dissabte, 11 de febrer del 2012

El Caçador


Treballa a una botiga de roba de dona, així les pot mirar tan com vol.  Ell estima a les dones. Les admira. Li encanta mirar-les, contemplar-les, tocar-les. Acariciar-les. Quan elles s’emproven la roba, el caçador por fregar lleugerament el seus colls elegants i enjoiats. Els hi pot acariciar els braços quan les ajuda a vestir-se. Els hi pot acariciar les cuixes per allisar una arruga d’una faldilla. Els hi pot fregar lleugerament els pits quan els hi corda una camisa. Les pot abraçar per la cintura quan les col·loca davant del mirall i admirar-les, sense vergonya i sense dissimular, clavant els ulls al naixement dels pits, a la corba del cul, al plec del pubis. El Caçador està a l’aguait i quan veu una dona dona, li acosta el vestit, li apuja la cremallera, l’olora, se li atansa i li recolza el seu penis suaument al seu cul, de forma subtil, de manera que ella mai sap si ho ha somiat o és de debò, que aquell jove tan guapo se li està insinuant, se li acosta massa, però és tan poca cosa, és tan lleuger que no està del tot segura i se separa ràpidament. Ja feia tan anys que no lligava així, que quasi està convençuda de que s’ha equivocat, de que és impossible. El caçador s’agenolla als peus de la pressa i li allisa la faldilla, li abaixa lliscant la tela sobre les cuixes, tensa la roba sobre la corba dels malucs. Una mà molt suau, que sembla que no toqui, però que palpa, que toca. El Caçador estima a les dones grans. No li agraden les jovenetes ni tan sols les més boniques. Li agraden els pits de les que han sigut mares, pits grossos i pesants, una mica caiguts. Les anques amples. Ell vol a les que tenen problemes per trobar la talla adequada a la seva botiga. Les que dubten davant del mirall i el miren interrogants. Les que mouen el cap quan veuen la seva figura al mirall. El Caçador intueix quan pot actuar, olora a les seves presses i sempre, fins ara, li ha funcionat, i espera que segueixi així, ara que la feina està tan fatal, no sigui cas que calculi malament i un dels conillets salti i es posi a cridar. Sempre podria dir que són imaginacions de la clienta, però sap que això podria ser nefast per ell, podria perdre la feina. I això no li convé gens. Per això, el Caçador és molt molt caut i surt de cacera molt de tant en tant.

Ella entra a la botiga. Té un cert aire despistat que li agrada. Escolta música o manté una conversa per telèfon mòbil i uns auriculars que es treu per parlar amb ell. Es una pressa de luxe, ho veu de seguida. Cabells llargs i brillants. Una cara bonica, encara jove, però no gaire. Al voltant dels quaranta. Calçada amb uns bonics botins de taló de pell, roba cuidada. Rodoneta. I amb una pitrera d’infart. Ella mira distretament la roba. Desplega un jersei que torna a deixar. Passa la mà per una camisa i despenja una jaqueta. El caçador li pregunta si la pot ajudar, ella el mira (unes pestanyes llarguíssimes) vull un vestit i ell li treu un de punt, talla 42. Ho hauràs de tornar a buscar- riu ella- almenys una 44, és que no m’has vist? I ell, incapaç d’apartar la mirada dels pits, somriu i li treu un vestit de punt que ella es posa i es mira al mirall. Estic horrorosa. Prou. I fa gest de marxar. El caçador es posa alerta. No la vol deixar escapar. I què, doncs? T’emproves un vestit i ja està? Va dona, busquem una altra cosa. I ella accedeix. Li treu un vestit negre, preciós, que la dona es posa al vestidor i surt amb la cremallera abaixada. Es posa d’esquena perquè ell li apugi. Suaument, recolza una mà a la seva cintura i amb l’altre li aparta els sedosos cabells. Ella es deixa fer, amb els braços caiguts mentre es mira al mirall. Ell no la vol mirar, només palpa la carn sota la roba i ensuma l’olor de sabó de la cabellera que es recolza suau. Li apuja la cremallera i li acaricia l’esquena. Deixa que et miri. Es posa darrere seu, front el mirall de cos sencer que hi ha al fons de la botiga.  Es miren a través del mirall. Ell amb les mans recolzades a la seva cintura, ella amb els ulls clucs. Necessitaria unes mitges. Potser m’agradaria més el vestit. Ell li allisa amb les dues mans els costats, per sota el pit fins la fina ratlla de les calces i es desplaça. Jo te les deixo. La dona s’asseu a un tamboret: estira una cama i es posa una mitja i se l’apuja lentament. S’apuja lleugerament el vestit i es posa bé la part de dalt de la mitja. Ell s’agenolla al seu davant i li agafa el peu. Li posa lentament l’altra camal de la mitja. L’apuja acariciant el turmell. Recolza el peu de la dona a la seva cuixa i amb les dues mans l’acaba de pujar, genolls, cuixes, dits que toquen per sota la faldilla. Ella tanca els ulls i sospira. Tanca les cames deixant les mans del caçador entre les cuixes. Mans calentes que s’apropen a les engonals, a la vagina.

Se senten veus. Entra el fred i el dringar de la campaneta de la porta. Ella es posa dempeus, com una deessa es planta davant del mirall i ell segueix a terra, agenollat als seus peus.

Una clienta entra i saluda. Ell s’aixeca. Ella fa un gest i decideix que no es queda el vestit. Entra al vestidor i es canvia ràpidament. Si us plau, baixa’m la cremallera. Ell respira a la seva orella.  Et deixo les mitges al mostrador. El Caçador s’eixuga la suor del front mentre la veu marxar de nou, amb l’abric posat, i entreveu com li fa un somriure des de les escales per pujar de nou.

Aquí estem, per si vols venir un altre dia. Sí, aquí em trobaràs.

dissabte, 21 de gener del 2012

Una nit al DIME amb les noies i els Manolos (i les pilinguis)


Hola hola hola! Avui és un día llarg i dur, llarg perquè el temps passarà lent lent lentíssim i dur ja que ens farà mal el cap, tindrem resaca i mooolta son. Ahir, jo i cinc amigues meves vam fer la nostra sortida mensual al restaurant més car i més pijo que vam trobar ja que estavem ansioses perquè l'Anna estrenés els Manolos que li va regalar la seva súper sogra (hurra per la sogra).

Jo vaig estar pensant si em posava les meves súper sabates blaves colombianes, però us recordo que em vaig trencar el genoll l'any passat i fa aprop d'un mes un taxista em va tirar la moto a sobre del genoll malferit i vaig pensar que potser no era molt bona idea. La Luz va venir amb les seves súper sabates però va aprofitar un moment de l'obscuritat de la sala de dancing i se les va treure, la pobra també té un esguinç, és que ja no estem per segons què. Aquí us poso una foto de les meves sabates.



Doncs lo prometido és regla. Vam anar a un local nou que havíem vist a la Vanguardia, como no. Es diu DIME i està al costat del NUBE o alguna cosa així. Vam decidir no anar al NUBE ja que segons no sé qui, estava ple de pilinguis que vol dir fulanes, cosa que jo no sabia i ara resulta que a part de sopar aprenc vocabulari. Es veu que això de les pilinguis s'extén per tota Barcelona perque el DIME hi havia més pilinguis per m2 que quilos que em sobren a mi que són uns quants. M'explicaré. La noia que t'espera a la porta és mona, però no mata, però la que et ve a recollir i et porta a la taula és com una actriu de Hollywood.

Nosaltres vam arribar tres ja exaltades, havíem tingut un viatget de taxi acollonant: resulta que la Pilar va trucar a la Cris i li va dir que anèssim a recollir-la per casa seva. La Cris li va fer un WhatsApp a la Carme dient que la pasés a recollir amb el taxi per casa seva. Total, que jo no tenia la moto i també li vaig dir a la Carmeta que em passes a recollir per Pla de Palau. Al pujar al taxi, la Carmeta  em va dir que també haviem d’anar a buscar la Pilar a casa seva. Total, que ens plantavem al seu portal en el moment en que la Cris ens enviava un missatge dient que la Pilar, cansada d’esperarnos, havia agafat un autobus. Torna al taxi i digues al taxista (que es pensava que estavem absolutament boges), que no, que ara anem a buscar a la Cris. I mentres, la Pilar que truca dient que està a un taxi i que va a casa l’Anna a mirar els seus Manolos.  Una volteta meravellosa per la nit de Barcelona que acaba deixant-nos a la zona alta, mortes de risa I de vergonya ja que haviem fet les patetiques, però no tant com quan vam tornar cap a casa, dient les mateixes tonteries, però una mica begudes, i ja se sap, que la Carmeta té una certa fluxera respecte als taxistes (I alguna autobusero, diu, jo no ho sé). Doncs eso.

Que torno al restaurant amb una tia bona ens porta a la nostra taula, just tocant a la taula on es va seure el Rafael Amargo (moníssim) amb 3 pilinguis i una que deuria ser la seva representant ja que era la única que no semblava una pilingui i que no li fotia ni punyetero cas, però va marxar amb ell.

A una altra taula hi havia el Josep Sandoval. O sigui, que ens van tractar de puta pena ja que el nostre sopar va consistir en esperar-nos Durant HORES a que la nostra cambrera (vestida amb un corsé, ho juro) i una minifaldilla, semblava una vedette, tia bona, ens portés els segons plats. Ens vam pimplar 5 ampolles de vi, ens vam queixar i un tal Jordi (que ara em matin si recordo el nom que era l’encarregat o no sé qui era), ens va convidar als gintonics. El sopar no estava mal, lent si no ets conegut o pilingui, però tirant a bo. El vi fantastic i això que vam pendre el més barato.

Al final, pues eso, que vam baixar a la sala de ball i ens vam beure gin tonics a la salud del tal Jordi (que va resultar ser amic de la Pilar, ella, que troba amics arreu) de Sitges o no sé qué, de l'Amargo i de les pilinguis. A la sala de ball, que vols que et digui: gent molt rara. Senyors grans amb molta gomina, mocador al coll (ho juro) i pantalons blancs amb jaqueta blava (ho torno a jurar).  Les noies mones com ja he dit, i joves. I algun friqui que estava per allà preguntant-se, suposo, que coi feia.

Quan vam marxar, el porter no ens va deixar seure a una cadira per buscar les claus o alguna cosa així, mal parit, per què tots els porters d’aquests locals són així d’imbècils? Deuen anar a la mateixa escolar de porters EMPERADORS DE LA PORTERIA SARNOSA. Jo perquè estava feliç i m’havia pimplat a més del vi, dos gintonics, que si no… a més, uns nois molt simpàtics que ens vam creuar van dir que marxaven les més guapes del local (o sigui nosaltres, o sigui que encara no havien vist a les pilinguis que estaven molt més bones o almenys, de lluny ho semblava).

Potser semblo pesada amb això de les pilinguis, però es que estava ple. Molt mones, molt rosses, primes i ben vestides, però pilinguis. Per exemple, va haver una que va estar a la barra sola bevent-se cubates fins que el tal Jordi amic nostre, la va portar a la taula del Amargo. Podria ser la seva cosina, és clar, però jo crec que més aviat era una pilingui. Aneu al DIME!!

I us deixo una foto de l’Anna, jo i les Manolos noves.


dilluns, 9 de gener del 2012

bon any i bones remirades!

Per aclamació popular de les meves 7 amigues, em veig forçada a escriure sobre el tema que més els hi emociona, els homes i si pot ser, els homes guapos. Jo els hi he dit que tampoc hi ha tan tema per parlar, més enllà de quins són més guapos que altres i poc més, però vaja, ja que sé que tinc 7 fans més dels 21 que em llegeixen i han tingut a deferència d'incriure's, cosa que agraeixo de tot cor, i que això és un tant per cent elevat que cal escoltar, doncs parlaré més del tema, intentant donar-li certa perspectiva al tema.

I un missatge previ: feu el favor d'apuntar-vos com a seguidores, please, que una té un cor i sentiments.

Jo puc parlar del que sé i del que imagino també. Però em sento més còmoda parlant del que sé, per això escric un blog i no un llibre, suposo. El que sé és que el concepte que tenim dels homes, les dones, varia segons l'edat. A mi, els homes o nois,  sempre m'han agradat en general, i de sempre, des de que tinc uns, posem, 13 anys, que me'ls miro, però ara que ja tinc quaranta i tants (no gaires) puc dir que ho faig amb una caradura que m'hagués posat fora de mi quan era joveneta.

Primer, me'ls mirava de lluny i era  víctima dels que m'agradaven, ja que jo era una pardilla que em creia que m'enamorava d'un diferent cada 10 díes, o de dos nois, aquest era el meu problema. I m'hagués tirat per la finestra per qualsevol dels paios dels que em penjava. L'edat, i l'estat actual, o sigui, amb parella estable, fa que és clar, sé que no m'enamoro i que segurament per cap aniria ni a la cantonada, però això no vol dir que no m'agradin.

Agradar és un tema molt ampli: a mi m'agraden físicament i segurament no podria lligar amb ells ja que reconec que no sabría que dir a un tio que no conec. Jo sé de llibres, de menjar, de deixar de fumar, de nens, cap tema que pugui ser molt d'interés per a ningú, ja ho sé. Preguntant a les meves amigues unes m'han dit que no només compta el físic, si no que han de conèixer a la persona (?) i altres, més exigents, demanen que acompleixi uns atributs de valors (?). I jo dic, que tindrà que veure això amb els culs ben posats?

L'altra dia, no diré ni quan, ni a on perquè si no aquells que em coneixeu sabríeu de qui parlo, anava amb una amiga i ens vam quedar les dues mirant a un tio que estava a un bar. Les dues vam girar el cap quan el vam deixar enrere i al veure que coincidiem vam riure i vam seure una mica més enllà, per tal de veure'l bé sense ser massa maleducades. La meva amiga en realitat va dir que el volia mirar millor abans de decidir si el trobava guapo o no. Jo li vaig cantar: ulleres de sol, posat interesant, boca fent un gest altiu com de fàstic, antebraços amb múscul i un jersey blau xulo. Que més vols? L'haig de veure de peu, em va dir, per acabar-me de fer la idea general. I què més dóna? En realitat, és tant llunyà veure'l de peu (i el vam veure quan es va aixecar per consolar la seva criatura i vam estar d'acord que tenia el cul caigut i que al final, no ens agradava gaire) com veure'l despullat. No ho creieu?

No em queda més que desitjar-vos un bon any, el meu ha sigut tan horrible que estic tot el dia sentint la ràdio que diu que Júpiter passa per Taure (el meu signe) cosa que només passa cada 12 anys i que em ve un cicle de diners, amor i no sé què més.

petons, Patri

dilluns, 12 de desembre del 2011

Dos llibres diumenge: Once Vidas i Vaclav y Lena

Doncs vés per on que vam tornar de Brussel.les dissabte a les tres, més o menys, ens vam menjar un pollastre a l'ast d'un lloc que em van dir que portava més de 30 anys al meu barri i que jo ni m'havia assebentat de la seva existència (en fí), ens vam emborratxar convenientment amb un grup d'amics mentre miravem el barça i tornavem a les tantes del matí, el Xavi i el Marçal inconscients i jo procurant no topar-me amb controls policials (jo vaig deixar de beure amb prou antel.lació, però no portava cap identificació, ni DNI ni ná de ná, tampoc era qüestió de passar una nit per indocumentada sense tenir les maletes desfetes encara i amb el nen adormit a la seva cadireta). Tot aquest rotllo per explicar-vos que diumenge no em vaig aixecar del llit, i que el nen i jo vam dinar una burguer amb patates i vam sopar quicos i pipes que el Xavi es va avenir a anar a buscar-nos al super de la cantonada. I em vaig passar tot el dia fent el gos, i em vaig llegir dos llibres sencers, que sumat al llibre que em vaig llegir durant la setmana a Brussel.les,  ha sumat tres llibres llegits de dimarts 6 a diumenge 11, llibres que són: 1Q84 tercera part, Once vidas i Vaclav i Lena. I jo vull parlar d'Once Vidas.

Ja tenia calat el llibre quan me'l vaig comprar. El tenia calat per dues coses. La portada és genial. De les meves. Una portada que a mi em parla directament, molt brutal. Es tracta d'un edifici de veïns, on es veuen personatges a través de les finestres fent diverses coses. A mi, si em voleu vendre un llibre m'heu de posar finestres de  cases on es vegi una mica el que es fa a dins, per mi és lo millor del món!

Bonica no?

La segona raó de compra va ser una ressenya que vaig llegir no sé a on. Allí es parlava de que el llibre anava d'un acte inconscient del protagonista desencadenava una sèrie d'aconteixements que transformaran la vida d'onze persones. Bé, jo no crec que vaig exactament d'això més aviat va de les coses que passen a la vida, de forma simultània o no, i que es rel.lacionen o no, tinguem o no consciència, i aquest tema que és un dels temes que més em fascinen del món, com a lectora, escriptora, creadora de continguts o lo que sigui, em va tornar a dos llibres que vaig llegir ja fa molts molts anys, ja que una és llegida i té, encara, certa memòria: Estación Victoria a las 4:50 que eren tot de coses que passaven a l'Estació londinenca a aquesta hora, si no recordo malament, i que han tornat a reeditar (jo li he regalat el meu exemplar antic a la Mar, li he deixat llegir totes les meves novel.les fetitxe) i un altre llibre, ara oblidat, que em va impactar quan devia tenir 13 o 14 anys, La Noria de Luis Romero, on anava lligant fets i fets, accions, i anava saltant de personatge amb personatge, i crec que tancava les històries, per això de la nòria (una rodona tancada, sense inici ni final i d'on no t'hi pots baixar, dic jo).
Once Vides està bé. Jo el recomano si no va més enllà que passar una bona estona. Diu la contra que té humor. A mi no m'ha fet gràcia, més aviat certa pena. L'edició és preciosa. Hi ha una foto de l'autor i diu que va nèixer l'any 1980. Jo al.lucino que ja hagi gent nascudes els anys 80 que ja s'estiguin guanyant la vida, però així va la cosa. M'agrada el llibre i l'editorial que el publica, Roca Editorial, així que el podeu anar comprant i llegint. Apa, bona tarda.

dimarts, 22 de novembre del 2011

L'home guapo

Ja sabeu que a mi m'agrada llegir, els llibres, menjar i els homes, no necessàriament en aquest ordre, o sí. El tema és que si una declara que li agrada mirar als homes com si fóssin una obra d'art, haurà de declarar també quin tipus d'home li agrada, o no? Jo crec que és de llei. I en això pensava, dic que m'agraden els homes, però no sóc taaaaan frívola i superfícial per dir que m'agraden TOTS els homes. Només els guapos. I què és un home guapo? Doncs para gustos colores, vull dir que hi ha guapos objectius del tipus, George Clooney o Jude Law que són guapos, te'ls miris com te'ls miris. Et poden semblar més o menys sexys. Et poden donar o no morbo, però guapos ho són. Després hi ha els que a mi m'agraden, que si m'heu llegit, són uns quants famosos o no com, el noi que li fa l'entrenament personal a una amiga, o el Bardem, i llavors podeu dir, doncs a mi sí m'agrada, doncs a mi no, a mi no me dice nada, bruteja, jo què sé. Hi ha guapos oficials que a mi no m'agraden gens com la jovenalla de Crepúsculo, el protagonista em sembla mal dutxat, i això fa una mica de fastiguet, no? I així mil. Però ara ve l'important que us volia explicar aquest matí i és: quin tipus d'home m'agrada a mi de veritat? Per què sí, tinc un model que es repeteix en el temps i en característiques físiques que m'agrada molt, molt. L'altre dia mirant una sèrie el vaig trobar, l'home de la meva vida és Furio Giunta dels Soprano, l'actor italo-americà Federico Castelluccio que és la cosa més guapa que he vist a la meva vida, que em talla la respiració. Un breu resum seria: moreno, amb un nas important, mirada una mica golfa i una mica canalla així de pinta. Here is:




Què us sembla? El trobeu guapo o no? El més curiós és que si faig memòria puc arribar a recordar homes que m'agradaven quan jo era bastant bastant petita i la veritat és que són més o menys del mateix estil. Una que és consequent o una sosa, vés a saber.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

UN RAIG DE LLUM ET DESPERTA BRUSCAMENT

No marxem de pont perquè estem d'obres i demà a les vuit ve un pintor. Per fí podrem tornar a veure la TV encara que un parell de setmanes sense l'aparell no li han anat malament al Marçal. Com que he escrit mol poquet i últimament estic una mica vaga, recupero un conte que sempre m'ha agradat, més que res pel que volia ser. No és ni tant sols original, ja que imitava l'estil d'aquells americans descarnats que adoro. Res, el dedico a tots aquells que no hem fet el pont. 

Un raig de llum et desperta bruscament. T'incorpores del llit. Tens un terrible maldecap. Fas una ullada a la cambra. No la coneixes. Et poses les mans al front i dius una paraulota. Tornes a mirar l'habitació. No tens ni idea d'on ets. Busques un rellotge. Uns números vermells diuen 12.35. Suposes que del migdia. Per la llum. Poses un peu a terra. Desprès l'altre. Portes un pijama absurd. No és teu. Et mires el llit. Llençols roses. Edredó de quadrets blancs i roses. Continues sense saber on ets. Unes sabates de dona. La llum del dia sembla entrar en el teu cervell. Raquel. Són les sabates de la Raquel. Ets a la cambra de la Raquel. Intentes recordar el que vas fer anit. No pots. Surts de la cambra. Busques la cuina. Damunt la cafetera, una nota: menja el que vulguis, et telefonaré, petons, Raquel. Obres la nevera. Dos ous. Una cuixa de pollastre rostit. Mig enciam. Un desert. La Raquel no és la mestressa de casa de l'any, precisament. Per sort hi ha cafè. Te'n veus un glop. Dius una altra paraulota: t'has oblidat del sucre. Tornes a mirar la nota. Llegeixes petons. Et preguntes què vas fer amb la Raquel. No tens ni idea. Fas un badall i et grates la panxa. Caldria dutxar-se, penses. Busques el bany. La primera porta és una sala. Ordenada. L'altra porta és un armari. Cauen uns pals de golf. El soroll que fan al caure et provoquen espasmes. Finalment, trobes el bany. La llum blanca t'encega. Veus la teva roba. Plegada. Al lavabo. Com ha arribat al lavabo? Prefereixes no preguntar-t'ho. Massa coses alhora. Petons de la Raquel i la roba al lavabo. Et despulles. Deixes el pijama absurd a terra. Et fiques a la dutxa. Et poses un xampú que surt per la tele. Et rentes el cabell dues vegades. El xampú no és teu. Et quedes sota l'aigua una bona estona. Et sents millor. T'eixugues amb una tovallola que fa molt bona olor. Fa olor de la Raquel. D'això sí que t'enrecordes. Et vesteixes. Fins i tot tens els calçotets. Vas anar despullat des del lavabo fins l'habitació? Et torna a fer mal el cap. Et mires al mirall. Fas una cara horrorosa. El ulls no semblen ulls. Tens unes arrugues al voltant de la boca. Et molesta. T'hauries d'afaitar. Rentar-te les dents. Et rentes les dents amb un raspall que has trobas. Al lavabo de la Raquel. Et fa una mica de mal l'estómac. Tornes a la cuina. Menjaries alguna cosa. Agafes la cuixa de pollastre rostit. Te la menges freda i tot. Vas a la sala. Poses la televisió. Hi ha un paio que parla sobre camps de refugiats. Badalles. Tanques la tele. Penses en la Raquel. Amb el que vau fer. Recordes un bar. Dues begudes o tres. Potser quatre. No ho saps. Una partida de billar. La Raquel rossa. Unes cames llargues. Uns pits meravellosos. Magreig al lavabo del pub. Un cotxe. Una casa. Tres begudes més. O potser quatre. Després res. Petons Raquel, deia la nota. No saps res. Regires la sala. No hi ha res d'interés. Algun llibre, un cendrer. Molts compactes. Te’ls mires. De rock. Molt bons. Tornes a la cambra. Mires pels calaixos. Calces negres. Calces blanques. Trobes una caixa. Bitllets. Els agafes. Els comptes. N'hi ha tants que et canses. No val la pena comptar-los. A la butxaca. Tornes a la cuina. Prens un got d'aigua. Tornes a la cambra. Els números vermells diuen 15.10. De la tarda. Segur. Per la llum. Sona el telèfon. Vas a la sala. Te'l mires. Serà la Raquel. La nota deia et telefonaré. Te'l mires fins que deixa de sonar.  Petons, Raquel. Te'n vas. Deixes la porta oberta. Baixes l'escala. El soroll del camions et molesta. Camines una mica. Passeges. Vagareges.  Veus un bar. Entres. Hi ha una rossa. Et mira. La mires. Un cubata. Potser dos. Vas cap a ella. Parla d'anar a un bar. Amb billar.

dijous, 29 de setembre del 2011

Brindis


Aprofitant que la noia de la caixa xerra amb el noi dels encàrrecs, ha robat una ampolla de cava i se l'ha amagada dins la faixa. Darrere les begudes carbòniques, s'ha menjat una rajola de xocolata i ha agafat un cartró de llet per sortir del supermercat amb aquells aires de reina que la caracteritzen. Ha pagat la llet i, amb una mà recolzada a la barroca agulla de pit que li tanca l'escot, ha sortit del supermercat somrient coqueta al noi dels encàrrecs i arrossegant els peus inflamats, quina creu aquesta circulació, quan arriba la primavera!I és que l'hivern s'enretira, i els arbres comencen a tenyir-se de verd, els parcs s'omplen de flors i de nens, i a les fonts beuen coloms, que es banyen alegres. Ella es passeja pel parc, espantant als ocells i s'asseu a un banc. Allí reposa, satisfeta, amb el gust de la xocolata que encara li omple la boca.Després, torna a casa lentament, saludant a les veïnes. L'ascensor encara està espatllat i ha de pujar les escales amb molt de compte, subjectada fortament a la barana. Robes antigues i espellifades omplen totes les cambres del petit pis on viu. De les parets esquerdades en pengen retrats antics amb rostres en blanc i negre, que ja ni ella és capaç de recordar. Pocs mobles naveguen per les cambres; una taula mal calçada, dues cadires amb les molles a la vista, una gran calaixera atapeïda de roba marcida i de gots desaparellats, i un llit amb els llençols bruts i arrugats. Fa molt temps el pis era net i ple de mobles de caoba, llençols de fil que planxava una planxadora, una cuina lluent on ella preparava exòtics plats pels seus amants... De mica en mica, els amants no van tornar, ella es va haver de planxar la roba i els racons es van omplir de pols i teranyines. I a poc a poc, es va anar venent les joies, la vaixella, els llençols, les sedes, els vestits llampants i els mobles valuosos. Només la galeria, blanca i lluminosa, respira netedat, plena de grans plantes verdes i fresques que la mestressa amanyaga amb orgull, lentament, acaronant les fulles i les tiges, mormolant paraules d'amor oblidades com qui ressegueix el pit d'un antic amant molt vell i estimat... Ara, es maquilla de pepa, es vesteix amb parracs estridents, es col.loca una perruca  de fantasia, i prepara la taula per sopar: està esperant el seu amant que la ve a veure quan comença la primavera, des de fa seixanta anys. A la llum de la bombeta miserable, el cava que ha robat espurneja i les copes esquerdades brillen com si fossin diamants.  Des del carrer ressonen les passes d'algun vianant tardà que es retira cap a casa. Ella segueix esperant, mig adormida, amb el cap recolzat al braç i la perruca de gairell. Quan el silenci domina la nit, sent un calfred per l'esquena que la desperta i pensa que potser l'estan acariciant. Llavors obre l'ampolla de cava,  se'n pren la meitat i canta "...te lo mostraré, me lo mostrarás, pero ya no te querrás casar..." i "...me juraste amor eterno y en la fuente me caí, ahora dices que no me quieres y a la fuente no quiero i..." i balla i balla fins que cau a terra, marejada, mentre fa brindis a la soledat, enlairant l'ampolla, en honor  a tots els seus antics amants, fins que el veí, enrabiat, dóna cops de puny a la paret exigint silenci, i ella, trontollant, va cap al llit i s'abraça al coixí...