dilluns, 28 de febrer del 2011

La perruqueria

Avui he anat a la perruqueria; no és una cosa que faci molt sovint, no per res, si no per pura desidia, ja que com a tothom em convindria anar un cop al mes per tapar-me les canes. M'he mirat al mirall i m'he vist els cabells llarguíssims i amb lo gorda que estic, no sé, em feia un efecte especial que no m'agradava gaire i total que he agafat hora. Això d'agafar hora és una de les raons per la que no vaig tan sovint a la pelu com em convindria ja que sóc incapaç de programar detalls d'aquest estil a la meva vida i no puc trucar i quedar, no sé, un parell de dies després, se'm complica molt el tema.

Jo de tota la vida que anava a una perruqueria super pija del meu barri a on em deixava mig salari. Les criatures que pentinaven es dedicaven a agafar-me amb dos dits un bleix de cabells amb cara de fàstic i em deien, "qué horror de puntas" "tienes el pelo muy deshidratado" i "llévate un xampú de estos de 1000€ el litro que es lo único que puede arreglar este desastre" "y para la hidratación,  que usas?" i jo murmurava aterrida "no sé, suavizante" "pero cuál?" cridaven, i jo "bueno, antes compraba en el super, uno de 2 euros pero ahora he ido a la farmacia, te lo juro, y me he comprado uno de 10 euros, que es muy caro, no?" i elles, "ni hablar, ni hablar, dónde vas a parar, es que no te has visto? nada, te llevas este suavizante-mascarilla-protector anti oxidante que vale solo 40euros, que te va a durar muchísimo y ya verás la diferencia" i jo, és clar, acollonida, comprava el que fos, no podia ni imaginar com m'havia atrevit a sortir al carrer amb aquells pèls. "Y las canas?" cridaven posant els ulls en blanc i tapant-se la boca, "tienes una canas horrorosas" i jo "ah sí?" " sí, y vamos a hacerte un baño de color de mil millones de euros que te va a quedar de coña y que vas a tener que repetir cada mes, así estarás ligada a nosotros por los siglos de los siglos...".

Fins que un dia em vaig cabrejar i la meva amiga Montse em va recomenar una pelu molt guay, que porten dues noies molt simpàtiques que només entrar em van dir, "què et faràs?" i  jo, "doncs no sé, tallar bastant perquè tinc el cabell deshidratat i tenyir-me o algo per les canes, eh!" i elles "però que dius, si tens un cabell preciós i les canes, oh, tens unes canes brutals que ni tant sols es veuen, però que si les veus, oh, et queden moníssimes i et fan molt elegant" i jo "com?, i no em tenyeixo?" i elles, "amb aquest color de cabell? no cal, hi ha gent que mataria per tenir aquest color de cabell". Sóc fan d'elles al facebook i ara és la meva perruqueria.

Total que he anat avui i ha sigut realment una estona agradable. Anar a la pelu és agradable, i es fa molt curt quan trobes un munt de revistes i les mires totes molt i resulta que durant l'estona que duren les metxes que és el que jo m'he fet avui. Tenen una revista que es diu I Touch i que costa 1,50, tirada de preu, i està plena de fotos i de paraules, la veritat és que estresa una mica i confón una mica també ja que no sé quina he agafat que parlava de coses una mica desfasades com "si és cierto o no que la Shakira y el Piqué son novios", quan tothom ho sap a aquestes alçades, no? deu ser difícil editar revistes quan tens la immediatesa d'Internet. Però el que realment m'ha flipat és que no coneixia ni al 5% de la gent que hi sortia, qui coi són tota aquesta gent? Hi ha un tal Mario Casas que sortia a les tres revistes que m'ha donat temps de mirar i que deu ser molt famós, però jo ni punyetera idea. Hi ha comparacions de com li queden a dues noies desconegudes per a mi però molt conegudes ja que es repeteixen constantment, el mateix vestit i pots votar a veure a qui li queda millor. Fascinant. Bé, he sortit guapíssima i a més encantada amb els piropos que he rebut, llàstima que m'he hagut de posar el casc i ara se m'ha aixafat una mica el pentinat.

dijous, 24 de febrer del 2011

menjar i el meu nòvio

Seguim amb el tema del menjar i que consti que ja vaig avisar que la cosa aniria així, i si us cansa el tema només heu de tancar el blog i andando. De tota manera, a sota parlo de nòvios i de guapos, així que si us interessa el tema només heu de saltar-vos un parell de paràgrafs.

El tema és que tinc una gana i una ansietat que em menjaria una vaca cada vint minuts. No és només la gana, és tenir ganes de menjar a cada moment. I no sé si menjo massa o no, crec que menjo desordenadament. He navegat per veure això de la hipnosi i realment és tot un món nou i trepidant que exploraré.

 El principi de tot radica en que, efectivament, per mi és possible deixar de fumar (encara que vull fer unes acotacions respecte a unes coses que em passen) que deixar de menjar, i que per això sí que hauré de demanar ajut. És increïble, però així és. L'acte de no agafar un cigarro i de decidir no fumar-lo és racional, tot el contrari de l'acte absolutament irracional d'obrir la nevera i endrapar.

Ahir vaig anar a sopar amb unes amigues a un lloc impressionant, un lloc de tapes, al Raval, de tota la vida que em van encantar. Vam beure com a cosacas i després vam anar al Marsella que no feia anys ni res que no hi anava, apa les nits memorables del Marsella, doncs estava igual però amb 30 anys més, o sigui, tota la pintura caient-se, quin bar més guai. Les meves amigues i jo semblavem les mares de tota la concurrència és clar, però nosaltres encantades de la vida fotent-nos el gintonic.

Després, que va haver un després, vam anar al Sifó, que jo crec que és nou, i havia un cambrer moníssim que va lligar amb una de les meves amigues, que li va dir, i dónde va la gente después (nota aclaratòria, es que tancaven a les 2:30, com pot ser? M'heu de dir llocs asequibles de preu i que tanquin a les 5 cony) i li va dir, los chicos a una disco y las chicas a mi casa. Per pixar-se. Que mono.

I al final vaig anar a saludar al meu nòvio (amb el permís del Xavi) que ja us explicaré més tard coses d'ell, però ja us avanço que és guapíssim i moooolt més jove que jo. Ahir em va ensenyar unes fotos i jo li dic, es tu novia? així, com qui no vol la cosa, ja que em moro de ganes de saber si té nòvia i qui és, m'estic liant. Aquest noi és cambrer del bar on va el Xavi generalment i jo ocasionalment. Tenia una nòvia i la va deixar aquest estiu, pel que vaig deduïr ja que ell i el Xavi estan tota l'estona parlant i després el Xavi o no s'enrecorda o no m'ho vol dir per enveja podrida o ni escolta i l'importa un bledo, total que no ho sé segur i em fa una mica de cosa preguntar-li (al guapo). Llavors a les fotos sortia una menor d'edat que treballa amb ell i que no té ni tetes ni res, i espero que no sigui la seva nòvia, francament, perquè em decepcionaria. Però és clar, jo li perdono tot.

Bé, marxo que tinc una reunió.

dimecres, 23 de febrer del 2011

el pes, tema recurrent

Havia escrit una nova entrada i ha desaparescut. En fi. Deia que tinc una amiga que té la meva edat i per això no tinc excusa per dir que és més jove, que sempre va vestida de negre com jo. Sol posar-se pantalons sastre negres, jaquetes de punt curtes i samarreta, com jo. Austeres i pulcres. Sense estridències. Ella sol estar moníssima. Jo, avui, m'he vestit així i de poc no em desmaio perquè semblo una boia. Negre i sense estridències. Dèu, quin desànim.

I jo, enlloc de posar-me a règim o fer footing o runing o com es digui, vaig a menjar-me un falafel, que m'agrada bastant, tinc un desig en plan, si no em menjo un em fumo un cigarro ara mateix i penso, no sé si engreixa molt però aprimar, està clar que no aprima.

Tinc temporades de tot amb això del pes. El cert és que sóc quasi tan pesada com en el tema deixar de fumar i sempre estic parlant de que no haig de menjar tant per no engreixar-me, i ho segueixo fent. Dic menjant. Parlo molt de que hauria de fer exercici, i no el faig. Parlo molt amb els meus amics alternatives a la dieta, o sigui, com cremar moltes calories així de cop,  i molts de vosaltres ja sabeu de què parlo (si, és el que penseu). O sigui, que és un tema recurrent a la meva vida, el que vol dir que m'importa i em molesta, però alhora també penso, total, què, tinc gana i què passa? estic rodoneta (je je). Doncs no, avui em poso a règim tu, i penso aprimar-me. És una pena ja que m'havia comprat un cambonzola que fotia molt bona pinta i ara no sé què passarà amb ell, és un pena i guardaré dol, encara que la meva vida social va viento en popa i he aconseguit tenir quatre sopars en menys d'una setmana i no sé com organitzar-me. Quasi que deixo el règim fins el mes que ve.

Horta i els mesos

Si traspasses els carrers rectes de l'Eixample i agafes una avinguda bastant gran i desconeguda arribes a un barri que jo no tenia ni idea que existia. Bé, sabia que estava per algun lloc, és clar, no sóc tan topa, però crec que no m'hi havia acostat mai de la vida. Vaig anar en moto per l'Avinguda Joan Maragall per acabar petant, en teoria, a la plaça Eivissa on tenia una cita de feina. Però les coses, és clar, no van anar ben bé així, com sempre que s'ajunta la Patri i un punt a on arribar. Jo em perdo. Va anar bé, en el fons, ja que vaig recórrer uns carrers molt preciosos, un que es deia Campoamor, per exemple, que estava ple de torres modernistes moníssimes, plenes de porxos i miradors que són la meva debilitat. Els carrers que hi han al voltant barregen edificis molt antics de pedra, de poble, amb aquestes torres i alguna casa dels anys 30 o 40 calculo (sé la hòstia d'arquitectura jo). No aniria a viure ja que ho trobo una mica apartat de tot en general, i a mi m'agrada el mar, però tenen un Lauren film Horta, amb un Pans&Company i tot. He buscat a Internet i he trobat que Horta va ser un poble independent fins l'any 1904 quan es va annexionar a Barcelona. Horta en realitat, és el cognom d'una il.lustre família que va ser propietària dels terrenys (tot el barri, una part, el casc antic?) de l'any 1036 al 1260, o sigui, que déu ni do. Qui busqui marit, un amb el cognom Horta serà probablement un excel.lent candidat, si és que la família ha continuat visquen a Barcelona o visquent (no els del 1200, està clar).

Després del moment històrico-urbanístic, us explicaré que dilluns vaig anar a dinar amb dues amigues a Laie. Es dina bastant bé, fan un menús i nosaltres que som tres ens demanem sis plats diferents i són prou bons. No bevem alcohol. Però això no és important, el tema és que arribo i dic, "tengo un hambre" (una amiga és de Madrid, l'altra no) i llavors em diuen "Pues nada, pedimos ya", i jo "Estoy un poco ansiosa, tengo ratos". I llavors diuen "Todavía no has fumado?" què? todavía? A veure a veure, una deixa de fumar del tot, per sempre, almenys aquesta és la intenció. No vull pecar d'avorrida, però torno a tenir estonetes difícils. Quan parlem de diners, de perspectives, de la situació del sector editorial, llavors em fumaria un cigarro sense molts remordiments i sé perfectament que és una trampa, la trampa de l'adició i de la nicotina, però són moments complicats... M'he fet amiga virtual d'una noia que s'està preparant per deixar de fumar (ens ha unit la cigarreta!!) i ella m'ha enviat una entrevista que li van fer a un expert (una trobada digital, interessant, però no utilitzava bé el verb haver) on deia que hi havia possibilitats de recaiguda 5 o 6 mesos després) no deien res de què passava un mes i una setmana després. És curiós ja que jo sempre m'havia imaginat a mi mateixa com una vella fumadora i llegint novel.les barates de la biblioteca o de llibres dels encants que compraria de segona mà perquè seria pobre. I portaria un llarg abric foradat per les espurnes de les cigarretes i els dits grocs de nicotina. I en realitat seré una vella grassa i sana. No sé si m'agrada. Jo sóc de la generació on fumen els intelectuals i les noies tremendes, encara que jo ja no sigui una noia ni gaire tremenda últimament.

 M'he apuntat a fer Revisió d'història contemporània i Història de l'Art, així que seguiré oferint-vos píndoles de coneixement. Apa, fins després.

dilluns, 21 de febrer del 2011

estreno blog

és dimarts, tinc una mica de pressa, però com que estreno blog, doncs escric ràpid abans de llençar-me a la crua realitat de la vida i dels carrers. Avui, de moment, el meu principal problema és com coi vaig fins a una plaça perduda a una zona de la ciutat que no tinc el gust de conèixer, i on m'han dit que hi ha un bar històric que val la pena visitar, com si fora del centre hi hagués alguna cosa que valgui la pena.

Pues eso, que només vull mirar com es connecten el facebook i la resta. Després, més.

Dilluns again

Avui he dormit fatal i no he anat a caminar, malgrat que fa un dia meravellós i estava desperta des de les 5 del matí, cosa que hagués permès anar a caminar durant dues hores si hagués volgut. Però, noi, deu ser que som a dilluns i que les coses se'm posen de cul, i no veig el moment. Així que renuncio i escric nota.

Començo a tenir amics desconeguts que em llegeixen. Potser si que és el moment de fer un blog, però un cop superat el deixar de fumar, el deixar de menjar, o el que sigui, tindrà prou interés. I jo em dic, i què? un ho fa perquè vol, no perquè el llegeixin, almenys això diuen, encara que jo no ho tinc tan clar. Jo, si no rebo constants mostres de carinyo complert i decidit, quasi que no ho veig clar.

Aquest cap de setmana hem canviat la platja per la muntanya. Vam arribar tard dissabte. Cap a les 22:30 de la nit. La primera va ser que vam anar al poble ja que el Xavi, que no s'enrecorda que he deixat de fumar i que sempre depén de mi per tot, doncs no tenia tabac, i vam estar DUES hores donant voltes buscant un lloc que en venguèssin. Jo he deixat de fumar, llavors, please, no vull participar en la caça i captura estúpida per la que passen els fumadors. Jo sempre estava calculant quan tabac comprar si marxava de Barcelona, per si arribava a territori comanche i no trobava de fumar. I el Xavi, vinga a gorrejar-me. Ara té un problema que el converteix en el meu, encara que jo em vaig plantar al Port Bo, i mirant el mar li vaig dir, apa, vés tu a matar-te pels carrers que jo em quedo aquí.

No fumar és una alliberació.

A part d'això vam tornar al restaurant que hem descobert a Begur que és de conya i que no penso desvelar el nom, ja que és molt petit, i es menja molt bé a preus moderats, excepte avui que ens fotut un plat de garoines que ha fet crèixer el pressupost. A mi, les garoines, no em diuen res, com les ostres o semblants. D'invertebrats prefereixo les gambes.

Bé, no tinc gaire més a dir. És dilluns i he dormit malament. Estic llegint el darrer llibre del Paul Auster i m'estic avorrint. M'he comprat un altre de la Muriel Sparks i ara és l'únic que em fa tenir esperances. Un autor ha acceptat el nostre convit i estic acollonida però sembla que farà bon dia i que demà, serà un altre dia. Apa, tots a treballar.

Divendres 18 de febrer - ITV

Ja ho heu vist, aquest matí he fet una caminada d'uns tres quarts d'hora. Com tinc la sort de viure on visc, puc optar per passejar per llocs molt preciosos. Avui, Port Vell i Maremàgnum. Tancat. Qui ho fa? Vull dir, hi ha un senyor que tanca personalment totes les porte? N'hi ha moltes osti, les tanca una per una? o ténen un sistema centralitzat? Rodejo l'edifici i veig la propaganda a les banderoles: Abrimos todos los días, domingos y festivos. Jo posaria, Abrimos Hoy. Queda bé no? No sé perquè no em contracten, mira que tinc amics publicistes, eh!: "Textos La LaPatri, copys y eslóganes publicitarios".

Fa un dia preciós a Barcelona que he malgastat anant a fer la ITV, però ha tingut la seva gràcia. Primer, la meva moto, per qui no ho sap, la vaig comprar fa exactament 14 anys. I en deuria tenir 14 més. Dic la meva moto, però la comparteixo amb la Mar, la meva filla, encara que bé, fa un any que havia de passar la ITV (oído cocina??). Primer anàlisis medioambiental: pots sortir si us plau? com si fos la consulta del metge, hem d'analitzar sorolls i fums, i jo afora, allà mirant com els cotxes anaven fent proves. Per cert, una tia portava un cotxe vermell, no se li encenien les llums de marxa enrere i el tio de la ITV NO HO HA VIST!!! o sea, corrupción en la ITV o qué?

Després m'han fet posar la moto a sobre d'uns rodillos, i un noi simpàtic (amb rastes) m'ha dit, T'hauràs de pujar a sobre (jo podria ser la seva mare, jo no sé perquè em tutejen, però bueno) i jo li he dit, vale, però sense coses rares, eh? s'ha rigut però jo de poc que em mato ja que et mouen i et fan frenar, i jo que sóc més aviat ameba, no me fotut una hòstia de miracle.

Trobo a tots els nois simpàtics i joves, estic fatal. Us podria explicar que vaig a la ITV perquè em van posar una multa a mi ja que tinc dues motos i les dues pendents d'ITV, i em vaig fer amiga dels urbanos, també guapos i joves, i em van ajudar a moure la moto, van parar el tràfic, bueno bueno, i jo us asseguro que fa uns anys m'hagués tallat una mà abans de fer-me amiga i trobar guapo a un poli, que és que sóc lo que no hay...

En fin, que ja tinc l'etiqueta fins l'any 2013, però que m'ha costat 220 euracos posar-la a punt, però que espero que em duri molts anys més.

Només em consola que si fumés, hauria de sumar aquesta pasta a la reparació, i encara seria molt més pobre del que sóc ara, que ja és dir.

Apa, a currar, intentant parlar amb l'administració, que és tela.