dimecres, 3 d’agost del 2011

Un petit conte abans de les vacances- Tarda d'estiu

Dedicat a la Elen, a la Marta, a la Laura i al Ricard, amb els que vam passar tantes tardes d'estiu al terrat. És un conte! 

 Quan els pares fan la migdiada, les nenes s’escapen dels seus llits i fugen cap el terrat. No volen dormir, només volen  jugar a les famílies, el joc de moda d’aquest estiu. El  germà petit les sent i, malgrat que sap que les seves germanes no el volen, salta del llit i les segueix amb dificultat per les escales enfilades. Divideixen el terrat en dues parts; la millor se la queda la germana gran. És la part més ampla, la que té un cobert  amb la pica de ciment d’on raja aigua de debò, una taula coixa i un balancí podrit que els serveix de sofà. El  tros més petit, sense cobert, ni mobles, ni res, és per la menuda. A banda i banda del terrat, una casa per cada germana. I cada casa, una família, amb fills i tot. Les dues germanes coneixen molt bé el seu paper en el joc de les famílies. El germà, però, no. Es passeja profanant les parets, no respecta divisions i ploriqueja enmig de la cuina fins que la germana gran li allarga un feix de papers i un llapis. El nen s’asseu en un racó  i escriu les cartes que després repartirà pel veïnat.

La tarda avança, el sol cau de ple sobre els caparrons,  i ara juguen a que és diumenge. És l’hora d’anar a missa. Ara sí que el germà petit juga: agafa l’estufa rovellada que serà l'altar i espera que les seves germanes es vesteixin de gala amb les tovalloles de la platja. Envoltades dels seus fillets immòbils d’ulls esbatanats escolten el sermó. A un senyal del nen, les germanes canten o s’agenollen, acomplint el ritual, sota el cel blau, amarats del silenci estiuenc de primera hora de la tarda que paralitza els adults; sota un sol de justícia que ignoren, els germans juguen. Quan s’acaba la missa, les nenes retornen a les seves obligacions de mare i obliden de nou el nen que rondina. Vol canviar les regles del joc, vol que tota la tarda fos diumenge. L’envien al racó del carter i ell pica de peus sobre els fulls bruts de gargots. Torna a profanar territoris i les germanes l’empenyen d’una casa a l’altra. No el volen. El nen, avorrit, s’asseu al mig del terrat, i marraneja; el sol llampurneja en el seu cap. Les germanes se’l miren i la petita s’enrabia; el marrec s’ha assegut al bell mig de l’habitació dels seus fills. L’estira pel braç i l’arrossega altra vegada al seu racó. No et moguis d’aquí, mocós!  El germà, rebel,  avança de quatre grapes fins la casa de la gran i li dóna un cop de puny a un dels seus fills. La nena que banyava a la pica un altre dels seus menuts, surt del cobert crida, agafa un peu del nen i l’arrossega bocaterrosa fora de casa. El sol braseja el terrat i el germà, que es revolta i esparnega. Té les cames esgarrinxades de brutícia i sang. Enrabiat, empenta la seva germana gran que cau a terra i es colpeja el cap contra el mur que separa el terrat de casa del terrat del costat.

Els rajos del sol cauen en picat sobre els caps dels germans. La petita, que s’ho mira agenollada a terra, s’acosta a la seva germana gran que s’aixeca enfurismada. Totes dues es llencen sobre el nen: punys petits i closos que apallissen, ungles d’infant afilades que esgarrapen la carona, blèns daurats que volen i es confonen amb la pols del sol rutil.lant d’agost, dents de llet que mosseguen, dits que pessiguen,... la sang raja per la boca de pinyó que la mare besa tan sovint, pel nas que el pare acaricia quan torna de la feina, les cames fan figa; el minyó cau i resta inert, amb un fil de sang entre els llavis que regalima sobre el terra que bull. Les nenes callen, els plors enmudeixen. Nenes i nines miren la figura que es rosteix sota el cel blau i el sol de justícia...

Ara ja poden jugar. Al joc de les famílies, el joc de moda d’aquest l’estiu.

Al pis d'abaix, els pares es desperten. S’agiten els cossos suats i somriuen quan senten corredisses pel terrat. La mare es lleva. És hora de mudar-se per sortir a passejar. Aniran fins el castell, a la cala més bonica de la costa i es menjaran un gelat.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Jo vaig fer una línia (dedicat als meus amics escriptors)

Un dia vaig fer una línia. I vet aquí que m'en vaig enamorar i me la vaig fer meva. Me l'estimava molt. Constantment l'acaronava i li deia cosetes. La rentava cada matí, la planxava suaument, li cantava cançons i fins hi tot dormíem plegats. Li vaig donar tot, a la meva línia. Però la traïdora, un bon dia que estavem prenent el sol, jo a una gandula i ella sobre la taula, va aprofitar que el balcó era obert de bat a bat i se'm va escapar. Vaig córrer com un boig darrera d'ella, baixant les escales de quatre en quatre, mig plorós i jugant me la vida. Just al moment que sortia per la porta la vaig veure com pujava a l'autobús i d'un salt, quasi en marxa, també jo hi vaig pujar. La línia, sense fer soroll es va arrossegar entre les cames dels passatgers fins que va arribar al peus d'una noia rossa, força maca per cert, va pujar per les mitges fins rodejar-li la cintura, envontant la amorosament i s'amagà al seu escot. Engelosit i mort d'enveja me la imaginava, ben calentona, allà al mig dels pits de la rossa. Em vaig intentar acostar, dissimulant, per poder introduïr la meva mà en el triangle de pell que deixava entreveure la brusa de seda de la noia, per tal de poder recuperar la punta de la meva línia, però la rossa, potser malinterpretant les meves intencions, però sense preguntar me les raons, em va llençar una mirada d'odi. Em vaig aturar, paral.litzat per aquella expressió d'aversió, amb una mà a l'aire, fent un posat bastant estúpid. I la rossa, va, i em clava un mastegot.
Vaig haver de deixar de banda la primera possibilitat de recuperar la meva línia per la via ràpida i vaig passar utilitzar un altre métode que m'havia donat bons resultats en el passat pensant que, segurament, tambè obtindria fruits ràpidament: és tracta de donar les explicacions oportunes, ja que parlant la gent s'entén. Però quan vaig començar a explicar a la rossa que jo vaig fer una línia, que s'havia escapat de la meva taula i havia anat a parar al seu escot pujant per les seves cames i envoltant la seva cintura, la rossa es va posar a cridar com una histérica i el conductor de l'autobús ens va portar directament a la comisaria. I aquí estic, pres a un calabós, mentre veig des d’una finestra amb barrots que dona fora al carrer, a la rossa que traspassa la porta de la comisaria, es treu la meva línia de la pitrera, l’acaricia, li fa un petó amorós, i la torna a desar dolçament a la calentor de la pitrera.

dimarts, 5 de juliol del 2011

El sector editorial, hábitos de consumo y todo lo contrario

Quería compartir unas reflexiones sobre mi negocio, sobre el modelo a seguir, las pautas de comportamiento de mis clientes, y de los clientes en general, para tratar de mejorar mi empresa y mi facturación.


Quería pensar sobre hábitos de consumo en mi sector (hasta ahora llamado editorial) y en otros sectores similares. Avanzo que no se trata de una investigación científica ni basada en estudio de mercados. Es producto de mi mente y de mi experiencia, una mezcla entre mi opinión, mi observación e intuición. Y un poco, los números.

Mi negocio factura una vez al año mucho, concretamente, en Navidad. Un poquito muy poquito en Sant Jordi, pero cada vez menos. Esperábamos resultados en la Feria de Madrid y quizás de forma puntual en ferias locales (tipo la de Sevilla que va creciendo) que no han acabado de cuajar. Estoy segura que no ha sido así para todo el mundo. Pude observar largas colas ante un Espinosa que no paró de firmar. Imagino que la cuenta de resultados de Random para este libro debe ser positiva. Ni idea para el resto de sus títulos, y con esto ya estoy apuntando un problema. El resto del año es un desierto. Como me dedico a editar álbum ilustrado infantil, imagino que habrá oportunidades de negocio varias a lo largo de todo el año, aunque sean poquitas: ferias de libros puntuales y pequeñas, regalos, cumpleaños donde la oportunidad es menor ya que competimos con juguetes, artefactos informáticos y etc, cosa que nos complica la existencia. O sea, que mis clientes potenciales, mis lectores, compran en Navidad para hacer regalitos, quizás en las ferias y poco más. Mal tema para unos libros que precisan ser tratados con mimo por parte de los libreros, y que tal y como hemos comprobado en vivo, cuando los podemos explicar, enseñar y contar, los vendemos como rosquillas.

Imagino que muchos sectores están sufriendo el mismo fenómeno, como por ejemplo, los juguetes, que se consumen, se compran en una fecha muy concreta como la campaña de navidad y después compiten con libros, informática, ofertas de ocio, etc. Hablé con una amiga que trabaja en el sector y les sucede algo parecido a lo que nos pasa a nosotros pero en leve. En el caso de las grandes cadenas, deben aceptar devoluciones, o sea, juguetes no vendidos, si no, no hay trato. La diferencia con los libros es que nosotros las debemos aceptar siempre y cuando digo siempre es siempre eternamente en cualquier momento, lugar y estado. No creo que Diset o Marttel acepten esto, ni que nadie, con dos dedos de frente, por muy canal de distribución fuerte se atreva a plantarles cara, ¿o sí?

El libro es un producto delicado. Se rige por sus propias normas. No puede tratarse como un producto de consumo, tampoco se puede tratar como un producto de compra impulsiva, pero yo creo que se le acerca más, al menos en parte, por que también es un producto de compra reflexiva o ¿cómo describirías a aquél lector, al que yo conozco en concreto, que recorta la reseña de su diario y se dirige a la librería? Este sería Jordi, por ejemplo. U otro que escucha pacientemente a su librero o a cualquiera para que le haga una recomendación sobre la cual hablarán largo y tendido si tienen tiempo, sobre gustos, historias, personajes, temas y finales. Y de portadas.

Fui a cenar con unos viejos amigos, y uno de ellos me pidió una recomendación. Esta mañana, el tema se complica. ¿Qué le gustará? ¿Una novela histórica? ¿Policíaca, un thriller? Si es así, más del tipo novela negra americana, o de estas nuevas nórdicas. Una novela realista, costumbrista, fantástica, ¿de zombies? Como tengo ganas de hablar de libros y no hablar de mi vida, y esto también lo trataré en otro post, he pensado que quizás le gustaría oír un poco sobre los libros que tengo pendientes de leer. La lista de pendientes clasificada según ya comprados, esperando para ser leídos, o la lista de los que te comprarás, también es significativa. Advierto que yo ya tengo muchos libros básicos y clásicos, que es lo que recomendaría a alguien que empieza con esta aventura maravillosa y les diría, seguid líneas de lectura, evoluciones naturales hasta llegar a los autores actuales, que nos conducen a las películas, series o a los cómics. Con esto me refiero desde la literatura fantástica, pasando por fenómenos sobrenaturales o la chic-lit que tiene su referente con Jane Austen o Gaskell, ¿pensáis lo mismo?

dilluns, 20 de juny del 2011

El dinar familiar

Dedicat a la meva mare, que fa les millors paelles del món


La mare compta amb cura l’última tasseta de cafè plena d’arrós i el llença a la paella on ja bull l’aigua. Deu minuts. Sent la porta i veu el seu marit carregat d’ampolles. Somriu. Avui no hi faltarà ningú. Feia setmanes que no els tenia a tots, i que consti que no és tant sols culpa dels nois, tambè ella s’ha descuidat algun dissabte i ha preferit sortir de cap de setmana. La filla gran entra a la cuina i la petoneja. Piquen a la porta, deu ser el nen. La germana del mig està posant les estovalles, només falta la més la petita. Encara dorm?, no, entra badallant a la cuina, la mare se la mira però prefereix no dir res, avui hi són tots i se sent contenta, ja li ho dirà després. Ara cal parar taula. La paella és a punt, nena posa els estalvis, aquells, els que tenen forma de papallona, pare seu aquí, el nen al seu costat, les dues grans, després la petita, estic tan contenta que hi sigueu tots, vejam, des de Nadal que no dinàvem tota la família plegada, la petita badalla un altre cop, ets una maleducada, diu la mare que ja no es pot aguantar més, estic morta de son, protesta la nena, a més encara no he esmorzat, no m’estranya, es pot saber a quina hora has arribat?, doncs bastant d’hora per ser dissabte, no t’he sentit, i què, és que dubtes de la meva paraula?, doncs, ara que m’ho preguntes, sí, ho sabia, ho sabia, n’estic farta, es pot saber de què?, que no confiis en mi, que em controlis dia i nit, doncs si no t’agrada ja ho saps, i el pare, assegut a l’altra banda de la taula, fa un glop de vi, i sospira desanimat, la mare, però somriu, estic tan contenta de tenir-vos aquí!, per uns instants tots menjen en silenci, què tal, és bona la paella? Ningú no contesta, la petita es baralla amb una gamba i el noi mastega mirant el sostre. Avui, mare, la paella no t’ha quedat..., què vols dir?, què no és prou bona?, no vull dir això, segueix la filla gran, és bona, com sempre, però..., i calla no sap què dir, fins que el seu pare li posa una mica més de vi, i l’únic fill mascle de la família enceta un breu comentari amb l’esperança de canviar de tema, heu sentit el que ha dit el ministre de sanitat?, i llavors la germana gran s’exalta, fa mesos que espera els resultats d’una ecografia, i la mare obre els ulls, una ecografia dius? El germà s’empassa un mos de pà i amb la boca plena etziba, no estaràs prenyada, germaneta?, ets un anormal, saps?, i la mitjana reulla al pare i comenta, les ecografies no només són per les prenyades, llest!, ara resulta que ets entesa en medecina!, no, no sóc entesa però tu no en tens ni idea, doncs més que tu, i el pare subratlla, molt parlar de sanitat i no has aprovat les matemàtiques, i el germà, ja hi som, la mare branda la cullera de fusta, algú vol més paella, i la petita, amb la boca plena diu jo i la mare tu no, tu t’has de vigilar, i doncs per què ho preguntes, i la germana segona, per emprenyar, i la gran fa una ganyota desaprovadora, i el pare fa un gest per manar silenci i el germà, algú em pot passar el pà, i la gran trabuca la copa i llença el que li quedava de vi quan li allarga la panera i tota l’estovalla de diumenge es tenyeix de morat, la mare gemega i la petita se’n riu i la mare, vermella, prou riure i vés a buscar la baieta, perquè, si jo no ho he fet, que hi vagi ella, no puc, tu ets més a prop de la cuina, llesta, ella, que s’asseu a l’altra banda de la taula i no s’aixeca ni que la matin, i el germà riu, així té el cul, què li passa al meu cul, que el tens més gros que una plaça de toros, i tu tens el careto més lleig que he vist a la meva vida, fins que la mare s’aixeca i la germana segona, seu mare que hi vaig jo, i quan torna, diu, no costava tant, i la gran, a tu que eres a prop, i el pare fa un altre glop de vi i la taula sembla fer tombs, i la petita, necessito mil peles, i la mare, per què les vols, i la gran, apa mare, i el germà, si no te les dóna, te les deixo jo, tu no perquè després te les haig de tornar, home, només faltaria, i el pare remuga, no és pels diners, és perquè no surti tant, apa pare si ja tinc setze anys, i la germana segona, a la teva edat jo no sortia de casa, tu perquè ets així. Així, com?, una bleda, i tu un vividor, algú vol fruita?, pregunta la mare, jo una miqueta més de vi, diu el pare, vi no perquè ja estàs prou borratxo, menja fruita nena, que encara has de créixer, no vull, una pruna, no vull, deixa-la mare, per què et fiques on no et demanen?, jo, no... ocupa’t de les teves coses, i tu deixa’m estar, ets una pesada, i tu doña perfecta, i què si ho sóc?, sí ja veus, i tu que n’has de dir, té raó, encara no has aprovat les matemàtiques, això no hi té res a veure,  no?, hi té molt a veure, i tu que no tens ni nòvio, ni tu tampoc, ja, però jo no en vull de xicota, no ni poc, què sabràs tu, tu no saps res de la meva vida, ni tu de la meva i si no tinc nòvio no és cosa teva, algú fa el cafè, i perquè no tu?, no t’has aixecat en tot el dinar, dóna’m una cigarreta, fuma dels teus, no en tinc, té ja te’n dono un jo, merci, si fós per aquesta, ja comenceu a fumar?, si ja hem acabat, per què seus al sofà pare?, hem de desparar taula, si ell s’asseu jo tambè, tu a callar i a desparar, per què, perquè sóc un home, doncs jo sóc petita, pel que vols, xata, doncs despara tu, que jo he ajudat la mare a fer el dinar, sóc una esclava, l’esclava de la família, que ho faci ella que ha estat tot el matí voltant pel carrer, de voltar res, nena, que he anat a estudiar, ara en diuen estudiar, escolta llest, calla o et fotré un clatellot que veuràs, apa, comença, valenta... però mare, per què plores?

dijous, 9 de juny del 2011

Cada matí del món

Veig que no he escrit desde finals de maig, o sigui, una eternitat i això que m'han passat un munt de coses. Primer de tot, dir-vos que fa més d'una setmana que vaig a les 7:30 a fer una hora de bici i de cinta, sóc una crack. Amb el que no m'acabo d'animar és amb els exercicis de màquines. Em semblen avorridíssims, i quan he acabat amb la bici, estic destrossada. "Usa los grupos amplios de músculos" em va dir el noi del gimnàs (el que controla, vigila, vaja) i a mi, francament, això d'amplios em sona com fatal i fa que, no sé, la cosa no m'animi. I jo he arribat a certa edat que no vull fer coses que no m'agradin o que no em vinguin de gust, i tampoc faig les que no m'acaben d'animar, com això d'utilitzar grups de músculs amplis. Faig cinta i bici a un lloc agradable ja que veig el mar, i és bonic. Després, quan són les 8:30 vaig un moment a la platja i ja és la hòstia. Respiro, em passejo, miro el sol i vaig a dutxar-me. Total, que a les 9 ja sóc treballant i ja he fet molta feina. Segons les màquines, he cremat unes 300 calories, i a vegades penso, l'esmorçar, i també penso, bé, també m'ho menjaria i no ho hagués cremat. A més, el dels musculs amplis em va dir que això fa que el meu cos es posi en marxa i vaig cremant, no sé si ho vaig entendre gaire, això, el meu metabolisme. El tema és que no ho sé gaire i necessito que algú que ho sàpiga, m'ho expliqui.

Un amic meu m'ha explicat la teoria de la dieta dels grups sanguinis. Jo crec que encara no estic preparada per una dieta, ja que les he començades totes i encara em trobo massa ansiosa. De moment, procuro no menjar tones de menjar, ni de pà i beure molta aigua. Aquest cap de setmana em llegiré el llibre i veuré.

I ara m'adono que us volia explicar les nostres aventures amb l'Sven Nordqvist, l'acte de divendres a l'FNAC, la Fira de Madrid i l'excursió de dilluns a Torà (quin gustet un dilluns al matí, conduïnt entre les muntanyes, quina meravella) però per variar parlo de dietes i de menjar, sóc monotema. La vie. També tinc un conte guardat per penjar. Fins demà.

dimarts, 31 de maig del 2011

Cosint botons una tarda de maig

El mes de setembre de 2010 vaig cometre una estupidesa que en el seu moment no ho semblava tant. Vaig anar a una merceria molt important de Barcelona a comprar les bates del nen d’aquest curs, pensant, estúpidament, que unes bates cares em donarien més bons resultats que unes de mercadillo. Craso error. Generalment, les bates solen durar un parell d’anys si les compres de creixença. Un any l’arrosseguen per tot arreu i al següent sembla que vagin amb minifaldilla, però total, són bates escolars per protegir la roba.

Però les meves bates, ai senyors, duraven un any amb prou feines, i sempre sense la meitat dels botons i amb les butxaques i la cinta de penjar (sobretot, imprescindible, poseu la cinta, ens repeteixen les professores, i jo no sé perquè coi no les fabriquen amb la punyetera cinta, posats a fabricar, no?) arrencades. Total que em vaig dir, em gasto una miqueta més i compro dues bones bates, de cotó gruixut, resistents, d’un parell de talles més, que li durin un parell d’anys amb prou dignitat, i que siguin xul.les que si no el Marçal s’enfada que és molt presumit. I això vaig fer.

Doncs bé, no han aconseguit arribar dignament ni a Setmana Santa, i a un mes d’acabar el curs he hagut de comprar una nova bata. Del barri, de les barates.

Bé, ara jo no cauré en la trampa. El meu nen portarà una bata vulgar.

Per això, aquí estic, una meravellosa tarda de finals de maig, enlloc d’estar al carrer mirant els culs dels nois o les sabates, o llegint un llibre o amb el nen al parc jugant a futbol, estic cosint botons. I cosir botons, per a mi, com tots els que em coneixeu bé, sabreu que és tan insòlit com una balena varada al port de Barcelona; jo no he cosit en ma vida. Quan anava a les monges i feia primer de bàsica la senyoreta Sagrario em va perdonar fer la cadeneta en el treball que fèiem pels pares que era una flor vermella i una tija amb una fulla verda, i vaig poder enrotllar el fil vermell per fer la flor i enganxar-lo amb pega i no cosir-lo com la resta de les nenes. Vam obviar la fulla verda, com si no existís. A segon de bàsica, vaig haver d’anar durant uns quants dies després d’acabar el curs, per acabar de cosir no sé què, que segurament va acabar a les escombraries tant bon punt va arribar en mans de la meva pobre mare, i a quart de bàsica vaig estar tot un curs sencer per fer un pètal que formava part d’una flor, que formava part d’un ram que decorava un bonic coixí que jo mai vaig ser capaç d’acabar. Un pètal ple de nusos i bonys, per l’amor de deu. Em passava les dues hores de costura que em sembla fèiem divendres a la tarda, intentant enfilar l’agulla i aspirant pegamento y medio, i és clar, així no hi ha manera, encara que això ho fèiem totes i la majoria de la classe va aconseguir fer el coixí menys jo. Com que el meu futur no passava per les arts del fil i l’agulla, crec que em van deixar en pau fins que vaig decidir cosir els punyeters botons d’una bata nova de mercadillo pel meu fill.

Però no tot és un camí de roses, com la gent es pensa. Primer de tot necessites agulles per cosir i jo no en tenia. I fils? Doncs sí, llestos, fils en tinc i una capsa plena, que us penseu. M’ho vaig comprar un dia junt amb una màquina molt xul.la que tinc que fa etiquetes de noms per marcar la roba, m’encanta. Un dia us parlaré de les màquines, que m’agraden molt moooolt, molt. Però bé, el tema és que no tenia agulles i vaig trigar ben bé un parell de setmanes en comprar-les per diverses raons: la majoria de les vegades, m’oblidava. Sortia, tornava, joder, sense agulles. I quan m’enrecordava no tenia ni punyetera idea d’on comprar-les. A on compres agulles? No és tan fácil, no. A una merceria va dir la meva germana. Al Corte Inglés, va suggerir una amiga. Total, que al final vaig anar als xinos i allí les vaig comprar, què llesta sóc, oi?

Les agulles són una cosa curiosa. Jo no vaig demanar al noi res en concret, només agulles per cosir (i una goma de cabells cosa que ens va generar un cert malentés idiomàtic i vam acabar millors amics del món) i em va donar un cartró bastant mono que he conservat perquè m’encanta. Té com una cosa de plàstic on un grup d’agulles col•locades en forma de v. Tenen un cap curiós ja que enlloc d’un forat petitíssim per enfilar, ténen dos forats petitíssims el que per mi les converteix en una inutilitat. La resta d’agulles són corbades, gruixudes (de fet és la que faig servir per reforçar els botons) no sé, com triangulars. Una molt gruixuda amb una punta en forma de cullera, per què serviran?

Primer de tot cuso els cinc botons de la punyetera bata. Una a un. Em costa molt, ja que primer dedico uns vint minuts a enfilar l’agulla, deu ser que la meva vista ja no és la que era i a més, mai he tingut molta mà amb això del fil i l’agulla i passar-ho pel foradet. Bé, ja ho havia dit. És curiós per què he escollit una súper agulla (carpet needle) i m’ha costat la tira posar el fil.

Després, el fet de cosir mateix que ja és bastant complicat per la següent raó: jo escullo un fil molt llarg per poder cosir els cinc botons sense haver de tornar a enfilar. Això vol dir moltes molèsties, ja que a cada puntada haig d’estirar la tira el braç, en una direcció no sempre amable amb les meves articulacions. I aquest tema no s’arregla ben bé fins el tercer botó o així, que les mides s’humanitzen a base de fer-les servir. A més, molts cops perdo les referències i no sé quin botó he cosit i quin no, a no ser que el manyoc que hagi aconseguit fer al darrere no sigui de consideració. En resum, una feina tediosa i llarga, molt molt llarga.

I tot aquest text no s’hagués escrit mai si no hagués estat, en realitat, per l’envoltori de les agulles i la varietat. Lo bonic que té és que venen classificades. Sí, a sota de cada agulla, en vermell, hi ha un nom imprès. És un producte que costa 0,75€ i algú s’ha molestat en posar el nom de l’agulla a sota cada foradet i a posar l’agulla correcte, em sembla realment fascinant. Això va molt bé per gent com jo, que no té ni idea perquè podrien servir. I que encara que sàpiga que per cosir botons d’una bata escolar, hauria d’escollir una agulla fina, però com que sóc incapaç d’enfilar l’agulla en un temps normal, escullo una gruixuda i allà la bata, què hi farem. He estat guardant el paquet amb el nom de les agulles durant molts dies i avui just, em sembla que l’he perdut, en fi, res nou sota el sol.

Però no vull que vagi per aquí el conte, vull només dir que el meu fill tindrà una bata preciosa, encara que a un mes vista d’acabar l’escola, i que ja li he dit, a la senyora de la botiga, que la propera la vol de color Blau fosc, i que la farem a mida.

dissabte, 28 de maig del 2011

Compañeras de duchas

Estáreis orgullosos/as de mi. Esta mañana, solo levantarme, he ido al gimnasio. Sí, amigas, yo sola, y he hecho 20 minutos de bici y 5 (ya sé que és poquet, pero mi rodilla no da para más) de la otra máquina, eólica o no sé cómo se llama. Duchita y al bar, a tomarme un cortado y beberme mi primer litro de agua del día. Very important beber dos litros diarios y yo los prefiero beber de golpe, en dos tongadas y así ya lo tengo hecho. Mis amigas del club estarán muy orgullosas de mi, les enviaría un e-mail si no fuera porque estoy cansada de tanto ejercicio.


En realidad, el motivo de la nota, más que presumir por mis insignes ejercicios, que también, es porque he compartido ducha con tres mini chicas de 7 u 8 años. Al entrar, habían dos que comentaban sobre una tal Sofía, que, te has dado cuenta, siempre va de rosa? No le queda muy bien, con ese pelo, no crees? He entrado y me han repasado ambas y me han olvidado, y seguían, yo de la Kitty ya estoy un poco cansada, que quieres que te diga, creo que mi color ya va a ser el negro, entonces ha entrado otra: hoy no me pienso enjabonar, primero porque tengo prisa y segundo porque creo que no es bueno ni para mi piel ni para mi cutis. Y la otra le suelta, mi madre dice que esto son tonterías, que el jabón es bueno, pero ella, claro, tiene arrugas y que sabrá. Y la otra, que parece que no escuchaba va y le dice a la petarda del jabón. En tu cole hay un tal Nico? Nico Vazquez, sí? Le conoces? Sí, iba a mi colegio pero se fue, que simpático, no? y la otra, pues sí, no es guapo, pero es simpático, me hace reír mucho! y la primera, te gusta o qué? hombre, como amigo más que nada, a mi gustarme, me gusta el Sergi, este sí que es guapo...

Y se han largado las tres retacos de un metro escaso, con sus gomas, jabones y toallas rosas. Dios mio, tienen la misma edad que mi hijo, angelito, se lo merendarán vivo.