Per aclamació popular de les meves 7 amigues, em veig forçada a escriure sobre el tema que més els hi emociona, els homes i si pot ser, els homes guapos. Jo els hi he dit que tampoc hi ha tan tema per parlar, més enllà de quins són més guapos que altres i poc més, però vaja, ja que sé que tinc 7 fans més dels 21 que em llegeixen i han tingut a deferència d'incriure's, cosa que agraeixo de tot cor, i que això és un tant per cent elevat que cal escoltar, doncs parlaré més del tema, intentant donar-li certa perspectiva al tema.
I un missatge previ: feu el favor d'apuntar-vos com a seguidores, please, que una té un cor i sentiments.
Jo puc parlar del que sé i del que imagino també. Però em sento més còmoda parlant del que sé, per això escric un blog i no un llibre, suposo. El que sé és que el concepte que tenim dels homes, les dones, varia segons l'edat. A mi, els homes o nois, sempre m'han agradat en general, i de sempre, des de que tinc uns, posem, 13 anys, que me'ls miro, però ara que ja tinc quaranta i tants (no gaires) puc dir que ho faig amb una caradura que m'hagués posat fora de mi quan era joveneta.
Primer, me'ls mirava de lluny i era víctima dels que m'agradaven, ja que jo era una pardilla que em creia que m'enamorava d'un diferent cada 10 díes, o de dos nois, aquest era el meu problema. I m'hagués tirat per la finestra per qualsevol dels paios dels que em penjava. L'edat, i l'estat actual, o sigui, amb parella estable, fa que és clar, sé que no m'enamoro i que segurament per cap aniria ni a la cantonada, però això no vol dir que no m'agradin.
Agradar és un tema molt ampli: a mi m'agraden físicament i segurament no podria lligar amb ells ja que reconec que no sabría que dir a un tio que no conec. Jo sé de llibres, de menjar, de deixar de fumar, de nens, cap tema que pugui ser molt d'interés per a ningú, ja ho sé. Preguntant a les meves amigues unes m'han dit que no només compta el físic, si no que han de conèixer a la persona (?) i altres, més exigents, demanen que acompleixi uns atributs de valors (?). I jo dic, que tindrà que veure això amb els culs ben posats?
L'altra dia, no diré ni quan, ni a on perquè si no aquells que em coneixeu sabríeu de qui parlo, anava amb una amiga i ens vam quedar les dues mirant a un tio que estava a un bar. Les dues vam girar el cap quan el vam deixar enrere i al veure que coincidiem vam riure i vam seure una mica més enllà, per tal de veure'l bé sense ser massa maleducades. La meva amiga en realitat va dir que el volia mirar millor abans de decidir si el trobava guapo o no. Jo li vaig cantar: ulleres de sol, posat interesant, boca fent un gest altiu com de fàstic, antebraços amb múscul i un jersey blau xulo. Que més vols? L'haig de veure de peu, em va dir, per acabar-me de fer la idea general. I què més dóna? En realitat, és tant llunyà veure'l de peu (i el vam veure quan es va aixecar per consolar la seva criatura i vam estar d'acord que tenia el cul caigut i que al final, no ens agradava gaire) com veure'l despullat. No ho creieu?
No em queda més que desitjar-vos un bon any, el meu ha sigut tan horrible que estic tot el dia sentint la ràdio que diu que Júpiter passa per Taure (el meu signe) cosa que només passa cada 12 anys i que em ve un cicle de diners, amor i no sé què més.
petons, Patri
dilluns, 9 de gener del 2012
dilluns, 12 de desembre del 2011
Dos llibres diumenge: Once Vidas i Vaclav y Lena
Doncs vés per on que vam tornar de Brussel.les dissabte a les tres, més o menys, ens vam menjar un pollastre a l'ast d'un lloc que em van dir que portava més de 30 anys al meu barri i que jo ni m'havia assebentat de la seva existència (en fí), ens vam emborratxar convenientment amb un grup d'amics mentre miravem el barça i tornavem a les tantes del matí, el Xavi i el Marçal inconscients i jo procurant no topar-me amb controls policials (jo vaig deixar de beure amb prou antel.lació, però no portava cap identificació, ni DNI ni ná de ná, tampoc era qüestió de passar una nit per indocumentada sense tenir les maletes desfetes encara i amb el nen adormit a la seva cadireta). Tot aquest rotllo per explicar-vos que diumenge no em vaig aixecar del llit, i que el nen i jo vam dinar una burguer amb patates i vam sopar quicos i pipes que el Xavi es va avenir a anar a buscar-nos al super de la cantonada. I em vaig passar tot el dia fent el gos, i em vaig llegir dos llibres sencers, que sumat al llibre que em vaig llegir durant la setmana a Brussel.les, ha sumat tres llibres llegits de dimarts 6 a diumenge 11, llibres que són: 1Q84 tercera part, Once vidas i Vaclav i Lena. I jo vull parlar d'Once Vidas.
Ja tenia calat el llibre quan me'l vaig comprar. El tenia calat per dues coses. La portada és genial. De les meves. Una portada que a mi em parla directament, molt brutal. Es tracta d'un edifici de veïns, on es veuen personatges a través de les finestres fent diverses coses. A mi, si em voleu vendre un llibre m'heu de posar finestres de cases on es vegi una mica el que es fa a dins, per mi és lo millor del món!
Bonica no?
La segona raó de compra va ser una ressenya que vaig llegir no sé a on. Allí es parlava de que el llibre anava d'un acte inconscient del protagonista desencadenava una sèrie d'aconteixements que transformaran la vida d'onze persones. Bé, jo no crec que vaig exactament d'això més aviat va de les coses que passen a la vida, de forma simultània o no, i que es rel.lacionen o no, tinguem o no consciència, i aquest tema que és un dels temes que més em fascinen del món, com a lectora, escriptora, creadora de continguts o lo que sigui, em va tornar a dos llibres que vaig llegir ja fa molts molts anys, ja que una és llegida i té, encara, certa memòria: Estación Victoria a las 4:50 que eren tot de coses que passaven a l'Estació londinenca a aquesta hora, si no recordo malament, i que han tornat a reeditar (jo li he regalat el meu exemplar antic a la Mar, li he deixat llegir totes les meves novel.les fetitxe) i un altre llibre, ara oblidat, que em va impactar quan devia tenir 13 o 14 anys, La Noria de Luis Romero, on anava lligant fets i fets, accions, i anava saltant de personatge amb personatge, i crec que tancava les històries, per això de la nòria (una rodona tancada, sense inici ni final i d'on no t'hi pots baixar, dic jo).
Once Vides està bé. Jo el recomano si no va més enllà que passar una bona estona. Diu la contra que té humor. A mi no m'ha fet gràcia, més aviat certa pena. L'edició és preciosa. Hi ha una foto de l'autor i diu que va nèixer l'any 1980. Jo al.lucino que ja hagi gent nascudes els anys 80 que ja s'estiguin guanyant la vida, però així va la cosa. M'agrada el llibre i l'editorial que el publica, Roca Editorial, així que el podeu anar comprant i llegint. Apa, bona tarda.
Ja tenia calat el llibre quan me'l vaig comprar. El tenia calat per dues coses. La portada és genial. De les meves. Una portada que a mi em parla directament, molt brutal. Es tracta d'un edifici de veïns, on es veuen personatges a través de les finestres fent diverses coses. A mi, si em voleu vendre un llibre m'heu de posar finestres de cases on es vegi una mica el que es fa a dins, per mi és lo millor del món!
Bonica no?
La segona raó de compra va ser una ressenya que vaig llegir no sé a on. Allí es parlava de que el llibre anava d'un acte inconscient del protagonista desencadenava una sèrie d'aconteixements que transformaran la vida d'onze persones. Bé, jo no crec que vaig exactament d'això més aviat va de les coses que passen a la vida, de forma simultània o no, i que es rel.lacionen o no, tinguem o no consciència, i aquest tema que és un dels temes que més em fascinen del món, com a lectora, escriptora, creadora de continguts o lo que sigui, em va tornar a dos llibres que vaig llegir ja fa molts molts anys, ja que una és llegida i té, encara, certa memòria: Estación Victoria a las 4:50 que eren tot de coses que passaven a l'Estació londinenca a aquesta hora, si no recordo malament, i que han tornat a reeditar (jo li he regalat el meu exemplar antic a la Mar, li he deixat llegir totes les meves novel.les fetitxe) i un altre llibre, ara oblidat, que em va impactar quan devia tenir 13 o 14 anys, La Noria de Luis Romero, on anava lligant fets i fets, accions, i anava saltant de personatge amb personatge, i crec que tancava les històries, per això de la nòria (una rodona tancada, sense inici ni final i d'on no t'hi pots baixar, dic jo).
Once Vides està bé. Jo el recomano si no va més enllà que passar una bona estona. Diu la contra que té humor. A mi no m'ha fet gràcia, més aviat certa pena. L'edició és preciosa. Hi ha una foto de l'autor i diu que va nèixer l'any 1980. Jo al.lucino que ja hagi gent nascudes els anys 80 que ja s'estiguin guanyant la vida, però així va la cosa. M'agrada el llibre i l'editorial que el publica, Roca Editorial, així que el podeu anar comprant i llegint. Apa, bona tarda.
Etiquetes de comentaris:
Mark Watson,
Once Vidas,
Roca Editorial
dimarts, 22 de novembre del 2011
L'home guapo
Ja sabeu que a mi m'agrada llegir, els llibres, menjar i els homes, no necessàriament en aquest ordre, o sí. El tema és que si una declara que li agrada mirar als homes com si fóssin una obra d'art, haurà de declarar també quin tipus d'home li agrada, o no? Jo crec que és de llei. I en això pensava, dic que m'agraden els homes, però no sóc taaaaan frívola i superfícial per dir que m'agraden TOTS els homes. Només els guapos. I què és un home guapo? Doncs para gustos colores, vull dir que hi ha guapos objectius del tipus, George Clooney o Jude Law que són guapos, te'ls miris com te'ls miris. Et poden semblar més o menys sexys. Et poden donar o no morbo, però guapos ho són. Després hi ha els que a mi m'agraden, que si m'heu llegit, són uns quants famosos o no com, el noi que li fa l'entrenament personal a una amiga, o el Bardem, i llavors podeu dir, doncs a mi sí m'agrada, doncs a mi no, a mi no me dice nada, bruteja, jo què sé. Hi ha guapos oficials que a mi no m'agraden gens com la jovenalla de Crepúsculo, el protagonista em sembla mal dutxat, i això fa una mica de fastiguet, no? I així mil. Però ara ve l'important que us volia explicar aquest matí i és: quin tipus d'home m'agrada a mi de veritat? Per què sí, tinc un model que es repeteix en el temps i en característiques físiques que m'agrada molt, molt. L'altre dia mirant una sèrie el vaig trobar, l'home de la meva vida és Furio Giunta dels Soprano, l'actor italo-americà Federico Castelluccio que és la cosa més guapa que he vist a la meva vida, que em talla la respiració. Un breu resum seria: moreno, amb un nas important, mirada una mica golfa i una mica canalla així de pinta. Here is:
Què us sembla? El trobeu guapo o no? El més curiós és que si faig memòria puc arribar a recordar homes que m'agradaven quan jo era bastant bastant petita i la veritat és que són més o menys del mateix estil. Una que és consequent o una sosa, vés a saber.
Què us sembla? El trobeu guapo o no? El més curiós és que si faig memòria puc arribar a recordar homes que m'agradaven quan jo era bastant bastant petita i la veritat és que són més o menys del mateix estil. Una que és consequent o una sosa, vés a saber.
Etiquetes de comentaris:
Federico Castelluccio,
guapo,
hombre ideal
diumenge, 30 d’octubre del 2011
UN RAIG DE LLUM ET DESPERTA BRUSCAMENT
No marxem de pont perquè estem d'obres i demà a les vuit ve un pintor. Per fí podrem tornar a veure la TV encara que un parell de setmanes sense l'aparell no li han anat malament al Marçal. Com que he escrit mol poquet i últimament estic una mica vaga, recupero un conte que sempre m'ha agradat, més que res pel que volia ser. No és ni tant sols original, ja que imitava l'estil d'aquells americans descarnats que adoro. Res, el dedico a tots aquells que no hem fet el pont.
dijous, 29 de setembre del 2011
Brindis
Aprofitant que la noia de la caixa xerra amb el noi dels encàrrecs, ha robat una ampolla de cava i se l'ha amagada dins la faixa. Darrere les begudes carbòniques, s'ha menjat una rajola de xocolata i ha agafat un cartró de llet per sortir del supermercat amb aquells aires de reina que la caracteritzen. Ha pagat la llet i, amb una mà recolzada a la barroca agulla de pit que li tanca l'escot, ha sortit del supermercat somrient coqueta al noi dels encàrrecs i arrossegant els peus inflamats, quina creu aquesta circulació, quan arriba la primavera!I és que l'hivern s'enretira, i els arbres comencen a tenyir-se de verd, els parcs s'omplen de flors i de nens, i a les fonts beuen coloms, que es banyen alegres. Ella es passeja pel parc, espantant als ocells i s'asseu a un banc. Allí reposa, satisfeta, amb el gust de la xocolata que encara li omple la boca.Després, torna a casa lentament, saludant a les veïnes. L'ascensor encara està espatllat i ha de pujar les escales amb molt de compte, subjectada fortament a la barana. Robes antigues i espellifades omplen totes les cambres del petit pis on viu. De les parets esquerdades en pengen retrats antics amb rostres en blanc i negre, que ja ni ella és capaç de recordar. Pocs mobles naveguen per les cambres; una taula mal calçada, dues cadires amb les molles a la vista, una gran calaixera atapeïda de roba marcida i de gots desaparellats, i un llit amb els llençols bruts i arrugats. Fa molt temps el pis era net i ple de mobles de caoba, llençols de fil que planxava una planxadora, una cuina lluent on ella preparava exòtics plats pels seus amants... De mica en mica, els amants no van tornar, ella es va haver de planxar la roba i els racons es van omplir de pols i teranyines. I a poc a poc, es va anar venent les joies, la vaixella, els llençols, les sedes, els vestits llampants i els mobles valuosos. Només la galeria, blanca i lluminosa, respira netedat, plena de grans plantes verdes i fresques que la mestressa amanyaga amb orgull, lentament, acaronant les fulles i les tiges, mormolant paraules d'amor oblidades com qui ressegueix el pit d'un antic amant molt vell i estimat... Ara, es maquilla de pepa, es vesteix amb parracs estridents, es col.loca una perruca de fantasia, i prepara la taula per sopar: està esperant el seu amant que la ve a veure quan comença la primavera, des de fa seixanta anys. A la llum de la bombeta miserable, el cava que ha robat espurneja i les copes esquerdades brillen com si fossin diamants. Des del carrer ressonen les passes d'algun vianant tardà que es retira cap a casa. Ella segueix esperant, mig adormida, amb el cap recolzat al braç i la perruca de gairell. Quan el silenci domina la nit, sent un calfred per l'esquena que la desperta i pensa que potser l'estan acariciant. Llavors obre l'ampolla de cava, se'n pren la meitat i canta "...te lo mostraré, me lo mostrarás, pero ya no te querrás casar..." i "...me juraste amor eterno y en la fuente me caí, ahora dices que no me quieres y a la fuente no quiero i..." i balla i balla fins que cau a terra, marejada, mentre fa brindis a la soledat, enlairant l'ampolla, en honor a tots els seus antics amants, fins que el veí, enrabiat, dóna cops de puny a la paret exigint silenci, i ella, trontollant, va cap al llit i s'abraça al coixí...
dilluns, 12 de setembre del 2011
Setmana del Llibre en Català, els nens que ens visiten
Dissabte a la fira, al parc de la Ciutadella. Ja és tard i gràcies a dèu ja no fa tanta calor. Es prou tard, ja que hem entrat la tauleta i les cadires on els nens pinten. S'acosta un retaco que demana un llapis i s'asseu. Els peus no li arriben a terra, deu ser molt petit. Pinta una mica i m'ho ensenya i diu, ara vull comprar un conte. Mira, remira, es passeja i escull un conte de pirates de Takatuka, els meus companys de caseta. La mare li diu, estàs segur? O i tant! diu el retaco, i continúa amb veu de pito, de nen petit petit i sense respiració:
"L'any que ve la meva classe de la meva escola es diu els pirates i sempre ens fan llegir un conte del nostre nom i si jo agafo aquest conte i el llegeixo ara, avanço i així no haig de llegir dia a dia, i cansar-me, perquè ho hauré llegit abans..." i agafa respiració i obre la boca per continuar, però la mare el talla, "m'has convençut" i li compra el llibre.
Migdia de diumenge, ara sí que fa calor de debò. Tenim un porticó tancat i estem l'Helena i jo xerrant de coses banals, de nóvios i coses així, i entra una nena d'uns set anys. Ens diu, "hola, bona tarda" molt educada i riallera, i comença a mirar. Li dic, "vols que t'ajudi en alguna cosa? et comento alguns contes?" i ella contesta "uix, no cal, ara estic en la fase mirant. Hi ha tant per mirar. Tants llibres diferents. Jo m'haig de comprar un o potser dos, però com que tinc poc pressupost, vull mirar-ho tot bé, de dalt abaix i quan ho tingui tot mirat i remirat, llavors compraré, no abans". I li dic, "doncs em sembla molt bé, tu mira i ja et decidiràs". "Mira, em diu la nena, jo tinc el 1, 2 i 4 del Stilton, l'últim no l'he llegit ja que esperava a tenir el 3 i llegir-los en ordre, però jo crec que és un llibre que em caurà, algú me'l comprarà, de regal, jo el que vull ara és comprar-me un llibre que de debò m'agradi, que em vingui de gust. Em preocupen els preus". "Ah, sí", li dic jo, "i es pot saber perquè? "Doncs perquè són els meus propis diners", "jo sóc independent, em compro el que jo vull". No ens va comprar res, però vaig estar encantada de conèixer-la.
El meu fill ve a ajudar-nos a vendre, i ve precissament, el pitjor moment del dia. Ningú no s'atura. No és que no hagi gent, hi ha, però ni tant sols miren els llibres. La majoria van amb estelades i porten cartells de Salvem la llengua i coses així. No compren ni un sol llibre, que si t'ho mires bé, és una manera de salvar una llengua, però sembla que no estan disposats a posar un duro. I 15€ per un àlbum il.lustrat els hi sembla car. Un company editor em diu que ell té llibre a 5€ i també la gent pensa que són cars. Doncs això, passen els defensors de la llengua que no compren llibres i el meu fill es desespera. I se li acut muntar una activitat de titelles per organitzar una taller, gratis em diu, perque els nens s'acostin i comprin. El seu pare ve abans i no té temps de fer la representació. Llàstima.
"L'any que ve la meva classe de la meva escola es diu els pirates i sempre ens fan llegir un conte del nostre nom i si jo agafo aquest conte i el llegeixo ara, avanço i així no haig de llegir dia a dia, i cansar-me, perquè ho hauré llegit abans..." i agafa respiració i obre la boca per continuar, però la mare el talla, "m'has convençut" i li compra el llibre.
Migdia de diumenge, ara sí que fa calor de debò. Tenim un porticó tancat i estem l'Helena i jo xerrant de coses banals, de nóvios i coses així, i entra una nena d'uns set anys. Ens diu, "hola, bona tarda" molt educada i riallera, i comença a mirar. Li dic, "vols que t'ajudi en alguna cosa? et comento alguns contes?" i ella contesta "uix, no cal, ara estic en la fase mirant. Hi ha tant per mirar. Tants llibres diferents. Jo m'haig de comprar un o potser dos, però com que tinc poc pressupost, vull mirar-ho tot bé, de dalt abaix i quan ho tingui tot mirat i remirat, llavors compraré, no abans". I li dic, "doncs em sembla molt bé, tu mira i ja et decidiràs". "Mira, em diu la nena, jo tinc el 1, 2 i 4 del Stilton, l'últim no l'he llegit ja que esperava a tenir el 3 i llegir-los en ordre, però jo crec que és un llibre que em caurà, algú me'l comprarà, de regal, jo el que vull ara és comprar-me un llibre que de debò m'agradi, que em vingui de gust. Em preocupen els preus". "Ah, sí", li dic jo, "i es pot saber perquè? "Doncs perquè són els meus propis diners", "jo sóc independent, em compro el que jo vull". No ens va comprar res, però vaig estar encantada de conèixer-la.
El meu fill ve a ajudar-nos a vendre, i ve precissament, el pitjor moment del dia. Ningú no s'atura. No és que no hagi gent, hi ha, però ni tant sols miren els llibres. La majoria van amb estelades i porten cartells de Salvem la llengua i coses així. No compren ni un sol llibre, que si t'ho mires bé, és una manera de salvar una llengua, però sembla que no estan disposats a posar un duro. I 15€ per un àlbum il.lustrat els hi sembla car. Un company editor em diu que ell té llibre a 5€ i també la gent pensa que són cars. Doncs això, passen els defensors de la llengua que no compren llibres i el meu fill es desespera. I se li acut muntar una activitat de titelles per organitzar una taller, gratis em diu, perque els nens s'acostin i comprin. El seu pare ve abans i no té temps de fer la representació. Llàstima.
Etiquetes de comentaris:
criatures,
nens,
setmana del llibre en català
dilluns, 5 de setembre del 2011
Tarda d'estiu I
La mare pentina els seus fillets al lavabo de l’apartament on estiuegen. Són les sis de la tarda i el sol entra de través per la finestra del bany; ja poden sortir a passeig perquè no fa aquella calor temible que els humiteja els vestidets conjuntats que porten tots els germans. La mare pentina amb cura els cabells de les dues nenes. Els fa unes trenes precioses amb uns llaços de color rosa a conjunt amb els davantalets. Al nen, el més petit dels tres, li xopa els cabells rossos de colònia d’infant per evitar que els cabells rebels se li escapin desordenats. La mare, el pare i els nens, ben repentinats, surten per fi al carrer. Avui és tarda de cinema i fan dues pel·lícules. Com moltes altres tardes d’estiu, els nens entren al cinema i s’asseuen a les butaques, com sempre: el germà petit al mig de les dues germanetes. La mare compra molts paquets de crispetes i els reparteix perquè no hi hagi baralles. Quan s’apaguen els llums s’acomiada dels nens petonejant-los, porteu-vos bé, us esperem a fora, i surt de la sala. Els deixa sols al cinema.
Quan fa un quart que ha començat la pel·lícula, una de les nenes gemega; no li agrada gens, li fa molta por. És una història sobre un peix enorme i dentat que es menja tota la gent en banyador que hi ha en una platja, que s’assembla força a la platja on van cada matí. Poc després, la germana plora de debò; el peixot s’acaba de cruspir una senyora que duia un biquini vermell com el de la mare. El nen és l’únic que no ploriqueja. De fet no entén res de la història, quasi no mira la pantalla i prefereix menjar-se les crispetes de la seva germana. Les nenes no poden més i decideixen sortir. De l’únic que tenen ganes és de tornar a ser amb els pares i que els comprin un gelat, com cada tarda de cinema. Un cop a fora, el món s’ensorra: tot desert. No hi ha ni el pare, ni la mare. Ningú no els espera a peu dret a la porta del cinema. Només veuen turistes de cabells rossos que es passegen pel carrer parlant en llengua estrangera. Ara sí que les nenes ploren de debò; sovint van al cinema durant les tardes d’estiu i s’empassen dues pel·lícules. Els pares els deixen sols, però quan surten, sempre són allí, de peu dret, esperant-los somrients. Llavors, van a jugar als gronxadors o amb la sorra de la platja, i si s’han portat bé, van a menjar gelats al passeig marítim. On són els pares? L’únic que no plora és el nen, que encara esgarrapa alguna crispeta oblidada de la bossa. Comencen a caminar, ben agafats de les mans. S’endinsen per carrers que desconeixien, plens de bars foscos d’on surten homes cantant, de restaurants que fan pudors de fregits, de joves que s’escridassen. Sort que és un poblet petit i ben aviat troben un carrer que reconeixen. El carrer de l’ajuntament, per fi estan a prop del seus carrers de sempre, on viuen tots els seus amics, aquí hi ha la gelateria, les botigues on compra la mare, el tros de platja on van cada matí, i el passeig marítim...
Veuen els pares de lluny, asseguts en una terrassa, amb altres amics, rodejats de begudes. Sembla que s’ho passen molt bé, el pare parla en veu alta i la mare xiscla i té les galtes enceses. El pare xerra entusiasmat, mou les mans amunt i avall, tan diferent que a casa, que sempre llegeix el diari o fa la migdiada. I la mare fuma, i de tan en tan, fa un glop d’un got llarg de color taronja, i riu, creua les cames, mou el peu, i torna a riure.
Els nens s’acosten lentament, ben agafadets de les mans: dues nenes i un marrec, vestits de diumenge, amb els davantals a conjunt, amb els cabells esbullats malgrat la colònia i els ulls terroritzats. Es queden arran de taula, mirant els pares que riuen i beuen amb els seus amics; potser si esclaten a plorar, per fi els veuran.
Etiquetes de comentaris:
cinema,
criatures,
Tarda estiu I
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




