra que suposo havia sortit a còrrer una mica al mig de la reunió per allò de l'estress, o vés a saber perquè era incomprensible veure a algú vestit de pantaló curt i amb faixa als ronyons, es va apropar i es va presentar com la que seria la tutora del Marçal. O alguna cosa així. Encara em costa una mica l'accent però tot arribarà espero.

Després de la visita vam ocupar-nos del tema principal a resoldre: el meu medi de transport, o sigui, el cotxe. Vam anar a Kenosha que és una ciutat igual que Racine però en teoria més gran. Vull dir que surts de Racine, hi ha boscos (això si que ho tenen), el llac Michigan (enorme) i comença de nou un carrer amb les mateixes cases i benzineres. Podrien juntar-ho tot. Sí que es poden distingir les barriades: cases com metàl.liques separades per mig metre a peu de carretera (pobres) i cases de maó amagades entre els arbres increibles i allunyades de la carretera (rics). El meu germà em va dir que anavem cap al sud. Són molt aficionats a dir això, anem al nord oest o al sud, com si jo sabés que vol dir res d'això. Veuràs quan tingui el cotxe, puc arribar a l'altra punta de l'estat sense problema; tots em coneixeu, si no sé on tinc la mà dreta ni l'esquerra, veuràs quan hagi de dil.lucidar on és el sudoest, ja flipo.

Doncs res, una de les opciones és comprar un cotxe de regona mà que el Ricard vendrà quan jo marxi. L'altre és tenir un prestat. Ahir al matí ens havíem d'ocupar de la primera opció. Vam anar a veure a l'amic de l'advocat del meu germà que té un taller mecànic i uns quants cotxes per vendre, però res semblant a les pelis aquelles de cotxes en venda amb banderoles i ofertes, una cosa senzilla (una llàstima, m'hagués encantat). Vam veure dos cotxes: un marrò i baratet que vaig provar. No va anar pas malament quan vaig averiguar com s'engegava (un braç que sortia del volant, com els cotxes antics) bastant gran amb trossos rovellats. Per mi ja m'estava bé (mentre conduïa pensava, deu meu, com m'orientaré per aquests llocs tots iguals, sense poder engegar el google maps perquè no tinc dades i coses així angoixants que haig de superar si vull estar-m'hi una temporada). Aquest cotxe estava tirat de preu, així que si l'estampo contra una farola tampoc serà tan greu. Però el venedor i l'advocat que va aparèixer per allí recomenaven un altre, que jo vaig veure igual de gran però que tots deien que era més petit (si no sé on tinc la mà dreta, ni sé on està l'oest, tampoc puc veure si un cotxe és gran o és petit excepte si comparo un BMW amb un Smart, francament, jo els veia igual). Aquest, segons el venedor, necessitava un parell de reparacions però era més adequat per mi. Per què? Ni idea. El Ricard semblava d'acord però no vaig tenir ànims d'aclarir-ho, continuava pensant en com podria fer per reconèixer el carrer de la parròquia.

Total que després de dir-li que ens ho pensaríem ja que encara ens faltava una gestió a fer, gestió que farem avui si tot va bé (es tracta de quedar-me de prestat un cotxe d'un parroquià, un tema delicat que ja us explicaré), vam anar a dinar amb l'advocat del meu germà.

Primer de tot, em va dir el sue nom i que em matin si m'enrecordo. Phil? Doncs aquest noi ens convidava perquè em volia conèixer. Vam anar a un restaurant que posava Louisiana Food i a on deia a l'entrada que féssim el favor de no fumar a la porta. Una sala de fusta enorme, plena de taules rodones i amb tot de senyores gordes que la nostra cambrera (Peggy?, es que resulta que es presenten quan t'asseus a la taula, em sembla bé, així pots cridar Peggyyyyy si la necessites i no dir nena, noia o ehh o xiular) els deia darlings, girls i babys o no sé que més. Ens va enumerar el menú (jo ja m'havia perdut feia hores) explicant que tenien espàrrecs molt bons però picants i no sé que més. Jo i l'advocat vam optar pel menú d'amanides, en el meu cas per allò d'intentar no tornar feta una piloteta com la directora i la cambrera, i l'advocat no ho sé. El Ricard va demanar peix que mai li van arribar a servir (als 15 minuts va venir la Peggy, quan nosaltres, l'advocat i jo ja haviem acabat i el Marçal ni havia olorat les seves quesadilles, per dir que no en tenien). Llavors també va optar pel buffet.

No sé com són els buffets, només conec els esmorzars dels hotels ja que no m'agrada estar aixecant-me i buscant menjar, o sigui que potser a Barcelona són iguals i jo aquí fent comentaris completament fora de lloc i que tothom sap de sobra si esteu pensant, ets una prima, nena, per llegir això millor miro la tele. El tema és que estava tot junt: enciam, pebrots, olives, síndria, meló, maduixes, pollastre picant, pastissos i cockies. Jo no vaig aconseguir averiguar si havia de posar galetes a l'amanida o menjar el pollastre amb el meló i vaig optar per fer plats separats amanida i postres per separat. Hi havia també sopa que no vaig provar i salses que em va fer vergonya posar el dit per provar (que haguèssiu fet vosaltres?). L'advocat va afegir les maduixes a l'amanida, així que no sé si ho vaig fer bé. Jo el que procuro és dormir tranquil.la i no causar incidents, m'han ensenyat a adaptar-me.

El curiós va ser que l'advocat que semblava un noi simpàtic i agradable i que em volia conèixer no em va mirar en cap moment ni em va dirigir la paraula, així que vaig optar per parlar amb el Marçal sobre les seves quesadilles i al final li vaig explicar el meu periple a inmigració, pensava que com a advocat li interessaria però es deu ocupar de finances o així perquè em va escoltar i va dir, oh, my god i ja està, aquí es va acabar la nostra interacció. Va pagar i li vam donar les gràcies, jo un parell de vegades, ja que com no em mirava no sabia si m'havia sentit. No solen pendre cafè. El que em recorda que en quan tingui cotxe me'n vaig pitant a comprar càpsules de nesspresso o del que sigui perquè aquest american coffee m'està matant.

A la tarda va venir el David (un amic) a muntar la play del Marçal a una tele de la parròquia enorme (quan la deixi suelta espero poder mirar alguna peli) i vam anar a sopar a la casa de la comunitat del Ricard.

Em dona la impressió de que em passo el dia menjant, encara que no és així i suposo que és més aviat el tema horaris, ja que esmorzo a la mateixa hora que a Barcelona, però es dina molt més aviat, cap a les 12 i el sopar (es veu que és ja tard per l'estil d'aquí) és a les 19h. Com que encara estem amb el jet lag, ens adormim d'hora però jo em desperto també massa d'hora i no he dormit gaire. Però estavem al sopar: cinc capellans, tres noies missioneres i un que s'acaba d'incorporar a la comunitat. I jo i el Marçal. Vam sopar hamburgueses amb coses (tomàquet, formatge i amanides. I unes saltxitxes (Prachets?, tinc molta mala memòria). Jo no vaig menjar hidrats, però no només per la dieta, és que no em cabia res més i el pa aquest que ténen també m'està matant, a veure si quan tingui cotxe aconsegueixo una baguette! El sopar va està bé, són bona gent. Com no podia ser d'altra manera vam parlar de temes d'actualitat -Israel, Irak, Ukraina, tots som molt llegits- i de la confessió, dels pecats i del perdó.

Confessar és una cosa que fan els cristians, no sé si només els catòlics. Vol dir que vas a un capellà i li expliques tot el que has fet malament entre confessió i confessió (imagino) i esperes o que el capellà t'absolgui (reses, si t'enrecordes, X parenostres i X el que sigui) i si el teu penediment és prou profund (això és important, no val si t'apenedeixes una mica, que us conec, us penseu que només dir perdón perdón ja està i NO) ja pots seguir la teva vida i imagino que seguir pecant. També pots demanar consell, imagino si no tens prous diners per anar al psicòleg o pocs amics. O també perquè valores la opinió del capellà, ojo, mama no t'enfadis amb mi. Total que hi ha confessions bones i dolentes. La gent sol enumerar pecats que en realitat no han comès ells, per exemple, el meu marit beu i em pega, i clar, tu li diries, doncs deixa a aquest capullo i no t'oblidis que és ell el que et pega, tu no, però això és la meva opinió i no vam profunditzar en aquest tema ja que la confessió és privada i ells no es van referir en cap moment a res en concret, cosa que jo hagués desitjat, però com que tenia molta feina a explicar-li al Marçal qualsevol cosa rel.lacionada amb la religió (el pobre no té ni idea, i crec que m'hauria d'ocupar d'això, encara que jo sigui una atea a mort no puc deixar que el meu fill sigui un analfabet total en aquests temes ja que al final és la nostra cultura o una part important) i estava en minoria i no sé com hagués quedat, però em moria de ganes de preguntar i que m'expliquèssin pecats, i no sé, una mica més de detall si us plau. Si tornem a repetir un sopar o enganxo a un d'ells, al més jove i inexpert li treuré, encara que sigui una de les últimes coses que faci a Racine.

Per acabar, el Ricard m'ha donat un clauer de casa amb un Crist a la creu. A veure si se m'enganxa alguna cosa. El Marçal està fascinat amb els claus (un tio penjat, què fort! qui és? el Jesús de la Maria del nadal? i perquè està penjat? I aquests claus? Que va fer? déu, tinc molta feina amb aquest nen) i no sé què li passa que s'està caient. Juro que jo no he fet res, però el Ricard està convençut que li faig vudú o el colpejo contra el mirall del meu lavabo. Res més lluny de la realitat.

Fins la propera, petons, Patri 




dilluns, 25 d’agost del 2014

Des de Racine, primer día, el viatge

Tal i com us vaig prometre, aquesta és la primera entrada que escric des de la bonica població de Racine, Wisconsin. No és molt original fer un bloc des d'aquí, vull dir que no és un lloc exòtic i jo no viuré grans aventures, més aviat, és un lloc normalet només que parlen en anglès i hi ha una lleugera tendència general al sobrepés i certa afició a agafar el cotxe.

Vam viatjar amb una companyia americana. Les dues coses remarcables van ser l'aire acondicionat del punyetero avió que estava absolutament gelat i l'edat provecta dels assafatos i assafates. Sé que no es diuen així, vull dir assafatos, però no sé quina és la paraula exacta. Senyors amb davantal, de prop 60 anys servint begudes a un passadís de menys d'un metre d'amplada, una mica surrealista tot plegat.

M'oblidava també un altre detall: els passatgers. Davant nostre, una família amb pinta jueva. La nena, que tenia just davant, i que devia tenir uns 12 anys, es va passar l'estona abans de despegar movent la seva cadira i fregar-me la cara. Just quan anava a dir-li que parés d'una punyetera vegada, el Marçal es va posar a toquetejar la tele i donar-li copets a la pantalla que queia més o menys just al cap de la mare. Ella es va girar i jo li vaig fer una mirada en plan: ara estem en pau, la teva filla m'està martiritzant amb la cadira i el meu fill a tu amb la pantalla, si tu no dius res, jo tampoc i tan amigues. Va semblar que ens enteníem i aquí va quedar la cosa fins l'arribada a Charlotte, quan la nena va vomitar quan aterravem i el Marçal de poc es desmaia.

Els altres dos passatgers dignes de comentari eren la parelleta que tenia al costat. Un hipster barbut i una noia que la pobra no cabia a la butaca. Es van passar el viatge fent veuetes del tipus, is in the top, pop pop pop, us ho juro. És el llenguatge entre amants, però vist des de fora és una mica ridícul. Lliçó important del dia: heu de preservar la vostra intimitat, és privada i ha de quedar entre dos, no cal que tot l'avió s'enteri, per favor.

En fí, a part del dinar (pasta o mandonguilles) que ens vam menjar, i del pastís fastigós que vam deixar, ens van donar begudes i un berenar que consistia en una pizza de pebrots (jo em vaig menjar la meva i la del Marçal) i un mini entrepà de nocilla (cadasqú es va menjar el seu), no haver res remarcable ni digne de comentari.

La traca va ser a l'arribada a les aduanes. Quan van veure que no tornava fins el novembre, ens van retenir els passaports i ens van enviar a la zona dos, la dels interrogatoris. Una sala plena d'asiàtics i àrabs, la crême de la crême de la població mundial. I jo i el Marçal. Vaja, que no es creien que hi estariem només tres mesos: tens feina? tens diners? però com és que el teu fill es perdrà un trimestre? no veus que si et passes un dia del visat no podràs tornar als Estats Units? I el teu brother, quan porta a USA? i perquè estàs tres mesos, perquè no dos o un?

I jo vinga a explicar que sóc una vidua rica, amb una empresa editorial pròspera i una sòcia meravellosa que es farà càrrec de tot, encara que jo treballaré a distància. Que tinc moltes raons per no quedar-me: pares dels que m'haig d'ocupar (ho sento, us vaig pintar com una parella de vellets), una altra filla (disculpa Mar, et vaig treure anys) de 20 anys que encara em necessitava, un pis de propietat, autors que representava, família, molts amics i gent que estimo i altres raons que us explicaré en un altre moment. Que estava forrada de pasta i que em podia passar tres mesos a fora, sí cap problema. Que jo preferia mil vegades Barcelona a Racine, on vas a parar,  i que sí, que voldria tornar als Estats Units, per suposat.

Sembla que els vaig convèncer perquè quan em pensava que ens posavem a l'avió de tornada, em van estampar el passaport i ens van deixar passar: Welcome! Us asseguro que una estona així d'interrogatori fa augmentar l'anglès dos nivells de cop i ara quasi ja parlo com una americana (detinguda).

I apart d'això, el viatge entre Charlotte i Chicago un horror: quasi una hora de retard, turbulències, el Marçal adormint-se, dolor de cervicals, i tres quarts d'hora per aterrar i perquè obríssin les portes.

Però res, al peu de les escales mécaniques estava el nen esperant-nos, el nostre Richard que ens va col.locar al cotxe, ens va portar a sopar (McDonalds, jo un wrapp (un cilindre amb pollastre -grilled- i amanida que no em vaig acabar) per allò de la dieta i perquè les burguers em senten com el cul) i ens va portar fins a casa. El Marçal es va quedar dormir inmediatament i jo, per variar, encara vaig estar un parell d'hores desperta.

I tot això sense fumar.

Demà més. Si no em voleu llegir, esborreu el mail o no us apropeu al bloc. I si us agrada, feu el favor de dir-m'ho, que no sembli que parlo pel desert.

Us estimo i us enyoro. Petons!

Patri


dijous, 20 de desembre del 2012

El dia 12 de desembre vaig assistir a la presentació oficial dels premis "Ciutat de Badalona" a la sala Betúlia. Jo, per variar, em vaig posar nerviosa. Havia de parlar en públic, i la veritat és que és una cosa que he fet bastant poc, però no dir pràcticament mai. Vaig estar donant voltes i al final, vaig escriure un petit text que després (ho confesso) em va fer vergonya treure. Em semblava com presumptuós o vés a saber! que em feia cosa treure el paper allà al mig! I després, em vaig penedir una mica, perquè l'Anna, la co-premiada (premi novel.la Ciutat de Badalona) portava papers i malgrat la presentació que li va fer un amic, que va ser una mica rotllo, la seva la portava escrita i estava molt bé.

El Genís és el meu cavaller presentador. M'encanta sentir-lo ja que li pirra la novel.la i parla molt bé d'ella. I aquí hi ha un punt sobre l'ego sobre el que haig de reflexionar més, però em torna loca quan parlen de la meva novel.la (i diuen que els hi agrada, of course). I jo dic, va torna'm a dir què en penses, com quan el Marçal o la Mar eren petits i jo deia, com s'han portat? torna'm a dir el què t'han dit...

Dissabte 22 a les 12 del matí faig la presentació, la meva presentació, a Casa Anita. És un misteri saber quants vindran. Em fa curiositat. Una que em deia que no podria em va dir, però a tu no t'importa oi? i jo li vaig dir, com? doncs clar que m'importa! En fi. Ara us penjaré, la invitació, unes galetes que he encarregat a la meva neboda, i comunicar-vos que l'editorial s'ha desfasat i posa 12 ampolles de cava....





dijous, 6 de desembre del 2012

Primera Ressenya: UNA DE ZOMBIS per Susana Peix

Avui vull compartir amb vosaltres la meva primera ressenya a Una de zombis, que és tan emocionant per a mi com el meu primer petò, vol dir que és la primera vegada que algú fa un comentari seriós sobre la novel.la i no és ni la meva mare.

La Susanna Peix és bibliotecària, però també escriptora (ara estic llegint la seva novel.la ONIRIS), periodista (condueix un programa de ràdio sobre literatura infantil) i crítica literària, vamos, és una persona que viu la LIJ tot el dia, i per això és un honor per mi que li agradi UNA DE ZOMBIS. Aquí us enllaço el seu blog:Va de llibres

I aquí us copio el text de la ressenya:


Les pel·lícules de zombis no m’agraden. En general no m’agraden les pel·lícules de por, sobretot les que et fan ensurts quan menys t’ho esperes i les de zombis són l’exemple perfecte on passa això… Però quan la Patrícia Martín a qui conec fa temps com a editora de Flamboyant, em va dir que havia publicat la seva primera novel·la amb un títol que a priori em va esgarrifar: “Una de zombis” a l’hora que se m’eriçava la pell del clatell, em va picar la curiositat per dos motius: primer per veure com escrivia (sabia que havia guanyat el premi ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil) i segon per què no te res a veure mirar una pel·lícula de zombis que llegir una història de zombis. En un llibre no hi ha ensurts!
Ara he de dir que m’alegro d’haver-ho fet per què la novel·la em va encantar!
La Patrícia tenia un cop amagat i és la màgia que desprèn la seva literatura. El llibre us he de dir que t’atrapa des del minut u ja que la lectura és molt àgil. La història està narrada per la protagonista, una adolescent que està a casa sola… bé, no està sola, està amb l’Atontolinat, que és com ella anomena el seu germà de vuit anys. I tothom sap què és haver de suportar un germà de vuit anys quan tu en tens quinze, no? Doncs això exactament és el que transmet la Patrícia de la mà, en primera persona, de la protagonista.
Els tocs d’humor estan molt bé en una història que tot i ser força dura si et pares a pensar en tot el que passa, i està explicada d’una manera tan distesa que t’oblides d’aquest rerefons. Inclou moments romàntics que emocionen… M’ha agradat també per què és una novel·la que et fa pensar i plantejar-te moltes coses… perquè desprén molta força i energia… Vaja que me la vaig llegir d’una sentada!!!
Com a bibliotecària jo la recomanaria per a nois i noies a partir de 12 anys, i dic “a partir”, perquè no hi ha límit d’edat per gaudir de la lectura!

dimarts, 6 de novembre del 2012

El zombi principal

Els protagonistes de la novel.la "Una de zombis" estan inspirats en els meus fills i nebots i a ells els hi agraeixo amb una dedicatòria a l'edició que surt a principis de desembre.

No sempre ha sigut així.  Quan vaig començar aquesta història anava d'una dona (que podria ser jo) que es quedava desperta tota la nit esperant al seu marit que no venia, mentre el seu fill dormia.

La dona mutava per tot d'estadis emocionals diferents mentre passaven les hores de la nit i ella no podia dormir: pensava que el seu marit li estava sent infidel i estava amb una altra dona, per això no venia a casa. Imaginava les mil formes que li faria pagar, com el torturaria, com l'abandonaria com un gos... Després, pensava que havia patit un greu accident de circulació i  s'havia mort o estava en coma ingressat a la UCI lluitant entre la vida i la mort, i ella allí pensant malament, i llavors, vinga a tenir remordiments i penediments fins que pensava que com no s'haguès mort en un accident,  el mataria ella mateixa amb les seves mans. Resultava que estaven patint un atac zombi i del marit ni rastre.

Quan portava unes 15 pàgines em vaig aturar i vaig pensar: a qui coi li interessa una història de zombis amb una senyora i un nen com a protagonistes? Quàntes senyores de quaranta anys (mínim) estan interessades pels zombis? La Patri, la Patri, la Patri i ja està.  La Patri sóc jo, i sí, ho confesso: Sóc una friqui, sí senyor, i m'encanten, em pirren, em tornen loca els zombis.  No m'agraden tan com anar a les marxes zombis, però sí lo suficient com per mirar totes les pelis i sèries, i llegirme tots els llibres que trobo.

Per això vaig transformar a la dona amb una adol.lescent i vaig convertir al nen en un germà que es diria l'Atontolinat. Almenys, per edat, trobarien un públic objectiu més interesat en la història que senyores com jo, que no ho som gaire.

Per figurar-me a la noia, em vaig inspirar molt amb la meva filla quan tenia més o menys aquella edat: exagerada, extremista, apasionada, emprenedora, vital, lluitadora... i el petit és, també, el meu Marçal. La resta són els meus nebots, amb els noms canviats. Però ja en parlarem de tot això, més endavant.

Aquí una foto del meu zombi preferit en el cas de que la novel.la tingués un mal final!



dilluns, 5 de novembre del 2012

Una de zombis

Qué vaga sóc! Des d'abril que no postejo al bloc. És clar, és molt més fàcil fer el tonto a facebook, més ràpid, no penses, et diuen m'agrada i va que és mata. Escriure al bloc requereix, en el meu cas, concentració i bon humor i no n'he tingut massa (tristament).

Però ara tinc un bon motiu per penjar una entrada: vaig guanyar el Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Badalona 2012 (premi que encara no he cobrat, per cert i es va proclamar a finals de maig, principis de juny, crec), i Estrella Polar (del grup Edicions62) em publica la novel.la "Una de zombis" que si tot passa com ha de ser, estarà a totes les llibreries del nostre insigne país el dia 4 de desembre de 2012.

"Una de zombis" va d'un grup de nens (i nois/noies) que s'enfronten sols a un atac zombi a Barcelona amb els problemes que això comporta i que les novel.les de zombis no contemplen: l'aparició de les rates i les gavines, que a Barcelona no deixem els cotxes oberts amb les claus posades com a les pel.lis de zombis i podem sortir pitant, que a Barcelona vivim en pisos i no en cases unifamiliars amb jardí, i que els nens de Barcelona no saben disparar, ni conduïr. I que a Barcelona hi ha molts turistes. Què passa si ets un supervivent i no t'hi entens amb la resta del grup?

L'editorial ha afegit una frase a la portada que també us penjo: Una novel.la d'acció, humor, tensió i pocs supervivents. Sí senyor! És una novel.la pensada per llegir a partir dels 10 o 12 anys si no teniu por dels zombis (a mi m'en fan molta, somio molt amb zombis, però els adoro) amb molt sentit de l'humor, amb molta solidaritat i amistat. Els que l'han llegida (marit, amiga, filla i editora) els hi ha encantat i espero que a tots els que la llegiu quan el llibre estigui editat (i que potser la compreu), us agradi molt també.

Ara us penjo la coberta, el davant, el darrera i tota estesa. A que està molt bé?