dilluns, 21 de febrer del 2011

Segueix sent divendres 14 de gener – A primera hora de la tarda

La meva charmaneta petita demostrant molt poc respecte fraternal, em diu que sóc monotema, i una plasta, i que deixi de fumar d’una punyetera vegada i que deixi de donar la vara. Jo suposo que em faig pesada, però m'és igual. Penso escriure aquí fins que se'm passi, fins que em sagnin els dits tan picar el teclat. Total, no ho llegiu i ja està. Si ho escric és per alliberar-me. Com que treballo sola, no tinc a ningú amb qui parlar i la majoria de gent que conec està treballant. I tampoc puc estar trucant. I francament, si no ho arribo a fer públic, hagués fumat a la primera de canvi. Ja m'adono que és com un striptease emocional, però a mi em serveix, de moment. Com els xiclets. Hi ha altres coses que em serveixen, però us les diré en privat. Bé, no, us ho dic ara. És fer sexe. Follar. Tranquil.litza bastant, però potser no sempre pots, o no hi ha algú a mà. Jo ara, hauria d'estar fent una contracoberta i revisant uns arxius PDF, però sóc incapaç, demà serà un altre dia. És una altra cosa que té deixar de fumar, que no em puc concentrar. Prefereixo llegir un llibre que vaig trobar a la biblioteca i que no em vaig comprar en el seu moment, però és avorrit i una decepció. Sort que no el vaig comprar en el seu moment, encara que era xulo de coberta, i tenia una il.lustració bonica i una contra magistral. Vaig estar a punt de robar-lo a una llibreria de l’aeroport, una vegada que em van deixar sola a un passadís enorme i il.luminat, em sembla que a Madrid. No hi havia ni déu. El segurata estava lligant amb la titi de la perfumeria i la de la llibreria no sé, al lavabo però va trigar hores. Al final no ho vaig fer. Sóc d’una manera que em fa cosa, tu, és la por.

Bé, continuo mastegant frenètica i m'adono que no he dinat. Em fa una por horrorosa engreixar-me 10 kilos, però la veritat és que mastegant, m’he oblidat. M'aterra que això segueixi així durant molts dies.

Està confirmat: el desenganxe físic dura entre dues i tres setmanes, m'ho ha dit la noia simpàtica de la farmàcia. Ella em volia vendre 20 xiclets i jo, com ja sabeu, m'he comprat 150, que em conec.

Ahir parlava amb dues amigues, una fa uns anys que ha deixat de fumar i em va dir: yo ni tocarlos, si me fumo uno, me fumo todo el cartón. Aix!

14 de gener - Seguint amb l’aventura: Segon migdia sense fumar i amb un paquet de Malboro davant meu tota l'estona que ni he tocat

Li explico la meva vida a tothom, deu ser cosa de l'ansietat. Estic molt nerviosa i el que em surt és parlar i parlar sense parar a qualsevol que em dirigeixi la paraula. Sóc plenament conscient de que parlo molt i molt ràpid. No deixo espais per respirar. Ni opció per contestar. Ni replicar. Pim pam. Li he explicat al de la botiga de roba d'home de sota de casa meva que feia un dia i mig que no fumava i, és clar, primer m'ha mirat raro (o sóc jo que ho he pensat, més aviat) perquè després ha afegit que feia molt bé, que estaria amb la pell preciosa, que em sentiria millor, guapíssima, total que ens hem fet amics tot i que jo semblo una boja parlant sense parar. A casa, el Xavi ha vingut al migdia a recollir uns papers i ha deixat oblidat un paquet de Malboro ple de cigarretes sobre seva taula de l’estudi, a un metre de la taula on jo treballo i jo estic a punt de desmaiar-me, i com que ara no hi ha ningú amb qui parlar, escric això. Una amiga em dona ànims a través de facebook i em dona una idea ja que o vaig a l'estanc o a la farmàcia a comprar Nicorette, que són fantàstics per combinar amb la xocolata. I és just el que faig. A la farmàcia on m'he comprat 150 xiclets de nicotina que havia de mastegar lentament i mantenir-lo de tant en tant darrere les dents deixant que el gust s’expandís per la boca. Com si fos un punyetero dinar Michelin o Ferran Adrià. Com estic pressa de l'ansietat, el primer xiclet l'he mastegat súper ràpid i de poc em desmaio. El gust de nicotina m’ha omplert la boca com una explosió. Ara, ho faré a poc a poc. La noia simpàtica de la farmàcia que deu ser d’una associació de no fumadors o alguna cosa semblant ja que de poc em fot un petò d’emoció al saber que volia deixar de fumar, i m’ha desitjat sort amb els ulls brillants i les galtes sonrosades. Tendre.

Apa, fins la propera.

Divendres 14 de gener de 2011 - Avui deixo de fumar

M’ha passat una cosa terrible que m’ha impedit sortir a fer la meva ronda matinal habitual: anar a comprar tabac a l’estanc dels xinos que és l’únic que és obert al meu barri a les 9 del matí i anar a prendre’m un cafè. Després els altres estancs es queixen, però obren a les 10, quan jo i la majoria dels fumadors desesperats del meu barri, ja ens hem fumat un quart de paquet. Els xinos, almenys els del meu barri són treballadors, pulcres, puntuals i molt antipàtics. Si vols pagar amb tarja un cartró et carreguen 1€, serà possible?

Bé, no ens desviem de tema. La cosa terrible ha sigut que ens hem quedat sense aigua a tot l'edifici. I he trucat cinc vegades a la companyia i no em foten ni cas. Per què? Doncs perquè cap dels meus estimats veïns ho ha fet. No ho entenc. Aquest matí ningú s’ha dutxat al meu edifici i ningú diu ni mu. O no és dutxen o els hi és igual. Flipa. Total que es pensen que són imaginacions meves. Em quedo a casa barallant-me amb tothom per aconseguir que vingui algú a reparar-ho. Estic tant emprenyada que el matí em passa sense gaire angoixes. Al migdia em dic, no has fumat Patri, doncs ja està, ja ho tens. I em preparo per passar la tarda.

La tarda, tot un altre tema. Estic com una moto i em pujo per les parets. La meva germana Laura que ha deixat diverses vegades de fumar i té molta experiència, en deixar-ho i en tornar-hi, m’ha dit per telèfon que em comprés quicos però crec que jo sóc més aviat dels xiclets, jo. Llavors, a mitja tarda em menjo un bocata al club, em compro una pizza pel camí de tornada i una bossa de quicos XL.

Ja és l’endemà del dia terrible. Tota la nit donant voltes somiant amb hidrats de carboni. M'he llevat a les 6 del matí i ja he esmorzat dues vegades i m'he menjat 10 mandarines. Estic d’una mala llet terrible i crido a tothom que trobo al meu voltant, o sigui, especialment al Xavi i una mica al Marçal. A les 10 truco enfurismada a la tintoreria ja que havien de portar-me unes camises dimecres i no han donat senyals de vida; crec que seran els que pagaran el pato de la meva mala bava matinal, pobres.

Deixar de fumar

La nita del 12 de gener de 2011 vaig apagar una cigarreta abans de ficar-ne al llit, sense saber que seria la darrera cigarreta de la meva vida fins avui. No va ser un tema premeditat ni planejat. De fet, més aviat va ser una mena d’imposició. Una sèrie d’aconteixements desgraciats i accidentals em van obligar a quedar-me a casa tancada i barrada cosa que va provocar que no pogués anar a l’estanc. I quan se’m van fer les 5 de la tarda del dia 13 de gener i no havia fet ni una sola calada, vaig decidir que “hasta aquí hemos llegado”, i ja no vaig anar a l’estanc. I vaig deixar de fumar. A lo bruto, al meu estil. Fins ara.

No us penseu. Deixar de fumar és una bírria: llarg i costós. Et poses de molt mal humor i estàs molt ansiós. La manca de nicotina fa que no coordinis bé ni moviments ni pensaments, i a vegades és difícil portar endavant rutines habituals. Provoca confusió mental i t’engreixes. I és un procés llarg i costós durant el qual navegues sola, molt sola, i la gent al teu voltant continua fumant cigarretes, comprant, i sents la meravellosa olor que s’estén pel passeig marítim barrejant-se amb l’olor del mar... déu del cel. Fumar és dolent. Fumar és perillós. Molt perillós. Perquè fumar, amics meus, és boníssim.

He llegit algunes coses sobre deixar de fumar. Fulletons i webs, sobretot. Un llibre em penso. La majoria et diuen, aigua i exercici. Quan tinguis de fumar, canvia d’activitat. Beu dos litres d’aigua diaris. Passeja. Tot això està molt bé. Jo dic. Quan tinguis ganes, aguanta tia, aguanta, i salta, crida, balla, fes tombarelles o trenca alguna cosa. És un horror. La nicotina és poderosa i t’enganxa com un mal amant d’aquells que no et treus de sobre ni a tiros. Aguanta i només així, amb un parell de collons, ho aconseguiràs.

Vaig començar a publicar anotacions al meu perfil de facebook que voldria copiar en aquest blog i seguir per aquí. Resulta que tinc fans. Gent que em llegeix, cosa que m'encanta i m'honora. I com que sóc presumida i crec que alguns textos són divertits i que no vull perdre, els copiaré al blog perquè si voleu, els llegiu.

divendres, 15 de maig del 2009

secrets i la mort

Hi ha un tema que em fascina, bé, uns quants però ara se m’acut aquest. El tema de la mort i els rastres que deixem i els missatges posteriors. No em refereixo als esperits, jo no hi crec, em refereixo més aviat als rastres reals i físics que deixem i que no controlem. No sé, imagina que em moro d’un accident, de sobte. El meu portàtil seria un rastre, la meva tauleta de nit, el meu móvil... coses secretes meves o no tant secretes però íntimes, particulars, que podrien ser devastades, em fascina, perquè el secret deixa de ser secret.

Un text curtet, feia temps que no escrivia, tinc taaanta feina! però tornaré amb el tema, com deia, simplement em fascina. I ara que hi penso, potser és la barreja amb el tema dels secrets el que m'ho fa interessant.

dijous, 2 d’abril del 2009

radicalitats i valors

Hi ha persones que ho veuen tot o de color negre o blanc; no perceben (o no volen percebre) els matisos, l'ampli ventall de possibilitats de grisos. Aquestes persones divideixen el món en bons i dolents, els que estan amb mi o contra mi. Ho sé perfectament perquè he treballat amb una persona així. Haig de reconèixer que ser així comporta certs avantatges: són persones molt pràctiques, que no donen voltes inútils. Si un és mentider, és un mentider i no hi ha volta de full. Això els hi permet no desviar-se de l'objectiu principal. Anar recte. Encara que mai no es fixen amb el que es deixen pel camí... però també té molts problemes: el món no és blanc o negre. Jo no sé què és, el que sé és que som de tantes maneres com moments, problemes o persones estem. Jo, amb els anys, m'he tornat caritativa. Ser caritatiu és ser molt flexible, i entendre, sempre entendre pràcticament tot. Entenc una mentida també. He aprés molt moltíssim amb l'edat: jo vaig ser una jove, i una adulta molt poc flexible i radical. No sabia funcionar d'una altra manera, llavors. Tornant als matisos, curiosament, com per mi el món té grisos, també hi ha pràctiques que no tolero. És curiós. Vaig llegir que eren els nostres valors personals. Són com conceptes que tenim tant arrelats, que quasi formen part de la nostra natura. Jo no sé si són tan intrínsecs, penso que poden anar variant. Em refereixo a valors, a coses per les que no passes. Per exemple, en el meu cas no suporto la mala educació. És veritat. Em fa certa recança acceptar-ho, però no suporto que la gent no saludi, no digui bon dia quan entra a un lloc, no s'aixequi al bus per deixar seure una persona gran. I la mala educació amb la ignorància ja aconsegueix provocar-me atacs d'ansietat. Curiós, perquè potser és un valor no sé, poc vistós, poc guay. Hi ha valors més transcendents, com la llibertat, per exemple, que són més alts! Bé, no hi ha res a fer, aquest és un dels meus.

dilluns, 2 de març del 2009

Parlavem sobre el pes, les panxetes, temes que domino i que m’ha fet córrer a escriure una mica. Jo sóc de les que em menjo un molla de pà i m’engreixo i francament, tinc èpoques de tot. Que em deixo i menjo com una truja, fins que un dia em veig a una foto i EM DESMAIO, OSTIA SÓC UNA OBESA, i llavors, faig dieta, o sigui DEIXO DE MENJAR, i m’aprimo. Haig de dir que he expulsat un tema de la meva vida que sembla que incidia amb això del meu pes i tot és com més equilibrat. O sigui, que ja fa uns anys que em mantinc estable, un pes adequat amb el que no podria desfilar, però bé, no sóc model (per l’alçada, que consti, je je).

També haig de dir que encara que hagi fet desfases quantitatius, la veritat és que cuido molt el que menjo, first quality! No compro a supermercats, sempre a la plaça, producte fresc, m’encanta comprar! Molt peix, fruita, verdura, i pà, m’encanta el pà. Encara que menjo tot això en moltes quantitats.

Quan en vaig quedar embarassada del meu segón fill, em van detectar diabetes estacional. Llavors, en van col.locar a un grup tipus secta estil exalcohòlics on repetia, NO MENJARÉ SUCRE, NO MENJARÉ SUCRE, conyes apart, a més de provocar-me un terror absolut respecte al sucre i les conseqüències que podien incidir al meu fill (que va néixer mini, i que està per sota de les curves de pes, és un esmirriat, prim i petit, que no para MAI DE LA VIDA) vaig fer un curs accelerat de cuina sana.

Es increïble. I dur. A mi em va anar de conya. Es dur perquè ets molt estricte amb les mides, pesos i tipus de menjar. Un dia em vaig menjar un bocata de truita a la francesa (un somni dins de la correcció) però jo em moria per una super guarrada. Vaig anar amb la meva amiga Eulàlia a provar el menú de la seva boda i jo vaig escollir sense tastar-lo un postre tot de caramel, nata i jo sé què més, tots opinaven que era una mica hortera, però jo només somiava que el dia de la seva boda, jo ja aniria amb el nen i em menjaria aquella meravella. Ai! Vaig anar a la boda, però el meu fill es feia esperar; o sigui, que vaig anar prenyada i AMB CONTRACCIONS, vaig provar una punteta de pastís, però vaig vomitar (cosa que no fa ningú, però jo em quedo amb dejú sense que m’ho diguin) i vaig haver de marxar volant a Barcelona.

Malgrat aquesta història, no sóc de dolços, si no més aviat em perd el pernil, el xoriç, coses així, saladetes, mmmm

Com heu pogut veure, sempre faig coses rares : respecte al menjar és que m’encanta comprar a la plaça, m’hi passo hores, m’encantar recolectar receptes a Internet, dels meus amics, les busco, comparo, classifico, primers – segons- postres, me les imprimeixo, em compro carpetes, investigo la cuina exòtica, la grega, de mil llocs i raconets, compro ingredients que s’han d’encarregar… i no cuino MAI. Un desastre.