dilluns, 20 de juny del 2011

El dinar familiar

Dedicat a la meva mare, que fa les millors paelles del món


La mare compta amb cura l’última tasseta de cafè plena d’arrós i el llença a la paella on ja bull l’aigua. Deu minuts. Sent la porta i veu el seu marit carregat d’ampolles. Somriu. Avui no hi faltarà ningú. Feia setmanes que no els tenia a tots, i que consti que no és tant sols culpa dels nois, tambè ella s’ha descuidat algun dissabte i ha preferit sortir de cap de setmana. La filla gran entra a la cuina i la petoneja. Piquen a la porta, deu ser el nen. La germana del mig està posant les estovalles, només falta la més la petita. Encara dorm?, no, entra badallant a la cuina, la mare se la mira però prefereix no dir res, avui hi són tots i se sent contenta, ja li ho dirà després. Ara cal parar taula. La paella és a punt, nena posa els estalvis, aquells, els que tenen forma de papallona, pare seu aquí, el nen al seu costat, les dues grans, després la petita, estic tan contenta que hi sigueu tots, vejam, des de Nadal que no dinàvem tota la família plegada, la petita badalla un altre cop, ets una maleducada, diu la mare que ja no es pot aguantar més, estic morta de son, protesta la nena, a més encara no he esmorzat, no m’estranya, es pot saber a quina hora has arribat?, doncs bastant d’hora per ser dissabte, no t’he sentit, i què, és que dubtes de la meva paraula?, doncs, ara que m’ho preguntes, sí, ho sabia, ho sabia, n’estic farta, es pot saber de què?, que no confiis en mi, que em controlis dia i nit, doncs si no t’agrada ja ho saps, i el pare, assegut a l’altra banda de la taula, fa un glop de vi, i sospira desanimat, la mare, però somriu, estic tan contenta de tenir-vos aquí!, per uns instants tots menjen en silenci, què tal, és bona la paella? Ningú no contesta, la petita es baralla amb una gamba i el noi mastega mirant el sostre. Avui, mare, la paella no t’ha quedat..., què vols dir?, què no és prou bona?, no vull dir això, segueix la filla gran, és bona, com sempre, però..., i calla no sap què dir, fins que el seu pare li posa una mica més de vi, i l’únic fill mascle de la família enceta un breu comentari amb l’esperança de canviar de tema, heu sentit el que ha dit el ministre de sanitat?, i llavors la germana gran s’exalta, fa mesos que espera els resultats d’una ecografia, i la mare obre els ulls, una ecografia dius? El germà s’empassa un mos de pà i amb la boca plena etziba, no estaràs prenyada, germaneta?, ets un anormal, saps?, i la mitjana reulla al pare i comenta, les ecografies no només són per les prenyades, llest!, ara resulta que ets entesa en medecina!, no, no sóc entesa però tu no en tens ni idea, doncs més que tu, i el pare subratlla, molt parlar de sanitat i no has aprovat les matemàtiques, i el germà, ja hi som, la mare branda la cullera de fusta, algú vol més paella, i la petita, amb la boca plena diu jo i la mare tu no, tu t’has de vigilar, i doncs per què ho preguntes, i la germana segona, per emprenyar, i la gran fa una ganyota desaprovadora, i el pare fa un gest per manar silenci i el germà, algú em pot passar el pà, i la gran trabuca la copa i llença el que li quedava de vi quan li allarga la panera i tota l’estovalla de diumenge es tenyeix de morat, la mare gemega i la petita se’n riu i la mare, vermella, prou riure i vés a buscar la baieta, perquè, si jo no ho he fet, que hi vagi ella, no puc, tu ets més a prop de la cuina, llesta, ella, que s’asseu a l’altra banda de la taula i no s’aixeca ni que la matin, i el germà riu, així té el cul, què li passa al meu cul, que el tens més gros que una plaça de toros, i tu tens el careto més lleig que he vist a la meva vida, fins que la mare s’aixeca i la germana segona, seu mare que hi vaig jo, i quan torna, diu, no costava tant, i la gran, a tu que eres a prop, i el pare fa un altre glop de vi i la taula sembla fer tombs, i la petita, necessito mil peles, i la mare, per què les vols, i la gran, apa mare, i el germà, si no te les dóna, te les deixo jo, tu no perquè després te les haig de tornar, home, només faltaria, i el pare remuga, no és pels diners, és perquè no surti tant, apa pare si ja tinc setze anys, i la germana segona, a la teva edat jo no sortia de casa, tu perquè ets així. Així, com?, una bleda, i tu un vividor, algú vol fruita?, pregunta la mare, jo una miqueta més de vi, diu el pare, vi no perquè ja estàs prou borratxo, menja fruita nena, que encara has de créixer, no vull, una pruna, no vull, deixa-la mare, per què et fiques on no et demanen?, jo, no... ocupa’t de les teves coses, i tu deixa’m estar, ets una pesada, i tu doña perfecta, i què si ho sóc?, sí ja veus, i tu que n’has de dir, té raó, encara no has aprovat les matemàtiques, això no hi té res a veure,  no?, hi té molt a veure, i tu que no tens ni nòvio, ni tu tampoc, ja, però jo no en vull de xicota, no ni poc, què sabràs tu, tu no saps res de la meva vida, ni tu de la meva i si no tinc nòvio no és cosa teva, algú fa el cafè, i perquè no tu?, no t’has aixecat en tot el dinar, dóna’m una cigarreta, fuma dels teus, no en tinc, té ja te’n dono un jo, merci, si fós per aquesta, ja comenceu a fumar?, si ja hem acabat, per què seus al sofà pare?, hem de desparar taula, si ell s’asseu jo tambè, tu a callar i a desparar, per què, perquè sóc un home, doncs jo sóc petita, pel que vols, xata, doncs despara tu, que jo he ajudat la mare a fer el dinar, sóc una esclava, l’esclava de la família, que ho faci ella que ha estat tot el matí voltant pel carrer, de voltar res, nena, que he anat a estudiar, ara en diuen estudiar, escolta llest, calla o et fotré un clatellot que veuràs, apa, comença, valenta... però mare, per què plores?

dijous, 9 de juny del 2011

Cada matí del món

Veig que no he escrit desde finals de maig, o sigui, una eternitat i això que m'han passat un munt de coses. Primer de tot, dir-vos que fa més d'una setmana que vaig a les 7:30 a fer una hora de bici i de cinta, sóc una crack. Amb el que no m'acabo d'animar és amb els exercicis de màquines. Em semblen avorridíssims, i quan he acabat amb la bici, estic destrossada. "Usa los grupos amplios de músculos" em va dir el noi del gimnàs (el que controla, vigila, vaja) i a mi, francament, això d'amplios em sona com fatal i fa que, no sé, la cosa no m'animi. I jo he arribat a certa edat que no vull fer coses que no m'agradin o que no em vinguin de gust, i tampoc faig les que no m'acaben d'animar, com això d'utilitzar grups de músculs amplis. Faig cinta i bici a un lloc agradable ja que veig el mar, i és bonic. Després, quan són les 8:30 vaig un moment a la platja i ja és la hòstia. Respiro, em passejo, miro el sol i vaig a dutxar-me. Total, que a les 9 ja sóc treballant i ja he fet molta feina. Segons les màquines, he cremat unes 300 calories, i a vegades penso, l'esmorçar, i també penso, bé, també m'ho menjaria i no ho hagués cremat. A més, el dels musculs amplis em va dir que això fa que el meu cos es posi en marxa i vaig cremant, no sé si ho vaig entendre gaire, això, el meu metabolisme. El tema és que no ho sé gaire i necessito que algú que ho sàpiga, m'ho expliqui.

Un amic meu m'ha explicat la teoria de la dieta dels grups sanguinis. Jo crec que encara no estic preparada per una dieta, ja que les he començades totes i encara em trobo massa ansiosa. De moment, procuro no menjar tones de menjar, ni de pà i beure molta aigua. Aquest cap de setmana em llegiré el llibre i veuré.

I ara m'adono que us volia explicar les nostres aventures amb l'Sven Nordqvist, l'acte de divendres a l'FNAC, la Fira de Madrid i l'excursió de dilluns a Torà (quin gustet un dilluns al matí, conduïnt entre les muntanyes, quina meravella) però per variar parlo de dietes i de menjar, sóc monotema. La vie. També tinc un conte guardat per penjar. Fins demà.

dimarts, 31 de maig del 2011

Cosint botons una tarda de maig

El mes de setembre de 2010 vaig cometre una estupidesa que en el seu moment no ho semblava tant. Vaig anar a una merceria molt important de Barcelona a comprar les bates del nen d’aquest curs, pensant, estúpidament, que unes bates cares em donarien més bons resultats que unes de mercadillo. Craso error. Generalment, les bates solen durar un parell d’anys si les compres de creixença. Un any l’arrosseguen per tot arreu i al següent sembla que vagin amb minifaldilla, però total, són bates escolars per protegir la roba.

Però les meves bates, ai senyors, duraven un any amb prou feines, i sempre sense la meitat dels botons i amb les butxaques i la cinta de penjar (sobretot, imprescindible, poseu la cinta, ens repeteixen les professores, i jo no sé perquè coi no les fabriquen amb la punyetera cinta, posats a fabricar, no?) arrencades. Total que em vaig dir, em gasto una miqueta més i compro dues bones bates, de cotó gruixut, resistents, d’un parell de talles més, que li durin un parell d’anys amb prou dignitat, i que siguin xul.les que si no el Marçal s’enfada que és molt presumit. I això vaig fer.

Doncs bé, no han aconseguit arribar dignament ni a Setmana Santa, i a un mes d’acabar el curs he hagut de comprar una nova bata. Del barri, de les barates.

Bé, ara jo no cauré en la trampa. El meu nen portarà una bata vulgar.

Per això, aquí estic, una meravellosa tarda de finals de maig, enlloc d’estar al carrer mirant els culs dels nois o les sabates, o llegint un llibre o amb el nen al parc jugant a futbol, estic cosint botons. I cosir botons, per a mi, com tots els que em coneixeu bé, sabreu que és tan insòlit com una balena varada al port de Barcelona; jo no he cosit en ma vida. Quan anava a les monges i feia primer de bàsica la senyoreta Sagrario em va perdonar fer la cadeneta en el treball que fèiem pels pares que era una flor vermella i una tija amb una fulla verda, i vaig poder enrotllar el fil vermell per fer la flor i enganxar-lo amb pega i no cosir-lo com la resta de les nenes. Vam obviar la fulla verda, com si no existís. A segon de bàsica, vaig haver d’anar durant uns quants dies després d’acabar el curs, per acabar de cosir no sé què, que segurament va acabar a les escombraries tant bon punt va arribar en mans de la meva pobre mare, i a quart de bàsica vaig estar tot un curs sencer per fer un pètal que formava part d’una flor, que formava part d’un ram que decorava un bonic coixí que jo mai vaig ser capaç d’acabar. Un pètal ple de nusos i bonys, per l’amor de deu. Em passava les dues hores de costura que em sembla fèiem divendres a la tarda, intentant enfilar l’agulla i aspirant pegamento y medio, i és clar, així no hi ha manera, encara que això ho fèiem totes i la majoria de la classe va aconseguir fer el coixí menys jo. Com que el meu futur no passava per les arts del fil i l’agulla, crec que em van deixar en pau fins que vaig decidir cosir els punyeters botons d’una bata nova de mercadillo pel meu fill.

Però no tot és un camí de roses, com la gent es pensa. Primer de tot necessites agulles per cosir i jo no en tenia. I fils? Doncs sí, llestos, fils en tinc i una capsa plena, que us penseu. M’ho vaig comprar un dia junt amb una màquina molt xul.la que tinc que fa etiquetes de noms per marcar la roba, m’encanta. Un dia us parlaré de les màquines, que m’agraden molt moooolt, molt. Però bé, el tema és que no tenia agulles i vaig trigar ben bé un parell de setmanes en comprar-les per diverses raons: la majoria de les vegades, m’oblidava. Sortia, tornava, joder, sense agulles. I quan m’enrecordava no tenia ni punyetera idea d’on comprar-les. A on compres agulles? No és tan fácil, no. A una merceria va dir la meva germana. Al Corte Inglés, va suggerir una amiga. Total, que al final vaig anar als xinos i allí les vaig comprar, què llesta sóc, oi?

Les agulles són una cosa curiosa. Jo no vaig demanar al noi res en concret, només agulles per cosir (i una goma de cabells cosa que ens va generar un cert malentés idiomàtic i vam acabar millors amics del món) i em va donar un cartró bastant mono que he conservat perquè m’encanta. Té com una cosa de plàstic on un grup d’agulles col•locades en forma de v. Tenen un cap curiós ja que enlloc d’un forat petitíssim per enfilar, ténen dos forats petitíssims el que per mi les converteix en una inutilitat. La resta d’agulles són corbades, gruixudes (de fet és la que faig servir per reforçar els botons) no sé, com triangulars. Una molt gruixuda amb una punta en forma de cullera, per què serviran?

Primer de tot cuso els cinc botons de la punyetera bata. Una a un. Em costa molt, ja que primer dedico uns vint minuts a enfilar l’agulla, deu ser que la meva vista ja no és la que era i a més, mai he tingut molta mà amb això del fil i l’agulla i passar-ho pel foradet. Bé, ja ho havia dit. És curiós per què he escollit una súper agulla (carpet needle) i m’ha costat la tira posar el fil.

Després, el fet de cosir mateix que ja és bastant complicat per la següent raó: jo escullo un fil molt llarg per poder cosir els cinc botons sense haver de tornar a enfilar. Això vol dir moltes molèsties, ja que a cada puntada haig d’estirar la tira el braç, en una direcció no sempre amable amb les meves articulacions. I aquest tema no s’arregla ben bé fins el tercer botó o així, que les mides s’humanitzen a base de fer-les servir. A més, molts cops perdo les referències i no sé quin botó he cosit i quin no, a no ser que el manyoc que hagi aconseguit fer al darrere no sigui de consideració. En resum, una feina tediosa i llarga, molt molt llarga.

I tot aquest text no s’hagués escrit mai si no hagués estat, en realitat, per l’envoltori de les agulles i la varietat. Lo bonic que té és que venen classificades. Sí, a sota de cada agulla, en vermell, hi ha un nom imprès. És un producte que costa 0,75€ i algú s’ha molestat en posar el nom de l’agulla a sota cada foradet i a posar l’agulla correcte, em sembla realment fascinant. Això va molt bé per gent com jo, que no té ni idea perquè podrien servir. I que encara que sàpiga que per cosir botons d’una bata escolar, hauria d’escollir una agulla fina, però com que sóc incapaç d’enfilar l’agulla en un temps normal, escullo una gruixuda i allà la bata, què hi farem. He estat guardant el paquet amb el nom de les agulles durant molts dies i avui just, em sembla que l’he perdut, en fi, res nou sota el sol.

Però no vull que vagi per aquí el conte, vull només dir que el meu fill tindrà una bata preciosa, encara que a un mes vista d’acabar l’escola, i que ja li he dit, a la senyora de la botiga, que la propera la vol de color Blau fosc, i que la farem a mida.

dissabte, 28 de maig del 2011

Compañeras de duchas

Estáreis orgullosos/as de mi. Esta mañana, solo levantarme, he ido al gimnasio. Sí, amigas, yo sola, y he hecho 20 minutos de bici y 5 (ya sé que és poquet, pero mi rodilla no da para más) de la otra máquina, eólica o no sé cómo se llama. Duchita y al bar, a tomarme un cortado y beberme mi primer litro de agua del día. Very important beber dos litros diarios y yo los prefiero beber de golpe, en dos tongadas y así ya lo tengo hecho. Mis amigas del club estarán muy orgullosas de mi, les enviaría un e-mail si no fuera porque estoy cansada de tanto ejercicio.


En realidad, el motivo de la nota, más que presumir por mis insignes ejercicios, que también, es porque he compartido ducha con tres mini chicas de 7 u 8 años. Al entrar, habían dos que comentaban sobre una tal Sofía, que, te has dado cuenta, siempre va de rosa? No le queda muy bien, con ese pelo, no crees? He entrado y me han repasado ambas y me han olvidado, y seguían, yo de la Kitty ya estoy un poco cansada, que quieres que te diga, creo que mi color ya va a ser el negro, entonces ha entrado otra: hoy no me pienso enjabonar, primero porque tengo prisa y segundo porque creo que no es bueno ni para mi piel ni para mi cutis. Y la otra le suelta, mi madre dice que esto son tonterías, que el jabón es bueno, pero ella, claro, tiene arrugas y que sabrá. Y la otra, que parece que no escuchaba va y le dice a la petarda del jabón. En tu cole hay un tal Nico? Nico Vazquez, sí? Le conoces? Sí, iba a mi colegio pero se fue, que simpático, no? y la otra, pues sí, no es guapo, pero es simpático, me hace reír mucho! y la primera, te gusta o qué? hombre, como amigo más que nada, a mi gustarme, me gusta el Sergi, este sí que es guapo...

Y se han largado las tres retacos de un metro escaso, con sus gomas, jabones y toallas rosas. Dios mio, tienen la misma edad que mi hijo, angelito, se lo merendarán vivo.

dimecres, 25 de maig del 2011

Reflexiones sobre moda masculina

Con la que está cayendo, y yo, el otro día me paseaba por un lugar que no voy a nombrar, rodeada de familias con carritos y bebés por los que fui empujada en diversas ocasiones, y fijándome, para variar, en los chicos, y llegar a la conclusión de que hay una vestimenta que debería estar absolutamente prohibida en todo vestuario masculino que se precie, excepto en casos particulares como navegando a vela o pintando una pared. Se trata de los pantalones cortos a la altura de la rodilla o los piratas, a la altura del tobillo.

A ver, los pantalones cortos para ir por la ciudad deberían ser quemados o sacados inmediatamente de la circulación, por dios, tuve un par de sustos visuales que me podrían haber costado el régimen, del impacto y la ansiedad que me produjeron. ¿Es que no tienen espejo ni dignidad? La mayoría iban acompañados de sus mujeres. ¿Es que no les amáis? Decidles algo, por dios.

Los piratas son otra historia. Tengo dudas y lo reconozco. Hay tios a los que les sientan verdaderamente bien, y otros que fatal, y no tengo todavía claro el por qué. Vi una foto de Jude Law y de poco que me desmayo de emoción. Los hombres de los que hablo, claro, no eran este chico, pero había muchos jovencitos y majetes (y según una amiga, tengo mi gusto por los suelos y mi línea de demarcación baja y generosa respecto a chicos, no soy ninguna garantía fiable) a los que con un pantalón ligeramente alargado muchas no les haríamos un asco. Tengo que reflexionar mucho sobre este tema.

Para acabar: he encontrado a un amigo que me ha dicho que le gusta mi blog. ¡Estoy emocionada! Otra cosa, ayer tuve muchas ganas de comprarme un zapato pero no lo hice. Estoy de restricciones y me porto bien, pero empiezo a tener una desazón que me corroe. Mis preferidos avistados hace muy poco valen 199€, o sea que los descarto por ahora. Si llegan a un descuento del 50% en rebajas, me pensaré si me los compro. Mientras, voy a la caza y captura. Caerán.

Me despido. Estoy de dieta. Me adelgazo poquísimo, pero yo sigo. Tengo hambre, hambre hambre. Saludos

dimecres, 18 de maig del 2011

El fet de no valorar les consequències dels nostres actes

La nota d'avui va sobre no valorar les conseqüències dels nostres actes, o sigui, el comportament adol.lescent. Promet el tema. I que millor el que em va explicar, aquest cop, no exactament una amiga, una coneguda. Ella esta separada fa molts anys, quan els seus fills tenien uns 6 o 8 anys, fills que ara tenen 21 i 23 anys i sí, encara viuen amb ella. Ella em comentava que el que més li molestava no era que encara visquèssin amb ella, ni tant sols que ja no existís el tema de les visites setmanals amb el seu pare de manera que mai no sabia quan podria tenir una estoneta privada (ja que el tema nòvios el tenia aparcat pel moment, cosa que tampoc entenc ja que és una dona guapa i elegant però és clar, és gran) si no que els seus fills vivien com adol.lescents, o sigui, que no valoren les conseqüències dels seus actes, i jo li vaig preguntar "què vols dir exactament? posa'm un exemple" i ella em va explicar que els seus fills, per exemple, es dutxaven i deixaven les tovalloles i els barnussos mullats a sobre els llençols on hores després dormiríen i llavors el llit es mullava i és clar, els hi molestava bastant el tema, més quan era una dutxa nocturna, llavors segur que haurien de dormir amb els llençols molls. Allò vol dir no valorar les conseqüencies dels propis actes, no pensar que hi hauria certa diferència entre deixar una tovallola humida a sobre el llit o a sobre una cadira o simplement, al seu lloc per evitar haver de dormir amb el llit mullat o evitar, per un cop a la vida, que la teva mare fos la teva esclava. Jo vaig mig somriure i ella em va preguntar, "et fa gràcia?" però de bon rotllo i jo li vaig dir, "no el fet exactament, em fa gràcia que pensis que és un comportament adol.lescent". I penseu el que volgueu. Apa, petons.

dimarts, 17 de maig del 2011

Aclaracions

Aquestes últimes notes només eren per reflexionar en general sobre:
- la falta de compromís
- les sorpreses de darrera hora
i una nova que faré sobre:
- no valorar les consequències dels nostres actes, o sigui, el comportament adolescent. Promet el tema.

No tinc res en contra dels homes en concret, de fet, m'agraden bastant. Almenys mirar-los, i reconec que a mida que em vaig fent gran, m'agraden més (mirar-los de lluny). No voldria parlar sempre malament d'ells. El tema és que jo només parlo amb dones, amb amigues, amb les que parlem del que ens passa i això té a veure sempre amb les nostres parelles i els nostres fills, no ho faig amb amics masculins, cap amic meu em diu, la meva nòvia això o allò, o la meva dona, no sé si per què no tenen motiu o per què no els hi agradar mostrar defectes o debilitats, cosa que jo entenc, ja que jo sóc més aviat així. Segur que hi ha dones horroroses i dolentes, que no es volen comprometre i que ens surten amb coses inimaginables que es mereixen una trepanació per estudiar com funciona el seu cervell.

Una darrera aclaració: no estic contra d'anar amb ex a sopars, osti, s'ha d'explicar tot, el que em sembla patètic és que quan un es troba en perill llavors reacciona. Per què no ho fas abans, quan t'ho diuen bé? no, ho fas quan t'has acollonit.