dissabte, 18 d’octubre del 2014

El Ricard

El meu sensible i guapo germà no entén com no he fet un post dedicat sencer a ell. Jo tampoc. Per això, ara mateix el faig, no sigui dit que per una vegada a la vida, faig el que algú, amablement, em demana. Tots sabeu que el Ricard és capellà. A més de fer misses i tot el que fan els capellans (no teniu ni idea oi? Jo tampoc ho sabia fins ara... confessions, baptismes, bodes i administració de la seva parròquia, el que suposa direcció de personal sota les seves ordres, coordinació d'equips de gent amb les que no té jerarquia, secretàries, gerents, finances etc), treballa a la diòcesi un parell de dies a la setmana com advocat (o defensor del sacrament, no sé si ho dic bé, o sigui del matrimoni quan hi ha petició d'anul.lació de matrimoni religiosa, ara sé molt d'això, m'ho podeu preguntar quan vulgueu si és que teniu curiositat o interés o simplement ganes d'augmentar el vostre nivell cultural), de tant en tant fa de jutge canònic crec i dirigeix una escola catòlica amb una panda de teachers que només volen arrencar-li la vida demanant vacances i augments de salaris (desde luego, com són els teachers, tots iguals a tot el món). El resultat és que està realment ocupat i amb una càrrega d'estres important, tot el dia amb la black berry amunt i avall. Però com és un noi considerat, em va comprar un cotxe (en el fons perquè no el molestés amb peticions, deixa'm el cotxe, porta'm a no sé a on, vaaaaa nen...) i quan li ha tocat fer la ITV ell, molt amablement, el va portar i així jo no vaig haver d'anar a un mecànic a perdre el meu preciós temps.

El Ricard és capellà i moltes vegades pensem que és fruit de la seva infantesa rodejada de dones. Jo crec que ell, en el fons, també ho pensa. Va ser el petit de les meves cosines i germanes durant molts anys, i érem quatre. No sé si us enrecordeu que quan jugàvem a les cases amb les nines, i ho fèiem hores i hores, ell a part de ser el gos o el carter de forma puntual, també feia de capellà i ens predicava amb el llibre de religió recolzat a l'estufa de butano que teníem a casa. O sigui, que alguna cosa ja li voltava de molt petit.

El Ricard, per nosaltres el nen (per raons óbvies, va ser l'únic nen fins que va nèixer l'Adrià, i després el Marçal, el Martí i l'Aran, alguns nois més però comparat amb les noies de la nostra família, una minoria clara), el Richard o el Fr Ricardo com li diuen per aquí, té una visió del món peculiar i extrema: o tot és negre o tot blanc, no hi ha matissos: quan dic que tinc ganes de tornar a Barcelona no vull dir exactament que estigui malament amb ell, estic encantada, és que tinc ganes de tornar, simplement. És que ahir se'm va ofendre, el noi. I com que el conec, és inútil que li digui que no, que estic bé, que és un encant viure a Racine, que ell és molt simpàtic i el millor germà del món mundial. Li escric i punto. Jo crec que en el fons, no vol que marxi. Que sospita que des del moment que jo no hi sigui, la seva vida serà una mica més trista. Que li alegro l'existència,  i que les coses mai no seran igual, no? Una que és un solet i li fa de parella als sopars a on ell acudia sol i trist.

Tenim una sèrie de rituals: ens fumem cigarrets al pati i parlem de la seva feina, de la vida, de déu, de religió i un munt de coses més (ara sé molt, no us ho creuríeu). Molts matins, per no dir tots, l'ajudo a fer-se el llit. Com que és un perfeccionista, el cobrellit ha d'estar absolutament anivellat i ha de penjar de forma exacta a cada banda. Quan el dobleguem i posem els dos coixins, ha desenvolupat una tècnica infalible que és tracta de cobrir-los uns pocs centímetres i fer un moviment endarrere i endavant per què quedin com els llits de les revistes de decoració, no sé si m'explico, segur que no. És raro ja que quan érem petits dormíem en sacs de roba i així no havíem de fer el llit, i ell té com una fixació amb el tema. Té altres maníes que xoquen directa i frontalment amb els meus hàbits, com no barrejar a la rentadora la nostra roba i la seva, i altres com que jo deixo la llet fora de la nevera, el plat sobre la taula, els calaixos mig oberts, molles, tallo les llimones i deixo el suc a l'encimera, m'oblido de tasses de cafè per tot arreu, llenço les burilles al jardí, li parlo de lluny, espero que es dongui la volta quan ja hem parlat per dir-li una altra cosa i això el posa nerviós, canvio de tema i és clar, no em segueix etc etc. I ell es posa frenètic. Pobret. Però sí que ens reconeixem amb altres coses, ens passem el dia buscant coses, has vist el carregador del mòbil? Vaig deixar aquí un paper i ara no hi és, a on estan les claus del cotxe... No ho diem exactament així, però com em llegeix la nostra mare no ho reprodueixo exactament que després s'enfada (aix aquesta boqueta....).

Quan no es posa de capellà, o sigui, de negre i amb alzacuello (vés a saber com es deu dir en català, aquí la meitat de capellans que conec són catalans i li dieuen així, Richard inclòs) em consulta com li queda la camisa, la jaqueta, si porta els cabells ben tallats, si s'ha engreixat o què. Crec que per fí l'he convençut de que amb trajo (d'home vull dir, amb americana) no s'han de portar camises estampades, o sigui, de quadrets o ratlles, excepte a l'estiu sense la jaqueta, però llavors han de ser de fil o de cotò, italianes. Quan un va amb trajo ha d'anar amb camisa blanca. I punto. Intento fer que es posi una jaqueta de pell que té amb la que està molt guapo. També ens preocupa als dos el nostre pes, o sigui, concretament el nostre augment de pes o els quilets que ens sobren, ja que encara que va a un gimnàs i a còrrer ho ha fet tres vegades (sent generosa i no t'enfadis amb mi) durant el temps que porto aquí. Potser algun cop més quan no hi era, no ho puc assegurar. Ens encanta menjar i beure vi, ojo, amb moderació (o no algunes vegades). I ell, a diferència meva, és un bon cuiner i fa unes paelles excel.lents. Com a bon perfeccionista mai està prou content però jo que no n'he fet en la meva vida, les trobo boníssimes. I té mèrit, us ho juro, trobar els ingredients adequats en aquest racó de món, creieu-me. Ara bé, m'ha de reconèixer que li he ensenyat a pelar i tallar adequadament les carxofes, espero que ho tingui present.

Va dir que escriuria un post per destapar totes les injúries i mentides que, segons ell, jo havia escampat per tot arreu. Bé, no l'ha fet. Ell sabrà, suposo que no s'atreveix a medir-se amb mi, o les homilies ja li donen tanta feina que ja en té prou. No sé. Parlant d'homilies, m'encanta com les fa. Us prometo que no em perdo cap missa. És un crack. I no us diré com les prepara. És un secret que tenim els dos i que m'enduré a la tomba. He dit.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Marcal II, gossos i altres coses

No vull ser massa plasta parlant del Marcal, però entre nosaltres, tampoc hi ha massa més que explicar. Bé, sí, que ha arribat la tardor amb tota la seva esplendor (es dirà així en català?) i que els arbres s'han posat molt bonics, hi ha alguns grocs, tan grocs que fins i tot, si tens una mica d'imaginació com la meva teacher, si els veus a través de la finestra poden semblar que tenen el sol al darrere. Qui no és consola és perquè no vol, ja us dic. La meva teacher és de Califòrnia i diu que troba molt a faltar el sol, però aquí la tenim, a la remota Wisconsin on a partir del mes d'octubre no veus el sol ni de broma.  De tota manera, sí que són macos i per un dia que em decideixo a anar a caminar -per allò de comencar a posar-me les piles i aturar l'augment de pes inevitable- i potser fer alguna foto, per fí, es fot a ploure i encara estem igual. El Ricard m'ha dit que poden passar fins i tot 4 mesos i no veus la llum del sol. Jo no sé, sort que marxo aviat, si no em moriria, crec que això del clima és molt important per l'ànim, o almenys pel meu. De moment, a Atlanta, d'on vaig marxar diumenge, havia avís de tornado, i encara que sembla que ja ha passat, els efectes de pluja i mal temps encara ens ronden. Diu el termòmetre que fa fred, jo no en tinc, però tampoc ens passegem gaire fer fora, vull dir que anem en cotxe a tot arreu i posem la calefacció, una mica excesiva si em permeteu. Després del parte del temps, al que anava.

Marcal again (o sigui, un altre cop). Resulta que la extraescolar aquesta al que el vaig apuntar, country cross s'acaba ja. No sé si m'ho van dir o no, crec que sí, però jo estaria despistada amb una altra cosa. Ja em semblava molt barato pagar 25$ dólars, només, encara que sigui per còrrer per la muntanya. Però en fí, que resulta que ahir dimarts va ser la última carrera. Com tot el que es fa aquí, el tema és competir i cada dimarts s'han fet carreres d'aquestes a parcs de Racine. Un parc de Racine és el mateix que un carrer tot i què més verd i algunes cases menys, però a dins hi ha de tot, fins i tot, les punyeteres cases iguals. Però li diuen parc i entres en cotxe encara que has d'anar més lent per si et surt un animal o un nen. Com el carrer. Doncs res, que vam anar a un nou barri de Racine que fins ara no el coneixiem, cada dia descobrim coses noves, que està com si diguèssim a sota els malls, jo hagués dit que al nord però el Ricard m'ha dit que és el sud, en fí. Abans de res, el Marcal estava emocionat ja que després dels darrers aconteixements, ja sabeu, religió i tota la pesca, el spiker de l'escola va anunciar el seu desè lloc a la darrera carrera i primer del seu equip. I la gent el va aplaudir. Doncs res, que estava content, però quan va veure la que queia va dir que ell no corria ni que el matèssin i que esperava que que anulèssin la carrera. Al arribar al urban parc aquell, jo per parlar d'alguna cosa amb el Sosa, el coacher, li vaig preguntar si s'anulava la race per la pluja, i ell va dir, of course no, el cross country es fa en totes les condicions de temps existents i que aquest era el real weather of Wisconsin. A part de quedar com una mamma insufrible i protectora del seu cadell, vaig haver de dir-li a un malhumorat Marcal que ja es podia anar preparant que es corria si o si.

Els pares ens vam apinyar sota un cobert de picnic de fusta mentre els nens feien els escalfaments. L'anglès de la primera race em va venir a saludar molt afablement. Vaig deduir que era ell, no perquè m'enrecordés de la seva cara ja que anava amb un anorack pescanova i botes d'aigua fins els genolls, si no perquè és l'únic pare que es presenta a les activitats. La resta de mares, bé, les distingeixo més o menys però estic una mica espantada ja que presumia de que una cara no se m'oblida mai i ara, no sé si perquè perdo vista o què, que cada cop és com si els veiés per primera vegada. Com si fóssin mares noves que van variant de vestimenta. Ara, a sobre el xandall, porten xubasqueros gegants. I així, clar, no hi ha qui les reconegui, és normal.

Total que em vaig posar els cascos de música perquè no tenia ganes de xerrar amb ningú i menys de futbol ja que no tinc ni idea de com va el Barca i menys la lliga anglesa de la que és aquest noi tan aficionat a parlar i vaig sortir a rerbre el nen que va sortir del no res, xop com un ocellet, amb les ulleres a la punta del nas i vermell per l'esforc. Sisè. És un crack, un crack cabrejat perquè s'havia caigut a terra, de poc perd les ulleres, estava cansat, mullat, tenia fred, plovia molt i aquests tontos no pensen perquè han d'anul.lar la carrera, si no segur que algun nen morirà de la pulmonia, o sigui, cabrejat com un mico. És curiós com un nen tan mono i tan bufonet com el Marcal, tan carinyós, pugui agafar aquests cabrejos descomunals. I tant exagerat com la seva mare. Res, me'l vaig endur a casa xop, el vaig ficar a la dutxa i li vaig fer un massatge perquè estigués content. Us asseguro que aguantar-lo de mala llet és pitjor que aguantar la pluja de Wisconsin, i jo ja tinc prou amb una cosa al dia.

Ara el tinc aquí, fent el drama dels deures, ploriquejant perquè ha d'escriure unes sequències de com un científics viatgen a Nova Papúa i capturen a un cangur per estudiar-lo. Deu ser tot un drama. Aquesta nit tenim un sarau al Buffalo Wild i ja veurem si anem i ell es queda a un punta, assegut i sense menjar ni res, i penseu que és un restaurant a on donen Ipads als nens.

Com que escric el post per fases, explicaré que avui dijous hem anat a sopar amb la colònia venecolana de Racine. Són treballadors qualificats de la Johnson que van venir a la Central a currar i que s'han quedat. L'Ada és l'amfitriona, i ja la conec fa un munt d'anys. Els nostres fills grans  respectius van sortir una nit de juerga quan tenien 18 o 19 anys, no recordo bé. L'Ada i el seu marit Rubén, ténen tres gossos als que tracten com a nens ara que estan sols i el seu fill ha marxat a Dakota a viure, que es diuen Paco, Lola i Pepe i que són lletjos a morir. Sort que aquesta nit s'han dedicat més al Marcal que a mi i m'han deixat més o menys tranquil.la, excepte un parell de vegades que la Lola m'ha posat la carota aixafada -una mena de bulldog mini, no sé si sabeu quin tipus de gos és, horrorosa- a la cuixa. Jo l'he apartada amb el dit, perquè no m'agrada que se m'acostin animals quan menjo, o mai, i tampoc m'agrada tocar-los gaire per allò dels gèrmens, i tampoc volia fer mostres de despreci ja que l'Ada podia ser sensible a la forma de tractar-la. Per cert, com que lladren molt porten uns aparells penjats al coll que els rocia amb no sé que i seguint el mètode de Pavlov, en teoria deixen de fer-ho. L'Ada m'ha explicat que els seus només rocien una substància que els hi molesta, que hi ha aparells que fan descàrregues elèctriques, més inhumans (com si parlèssim de criatures) i que no se m'enfadin els amants dels gossos. Total que la Lola, veient que no feia una nova amiga amb mi, s'ha passat mig sopar en bracos de l'Ada com si fos un bebé. No puc amb aquestes coses. Hem menjat arepas que són una mica soses comparades amb les tortites mexicanes, però ens han recomenat un dels millors llocs per menjar empanada a Miami i que està a un corner de l'aeroport. Hi anirem. Ha sigut una nit agradable, parlant dels nostres paísos, de la corrupció, de com són els gringos, que no pots tocar-los, ni mirar-los perquè et poden detenir per assetjament. Doncs bé, tot perfecte fins que hem tornat conduïnt el Marcal i jo i se m'ha quedat encallada la puta finestra del conductor, o sigui, un trajecte de 12 minuts fotent-nos de fred i com que, per variar, plovia, mullant-nos. Quan he arribat a casa li he explicat al Ricard que ha sortit en mànigues de camisa, com un macho men desafiant el fred i la pluja, i li ha fotut dos cops de porta que semblava que la church s'anés a enfonsar i ho arreglat. Amb dos collons, sí senyor! Ara bé, no puc tornar a baixar-la. Per si de cas.

Avui tenim sopar argentí que ja us explicaré. Fins llavors, només dir-vos que ja tinc ganes de tornar i a les noies, gràcies ja que em prepareu un aterratge suau! Petons, Patri


diumenge, 12 d’octubre del 2014

El Marçal

Vull dedicar aquesta entrada al meu fill estimat. Reprodueixo la conversa que vam tenir fa molt poc.

Conversa:
- Marçal et compro un xandall que per còrrer i fer el gym ara que fa (feia) molt fred potser et va millor.
-No, mama, que jo no sóc de xandalls, ja ho saps.
-Vale fill meu, però d'on surts tu?, no és tan raro tenir un xandall per fer esport... mira que aquí fa molt fred i et quedaran els genolls morats.
- que no, mama, que són molt lletjos, que jo no sóc de xandalls, que prefereixo shorts (ara parla així, ell).
- (sospir meu), però et compro un parell de pantalons.
- ja en tinc
- No, Marçal. En tens un que això és com no tenir-ne.
- i els de Barcelona. Per cert, falten 40 dies per tornar. (Ja en té ganes)
- T'aniran petits (ha crescut) i en tot cas, te n'has de comprar i aquí són molt baratos (TJMAXX, tots dempeus).
- Amb una condició
Ja us he dit que aquí els nens no es poden tocar, així que torno a sospirar, per no donar-li un clatellot.
- quina?
- que el que escollim i portem als vestidors serà el que m'emprovi i que no vindràs deu vegades amb coses i coses que has trobat i que jo no he escollit.

Quedem d'acord i anem als vestidors amb un munt de roba, que al final es redueix a un pantaló, un jersey, cap camisa (per què la vull, doncs per Nadal, jo que sé, per tenir-la) i una cosa horrorosa de colors que s'ha posat per anar a l'escola (has d'anar amb uniforme, jo vaig com vull, doncs molt bé, guapo, tu mateix). Així estan les coses.

Ahir vam anar de race, o sigui, a fer una carrera. La Julie que és la dona de l'entrenador, una americana rossa i alta, molt guapa, casada amb un senyor baix i grassonet que és el Sosa entrenador, m'ha dit que el propera dimarts és la darrera carrera. Se suposa llavors que han de sumar punts, i el Marcal només n'ha fet dues. Fatal. Però bé, el tema és que ahir el meu nen va quedar desè, i ja sé que no és gaire, però no està mal i a més va estar el millor corredor de la seva escola, o sigui que la Julie se li va acostar cridant com una boja, God job Marcal, gooooood job, i tots els pares amb xandall i mares que estaven allí es van tornar com a bojos d'alegria. Comenco a entendre coses d'aquest país. La passió que tenen pels esports, fan que els seus nens els practiquin nit i dia, entresetmana i caps de setmana, i en practiques dos o tres per nen. Això vol dir a la pràctica que les mares o pares, o àvies, es passen tot el temps portant nens amunt i avall, ja que aquí no hi ha transport públic i evidentment, no poden anar sols si tenen 8 o 10 anys. I si són bons, després els bequen a la universitat. El resultat, és clar, és que són una potència en esports, però no sé, les converses amb els adults sempre són, hauria d'anar al gimnàs que pago, i no hi vaig etc. Parlant de gimnàs, la Gaby, la Blanca i no sé qui més han organitzat classes de zumba a una sala de San Patricio i m'han convidat, potser m'hi passo, pot ser divertit encara que no aprengui molt anglès perquè són la branca mexico-americana, i clar, parlen en espanyol.

Però el motiu principal del post d'avui és el lio que ha muntat a l'escola. No he acabat d'aclarir si eren uns deures no fets, o un control, o què, però el tema és que a la classe de religió havia d'escriure una pregària inventada. Resposta del Marcal, I'm don't believe in god, o sigui, jo no crec en déu i explicació seva, com vols que li faci llavors una pregària?

Total que la seva teacher, Ms Preston i la Major, Ms Scumacher han trucat, a qui?, doncs al Ricard. El tema és que segons elles, a més d'aquesta pregunta que pot obrir nous horitzons a altres nens de l'escola que ni se'ls ha acudit manifestar ateisme i quedar-se tan amples, tema que les preocupa de forma terrible, a més hi havia una altra pregunta sobre uns ensenyaments de Jesús que ha deixat en blanc. Imagino que en el fons els escandalitza que el nebot del capellà es declari ateu. On s'ha vist?

El Ricard els hi ha dit que tranquis, que no passa res, que prefereix un nen que pensi mil vegades a un tonto que no raoni, però que parlaria amb ell. I que era una excel.lent oportunitat educativa per parlar de déu amb ell i amb que estaria bé conèixer el discurs de Jesús encara que un fos ateu.

Total que hem anat a un sopar i pel camí, al cotxe, el Ricard, el nen i jo hem parlat del tema. Hi havia, és clar, molts temes a parlar i la veritat és que jo pensava que ho estavem fent de conya, en plan, està bé que contestis això però t'has d'adaptar i no t'has de tancar a conèixer coses sobre Jesús ja que va ser un personatge històric i hi ha coses que ell denunciava que encara passen, i bla bla bla. El Marcal ha dit que ell no tenia problema en fer religió fins certs límits, i demanar-li una pregària per déu, al que ell nega l'existència, era traspassar-los i que no estava disposat de cap manera. I que no tenia present cap més pregunta i no era conscient d'haver deixat res sense contestar. Al final hem quedat d'acord en que al Marcal li cau bé el seu avi, que és ateu i no va a missa, però que coneix tot això i que no per això és creient ni res, i que ell també tindria interés en saber més coses, o no, vés a saber.

En fí, que hem quedat que el Ricard l'ajudaria amb els deures de religió i que llavors seria un crack perquè què millor que un capellà t'ajudi? Aquest cap de setmana ha de fer un gràfic amb tots els sacraments, que m'ha semblat sentir que eren 7. No ho he pogut confirmar ja que a mi em surten bateig, comunió, confirmació... what else? Li hauré de preguntar al Ricard.

Doncs després, suposo que com a venjanca o el que sigui, durant el sopar, el Marcal s'ha portat de pena. S'ha dedicat a resoplar, a caure's de la cadira, a contestar, a fer soroll menjant, a interrompre, a demanar el mòbil i el molt capullo, a explicar que quan un menjava molt, el millor era vomitar per seguir menjant, i ho ha fet en anglès que ja ha après prou. I sopavem amb una parella que s'han dedicat a explicar que l'Obama era nascut a Kènia, of course, i que no tenia dret a ser president, us ho podeu imaginar? Hi ha cops que el Ricard i jo ens miravem i ens ofegavem de risa, o miraven a l'infinit per no posar-nos a riure, pel nen i per la situació, però al final m'he enfadat i s'ha anat directe al llit després de prohibir-li parlar durant el trajecte de tornada, fotre-li una bronca que és llarga d'explicar però que tenia a veure al comportament, a l'adaptació, al respecte pels senyors que ens convidaden i al Ricard que és el seu amic, etc etc. M'estic pensant el càstig perquè de debó s'ha passat. Segon cop que li hagués fotut un clatellot i és clar, aquí hagués sigut encara pitjor.

O sigui, que vaig fina amb la criatura. I demà marxem a Atlanta 4 dies a veure la Olga.

Ja hem tornat i acabo el post. Desfem la bossa de l'escola i em trobo notes de Ms Preston, a saber, Missing homework de religió i 3 dies sense portar l'equip de gym. Això darrer és pura mandra i que està pasota. I ara resulta que per fer els deures de religió s'ha de comprar una cartolina, i és clar, són les tantes i acabem d'aterrar d'Atlanta, després d'un viatge de cinc hores. I que en realitat, no són per dilluns, si no que no ténen data d'entrega... en fí.

De moment, castigat sense play i sense mirar videos estúpids de You Tube d'aquesta colla de tios que es dediquen a jugar al Maincraft i a dir tonteries. I ja veurem quan s'aixeca el càstig, que aquí ningú ha dit que això fos ni una democràcia ni assambleari, que mano jo i punt.





divendres, 3 d’octubre del 2014

La tardor ha arribat a Racine. Ara enlloc d'arbres verds, gespa i cases trobareu arbres vermells o a mig fer-se vermells i grocs, gespa i cases. Bé, de debó que és forca bonic de veure, encara que em temo que si el temps continua com ara, cel tapat, molta pluja i vent vent vent i vent, no apreciaré el magnífic canvi de colors que suposa la tardor. Per mi que duri, ja us ho dic ara, com més tardor tinguem, més tard vindrà l'hivern i la neu. Respecte a això hi ha diverses opinions. Alguns em diuen que la majoria d'anys comencen a principis de novembre. Altres que que va, que fins gener o així no neva. Ja estic aprenent a conduir amb neu, has d'anar a poc a poc i anar frenant a cops petits. No crec que sigui difícil encara que espero que no nevi, francament.

La complerta integració al ritme de vida de Wisconsin no dóna per gaire més entre setmana i no em vull repetir. Ja ho sabeu, m'he convertit en un mare taxi amb sudadera que passeja al nen per tot arreu, no arribo als límits de fer cockies, encara, ni he après a fer manualitats. En canvi, els caps de setmana l'activitat se m'incrementa de forma exponencial.

Fa un parell de divendres, el Marçal tenia festa a l'escola i el vaig portar arrossegant a Kenosha per visitar el museu de la guerra civil. Per variar, el Marçal preferia quedar-se jugant a la play i el Ricard no va ajudar gaire ja que va dir que ell tampoc aniria ni que el matèssin. En qualsevol cas, al final, el Marçal s'ho va passar bé ja que vam veure un parell de videos a una sala circular i ho veies tot com si fos una X Box 360º i hi havia reproduccions de persones, cases, botigues i diaris que no sé si eren molt exactes o no, però divertits de mirar. Vam fer un passeig pel downtown de Kenosha que, francament, li dona mil voltes al de Racine, encara que això no costa gaire. Potser va ser també que feia un dia esplèndid, i tot es veia molt maco. Després vam anar a sopar a casa els Hoff. L'altra activitat memorable va ser la visita al Discovery World que és una mena de museu de la ciència però a l'americana, a lo grande. El museu està just a la zona de Milwaukee del costat del llac, a l'altra banda del museu d'art on hi ha el pont de Calatrava. Ja hi vam anar, us enrecordeu? En ple jet lag fa 10 anys. Va ser una gran visita. De moment no hi tornaré ja que la Sue em va dir que em convidaria i com és americana en teoria en fio d'ella i entenc que ho farà. Doncs bé, al Discovery World vam anar amb la Kera i la seva família després d'esmorzar a una Family Farmer, crec que es diu així, que és un lloc on tornes a menjar com un porc per variar. Ous, bacon, french toast amb cilantre, tortitas amb aquell potingue que li posen, etc. Ens passem el dia menjant, és increible. Espero trobar el lloc de nou, no per menjar més, si no perquè estava al barri antic de Melwaukee, o sigui, un barri construït fa uns 200 anys com a molt, però bonic, amb edificis històrics, botigues i un mercat bastant divertit, ja que les parades reprodueixen el que serien totes les botigues americanes però en petit. Excepte la peixeteria que semblava més aviat una parada asiàtica amb tot de bitxos raros i venuts a pedaços. Vull dir que et venen la llagosta, però també les potes que estan a un cubell enorme. Caríssima, tot s'ha de dir. A fora del mercat com qualsevol mercat que s'aprecii, tot de parades de roba, bijuteria i coses així. I tot ple de pumkins, o sigui, carbasses. Una gegant i tot -ja sabeu que aquí ho tenen tot gran- i el Marçal es va fer una foto que va quedar horrorosa. Després de pendre un snack, torna a menjar, vam anar cap a casa la Kera a on ens vam fotre dues ampolles de vi blanc entre les dues. O sigui que al moment de sopar a les 6 de la tarda jo ja anava com les cabres per variar. La Kera té un certa facilitat a beure en excès, per dir-ho d'alguna forma, i jo sóc dèbil, ja ho sabeu. Per sort va venir el nen, o sigui, el meu brother que ens va portar a casa. Jo hagués acabat a la comisaria i expatriada segur.

I diumenge, al baseball, beisbol pel món. Tenia ganes d'anar després de la vegada que vam estar a Washington amb les sisters, encara que s'ha de tenir ànims ja que va durar 4 hores i vam entendre el joc tan com l'havien entés quan vam anar la primera vegada. Però és xulo estar allí, inflar-se a hotdogs i cervesses i passar l'estona. Van guanyar els Cups que és l'equip de Chicago que jugava contra els no sé què de Melwaukee. Allí s'asseuen tots barrejats, o sigui que et pots trobar a una fila una gent d'un equip i al costat, els de l'altre. La zona més divertida és la de fumadors que el Ricard i jo vam visitar un parell de vegades. I el Ricard em va convidar a un cóctel, o sigui que més glamour impossible. A part d'això, primer es canta l'himne i al mig del joc, o sigui, a les dues hores, God Bless America. Aquí tenen assegurada no declaracions d'independència per 100 anys (copyright del Ricard) i així és. Quina manera de fer país, tots dempeus amb la mà a sobre el cor. Vaig trobar a faltar les presentacions de veterans de guerra i les cheersleaders que vam veure a Washington. L'Ethan em va dir que era pel caràcter de Wisconsin, o sigui, que són gent reservada, eixuta i seriosa que no està per festes descontrolades.

I respecte als aconteixements més recents, divendres passat el Ricard va fer paella per 8 i jo li vaig fer de pinxe i de provadora oficial, i una mica de suport ja que cada vegada que m'escaquejava em cridava perquè estigués allà al seu costat. Li va quedar boníssima, però teníem molts dubtes amb la cocció, arròs, temps i etc., encara que els convidats es van fotre 9 ampolles de vi, jo crec que s'haguèssin menjat qualsevol cosa. Hi havia la Kera, que es posa molt alegre i que vol ser la meva germana i vol conèixer a la meva mare ja que les mares de les seves germanes, són la seva mare i ja us podeu imaginar, la tonteria aquesta que t'agafa si t'has begut una ampolla de vi sencereta. Val a dir que cada cop que el Ricard i jo sortíem a fumar al patio, la Kera venia amb nosaltres i s'asseia a la mateixa cadira que jo, i que el seu marit trigava exactament tres minuts en sortir també, tot i que cap dels dos fuma. A part del vi, ens van portar un pastís enorme que ningú es menjarà, però bé, ens encanta tenir a la nevera. També ens han portat quilos de carn congelada, que algú hauria de cuinar.

Ah sí, i dissabte a la nit vam anar a un lloc molt divertit de Racine, que està al costat del port i que hi ha músic en directe i menges, com no, burguers, grilled cheesse sandwiches i pastissos enormes que no vam demanar. Em va encantar, no sé com no hem anat abans. Si no fos pel fred, seria collonut anar a sopar allà, al costat dels velers i del parking, que és una altra mania que tenen aquí a Wisconsin de posar parkings a tot arreu. És pràctic, però seria més bonic tenir un espai amb taules i sense cotxes, no? Encara que ja veig que de calor en tenen un parell de mesos l'any i la cosa no dona per pendre gaire la fresca. Abans de sopar, vam anar de compres als outlets de Chicago i em vaig comprar una camisa i uns pantalons a DK, o sigui, que ja podeu començar a parlar-me de vostè, i una jaqueta de llana (la meva la vaig possar a l'assecadora o a la rentadora o no sé què vaig fer i la vaig destrossar l'hivern passat) i uns altres pantalons a Banana Republic. Juro que no torno a anar de compres,  ja que m'hauré de comprar una maleta per tornar a Barcelona i a més em cansa bastant i a les dues botigues ja estic marejada i tot és molt gran i s'ha de caminar molt. Em vaig vetar l'entrada a les sabateríes, encara que necessito unes sabatilles ja que vaig descalça i comença a fer fred i em queden els peus gelats, i juro que ja no em compraré res més. Però no us podeu imaginar el gust que dona quan pagues, no sé, 80$ i només se't carreguen 60€.

I poca cosa més. Estic intentant anar a passar la ITV del cotxe que venç el 16 d'octubre i que el Ricard vagi a apuntar-se al City Hall per poder votar. Els ànims estan una mica pel terra perquè guanyarà el candidat Republicà. A mi m'agradaria acompanyar-lo, per veure l'ambient electoral. Per cert, poc després d'arribar a Racine, un dia que anavem en cotxe amb el Ricard i anavem mirant les cases (no hi ha gaire més que mirar). Algunes tenen banderetes a fora quan estan a la venda i posa en venda o el que sigui, i porten el nom de l'agent immobiliari. Doncs li vaig dir al nen, hi ha un agent que té moltes cases, i ell em va dir, que no tonta, que és el candidat republicà. O sigui, que molts es posen banderes amb el nom del tio a qui votaran al seu jardí junt amb la bandera americana. En fí. La candidata demòcrata és una dona i sembla que té poques possibilitats o sigui que no estem per moltes alegríes.

I res, que el Marçal està més tranquil a l'escola i sembla que no té més càstigs i que ja no xerra als passadissos o no el veuen. El que sí que donc fé és que ja té nòvia oficial, encara que només li duri fins els novembre, i que almenys se l'ha buscada de la seva quinta (bé, té un any més, però no cinc)
i que va a la seva escola, de moment, és la única convidada a la festa d'aniversari que estem pensant en fer. Això sí que serà una prova de foc, perquè aquí sembla que fan festes temàtiques amb personatges i coses, us ho podeu imaginar? és més, penseu que jo ho faré? Li he dit que els hi faci una classe de scoocer que és com li diuen al futbol aquí, i que després els convido al McDonalds. Sóc una mare terrible.

Fins la propera.


dilluns, 22 de setembre del 2014

Les attentions

La setmana ha passat volant i ningú sap molt bé com. Aquí anem variant els estats d'ànim. Hem passat del, aquesta escola és una merda i vull tornar a Barcelona ja! A, puc anar a jugar a casa l'Alex?, ens divertim tant al pati!  Contradiccions adol.lescents del Marçal.

 M'han fet un petit avís de certes faltes de disciplina, i que un cop han averiguat que no es tracta de malsentesos per l'idioma, han fet que tots els teachers i la principal es posin nerviosos. Es veu que aquí no es porta gens això de recolzar als mestres amb la seva tasca pedagògica per part dels pares, i els nens són una mena de déus transportats pels àngels a la terra que no fan res malament. Quan li vaig dir a la principal que fés el que ella cregués, vamos, el que facin per aquí, va possar uns ulls com a plats. No és que és porti molt malament, simplement, torna el Marçal normal, es mou a la fila, corre pels passadissos, xerra quan ha d'estar callat, sempre ha de fer alguna cosa diferent just en el moment que n'ha de fer una altra i li fa mandra aixecar el braç a la classe i es rodeja el cap amb el braç mirant a l'infinit.

El Marçal opina que aquesta escola sembla una acadèmia militar. Jo tinc entés que al Frederic tampoc poden cridar pel passadís, ni posar-se a còrrer quan pugen en files, així que no hi ha per tant, imagino. Ahir que vam tenir un moment de sinceritat mare i fill al cotxe em va confessar que calcula que té un promig de 2 faltes setmanals o attentions, que és com li diuen aquí els avisos. Són faltes lleus, em va dir que encara li podien posar súper attentions que és pitjor encara. Els attentions són per parlar pels passadisso bàsicament, i que pensa que en deu tenir dos per setmana, més o menyys i que a més, com li sembla una norma injusta i estúpida, doncs que pensa seguir parlant encara que ho faci a les parets. Ole mis huevos y mi niño, que té uns pebrots que no vegis. Li he dit que així no anem bé, què vols que faci? Doncs res, que acaba d'arribar de l'escola i avui li han posat tres més, calcula, dos Ms Preston (no para de posar-me attentions, em té mania!, i el profe de música, per xerrar).

Apart de treballar, portar al nen al cross i comprar-me una dessuadora que és com es diu correctament sudadera i estar així més conjuntada amb  les mares que estan per allí quan anem al cross, el tema és que estan fent obres al carrer (carretera) de casa i que ara em torno a perdre, si no opto per fer una volta enorme per la 31 i la 38 que són dos carrers (carreteres) més amples. Dic això perquè un vespre que vam anar a sopar, l'Elisabeth em va dir, ara t'ensenyo com creuar pel mig del parc i anar directament a la parròquia, es molt fàcil, entres per aquí, només segueixes i segueixes la carretera sense desviar-te i veus, just aquí en aquesta cantonada, gires a l'esquerra (o dreta, jo què sé, si no sé ni quines són ni en català, ni en castellà ni en anglès per desespero del meu fill) i ja ho tens. Fàcil. Doncs al dia seguent el Marçal i jo perduts pel mig d'un parc, que no és com un parc nostre, és enorme i té cases a dins TOTES IGUALS, i vinga donar voltes com a bojos i tots els veïns que hi havia per allà mirant-nos passar les cinc vegades seguides, perquè aquí són molt de mirar si veuen coses sospitoses i una tia amb un Honda que passa cinc vegades seguides, que voleu que us digui, els hi deu semblar sospitós, tot i que el barri està forrat de càmeres que textualment VIGILEN LA INTEGRITAT DEL BARRI I DELS VEINS. I el GPS vinga a dirigir-me al carrer en obres i per molt que el Marçal li digués que no, que no podem passar, QUE NO TIA, res. Al final, agafa la 38 i dona toooota la volta per les afores de Racine fins la 31 i el nostre carrer pel costat nord. Ja parlo com ells, at the traffic light, turn right on to Northwestern, and at the next intersection, turn left and you'll be in your street. I jo encara estic pensant què coi és right o left, que sóc ambidextra. I tenim per tres mesos d'obres. I he vist que han pintat la nostra entrada el que significa que quan hagi après a entrar pel costat nord, m'ho tallaran i hauré d'entrar pel sud i encara serà més dramàtic perquè per la banda que han deixat oberta encara puc tornar sense fer volta de les classes d'anglès o de la 94 que és l'autopista i que si la trobes, estàs salvada ja que com a mínim vas o a Chicago o a Milwaukee i Racine està al mig.

A part de les penúries conductores, divendres vaig anar amb la Verónica, una feligresa molt activa que es vol fer amiga meva a un Mall. El Marçal es va negar en rotund a acompanyar-nos. M'he comprat dos parells de botes i ara tinc una mica de remordiments. Com ja sabeu, a partir d'ara el lema de la meva vida és viure al límit i amb poques coses. I jo vaig, i em compro dos parells de botes. Que no necessito. Ara, són súper guays. Una completament inútil si es posa a neva -com han de ser les sabates, per altra banda- però són tan xules que no em vaig poder ressistir, i les altres, doncs mira, semblants a les que li vaig regalar a l'Anna petita, i ara sentia com un buit per no tenir un recanvi per aquest estil de botes. El meu nou lema de vida serà viure al límit, amb poques coses i algunes sabates.

El dependent em va fer un descompte addicional, i m'han sortit, si no tirades de preu, bastant bé. Li vaig fer pena perquè aquí tothom té dues coses quan va a comprar. A part de diners, en teoria, o crèdit,  té les targes de les botigues, ja sabeu el que vull dir, rotllo Caprabo i coses així. Si una és capac de portar-la a sobre (jo no, jo no vaig mai amb bolso, ja ho sabeu) doncs et fan descompte, generalment pot arribar fins a un 25% que és bastant. També ténen els cupons, que són molt populars i que serveixen per comprar roba o menjar o el què sigui, i que els treuen de la propaganda que t'envien a casa i de les revistes. A mi em sembla molt complicat. Jo crec que em donen cupons d'aquests al súper però mai sé on els poso, i després, me'ls trobo al calaix del lavabo o fent de punt de llibre. Ara en tinc uns quants per casa del Ricard però que em matin si sé a on. Total que em va preguntar si tenia cupons i jo amb cara de pena li dic que no, i va i el noi treu una revista de sota el calaix i em retalla un. Un encant. O sigui, que botes noves amb súper descompte. Hauria de tornar a comprar a la botiga però està lluny i la Veronica està entestada a que conegui tots els Malls de Wisconsin i aquest ja l'hem fet.

A part de comprar, la Verónica m'ha alliconat bé sobre a on i a on no puc anar de Racine. Es veu que el barri que comença just al davant i al costat de la parròquia és molt perillós, i no és perquè sigui de morenos, noooo, no, que aquí no som racistes ni res. És perillós. Era un barri d'italians i polacs que van construir la parròquia però que van marxar i clar, van venir els mexicans i els negres i el barri fet un desastre. Que no hauria d'anar de dia passejant ni de nit, ni en cotxe ni passejant. Que hi ha tirotejos i coses així, drogues i delinqüents. No penso fer-ho clar, vull dir que no sóc tan boja, i si em diuen que no hi vagi, no ho faré, encara que m'he passat hores circulant per allà perduda i la meva benzinera preferida està al barri perillós i ja sóc amiga de tres d'allí que m'ajuden a pagar i no m'han robat la visa, ara seran una amistat truncada, quina llàstima. Això no li vaig explicar a la Verónica, per suposat.

Respecte a les activitats, dissabte el Marcal i jo vam anar al museu Harley i sí que vam ficar-nos però de fons als barris xungos de Melwaukee, en plan Hogueras de las Vanidades. Heu llegit el llibre? Es tracta d'un paio blanc triomfador que surt de l'autopista per una sortida equivocada i sense voler es fica a un barri xungo a on atropella a un noi negre. Nosaltres igual però sense atropellar a ningú, per sort. Resulta que la sortida de l'autopista que et porta al museu estava tancada per obres i llavors, vam sortir per la següent i diguem que el Marcal no és precissament el guia de l'any, pobre. Total que vam començar a donar voltes per sota les autopistes i a ficar-nos de cap als pitjors barris de Melwaukee, amb la conseqüent emoció per part del Marcal que no podia ni respirar d'emoció, en serio. Té el desig d'anar al barri xungo de Chicago, i supos que davant de la meva negativa, el xungo de Melwaukee ja li deu anar bé. Un barri xungo de Melwaukee es composa de les mateixes casetes cutres de Racine però amb tots els vidres trenscats, cartrons, senyors i senyores amb aspecte dubtós passejant pel carrer -això és molt sospitòs- carros de súper ples de trastos, cadires en mig de la carretera, etc. El Marçal volia fer fotos amb l'Iphone, el molt insconcient, i com ara no tinc un cotxe per desactivar els mandos, o sigui que la feina va ser meva perquè no les fés, i ara no tenim documentació gràfica, ho sento.

Malgrat tot, d'una cantonada va sorgir, com una aparició, el Museu. Un museu petit, concentrat i ple de Harleys, bastant xulo. No dona temps a que els nens es cansin i es comencin a tirar pel terra i allò que fan els nens als museus.

Dissabte al vespre, el Ricard i jo vam sopar amb l'Elisabeth i unes amigues seves al Vero, que és un restaurant internacional, que ja vam anar la primera setmana. Val a dir que és un bon restaurant i vam conèixer a la duenya que és la ginecològa de l'Elisabeth i no m'ho invento. L'altra vegada vaig menjar búfal, dissabte duck, que és ànec. Molt bo. Les noies aquestes cridaven molt, parlaven molt ràpid, igual que ho devem fer nosaltres quan anem a sopar amb amigues, imagino. També es van dedicar a tirar-li els tejos al cambrer, que francament, li faltava un hervor (no sé com dir-ho en català). Total que el noi es va estar explicant-nos com estudiava a la universitat, suposo que era perquè veièssim que no era un simple cambrer, i dir-nos que ell era de Melkaukee i no de Racine, etc, com si a mi m'importés. Quan em va dir no sé què li vaig dir, per favor, parla més a poc a poc que no entés res del què has dit fins ara, i va riure així, je je je. Menjar bé, servei lentíssim i els hi faltaven la meitat dels plats. Després Karaoke i a dormir. Jo canto fatal, encara que m'agrada fer-ho. El Ricard canta bastant bé -us enrecordeu de la boda de la Laura?- però la sorpresa va ser l'Elisabeth que canta súper bé, en sèrio. Per altra banda, res comparat amb vosaltres, noies amigues meves, ens divertim molt més quan anem a sopar. I sou molt més guapes.

I diumenge al matí, després de missa, of course (missa a la que vaig haver d'arrossegar al Marçal que es volia quedar llegint Los juegos del hambre, que és el seu llibre favorit, a la sagristia, però mai ningú li ha dit que tenia opció de no anar-hi, es va a missa i punto, vam anar a casa la Glòria que feia una party amb alguns profes de l'escola per veure fútbol americà. S'havia d'anar amb la samarreta del Packers que és el nostre equip, o sigui, l'equip de Wisconsin, però jo vaig passar de tot i de comprar una samarreta d'aquestes, llavors la Glòria em va donar uns collarets verds i daurats que són els colors de l'equip. Com són de perles els hi regalaré a les mini twins que els hi encantaran. Vam perdre. Jo no em vaig sentir molt apenada, però algun del profe se'n va anar bastant ràpid, suposo que amb la cara que se'ls hi queda a alguns quan perd el Barça. Per cert, fans altars com he vist que fa alguna gent, amb els colors, fotos dels jugadors, etc., ja sé que hi ha gent que ho fa també, ho he vist. Lo remarcable d'aquestes reunions és que tothom porta alguna cosa i hi ha a lot of food, que és el que em va dir la Glòria quan em va convidar. Les reunions americanes són de 12:00 a 3:00pm més o menys. El Ricard va venir també i em va intentar explicar les regles del joc, no vaig entendre res, però crec que has de viure 10 anys als US per fer-ho. Em va dir que era una combinació de rapidesa i estratègia. Jo només veia tios tirant-se a sobre del pobre desgraciat que tenia la pilota aquella. De la american party vam anar al cumple d'un mexicà a seguir menjant i a cantar al karaoke que és el què fem amb els mexicans. Allí estava la Yasmina, recordeu, la novieta admiradora del Marçal, la de 12 anys, que s'ha declarat unilateralment la seva nòvia. I ell està una mica horroritzat. Com que li fiscalitzo les converses al Kik, he vist que la Yasmina es dedica a enviar-li missatges súper bonics i el Marcal constesta sí, no, què soso és el meu fill, per favor.

Bé, acaba d'arribar el Marçal a casa i m'ha dit que li han posat tres attentions avui. Dos la seva profe, Ms Preston i una el profe de música. No sé com acabarà la cosa, la meva intució em diu que no gaire bé.

Fins la propera, Patri


diumenge, 14 de setembre del 2014

The Race

Avui diumenge m'han deixat sola, i no vull deixar passar el cap de setmana sense explicar-vos la carrera de dissabte. Ens van convocar a les 8 a un parc de Melwaukee, que és una ciutat que està a uns 40 o 45 minuts de Racine (per autopista, no caminant). O sigui, que una que és precavida, va sortir una hora abans, a les 7 sí, amb 4 graus perquè el nen hi participés. Per mi, portar al nen a un event esportiu a les 7 del matí té pràcticament la categoria de fer un cupcake, perquè entengueu el meu estat emocional. I més quan el nen no s'aixeca ni a tiros i l'haig d'arrossegar jo per tota la casa perquè es posi els pantalons. I els vidres empanyats i xops del cotxe, ideal per conduir. Un poema tot plegat.

Total que com ja domino totes les carreteres i autopistes, vam arribar uns vint minuts abans. Congelats. Què és el primer què fas quan arribes a un lloc així? Doncs buscar el bar, no? per fer un cafè? doncs no, ni bar ni res, gespa i esquirols que aquí n'hi ha un munt i som com rates. A un edifici que era com un centre de recuperació de la fauna de Wisconsin tenien una paradeta amb pastes i cafè, but only for coachers, ni tant sols pels corredors ni les seves mares. i jo, really? i quan estava pensant com dir-lis que total, per un cafè ningú ho notaria i a més, érem els tercers en arribar i  ningú no ho sabria mai excepte el Marcal que ja m'encarregaria jo de silenciar-lo etc, el recepcionista em va convidar a passar a la recepció i ens va convidar a esmorzar. I ens va obrir la zona d'animals i vam poder contemplar granotes i serps de la zona que es dediquen a rescatar per repoblar el país, apart d'esquirols abans campaven aquests bitxos . Sort d'ell, que si fos per les pècores que repartien esmorzar pels entrenadors encara hagués pillat una pulmonia.

A les 8 en punt van comencar a arribar pares i nens. A mi ja em costa distingir als nens, tots s'assemblen bastant, així rossos, i els pares ni t'ho explico. I més tots els pares anaven vestits com si fóssin ells els que corrèssin, o sigui, amb xandall i gorres. Cal? A veure, no és que vulgui criticar, jo no sé si a Barcelona o on sigui la gent fa el mateix. Només vaig acompanyar al Marcal a dues o tres competicions de natació i la gent no anava en banyador, és clar. Potser també van en xandall, i no és american style si no international style, és més generalitzat vés a saber. El tema és que jo anava amb botes i abric gris i semblava que m'haguèssin tret d'una patada d'una oficina i hagués caigut al mig d'un camp de gespa. I molt traumatitzada. Finalment, van arribar els pares del meu team, tots amb xandall i jo, dos pares i una mare. No vaig poder fer fotos perquè estava paralitzada de fred, però hi havia arbitres amb samarretes a ratlles negres i blanques com els que surten a la tele. Estic fent una llista de coses que haig de comprar, hi afegiré a més dels guants i el gorro, el xandall. I un got per transportar cafè amunt i avall que és la raó principal per la que no tenen bars en aquest país. Si tothom se'ls porta de casa, perquè els volen?

Com la carrera comencava a les 9 (i perquè coi ens convoquen una hora abans, no tornaré a caure en aquesta trampa mortal) em vaig tancar al cotxe mentre ells entrenaven i els altres pares no sé què deurien fer. Jo posar-me la calefacció i la ràdio. I res, com si d'una senyal de l'univers es tractés, just en el moment que em vaig decidir a sortir i ser sociable, els nens es posaven en fila per còrrer i vaig poder dir Marcal Marcal, i almenys sap que la seva mare el segueix. I com els pares de la resta de l'equip resulta que a mi sí que em distingeixen, em van convidar a anar a la línea d'arribada per rerbre a les criatures. Un pare em va preguntar si era from Spain, sí, doncs ell anglès i va i s'apuja el jersey el molt animal per ensenyar-me un escut de futbol, que suposo que seria d'un equip anglès i dir-me que avui comencava la lliga de futbol i que estava ansiós, jo vaig mirar a l'infinit i vaig dir, quin fred, és això normal? abans que comencés a parlar de la lliga espanyola i del barca que ja em conec el tema. Total que van anar arribant els nens (el Marcal desmuntat) i vam fugir corrents (el Marcal també volia marxar no fós que el féssin cantar un himne o alguna cosa així).

Després vam anar a l'Apple store a buscar un carregador i com a venjanca suprema del matí aixafant gespa, a fer-me la pedicura. I el Marcal vinga a insistir en tallar els cabells, i perquè em direu? Doncs jo ni idea fins que al arribar al cotxe a on havia deixat el mòbil, i hi havia missatges de dues nenes. I no li digueu res que em mata. De la Yasmina (pero yo te gusto o qué?, 12 anys) i de la Lupita (te veré esta tarde en San Patricio? yo sí que iré, 15 anys, suposo que es veu la intenció més forta en aquest cas). I clar, el nen va de crani i no s'acaba de decidir. La Yasmina és molt bufona i de la seva alcada, però la Lupita... diguem que objectivament li deu interessar més. Jo no sé com es fixa amb el Marcal, si li treu mig cos, però què hi farem. Avui l'he enviat a casa d'un amic american american que aquestes nenes me'l destorben i li parlen en castellà.

Apa, fins aviat, petons, Patri


divendres, 12 de setembre del 2014

oh my god quin fred que fot!

Primer de tot i que no se m'oblidi: l'aventura de posar benzina al cotxe. I quina tonteria, no? Doncs té el seu tema, primer perquè vaig anar a la benzinera perillosa que hi ha just davant de l'esglèsia, que és una benzinera cutre i plena de senyors negres que passejen tot el dia sense feina aparent. Aquí només passegen les persones negres i jo els primers díes, serà que no ténen diners per un cotxe? Caminar és un tema de racisme, això és així. Crec que els habitants d'aquesta casa on visc opten per la benzinera que tenim a la cantonada de Spring o State, que són els carrers -a qualsevol cosa li diuen carrers aquí ja que en realitat són carreteres- que et porten o al Down Town o als Malls de la zona nord. Tinc el meu món una mica limitat, sí, però a veure, digueu-me per on us moveu vosaltres, casa, feina, escola nens, a que no feu gairebé res més? Doncs allà hi ha una benzinera que evidentment és més a mà ja que estàs ja circulant i anant on hagis d'anar, però a mi m'agrada aquella benzinera perillosa. He comprat segells i altres coses, encara que no hi ha molta oferta.

Doncs res, aquí et posen gallons enlloc de litres, quina mania en fer-ho tot diferent. Ho he buscat a google, de fet, ho he buscat tot, i us ho envio per si mai veniu per aquí ja teniu la feina feta, o per si voleu adquirir coneixements, encara que només siguin aquests (i sé que a vegades n'adquiriu d'altres molt més inútils, així que...)

1 gallon són 3,78 litres, ni 3 ni 3,50, ni 3,80, fixeu-vos bé.
1 mille són 1,609km, o sigui que quan posa 3 milles no haig de pensar, és un moment, per això em perdia tant, en realitat són quasi 5 quilòmetres, si ho fés caminant seria una horeta llarga.
1 pound són 0,404 quilos, o sigui que quan vaig veure el meu pes en pounds a la consulta de la dear doctor només havia de dividir entre dos (més o menys). Us asseguro que espanta bastant veure el teu pes en pounds... 

Per suposat després hi ha tot el sistema no metric decimal, que no deu ser així per aquí, o sí, ho hauria de calcular d'inchs, yards, acres (encara que aquí ho fan servir bastant per explicar com és el seu jardí, per exemple la meva teacher em va ensenyar el seu jardí i hort i ténen 3 acres  (1 acre són 0,405 hectàreas) i a mi ja se'm fa impossible saber si és gran o petit, però tampoc ho sé veure gaire en metres ja que s'ha de multiplicar la línea vertical i l'horitzontal, cosa que és contrària a una visió total d'una superfície... deixe-m'ho còrrer que estic a una pausa gramatical).

Doncs res, després d'un primer intent i de canviar-me de sortidor ja que em va semblar que la goma no donava per més i vaig haver d'anar a un de la banda de la meva entrada, bé de l'Honda, de benzina, cosa que va provocar que sortís el senyor de la benzinera per ajudar-me i després un noi que semblava netejar els sortidors i un altre que no feia gaire cosa més que estar per allí, i que entre tots m'ajudèssin. I jo recolzada al cotxe i mirant com posaven benzina. A la màquina anava senyalant, un número adalt, que jo il.lusa pensava què eren els dòlars, i a sota un que corria que vés a saber què és. Total, 150$, o 100€ és el que em costa omplir el dipòsit, i qui ha dit que la benzina era barata?

L'altra cosa que té a veure amb mides i similars són els horaris. Això sí que em porta de crani ja que no hi ha manera humana d'acostumar-m'hi. Bé, ahir sí, que eren les vuit de la tarda i m'adormia. Com que ja és fosc vaig enviar el nen a dormir (no té ni idea a quina hora l'envio al llit) i jo em vaig espavilar una mica xerrant amb el Ricard i amb l'Antony. Bé, també vaig mirar la tele que ja us vaig dir que era tant horrorosa com la nostra, però hi ha més canals. Vaig veure un programa de nens desaparescuts, molt bèstia, aquesta era com un resum dels que havien desaparescut a Maryland. Quan em vaig cansar, vaig veure un especial 11S amb el Bush fill, i després un sobre decoració que he vist amb la Laura de dos que es dediquen a tirar pareds i a decorar cases. Una comenca a entendre coses d'aquest país. Al final notícies i crec que ja em vaig adormir. Que consti que no m'agrada mirar programes de nens desaparescuts, és un exercici d'anglès! Ara, vaig boja per trobar los más buscados de América, aquest sí que m'encantaria veure'l. Potser tinc sort la propera vegada. I mira que si em trobo a un delinquent al Mall! Al que anava, el tema horaris.

Els nens entren a l'escola a les 7;25. Dinen o a les 11 o a les 12, el Marcal no m'ho ha sabut dir. Surten a les 14;15 i en teoria haurien de sopar entre les 5 i les 6 de la tarda. A les 8 si tot va bé, al llit. Bé, doncs no som capaços d'organitzar les tardes a l'americana i sopem a les 8 -ja molt d'hora per nosaltres-. A més, he descobert quina és la vida d'una dona del midwest. Treballen o no durant el matí, fins les 3 o les 5, i després comença l'activitat molt lligada a les activitats dels nens.  Jo com que el Marçal ha començat a còrrer amb l'equip de cross-country (o country-cross, mai ho sé) començaré a fer d'autèntica american mother portant el nen amunt i avall. Per cert, dissabte fa la primera carrera a Milwaukee, a les 8 DEL MATÍ!!! en fí, jo que ni tan sols l'havia apuntat al futbol per no haver de llevar-me d'hora els caps de setmanes, quién me ha visto... entre les cockies i això veureu, acabaré fent paelles i cosint botons, al tiempo.

I parlant d'horaris, la bogeria que representa portar aquesta doble vida americano-mexican. Per una banda, els whites que van a la parròquia, amb els que anem a sopar pizzas a restaurants, fem cockies i coses així. I per l'altra, els mexicans que em conviden a festivales i festes a cases que acaben tots fins el cul de tequila i cantant ranxeres amb el karaoke del youtube a les 10 de la nit que és com si fós la matinada nostra (com les nostres sesions de Nadal, Marta Osarte!).

I per acabar, una reflexión sobre la divisió de la vida civil i religosa, no sé com dir-ho. Dimarts vaig anar a la reunió de pares de l'escola. Es va obrir amb una oració dirigida per la principal o directora (veieu que us vaig ensenyant vocabulari bàsic, sempre penso en vosaltres friends i amb el vostre nivell cultural). Jo no sé com és a les publics schools, m'imagino que no, però aquí tot va acompanyat d'oracions. Fins i tot el Marçal ja diu, thanks to god o my god quin fred que fot. Hauré de vigilar a aquest nen d'aprop no sigui que ara vulgui fer la comunió. Al que anava, jo (i algunes de vosaltres que em llegiu) vam ser educades a les salesianes, una escola religiosa, i corregiu-me si erro (això és per augmentar el vostre nivell de català) però mai a la vida es va començar una reunió fent una pregària. És més. Ni tan sols anàvem a missa, que jo recordi: el dia de Don Bosco i poc més, i fins i tot llavors eren més importants les exhibicions de gimnàstica rítmica. No? Potser, recordo vagament un cop quan encara anàvem d'uniforme un dia a la capella a on ens van explicar què era la confessió i ens van posar en filera. Si anàvem en uniforme jo no tindria més de 8 o 9 anys i no recordo de què em vaig confessar, si era una una cucada de criatura.

En fí, que la propera ja us explicaré més del cross-country i que m'he fet voluntària pel menjador de l'escola, o sigui que aniré a servir hot dogs als nens.

Aquest matí el nen -germà- m'ha dit que em quedi tot l'any. Ja no pot viure sense mi! Va fi, us asseguro que torno a Barcelona, i més si això continua igual, 8 graus!

Petons a tots, Patri