Els fets de la vida: la perillositat de l'esquí

Benvolguts amics: divendres vam marxar el Xavi i jo a Baqueria, a passar el cap de setmana amb uns amics i esquiar, cosa que només vam poder fer diumenge, i uns més que altres ja que jo, a la tercera baixada, em vaig fotre tal hòstia que em van haver de baixar amb camilla i de moment, estic a casa amb la pota estirada. Demà metge i ja veurem què passa. A la radiografia que m'han fet no es veu si el lligament està trencat o no, però de moment, no em puc moure gaire ja que em fa molt mal la cama i depén com poso el peu, sembla que el genoll se'm desplaci cap a endins, o sigui, que el lligament deu està afluixat com a mínim i no puc posar un peu davant de l'altre. O sigui que comencem bé la setmana i per animar-la m'estic menjant una bossa de pipes que ens va sobrar del cap de setmana i que no m'ajudarà gaire en l'objectiu que tinc proper de perdre pes. Juro a sobre del meu portàtil que en quan acabi aquesta bossa de pipes no menjaré res més que m'engreixi. Ho juro per Siemens que és la marca.

I també vull compartir una revelació, aix, m'acabo de fer mal amb la cama, a vegades em passa, depenent de com col·loco la cama un tros de genoll se'm cau, plof, com si fos gelatina. Si no em moc, va bé, si em moc, veig les estrelles. Bé, no ens desviem. El tema és que jo crec que ara sí que m'he acabat les pipes ja començaré en serio amb lo de controlar el menjar, ja que avui, tot i que m'he menjat mig paquet, com em fa tan mal anar a la cuina m'he menjat una pastanaga. Ara en sèrio, ho juro, avui m'hi poso.

Curiositats del dia d'ahir, l'accident. Jo no esquio gaire bé, però sóc molt precavida. El que passa és que la neu estava fatal. Això em van dir els metges. I jo, és clar. Jo crec que tot és mental. La veritat és que si coneixeu al pesat del Xavi sabreu com he après a esquiar: amb els millors monitors del món mundial. Això fa que malgrat em foti una por horrorosa, tinc un estil especial, una postura impecable, una silueta formidable retallada amb el sol. Però em fan por les baixades. No m'agrada arrossegar esquís amunt i avall. No m'agrada clavar-me les fixacions a l'espatlla. No m'agrada el fred, gelar-me el nas o els llavis. Fer cues. Pujar caminant amb els esquís, costa un collò. I em fa por tirar-me per una muntanya, avall, apa, rodolant. I això va ser el que em va passar, suposo, que malgrat el meu estil, fúria, voluntat i tot, vaig caure. Jo sempre em caic i després seguia. I aquesta vegada m'he fet mal. Jo crec que el món de l'esquí i jo hem acabat. La propera, al bar.