dimarts, 1 de març del 2011
malalties, taques i denny's
Avui us parlaré de les malalties i com ser un hipocondríac sense ser-ho realment, perquè això sóc jo. Jo no crec que tingui malalties, ni vaig gaire al metge. En realitat, em poso poc malalta excepte grip intestinal que és una cosa que m'ataca amb certa freqüència, excepte aquest any. I no m'automedico ni res. Això que les farmàcies m'agraden bastant, com les ferreteries i les papereries. Són botigues bastant xules. Tornant al tema: quan penso que tinc una malaltia, em cobreixo de glòria ja que un mal de cap pot ser un tumor cerebral i una ferida lepra o alguna cosa semblant.
Avui he anat al metge per ensenyar-li una taca que tinc a la cara. M'ha dit, "no la veig", "és clar", li contesto, "porto maquillatge" i la doctora em diu "i per què et poses maquillatge si m'has d'ensenyar la taca" és llesta la punyetera, eh? "Doncs perquè cada COP que em miro al mirall, només veig una TACA. Ok? pues eso, el maquillatge es treu. I li he dit, "tu creus que és càncer?" i ella m'ha mirat i em diu "jo crec que no". La Laura em va dir que el càncer de pell no era molt agressiu, així que tranquils. Com he insistit "imagina't que ho és i tu aquí, tan tranquil.la, espatarrada a la cadira, sense fer res, quin càrrec de consciència i el teu nom pel fang" ha accedit a posar-me a un grup d'investigació de teleimatges dermatològiques o no sé què: m'ha fet una foto de la taca i l'ha enviada per mail a la dermatòloga. Li he comentat que a mi tots el metges em posen a grups d'investigació, tindré cara de conill d'Indíes, o sóc part d'un grup especial i secret o cara de prima o no sé dir què no, però vaig estar també a un grup d'investigació del virus del papiloma encara que la meva participació no va anar més enllà de signar un paper. És una pena.
Com era la seguretat social no m'ha deixat apuntar-me a un endocrí per aprimar-me tot i que li he dit que si fos el cas de tenir una malaltia mortal a la pell que necessités una dieta, tindria un endocrí, i que de forma preventiva hauria de poder visitar-me, ella m'ha dit que nanai, que la cosa no va així, que vagi a la privada o que visiti a la infermera que em donarà una dieta. I que deixi de menjar. La boqueta tancada, cremallera. I s'ha quedat tan ample, la tia, i que la infermera m'ensenyaria a fer dieta, com si jo no sabés de règims, sóc una entesa, la màquina de la dietética. Si jo l'únic que vull és que algú em vigili i em renyi si no faig bondat. I he anat a fer 30 minuts de bici, una mica frustrada en general, si no ho faig jo, ningú ho farà per a mi. Estic molt orgullosa ja que els he fet bastant ràpid i l'entrenador personal de la meva amiga Luz m'ha dit que ho he fet molt bé. haig d'aprimar-me abans d'anar als Estats Units ja que penso passar-me per Denny's i menjar-me una tonelada de bacon, mmm!
dilluns, 28 de febrer del 2011
La perruqueria
Jo de tota la vida que anava a una perruqueria super pija del meu barri a on em deixava mig salari. Les criatures que pentinaven es dedicaven a agafar-me amb dos dits un bleix de cabells amb cara de fàstic i em deien, "qué horror de puntas" "tienes el pelo muy deshidratado" i "llévate un xampú de estos de 1000€ el litro que es lo único que puede arreglar este desastre" "y para la hidratación, que usas?" i jo murmurava aterrida "no sé, suavizante" "pero cuál?" cridaven, i jo "bueno, antes compraba en el super, uno de 2 euros pero ahora he ido a la farmacia, te lo juro, y me he comprado uno de 10 euros, que es muy caro, no?" i elles, "ni hablar, ni hablar, dónde vas a parar, es que no te has visto? nada, te llevas este suavizante-mascarilla-protector anti oxidante que vale solo 40euros, que te va a durar muchísimo y ya verás la diferencia" i jo, és clar, acollonida, comprava el que fos, no podia ni imaginar com m'havia atrevit a sortir al carrer amb aquells pèls. "Y las canas?" cridaven posant els ulls en blanc i tapant-se la boca, "tienes una canas horrorosas" i jo "ah sí?" " sí, y vamos a hacerte un baño de color de mil millones de euros que te va a quedar de coña y que vas a tener que repetir cada mes, así estarás ligada a nosotros por los siglos de los siglos...".
Fins que un dia em vaig cabrejar i la meva amiga Montse em va recomenar una pelu molt guay, que porten dues noies molt simpàtiques que només entrar em van dir, "què et faràs?" i jo, "doncs no sé, tallar bastant perquè tinc el cabell deshidratat i tenyir-me o algo per les canes, eh!" i elles "però que dius, si tens un cabell preciós i les canes, oh, tens unes canes brutals que ni tant sols es veuen, però que si les veus, oh, et queden moníssimes i et fan molt elegant" i jo "com?, i no em tenyeixo?" i elles, "amb aquest color de cabell? no cal, hi ha gent que mataria per tenir aquest color de cabell". Sóc fan d'elles al facebook i ara és la meva perruqueria.
Total que he anat avui i ha sigut realment una estona agradable. Anar a la pelu és agradable, i es fa molt curt quan trobes un munt de revistes i les mires totes molt i resulta que durant l'estona que duren les metxes que és el que jo m'he fet avui. Tenen una revista que es diu I Touch i que costa 1,50, tirada de preu, i està plena de fotos i de paraules, la veritat és que estresa una mica i confón una mica també ja que no sé quina he agafat que parlava de coses una mica desfasades com "si és cierto o no que la Shakira y el Piqué son novios", quan tothom ho sap a aquestes alçades, no? deu ser difícil editar revistes quan tens la immediatesa d'Internet. Però el que realment m'ha flipat és que no coneixia ni al 5% de la gent que hi sortia, qui coi són tota aquesta gent? Hi ha un tal Mario Casas que sortia a les tres revistes que m'ha donat temps de mirar i que deu ser molt famós, però jo ni punyetera idea. Hi ha comparacions de com li queden a dues noies desconegudes per a mi però molt conegudes ja que es repeteixen constantment, el mateix vestit i pots votar a veure a qui li queda millor. Fascinant. Bé, he sortit guapíssima i a més encantada amb els piropos que he rebut, llàstima que m'he hagut de posar el casc i ara se m'ha aixafat una mica el pentinat.
dijous, 24 de febrer del 2011
menjar i el meu nòvio
El tema és que tinc una gana i una ansietat que em menjaria una vaca cada vint minuts. No és només la gana, és tenir ganes de menjar a cada moment. I no sé si menjo massa o no, crec que menjo desordenadament. He navegat per veure això de la hipnosi i realment és tot un món nou i trepidant que exploraré.
El principi de tot radica en que, efectivament, per mi és possible deixar de fumar (encara que vull fer unes acotacions respecte a unes coses que em passen) que deixar de menjar, i que per això sí que hauré de demanar ajut. És increïble, però així és. L'acte de no agafar un cigarro i de decidir no fumar-lo és racional, tot el contrari de l'acte absolutament irracional d'obrir la nevera i endrapar.
Ahir vaig anar a sopar amb unes amigues a un lloc impressionant, un lloc de tapes, al Raval, de tota la vida que em van encantar. Vam beure com a cosacas i després vam anar al Marsella que no feia anys ni res que no hi anava, apa les nits memorables del Marsella, doncs estava igual però amb 30 anys més, o sigui, tota la pintura caient-se, quin bar més guai. Les meves amigues i jo semblavem les mares de tota la concurrència és clar, però nosaltres encantades de la vida fotent-nos el gintonic.
Després, que va haver un després, vam anar al Sifó, que jo crec que és nou, i havia un cambrer moníssim que va lligar amb una de les meves amigues, que li va dir, i dónde va la gente después (nota aclaratòria, es que tancaven a les 2:30, com pot ser? M'heu de dir llocs asequibles de preu i que tanquin a les 5 cony) i li va dir, los chicos a una disco y las chicas a mi casa. Per pixar-se. Que mono.
I al final vaig anar a saludar al meu nòvio (amb el permís del Xavi) que ja us explicaré més tard coses d'ell, però ja us avanço que és guapíssim i moooolt més jove que jo. Ahir em va ensenyar unes fotos i jo li dic, es tu novia? així, com qui no vol la cosa, ja que em moro de ganes de saber si té nòvia i qui és, m'estic liant. Aquest noi és cambrer del bar on va el Xavi generalment i jo ocasionalment. Tenia una nòvia i la va deixar aquest estiu, pel que vaig deduïr ja que ell i el Xavi estan tota l'estona parlant i després el Xavi o no s'enrecorda o no m'ho vol dir per enveja podrida o ni escolta i l'importa un bledo, total que no ho sé segur i em fa una mica de cosa preguntar-li (al guapo). Llavors a les fotos sortia una menor d'edat que treballa amb ell i que no té ni tetes ni res, i espero que no sigui la seva nòvia, francament, perquè em decepcionaria. Però és clar, jo li perdono tot.
Bé, marxo que tinc una reunió.
dimecres, 23 de febrer del 2011
el pes, tema recurrent
I jo, enlloc de posar-me a règim o fer footing o runing o com es digui, vaig a menjar-me un falafel, que m'agrada bastant, tinc un desig en plan, si no em menjo un em fumo un cigarro ara mateix i penso, no sé si engreixa molt però aprimar, està clar que no aprima.
Tinc temporades de tot amb això del pes. El cert és que sóc quasi tan pesada com en el tema deixar de fumar i sempre estic parlant de que no haig de menjar tant per no engreixar-me, i ho segueixo fent. Dic menjant. Parlo molt de que hauria de fer exercici, i no el faig. Parlo molt amb els meus amics alternatives a la dieta, o sigui, com cremar moltes calories així de cop, i molts de vosaltres ja sabeu de què parlo (si, és el que penseu). O sigui, que és un tema recurrent a la meva vida, el que vol dir que m'importa i em molesta, però alhora també penso, total, què, tinc gana i què passa? estic rodoneta (je je). Doncs no, avui em poso a règim tu, i penso aprimar-me. És una pena ja que m'havia comprat un cambonzola que fotia molt bona pinta i ara no sé què passarà amb ell, és un pena i guardaré dol, encara que la meva vida social va viento en popa i he aconseguit tenir quatre sopars en menys d'una setmana i no sé com organitzar-me. Quasi que deixo el règim fins el mes que ve.
Horta i els mesos
Després del moment històrico-urbanístic, us explicaré que dilluns vaig anar a dinar amb dues amigues a Laie. Es dina bastant bé, fan un menús i nosaltres que som tres ens demanem sis plats diferents i són prou bons. No bevem alcohol. Però això no és important, el tema és que arribo i dic, "tengo un hambre" (una amiga és de Madrid, l'altra no) i llavors em diuen "Pues nada, pedimos ya", i jo "Estoy un poco ansiosa, tengo ratos". I llavors diuen "Todavía no has fumado?" què? todavía? A veure a veure, una deixa de fumar del tot, per sempre, almenys aquesta és la intenció. No vull pecar d'avorrida, però torno a tenir estonetes difícils. Quan parlem de diners, de perspectives, de la situació del sector editorial, llavors em fumaria un cigarro sense molts remordiments i sé perfectament que és una trampa, la trampa de l'adició i de la nicotina, però són moments complicats... M'he fet amiga virtual d'una noia que s'està preparant per deixar de fumar (ens ha unit la cigarreta!!) i ella m'ha enviat una entrevista que li van fer a un expert (una trobada digital, interessant, però no utilitzava bé el verb haver) on deia que hi havia possibilitats de recaiguda 5 o 6 mesos després) no deien res de què passava un mes i una setmana després. És curiós ja que jo sempre m'havia imaginat a mi mateixa com una vella fumadora i llegint novel.les barates de la biblioteca o de llibres dels encants que compraria de segona mà perquè seria pobre. I portaria un llarg abric foradat per les espurnes de les cigarretes i els dits grocs de nicotina. I en realitat seré una vella grassa i sana. No sé si m'agrada. Jo sóc de la generació on fumen els intelectuals i les noies tremendes, encara que jo ja no sigui una noia ni gaire tremenda últimament.
M'he apuntat a fer Revisió d'història contemporània i Història de l'Art, així que seguiré oferint-vos píndoles de coneixement. Apa, fins després.
dilluns, 21 de febrer del 2011
estreno blog
Pues eso, que només vull mirar com es connecten el facebook i la resta. Després, més.
Dilluns again
Avui he dormit fatal i no he anat a caminar, malgrat que fa un dia meravellós i estava desperta des de les 5 del matí, cosa que hagués permès anar a caminar durant dues hores si hagués volgut. Però, noi, deu ser que som a dilluns i que les coses se'm posen de cul, i no veig el moment. Així que renuncio i escric nota.
Començo a tenir amics desconeguts que em llegeixen. Potser si que és el moment de fer un blog, però un cop superat el deixar de fumar, el deixar de menjar, o el que sigui, tindrà prou interés. I jo em dic, i què? un ho fa perquè vol, no perquè el llegeixin, almenys això diuen, encara que jo no ho tinc tan clar. Jo, si no rebo constants mostres de carinyo complert i decidit, quasi que no ho veig clar.
Aquest cap de setmana hem canviat la platja per la muntanya. Vam arribar tard dissabte. Cap a les 22:30 de la nit. La primera va ser que vam anar al poble ja que el Xavi, que no s'enrecorda que he deixat de fumar i que sempre depén de mi per tot, doncs no tenia tabac, i vam estar DUES hores donant voltes buscant un lloc que en venguèssin. Jo he deixat de fumar, llavors, please, no vull participar en la caça i captura estúpida per la que passen els fumadors. Jo sempre estava calculant quan tabac comprar si marxava de Barcelona, per si arribava a territori comanche i no trobava de fumar. I el Xavi, vinga a gorrejar-me. Ara té un problema que el converteix en el meu, encara que jo em vaig plantar al Port Bo, i mirant el mar li vaig dir, apa, vés tu a matar-te pels carrers que jo em quedo aquí.
No fumar és una alliberació.
A part d'això vam tornar al restaurant que hem descobert a Begur que és de conya i que no penso desvelar el nom, ja que és molt petit, i es menja molt bé a preus moderats, excepte avui que ens fotut un plat de garoines que ha fet crèixer el pressupost. A mi, les garoines, no em diuen res, com les ostres o semblants. D'invertebrats prefereixo les gambes.
Bé, no tinc gaire més a dir. És dilluns i he dormit malament. Estic llegint el darrer llibre del Paul Auster i m'estic avorrint. M'he comprat un altre de la Muriel Sparks i ara és l'únic que em fa tenir esperances. Un autor ha acceptat el nostre convit i estic acollonida però sembla que farà bon dia i que demà, serà un altre dia. Apa, tots a treballar.
