Tengo varias pasiones en mi vida, y ahora me refiero a cosas. Básicamente a dos cosas me refiero: a los libros y a los zapatos. Les dedicaré un artículo porque son cosas bonitas, de las que no podría prescindir, y aunque en esta época de crisis, me controlo y no me dedico (como he hecho en otras épocas, lo confieso, épocas de más riqueza material) a comprarlas de forma indiscriminada, de vez en cuando algo cae, que caen.
Algunos libros son una forma penosa de gastar dinero, son aquellos libros que me defraudan, pero en general, no me sabe tan mal gastarme una pequeña fortuna que con los zapatos. Por mis hijos, creo. Ellos los leerán en algún momento. Los zapatos son otra historia. Mi hija gasta tres números más que yo, así que no puede aprovecharlos. Pero ante ambos, un buen y bonito libro, un precioso, exótico zapato, no puedo resistirme...
Mezclo dos palabras imposibles de mezclar en un mismo párrafo, algo no funciona. ¿Dónde se ha visto unir zapato y aprovechar? Es una unión imposible, como el agua y el aceite. Nunca jamás el criterio para escoger un buen par debe tener un sentido, una función aprovechable, los zapatos no pueden servir, ni ser aprovechados, al menos a mi edad. Un zapato es algo para contemplar, para observar y adorar, y quedarnos sin respiración. Para eso son los zapatos. Ya lo escribí hace unos meses que recibí un bolso de regalo de reyes y que después me llevaron a la tienda para buscar los zapatos a juego que finalmente no me compré. No los compré porque ví el precio y eso no se hace. No se compran zapatos si sabes lo que valen ya que suelen ser superfluos y completamente inútiles. Ya los tengo todos, excepto unos que estoy buscando, aquellos que cuando los vea, me tiraré encima como una loba. Ya los encontraré, los veré. Cap problema. Y me los compraré, aunque me duelan, me hagan daño o sean una talla menos. Los zapatos son eso.
dilluns, 21 de març del 2011
dijous, 17 de març del 2011
cambiar de idioma, contar cosas interesantes
Tengo que aumentar mi número de seguidores. Primera solución, escribir en castellano. A la orden. Yo no sé, me da bastante palo porque lo suyo sería hacer un blog bilingüe. Escribir en catalán y en castellano. Hacerlo en catalán, traducirlo y así seguramente corregiría cosas, sería un texto más claro, bien hecho, bien escrito, yo sé mucho de esto, pero también me conozco y soy muy perezosa. Yo escribo a "raig" y no corrijo si lo puedo evitar. Soy una ameba, es así. Me cansa y me aburro de mi misma si leo las cosas que yo he escrito, digo yo que pa qué.
Mi fan entendido en blogs me dice que hable de temas de interés. Me parto. Ya. Esto que escribo yo no le interesa a nadie, y yo lo veo así también, ojo, no pienso que a nadie más le interese mi vida, ni mucho menos mi vida encerrada en casa, sin poder salir ya que estoy lesionada.
Podría explicar mi aventura en el taxi del martes por la mañana. Teníamos que ir al FNAC de la Illa, no a comprar, no, a una reunión. Pues bien, salí del médico justo cuando caía una que parecía que Barcelona era una foto antigua de color sepia. Y de repente, granizo. Coño. Vuelven las nevadas y yo con muletas y claro, no tenía manos para el paraguas. Tenían que venir a buscarme y parar un taxi. En un momento que parecía que la lluvia paraba, toc toc toc, yo correteé con mis muletas Passeig Lluis companys hacia arriba para encontrarme con Eva y parar un taxi, y así lo hicimos. A la vuelta, pude comprobar lo difícil que es salir de un vehículo sin girar la rótula (movimiento doloroso), y la giré, dels susto que me dí, se me cayó una muleta contra la pared del taxi y de poco se rompió el cristal. El taxista puso cara de circumstancias, y yo también. Y le dije, "vaya suerte" y él dijo, "sí, je je" y yo dije, "me refería a mi, vaya marrón además de la rodilla tener todo de vidrios clavados en la pierna". No le hizo puñetera gracia pero yo no tengo la culpa de ser como soy, un poco tonta y haciendo comentarios fuera de lugar, una bocazas.
La buena noticias es que mi madre vió ayer a mi novio el de la tintorería que vino a buscarme la ropa sucia y como le dije que estaba con la pierna mal, subió a visitarme, es una monada. Mi madre lo piensa también. Es que lo es, monísimo.
Tengo un grupo de amigas (las del Polo son parte de ellas) con las que vamos a todos los restaurantes y locales de moda que salen en todas las reseñas de todas las revistas. A todos. Las cuarentonas miopes. Como yo no puedo caminar mucho me van a buscar un chófer. Estoy ansiosa por ver a quién eligen, espero que no me defrauden.
Apa, petons, patri
Mi fan entendido en blogs me dice que hable de temas de interés. Me parto. Ya. Esto que escribo yo no le interesa a nadie, y yo lo veo así también, ojo, no pienso que a nadie más le interese mi vida, ni mucho menos mi vida encerrada en casa, sin poder salir ya que estoy lesionada.
Podría explicar mi aventura en el taxi del martes por la mañana. Teníamos que ir al FNAC de la Illa, no a comprar, no, a una reunión. Pues bien, salí del médico justo cuando caía una que parecía que Barcelona era una foto antigua de color sepia. Y de repente, granizo. Coño. Vuelven las nevadas y yo con muletas y claro, no tenía manos para el paraguas. Tenían que venir a buscarme y parar un taxi. En un momento que parecía que la lluvia paraba, toc toc toc, yo correteé con mis muletas Passeig Lluis companys hacia arriba para encontrarme con Eva y parar un taxi, y así lo hicimos. A la vuelta, pude comprobar lo difícil que es salir de un vehículo sin girar la rótula (movimiento doloroso), y la giré, dels susto que me dí, se me cayó una muleta contra la pared del taxi y de poco se rompió el cristal. El taxista puso cara de circumstancias, y yo también. Y le dije, "vaya suerte" y él dijo, "sí, je je" y yo dije, "me refería a mi, vaya marrón además de la rodilla tener todo de vidrios clavados en la pierna". No le hizo puñetera gracia pero yo no tengo la culpa de ser como soy, un poco tonta y haciendo comentarios fuera de lugar, una bocazas.
La buena noticias es que mi madre vió ayer a mi novio el de la tintorería que vino a buscarme la ropa sucia y como le dije que estaba con la pierna mal, subió a visitarme, es una monada. Mi madre lo piensa también. Es que lo es, monísimo.
Tengo un grupo de amigas (las del Polo son parte de ellas) con las que vamos a todos los restaurantes y locales de moda que salen en todas las reseñas de todas las revistas. A todos. Las cuarentonas miopes. Como yo no puedo caminar mucho me van a buscar un chófer. Estoy ansiosa por ver a quién eligen, espero que no me defrauden.
Apa, petons, patri
Etiquetes de comentaris:
castellano,
catalán,
idomas,
interés
Avui és el meu sant i no he pogut anar al meu propi dinar de celebració que m'havíen organitzat unes amiguetes nada más y nada menos que al club de Polo, que es veu que malgrat soni heavy i pijísimo, fan uns menús força asequibles i que total, no hi ha per tant. Hauré d'esperar a la propera. Mentre, jo continuo fent repós amb la pota una mica en alt i recolzada intentant recuperar-me. Dèu.
És una ventatja això de no fumar quan un està de baixa i no es pot moure, de debò. No cal que faci grans esforços més enllà d'anar a on tinc la nesspresso i fer-me un cafè. No cal que em llenci escales avall, crosses i jo, a la recerca d'un estanc per comprar-me tabac. O treure diners per comprar-ne, perque és clar, o anava cada dia a llençar-me escales avall, o només anava el primer dia arrossegant-me fins el caixer pregant per què funcionés, treure pasta i arrossegar-me, amb els dits morats i les mans plenes de senyals per subjectar les crosses, fins l'estanc i deixar-me part important dels meus ingressos per saciar la manca de nicotina. Doncs va a ser que no. que no, que no, que ja no fumo i que em puc estar a casa, tranquil.la, sense pensar en el tabac més enllà que omplir espais en aquest blog amb 17 seguidors i que ningú llegeix.
I per acabar, explicar-vos que la meva mami ve cada dia a ajudar-me amb la meva criatura, ordena el desgavell, em fa menjar bo i sa, verduretes, amanida i peixet, i que ho fa després d'anar a fer el dinar a casa la tieta, l'altra lisiada de la famìlia. I que abans de fer el sopar, va amb el marçal a la piscina, bé, s'encarrega de tot amb molta generositat, direu, és la teva mare, bé, jo sé que això no vol dir res. Gràcies mama!
És una ventatja això de no fumar quan un està de baixa i no es pot moure, de debò. No cal que faci grans esforços més enllà d'anar a on tinc la nesspresso i fer-me un cafè. No cal que em llenci escales avall, crosses i jo, a la recerca d'un estanc per comprar-me tabac. O treure diners per comprar-ne, perque és clar, o anava cada dia a llençar-me escales avall, o només anava el primer dia arrossegant-me fins el caixer pregant per què funcionés, treure pasta i arrossegar-me, amb els dits morats i les mans plenes de senyals per subjectar les crosses, fins l'estanc i deixar-me part important dels meus ingressos per saciar la manca de nicotina. Doncs va a ser que no. que no, que no, que ja no fumo i que em puc estar a casa, tranquil.la, sense pensar en el tabac més enllà que omplir espais en aquest blog amb 17 seguidors i que ningú llegeix.
I per acabar, explicar-vos que la meva mami ve cada dia a ajudar-me amb la meva criatura, ordena el desgavell, em fa menjar bo i sa, verduretes, amanida i peixet, i que ho fa després d'anar a fer el dinar a casa la tieta, l'altra lisiada de la famìlia. I que abans de fer el sopar, va amb el marçal a la piscina, bé, s'encarrega de tot amb molta generositat, direu, és la teva mare, bé, jo sé que això no vol dir res. Gràcies mama!
dilluns, 14 de març del 2011
Els fets de la vida: la perillositat de l'esquí
Benvolguts amics: divendres vam marxar el Xavi i jo a Baqueria, a passar el cap de setmana amb uns amics i esquiar, cosa que només vam poder fer diumenge, i uns més que altres ja que jo, a la tercera baixada, em vaig fotre tal hòstia que em van haver de baixar amb camilla i de moment, estic a casa amb la pota estirada. Demà metge i ja veurem què passa. A la radiografia que m'han fet no es veu si el lligament està trencat o no, però de moment, no em puc moure gaire ja que em fa molt mal la cama i depén com poso el peu, sembla que el genoll se'm desplaci cap a endins, o sigui, que el lligament deu està afluixat com a mínim i no puc posar un peu davant de l'altre. O sigui que comencem bé la setmana i per animar-la m'estic menjant una bossa de pipes que ens va sobrar del cap de setmana i que no m'ajudarà gaire en l'objectiu que tinc proper de perdre pes. Juro a sobre del meu portàtil que en quan acabi aquesta bossa de pipes no menjaré res més que m'engreixi. Ho juro per Siemens que és la marca.
I també vull compartir una revelació, aix, m'acabo de fer mal amb la cama, a vegades em passa, depenent de com col·loco la cama un tros de genoll se'm cau, plof, com si fos gelatina. Si no em moc, va bé, si em moc, veig les estrelles. Bé, no ens desviem. El tema és que jo crec que ara sí que m'he acabat les pipes ja començaré en serio amb lo de controlar el menjar, ja que avui, tot i que m'he menjat mig paquet, com em fa tan mal anar a la cuina m'he menjat una pastanaga. Ara en sèrio, ho juro, avui m'hi poso.
Curiositats del dia d'ahir, l'accident. Jo no esquio gaire bé, però sóc molt precavida. El que passa és que la neu estava fatal. Això em van dir els metges. I jo, és clar. Jo crec que tot és mental. La veritat és que si coneixeu al pesat del Xavi sabreu com he après a esquiar: amb els millors monitors del món mundial. Això fa que malgrat em foti una por horrorosa, tinc un estil especial, una postura impecable, una silueta formidable retallada amb el sol. Però em fan por les baixades. No m'agrada arrossegar esquís amunt i avall. No m'agrada clavar-me les fixacions a l'espatlla. No m'agrada el fred, gelar-me el nas o els llavis. Fer cues. Pujar caminant amb els esquís, costa un collò. I em fa por tirar-me per una muntanya, avall, apa, rodolant. I això va ser el que em va passar, suposo, que malgrat el meu estil, fúria, voluntat i tot, vaig caure. Jo sempre em caic i després seguia. I aquesta vegada m'he fet mal. Jo crec que el món de l'esquí i jo hem acabat. La propera, al bar.
I també vull compartir una revelació, aix, m'acabo de fer mal amb la cama, a vegades em passa, depenent de com col·loco la cama un tros de genoll se'm cau, plof, com si fos gelatina. Si no em moc, va bé, si em moc, veig les estrelles. Bé, no ens desviem. El tema és que jo crec que ara sí que m'he acabat les pipes ja començaré en serio amb lo de controlar el menjar, ja que avui, tot i que m'he menjat mig paquet, com em fa tan mal anar a la cuina m'he menjat una pastanaga. Ara en sèrio, ho juro, avui m'hi poso.
Curiositats del dia d'ahir, l'accident. Jo no esquio gaire bé, però sóc molt precavida. El que passa és que la neu estava fatal. Això em van dir els metges. I jo, és clar. Jo crec que tot és mental. La veritat és que si coneixeu al pesat del Xavi sabreu com he après a esquiar: amb els millors monitors del món mundial. Això fa que malgrat em foti una por horrorosa, tinc un estil especial, una postura impecable, una silueta formidable retallada amb el sol. Però em fan por les baixades. No m'agrada arrossegar esquís amunt i avall. No m'agrada clavar-me les fixacions a l'espatlla. No m'agrada el fred, gelar-me el nas o els llavis. Fer cues. Pujar caminant amb els esquís, costa un collò. I em fa por tirar-me per una muntanya, avall, apa, rodolant. I això va ser el que em va passar, suposo, que malgrat el meu estil, fúria, voluntat i tot, vaig caure. Jo sempre em caic i després seguia. I aquesta vegada m'he fet mal. Jo crec que el món de l'esquí i jo hem acabat. La propera, al bar.
dijous, 10 de març del 2011
la ciutat i deixar de menjar
Porto al meu fill i al meu nebot cada matí al casal de tenis que fan a Vall parc, un club a la carretera de l'Arrabassada una mica venido a menos, petit, una mica pollós i amb una pujada que faig cada punyetero dia derrapant amb el cotxe mentre els nens criden emocionats. Vaig apuntar a la criatura perquè volia fer tenis, pesat ell insistent, i uns dies abans de la famosa setmana blanca vaig començar a buscar com una boja. Era aquest o la Salut, que no tinc el gust de conèixer. Em va decidir (mala mare i mala tieta) que a Vall Parc podia fer la inscripció online i no calia ni acostar-m'hi excepte portant a les criatures. A la Salud em feien anar. Ni hablar.
Avui ha sigut el primer matí de solet i la veritat que el lloc feia una altre pinta. La ciutat s'esten fins al mar des del parking, és bonic. El problema que he tingut aquest matí és que no sé quin coi de carrer he agafat per baixar i jo què sé per on he anat, uns llocs raríssims, plens d'escales i carrers raros. Jo no sé si aquesta ciutat me la coloquen nova cada dia, sempre faig descobriments. Al final, crec que he arribat al carrer Muntaner o alguna cosa així i he pogut tornar tranquil.lament. Bé, tornar a casa meva tampoc és tan difícil, haig d'anar cap al mar, i si no m'he voltat sense adonar-me'n (que em passa), generalment és tot recte cap avall.
I ara el tema que més em preocupa. Ho estic fent fatal això de no menjar. O fer dieta. Jo no sé, ho penso, em juro a mi mateixa que em portaré bé, i entro al meu bar preferit per esmorzar el bocata del dia (avui xoriç, nada más y nada menos) i un tallat. No havies de fer règim Patri? sí, però tinc gana, i una que ha suportat mal de caps, tremolors de mans i cames, ansietat, atacs d'ira, nervis, etc per deixar de fumar sola i a pèl, no és capaç de reprimir-se davant la porta de la nevera o del meu bar preferit. I el bocata de mitja barra. En fí.
Avui ha sigut el primer matí de solet i la veritat que el lloc feia una altre pinta. La ciutat s'esten fins al mar des del parking, és bonic. El problema que he tingut aquest matí és que no sé quin coi de carrer he agafat per baixar i jo què sé per on he anat, uns llocs raríssims, plens d'escales i carrers raros. Jo no sé si aquesta ciutat me la coloquen nova cada dia, sempre faig descobriments. Al final, crec que he arribat al carrer Muntaner o alguna cosa així i he pogut tornar tranquil.lament. Bé, tornar a casa meva tampoc és tan difícil, haig d'anar cap al mar, i si no m'he voltat sense adonar-me'n (que em passa), generalment és tot recte cap avall.
I ara el tema que més em preocupa. Ho estic fent fatal això de no menjar. O fer dieta. Jo no sé, ho penso, em juro a mi mateixa que em portaré bé, i entro al meu bar preferit per esmorzar el bocata del dia (avui xoriç, nada más y nada menos) i un tallat. No havies de fer règim Patri? sí, però tinc gana, i una que ha suportat mal de caps, tremolors de mans i cames, ansietat, atacs d'ira, nervis, etc per deixar de fumar sola i a pèl, no és capaç de reprimir-se davant la porta de la nevera o del meu bar preferit. I el bocata de mitja barra. En fí.
dilluns, 7 de març del 2011
D'aquí una setmana farà dos mesos que no fumo i és el moment de deixar de menjar.
D'aquí just una setmana, farà dos mesos que no fumo i ho penso celebrar. Celebrar no vol dir fer un festa, pendons, que us conec i aprofiteu qualsevol oportunitat per "trasnochar y beber". Encara no sé quin tipus de celebració serà, però ho faré.
També vull aprofitar per anunciar que dimarts 8 de març, dia de la dona, és el dia que he escollit per deixar definitivament de menjar. És una metàfora, és clar. Deixar de menjar hidrats i greixos i tot allò que he endrapat per fer front a l'ansietat i a la mala llet que em provoca no fumar.
No us penseu que no he pensat molt en què havia de fer respecte el menjar i aprimar-me. La veritat és que estic convençuda que tampoc passa res per tenir uns kilos de més, que mira, és la vida que són dos dies, jo em trobo bé, nedo sovint i camino una hora quan m'ho proposo, estic àgil i sana, ara no fumo, o sigui, que podria ser una gorda feliç i ja m'està bé.
El que passa és que ja no em puc cordar les camises i m'hauria de gastar un paston en roba; passaré un temps als Estats Units i no em resisteixo al Denny's, millor anar amb uns quilos de menys perquè em penso regalar almenys un parells d'esmorçars o de brunchs d'aquells que fan història. I abans d'USA, Bolònia on hi ha bona pasta, mmmm, moltes temptacions irresistibles!
I després, seguir amb la batalla perquè és un fet: hi ha gent com jo, que tota la vida haurem de lluitar pels quilos de més, es lo que hay.
Aprimar-se és cosa seria, i ho sabeu totes molt bé. En primer lloc, no hi ha cap dieta en el món mundial en la que no passis gana o almenys ansia. En aquestes dietes que es posen de moda en les que menges tot el que vols, o sigui, proteines, no et pots fotre un bocata de xoriç ja que no es poden menjar hidrats o mandarines, que a mi m'encanten. I tot això ho anyores mooolt. Les dietes tradicionals són avorrides i soses: verdura bullida i carn, peix o pollastre a la planxa i així fins la eternitat.
Jo, com tot el que faig, ho faré a lo bèstia: la dieta de la Pili: pols amb aigua per fer batuts proteínics. Tres al dia durant tres dies, i després ja veurem. Em diuen que per passar el temps pont entre batut i batut pastanagues, pebrots en vinagre i aigua, molta aigua. Cada cop que tens ganes de fumar, un glop. Cada cop que tens ganes de menjar, un glop. I tot acompanyat per un mètode infalible que ja hem provat i que funciona molt bé per fer passar els nervis i que us explicaré en privat, però encara estem discutint de l'eficàcia en cremar greixos o calories. Però ho averiguarem.
El metge em va dir que m'esperés, però jo crec que ja estic preparada, ja que he passat per totes les situacions amb les que em podria haver fumat un cigarret i no ho he fet, o sigui que ara ja toca el que toca. M'acomiado menjant-me un entrepà de xoriç ibèric que m'ha comprat el Xavi, què amable és.
Demà em peso, i no crec que ho publiqui perquè serà la hòstia, però ho faré en privat i ja us diré com va la cosa. Fins demà.
També vull aprofitar per anunciar que dimarts 8 de març, dia de la dona, és el dia que he escollit per deixar definitivament de menjar. És una metàfora, és clar. Deixar de menjar hidrats i greixos i tot allò que he endrapat per fer front a l'ansietat i a la mala llet que em provoca no fumar.
No us penseu que no he pensat molt en què havia de fer respecte el menjar i aprimar-me. La veritat és que estic convençuda que tampoc passa res per tenir uns kilos de més, que mira, és la vida que són dos dies, jo em trobo bé, nedo sovint i camino una hora quan m'ho proposo, estic àgil i sana, ara no fumo, o sigui, que podria ser una gorda feliç i ja m'està bé.
El que passa és que ja no em puc cordar les camises i m'hauria de gastar un paston en roba; passaré un temps als Estats Units i no em resisteixo al Denny's, millor anar amb uns quilos de menys perquè em penso regalar almenys un parells d'esmorçars o de brunchs d'aquells que fan història. I abans d'USA, Bolònia on hi ha bona pasta, mmmm, moltes temptacions irresistibles!
I després, seguir amb la batalla perquè és un fet: hi ha gent com jo, que tota la vida haurem de lluitar pels quilos de més, es lo que hay.
Aprimar-se és cosa seria, i ho sabeu totes molt bé. En primer lloc, no hi ha cap dieta en el món mundial en la que no passis gana o almenys ansia. En aquestes dietes que es posen de moda en les que menges tot el que vols, o sigui, proteines, no et pots fotre un bocata de xoriç ja que no es poden menjar hidrats o mandarines, que a mi m'encanten. I tot això ho anyores mooolt. Les dietes tradicionals són avorrides i soses: verdura bullida i carn, peix o pollastre a la planxa i així fins la eternitat.
Jo, com tot el que faig, ho faré a lo bèstia: la dieta de la Pili: pols amb aigua per fer batuts proteínics. Tres al dia durant tres dies, i després ja veurem. Em diuen que per passar el temps pont entre batut i batut pastanagues, pebrots en vinagre i aigua, molta aigua. Cada cop que tens ganes de fumar, un glop. Cada cop que tens ganes de menjar, un glop. I tot acompanyat per un mètode infalible que ja hem provat i que funciona molt bé per fer passar els nervis i que us explicaré en privat, però encara estem discutint de l'eficàcia en cremar greixos o calories. Però ho averiguarem.
El metge em va dir que m'esperés, però jo crec que ja estic preparada, ja que he passat per totes les situacions amb les que em podria haver fumat un cigarret i no ho he fet, o sigui que ara ja toca el que toca. M'acomiado menjant-me un entrepà de xoriç ibèric que m'ha comprat el Xavi, què amable és.
Demà em peso, i no crec que ho publiqui perquè serà la hòstia, però ho faré en privat i ja us diré com va la cosa. Fins demà.
Etiquetes de comentaris:
deixar de menjar,
règim i proteines
dissabte, 5 de març del 2011
cap de setmana i decisions importants
Avui fa un bon dia de sol i marxarem a Calella quan s'acabi la festa interminable de Carnestoltes, però jo m'he llevat una hora més tard del que tenia previst i el Marçal ha arribat tard (ell dorm com una bèstia, sembla mentida), el Xavi segueix inconscient, i el menjador fet una porqueria perquè ahir un grup d'amics va venir a sopar i noi, érem pocs però casa meva sembla l'escenari de la revolució russa. Quina mandra. Jo ara m'assec davant de l'ordinador, després d'haver anat al meu bar a pendre'm un tallat i penso en les diferents perspectives que tinc:
a) recollir i marxar al club a fer 20 minuts de bici i el vermouth.
b)marxar al club, fer 20 minuts de bici i vermouth
c)recollir més que el menjador, que ja convindria, o sigui, plegar roba, recollir menjador, l'habitació del Marçal... i marxar o no.És clar, llavors no tindré tant temps ja que haig d'anar a veure el Marçal disfressat a una hora raonable.
Jo el que faria és marxar. O tornar al llit. Però ja veig que la vida no funciona així, i que el que hauria de fer seria: recollir, no perdre el temps a l'ordinador, plegar la roba i anar al club, no dinar a fora i a les 5 en punt plantar-me a la rúa, veure al nen, fer-li fotos, tornar a casa, potser treballar, o llegir o el que fos, i fer les bosses per marxar i no arribar de matinada.
Què passarà el realitat?
Recolliré ja que és una guarrada marxar deixant el menjador tal i com està (encara que la Carmela ve dilluns i ho podria recollir i jo tornaré al vespre i em trobaré una casa impecable), però aniré al club, NO faré bici i m'aniré a xerrar amb les amigues i farem el vermouth (martini, olives i patates), una migdiada a la sala de socis o a les tumbones de la platja, no dinaré i em posaré de mal humor, arribaré tard a la rua de carnestoltes i el marçal es posarà súper content quan em vegi i m'oblidaré la càmara, no tindré mai fotos del nen vestit de dimoni crec, recolliré al marçal, faré una bossa pel cap de setmana ràpid i corrents, malament, i m'oblidaré de la meitat de les coses, marxarem a Calella on ens esperen els amics; espero que faci moooolt solet, anirem a Begur a menjar paella de llamàntol i a El Crit a mullar-nos la punta dels dits, ens emborratxarem diumenge a la nit i dormirem a la platja del Golfet, serà un cap de setmana fantàstic, la vida és bella.
fins la propera.
a) recollir i marxar al club a fer 20 minuts de bici i el vermouth.
b)marxar al club, fer 20 minuts de bici i vermouth
c)recollir més que el menjador, que ja convindria, o sigui, plegar roba, recollir menjador, l'habitació del Marçal... i marxar o no.És clar, llavors no tindré tant temps ja que haig d'anar a veure el Marçal disfressat a una hora raonable.
Jo el que faria és marxar. O tornar al llit. Però ja veig que la vida no funciona així, i que el que hauria de fer seria: recollir, no perdre el temps a l'ordinador, plegar la roba i anar al club, no dinar a fora i a les 5 en punt plantar-me a la rúa, veure al nen, fer-li fotos, tornar a casa, potser treballar, o llegir o el que fos, i fer les bosses per marxar i no arribar de matinada.
Què passarà el realitat?
Recolliré ja que és una guarrada marxar deixant el menjador tal i com està (encara que la Carmela ve dilluns i ho podria recollir i jo tornaré al vespre i em trobaré una casa impecable), però aniré al club, NO faré bici i m'aniré a xerrar amb les amigues i farem el vermouth (martini, olives i patates), una migdiada a la sala de socis o a les tumbones de la platja, no dinaré i em posaré de mal humor, arribaré tard a la rua de carnestoltes i el marçal es posarà súper content quan em vegi i m'oblidaré la càmara, no tindré mai fotos del nen vestit de dimoni crec, recolliré al marçal, faré una bossa pel cap de setmana ràpid i corrents, malament, i m'oblidaré de la meitat de les coses, marxarem a Calella on ens esperen els amics; espero que faci moooolt solet, anirem a Begur a menjar paella de llamàntol i a El Crit a mullar-nos la punta dels dits, ens emborratxarem diumenge a la nit i dormirem a la platja del Golfet, serà un cap de setmana fantàstic, la vida és bella.
fins la propera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
